Club 7 Cinema

West Side Story. Director: Steven Spielberg. Guió: Tony Kushner, basat en el llibre d’Arthur Laurents i la peça teatral concebuda, dirigida i coreografiada per Jerome Robbins, inspirada en Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Música: Leonard Bernstein. Lletra: Stephen Sondheim. Repartiment: Ansel Elgort (Tony), Rachel Zegler (María), David Álvarez (Bernardo, germà de Maria i xicot d’Anita), Ariana DeBose (Anita), Rita Moreno (Valentina), Mike Faist (Riff, co-lider dels Jets), Josh Andrés Rivera (Chino, delerós per integrar-se als Sharks), Brian D’Arcy James (oficial Krupke), Corey Stoll (tinent Schrank). Vista el dia 28.12.2021, als OCine Blanes, en VE -cançons subtitulades-.

Sinopsi: Nova York, 1957. Les autoritats han decretat l’enderrocament de la barriada degradada del West Side, on planegen construir-hi el Lincoln Center i pisos per a gent benestant. Les obres de demolició de les cases velles ja han començat i conviuen amb la gent que encara resideix a la zona -blancs que no han progressat en l’escala social i porto-riquenys que hi han trobat un sostre-. Dues bandes rivals de nois es disputen el territori que els queda, els Jets -blancs- i els Sharks -porto-riquenys-. La tensió entre ells és màxima, encapçalats respectivament per Riff i Bernardo, que decideixen resoldre-ho en un enfrontament nocturn. En Tony havia estat fundador i líder dels Jets, però acaba de passar un any a la presó -per la pallissa que va clavar a un rival, a qui gairebé mata- i ara està amb la condicional, decidit a no tornar sobre les passes del passat. L’ha acollit Valentina, porto-riquenya vídua d’un home blanc que regenta un bar, i tot sembla encarrilar-se per bé. Però va al ball que té lloc al gimnàs -on Jets i Sharks s’enfronten ballant amb les respectives xicotes i on Riff i Bernardo acordaran la baralla definitiva- i allà coneix Maria -germana de Bernardo-. Són dos joves bells i s’atrauen de seguida, però pertanyen a clans rivals. El seu amor toparà amb aquesta cruenta rivalitat.

M’ha emocionat. Anar sentint les conegudíssimes cançons, que flueixen naturalment entre competents números de ball, m’ha tocat la fibra, sense tenir la sensació que es copiava l’anterior versió, sinó veient una pel·lícula fresca.

Un dels prejudicis que arrossega aquest film de Spielberg és la qüestió de si calia fer-lo, havent-hi el clàssic de 1961, dirigit per Robert Wise i Jerome Robbins. Un cop vist, he de dir que no sé si calia, però que és ben legítim i plausible. Així com al teatre s’ha pogut representar la peça en diverses ocasions i llocs, també el cinema n’admet diferents pel·lícules. Oimés, si com fa Spielberg, té en compte el clàssic, però no intenta imitar-lo, simplement el pren com a gran font d’inspiració. I compta amb com de coneguts són els temes originals, per anar introduint-los en un flux fílmic que emociona -també per la força de la nostàlgia, que tanmateix s’esquiva amb la potència i frescor de la posada en escena, gens esclava de l’espectacularitat-. Spielberg en signa una obra totalment cinematogràfica, n’esvaeix qualsevol deix de Broadway, tot i respectar-ne les coreografies i cançons primigènies. I soluciona un problema de la versió de Robert Wise: allà el ritme, la tensió fílmica, dequeien en l’acte segon, després de la baralla nocturna; aquí això no passa i manté el to tota la durada, fins al final.

No sé per què no ha estat un èxit fulminant de taquilla. Potser no ha interessat gens al jovent, que són el públic majoritari dels cines. Potser la història d’amor queda un xic antiquada, per molt que porti la dosi eterna de Shakespeare i malgrat que no caigui en la carrincloneria de la majoria de films romàntics que es fan avui en dia. Esperem que l’omplin de nominacions als Òscar i això atragui la gent de certa edat, ara com ara poc disposada a tancar-se en una sala de cine per mor de la pandèmia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!