El bloc d'en Titot

Sovint ens encabronem a identificar el problema amb les seves expressions. No és estrany: les expressions dels problemes solen ser grotesques, indignants, abominables…
Però la bèstia és el pop, no un seu tentacle.

Recordo que quan els nord-americans van atacar l’Iraq, em van trucar d’una ràdio per demanar-me’n l’opinió, pensant que -en tant que persona d’esquerres- condemnaria la guerra sumant-me a l’orgia onanística antibèlica del moment.
Jo els hi vaig dir que no estava contra la guerra. Van quedar tan parats que els ho vaig haver d’aclarir:

La guerra no deixava de ser una expressió folcklòrica (tancs, aznar, CNN-war-in-live…) d’un problema que en silenci feia anys espoliava i assassinava: l’estratègia geopolítica i geoeconòmica de les metròpolis capitalistes. Si robant igual, si matant igual, la guerra feia visible això, la guerra era positiva. I espero que no es perverteixi aquesta afirmació.

El cas present de corrupció generalitzada és -salvant les distàncies del resultats- un cas similar. El problema no és la corrupció. El problema és que aquesta corrupció no genera indignació sinó enveja. El problema és  l’estat d’opinió que no només ho tolera, sinó que ho addmira. El problema és que, des de la classe política s’ha estat, volgudament, fomentar el desprestigi de la política, amb la certesa que el sistema està prou consolidat perquè “la democràcia” s’entengui com el menys dolent dels sistemes. El desprestigi de la política espanta aquells que es veiessin en cor de dedicar-s’hi honradament.

El problema és que la corrupció és part fonamental del sistema, perquè el sistema (no com a concepte abstracte, sinó el nostre, el que tenim en ús ara i aquí) té centenars de mecanismes que són corrupció legal: les diputacions, els consells comarcals, el senat, els consells insulars, el parlament europeu, la manutenció estatal de partits i sindicats, les fundacions dels partits,…: el problema és la corrupció legal.
És cert que l’expressió és Gürtel, Pretòria, Palma Arena o el Palau, on s’han comès irregularitats. Però també és expressió del problema quan la corrupció és legal, pura i immaculada:  quan es decideix fer el desdoblament d’una carretera no per què convingui a la ciutadania sinó perquè convé a qui explota l’autopista o al túnel de peatge que hi empalma; quan es decideix fer un pont que no duu enlloc només per gastar diner públic en una empresa que, anònimament, ha pagat la campanya electoral del guanyador.

El problema és l’estat d’opinió generalitzat que permet la corrupció. I això no ha passat accidentalment. La classe política ha preparat el terreny per a la pràctica de la corrupció, la il·legal i la legal.

Amb tot i això n’hi ha que no ens resignarem a aquest “campi qui pugui” que anomenen democràcia, per molt que ens diguin que és el menys dolent dels sistemes, perquè això és només el seu escut.