Consells
Aquest cap de setmana, un jove de 17 anys s’ha baixat de la moto i s’ha tornat a casa.
Segurament, aquestes paraules en un altre entorn es podría traduïr en el fet que un jove tornava de festa i desprès de prendre alguna copeta, deixava la moto aparcada i es tornava a casa en transport públic, però aquest no ha estat el cas.
Primer perquè no estava de festa, segon perquè no anava begut i tercer perquè per a tornar de Malàisia a Barcelona en transport públic ho tenia xungu. Parlo d’en Maverick Viñales, un jove enveja de la majoria dels nostres fills. Ric i famós. Només li queda ser guapo i que s’ho cregui per a ser en Cristiano Ronaldo. Però no, en Maverick potser té àvia, ho desconec. El queda clar pel que s’ha di tés que en Maverick té pare. Com molts altres pares que en un moment donat s’han vist superats pel seu ego. Pares com els d’altres casos que he conegut de prop i que han convertit el seu fill en una mercadería. En un producte d’aparador que desprès de posar el cartell de venut o reservat, comencen a rebre millors ofertes. Afany?. Falera?.
No vull dir, perquè ho desconec, que la carrera meteórica d’aquest noi no hagi estat mèrit d’ell. El que puc dir és que hi ha molts i molts nois que es queden pel camí per manca de mitjans, sobre tot econòmics. Una pena utilitzar decisions compulsives o mal assessorades.
Ara fa 13 anys vaig tenir l’oportunitat de viure un cas molt similar. En poc temps, dos joves jugadors de bàsquet tiraven pel dret i decidien marxar de casa. Parlo de l’Albert Miralles i d’en Sergi Vidal. El seu equip en aquells moments, la Penya, va veure com per motius diferents dues de les seves futuribles estrelles, fruit de decisions precipitades, tocaven el dos sense pensar gaire el que estaven fent. El dia abans de que en Sergi Vidal decidís anar als Estats Units a un Campus organitzat per un equip NBA sense permís, havíem quedat per a fer un article pel setmanari en el que jo col.laborava. Per aquelles dates escrivia en una secció anomenada “Promeses” i pel següent número l’escollit era en Sergi Vidal. Doncs be, el que debía ser un article que parlés del seu futur a la Penya, es va convertir en una petita bomba. En Sergi ho tenia clar o ho tenia clar qui prenia les decisions per ell. Agafava l’avió i cap el Campus d’USA. Com anécdota dir que l’altre convidat al campus era un tal Pau Gasol, però amb la diferencia de que aquest tenia permís del seu club.
En aquest mon de l’esport, sovint els pares ens convertim en uns pèsims gestors del futur del nostre fill i ens deixem enlluernar fàcilment. Masses interessos, masses consells. Negoci?. Molts volen fer negoci amb el futur dels joves i a canvi de promeses o somnis propis no complerts, ens oblidem que malgrat tenir 17 anys el noi té opinió i que segurament moltes de les coses que ha viscut en la seva curta vida, han estat fruit de l’ego d’un altre.
Aquests dies s’ha escrit a la premsa que un dels fitxatges milionaris de cada estiu va costar 40 milions d’euros. Doncs be, el seu club d’origen ha declarat que només va cobrar 22. Els 18 milions entre el principi i el final s’han esfumat. Representants, assessor, intermediaris, propietaris, gestors, directius ……. Tots viuen d’aquest circ.