Club 7 Cinema

Ruido de fondo. Títol original: White Noise. Director: Noah Baumbach. Guió: Noah Baumbach, basat en el llibre homònim de Don DeLillo. Repartiment: Adam Driver (Jack), Greta Gerwig (Babette, la dona), Sam Nivola (Heinrich, el fill gran -adolescent-), May Nivola (Steffie, una filla), Raffey Cassidy (Denise, una altra filla), Henry Moore (Wilder, el fill petit), Dean Moore (Wilder, el fill petit), Don Cheadle (Murray, el col·lega enderiat amb Elvis). Vista el dia 05.01.2023, en VOSE, per Netflix.

Sinopsi -oficial, a Venècia 2022-: Divertida i terrorífica, lírica i absurda, senzilla i apocalíptica alhora, “White Noise” narra els intents d’una família nord-americana contemporània d’encarar-se als conflictes mundans de la vida quotidiana, enfrontant-se als misteris universals de l’amor, la mort i la possibilitat de ser feliç en un món incert.

Comentari del director, a Venècia 2022: (..) El llibre captura perfectament l’absurditat, l’horror i la bogeria de l’Amèrica de l’època [anys vuitanta]. El vaig rellegir a principis del 2020 i em va semblar com d’ara. Però l’ara d’ara. Unes setmanes després, el món es va tancar [pandèmia]. Vaig decidir adaptar el llibre perquè volia fer una pel·lícula tan boja com em semblava el món. No és només el retrat d’un país, també és la història d’una família, del caos que intenten amagar, dels desastres pels quals es veuen aclaparats, de com s’uneixen i sobreviuen. Com escriu De Lillo: “Traient-ho d’una sensació persistent de desastre a gran escala, vam seguir inventant l’esperança”.

Festival: Venècia 2022 – Competició.

Comentari.

Desconec el llibre de Don DeLillo, però en llegeixo a la Viquipèdia: (..) Tot i ser lloades per la crítica, les seues novel·les no van tenir massa èxit fins que va publicar “White Noise” l’any 1985, amb la qual va guanyar el National Book Award. “White Noise” és significativa pel seu ús de la sàtira acadèmica i els temes postmoderns del consumisme rampant, la saturació mediàtica, el nou intel·lectualisme, les conspiracions ocultes i la promesa d’un renaixement a través de la violència, alguns dels quals han estat desenvolupats en les darreres novel·les de DeLillo (..)

Entre el que va manifestar el director a Venècia i el text de la Viquipèdia sobre el llibre, es pot dir que tenim feta la descripció de la pel·lícula -que, pel que sembla adapta bé Don DeLillo-: volia fer una pel·lícula tan boja com em semblava el món (..) sàtira acadèmica i els temes postmoderns del consumisme rampant, la saturació mediàtica, el nou intel·lectualisme, les conspiracions ocultes i la promesa d’un renaixement a través de la violència. Afegim-hi el que en diu -molt cofoiament- la sinopsi oficial: Divertida i terrorífica, lírica i absurda, senzilla i apocalíptica alhora (..) i sí, ja ho tenim tot.

El problema d’aquesta pel·lícula és que si li preguntes “I què?” gairebé et respon “Molt soroll -de fons i de no-fons- per a (gairebé) no res”.

Hi ha un tema major i que va apareixent de manera recurrent, que és el de la mort, o més ben dit, el de la por a la mort -i a la soledat!-. Tractat com a obsessió, com a dèria angoixant. En els personatges adults -que, tanmateix, quan el perill els cau a sobre, no és que tinguin una reacció prou ràpida ni particularment ansiosa-. En una societat que comporta riscos, en què ni les monges no creuen en el més enllà -tot i que reconeixen que la societat estarà perduda quan ja ningú no cregui-; una societat en la qual tanmateix ens aferrem a l’esperança. Tot però és enunciat i particularitzat en els personatges, sense permetre-hi gaire abstracció, més enllà de la pinzellada que representa sobre el nostre món. Un món que es representa seguint els esmentats paràmetres identificats en el llibre primigeni: consumisme rampant, la saturació mediàtica, el nou intel·lectualisme, les conspiracions ocultes i la promesa d’un renaixement a través de la violència… Res de nou, de què no s’hagi parlat abastament. Un món, certament, d’adolescents també enderiats, de pares que s’enfoten de la societat però traginen els seus propis neguits, d’universitaris perduts en converses banals i en actes acadèmics galdosos. Una realitat que es troba en un bon destret, al·legoria de la pandèmia -incloent-hi mascareta, ordres vacil·lants i contradictòries de les autoritats, comportaments massius emporuguits…-, que és tractada a la manera del sacsejat cinema apocalíptic. I una crisi de parella, provocada irrisòriament per a veure qui té més pànic a morir i que desemboca en una mena de thriller. Sí, tot molt sortit de mare, esbojarrat, formalment molt lliure, passant d’un registre a l’altre sense solució de continuïtat, fent el soroll que he comentat, molt més fort que no pas la profunditat dels continguts.

Adam Driver hi encarna molt bé el to paròdic del seu personatge pel que fa al que l’envolta i l’home neguitós pel tema que l’obsessiona. Greta Gerwig li dona, des de la discreció, la rèplica perfecta en el rol de la dona que tragina un secret inexpugnable.

Podeu llegir el meu apunt “D’alguns autors i les seves pel·lícules”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!