Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
És recargolat? Murri? Més llest que la gana? Fals? Cínic? Vés a saber! I potser tot alhora. O potser és que no l’entenc. Estic parlant del Jaume Roures d’aquest maig de 2008. El cas és que el dilluns 26 de maig de 2008, dins de la sèrie d’articles de l’Avui “Cap on va Catalunya?”, va arribar el torn de Roures. Jo acabava d’arribar de Canes, on havia contemplat el lamentable tractament que, del nostre país i de la nostra llengua, es fa a la seva producció Vicky Cristina Barcelona, i, en llegir l’article del diari… no me’n sabia avenir! Què passa, em preguntava (i pregunto): que és d’una hipocresia esgarrifosa? És tan hàbil que no l’entenem? El cas és que no lliga el que predica amb el que fa. El que escriu, si més no en part, ho subscriuria; el que fa, m’indigna totalment.
Per seguir: Vull llegir la resta de l’article.
FOTO Una instantània del rodatge de Vicky Cristina Barcelona, de Woody Allen
Us proposo que llegiu i contrasteu el que vaig llegir a l’Avui el dia 26 de juny de 2008 i el que vaig escriure tot just deu dies abans, en acabar de veure Vicky Cristina Barcelona:
Cap on va Catalunya? (33). Jaume Roures (Avui, 26.05.2008)
Canes 2008: divendres, 16 de maig
Entre manifestacions ben plausibles i parlant del sector audiovisual, Roures escriu coses com:
A Catalunya es produeixen més de la meitat de les pel·lícules que es fan a Espanya, però el nostre imaginari no s’hi reflecteix i les referències mundials sobre el cinema espanyol encara miren a Madrid. He remarcat el tros en què diu però el nostre imaginari no s’hi reflecteix, perquè, sent una veritat de les grosses, no deixa que, justament ell, amb la seva producció executiva de Vicky Cristina Barcelona, ha tingut molta cura que el nostre imaginari no s’hi reflecteixi gens, ni mica. És com si hi haguessin dos Roures: el que articula un discurs en clau catalana i el que actua com a home de negocis sense cap mena d’escrúpol pel que fa al propi país, mal en tregui tots els calés que pugui brandant la senyera del seu discurs patriòtic.
La Televisió de Catalunya (..) hauria de ser l’aparador del talent i la creativitat de les nostres productores i també una peça important en el desenvolupament del nostre cinema, que, a més, necessita garantir una xarxa d’exhibició en la nostra llengua. Vés per on, tres punts clau. Que TV3 i C33 haurien de ser aparador de talent i creativitat i —afegeixo jo— no pas el mostrador de la mena de telefilms que s’hi passa ara. Que hauria de ser important per al desenvolupament del nostre cinema, cosa que comporta el concepte “nostre”. I, ai, que hi hauria d’haver una xarxa d’exhibició en català; qüestió que fa temps tenim pendent, tant per als films doblats —compta amb els guetos, tot i que val més un gueto que l’extinció!—, com per a la versió original subtitulada en català —en què la xarxa ja hi és i només cal articular-la i eixamplar-la—. Esclar que Roures, en parlar de les sales d’exhibició, ha de tenir el cap que s’ha compromès a estrenar Vicky Cristina Barcelona només en català i VOS —versió que és en anglès i castellà, sense ni un borrall de català i que jo em pregunto si, per coherència, acabarà sent VOSC (je, je..) o VOSE—. És el mateix Roures que, a Salvador, de Manuel Huerga, va arraconar el català i que, a Vicky Cristina Barcelona, l’ha esborrat! Aquest home, creu de debò que, a casa nostra, hem de tenir cinema en català? O vol rampinar encara més subvencions per col·locar els seus productes en una xarxa al marge del negoci real i finançada per les administracions públiques? Per qui ens té i en quina consideració té el país? El català per estar per casa i sense que el sentin ni el notin a fora?
No es tracta tant de definir l’espai català de comunicació —diu—, sinó de tenir influència real en els continguts, la visió, la percepció i els missatges que des dels nous mitjans, la premsa, la ràdio, la televisió, el cinema, etc., es produeixen quotidianament. Sense aquesta presència i un pes que cada vegada sigui més important és difícil que se’ns reconegui com a poble; que es pugui fer front a les campanyes demagògiques i que avancem democràticament cap a objectius comuns amb els altres pobles d’Espanya. Quins nassos! Ell, que com a productor executiu ha tingut influència real en els continguts de Vicky Cristina Barcelona, ha tol·lerat, amb total complicitat, que no se’ns reconegui com a poble en aquest film. De què està parlant, de la quota regional catalana a projectes espanyolistes i finalment castellanitzadors com el seu —televisiu— de “la Sexta” —que ni tan sols va batejar com la “la 6”, que pemetria que cadascú ho llegís amb la seva llengua!—? És curiosa la seva capacitat de perversió del llenguatge: l’argument pot ser plausible, en termes estratègics, però hi introdueix una efectista retòrica catalanista, tan buida com cínic en sigui recorre-hi.
El text que he reproduït al punt anterior acaba així: No és possible limitar-nos a l’àmbit català si volem tenir altaveus potents, i només així també ens podrem projectar internacionalment. Comparteixo totalment la necessitat d’internacionalitzar-nos; però és una fal·làcia òbvia que el preu de fer-ho sigui negar-nos. Si a les produccions internacionals hem d’esvair-nos, hem de deixar de ser, de quina projecció parla? Potser de la dels seus negocis particulars, perquè la del nostre país… Vist el que ha perpetrat a Vicky Cristina Barcelona, l’afirmació que no és possible limitar-nos a l’àmbit català fa pensar en la necessitat de barrejar el nostre imaginari amb el de la resta de pobles de l’Estat Espanyol; és a dir, ambientar Astúries amb “El noi de la mare”, convertir la guitarra de Paco De Lucía en la banda sonora del cap-i-casal, fer del castellà l’única llengua dels habitants d’aquí… L’imaginari que en surt, a més de ser un poti-poti i una presa de pèl, no té res de nou, té molt a veure amb el que Fraga Iribarne va potenciar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vador,