Club 7 Cinema

Fa dies que hi dono voltes, arran de dos apunts d’aquest blog: “Bardo, falsa crónica de unas cuantas verdades”, d’Alejandro G. Iñárritu, i “Ruido de fondo” / “White Noise”, de Noah Baumbach. Tant en una pel·lícula com l’altra, els directors aconsegueixen el que s’han proposat i, tanmateix, els faig comentaris negatius precisament en el que han reeixit.

A “Bardo…”, Alejandro G. Iñárritu vol representar i representa un estat mental de confusió en què es barregen records, realitat, imaginacions, pors, cinema, reconstrucció, onirisme… I aconsegueix que l’espectador no sàpiga mai a priori on és, de manera que tot hi valgui, en el que es vol que sigui una experiència sensorial. Se’n surt, i tant que se’n surt! Però jo, en canvi, l’hi retrec, perquè em resulta fílmicament una pasterada espessa indigerible.

La voluntat de l’autor no és una franquícia per a aplaudir-li l’obra que en fa.

Similarment, a “Ruido de fondo”, Noah Baumbach, reeïx a fer una pel·lícula boja, que caricaturitza, estrafà, el caire neuròtic de la societat occidental actual. Jo, tanmateix li retrec que això passi per fer molt de soroll -de fons i no de fons- per a tractar de temes bugadejats, mil vegades tractats anteriorment. Sobrer? No. Interessant? Tampoc.

Tant en Iñárritu com en Baumbach podem aplaudir que basteixin pel·lícules d’acord amb les seves intencions i que aquestes quedin ben reflectides; però el resultat fílmic és una altra cosa…

FOTO DE L’APUNT: “Bardo…”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!