El pèndol de petites oscil·lacions

Un ull,

encastellat en la prudència

que fan les àncores,

cerca el secret

del rumb que han oblidat els mariners.

He refusat el senyal convingut.

Ja havíem emparaulat la boira.

Seràs les passes que t’han desdit.

A  la mar
gran, ja ho saps, no faràs nosa.

El lloc on ningú ni no-res

t’ha d’escometre. Només veus bellumes.

No hi ha res. Què vols ? Un mal glop d’ombra.

Aquest és un fragment del primer poema de Percaceries d’en Sebastià Perelló.

Dijous 25 de març es va presentar el poemari,
editat a la nova col·lecció La
Fosca, de Lleonard Muntaner, Editor; presentat per l’editorial,
en Biel de la S.T. Sampol i en
Biel Mesquida.

32  poemes
que diuen sense dir, fan traces, inicien la seqüència, fan confidències, percacen
la precisió amb que la pols pinta
l’absència de les coses, donen consol, fan set – és estranya la set que fa la mar – furguen a l’arena que s’escola
entre els dits fins a encetar la ferida. Són la veu, la mirada, la casa de
l’oblit, potser el no-res…capgirar els sentits i les jerarquies, malfiar-se’n
d’allò conegut i mirar per de dins i per de fora de la vida i del llenguatge amb
el demble dels indomables i alhora la humilitat dels savis.

Després
entenc que no dir res és estimar-te.

I un aprèn a
no tenir res, només les ganes de ser a proa dels qui se’n van

Practica la necessitat de nedar entre dues i tres aigües , barrejar-s’hi i no guardar la
roba

Un poema ha de fer ressò, camins a la pell i a l’ànima,
rues el cervell que  ja no hi cap dins el crani.

Percaceries, allò que resta de la festa i del
combat, despulla o joia, segons t’ho miris, ambdues coses hi he trobat.

Gràcies Sebastià

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!