Club 7 Cinema

“Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles”. Any 1975. Directora i guionista: Chantal Akerman. Repartiment: Delphine Seyring (Jeanne Dielman), Jan Decorte (Sylvain Dielman). Durada: 3h22. Vista el dia 08.03.2023, en VOSC, per Filmin.

Sinopsi: Jeanne Dielman és una vídua solitària que viu amb un seu fill jove, en Sylvain. Cada dia segueix una rutina immutable: té cura del pis, prepara el menjar, va a comprar, sol fer-se càrrec del nadó que li deixa la veïna mentre és fora i rep homes que li paguen per una estona de sexe, mentre en Sylvain és a estudi. Al vespre, sopen mare i fill, van a fer un tomb, s’entretenen -ell, lectura; ella, mitja-, preparen el sofà-llit d’en Sylvain, ella se’n va a dormir a la seva habitació de matrimoni. Tanmateix, alguna cosa passa que li canvia la rutina.

Reconeixement: Considerada enguany com la Millor Pel·lícula de la Història, pels crítics d’arreu del món consultats per la revista anglesa ‘Sight and Sound‘.

Comentari.

Comprenc que aquesta pel·lícula es faci pesada a alguns espectadors, perquè mostra fins a l’últim de detall la quotidiana rutina d’una mestressa de casa, perquè es pot dir que ‘no té’ argument, per la durada dels plans, per les més de 3 hores de metratge… Però em sembla magnífica, tot i que no sé si estic d’acord amb considerar-la la millor de la Història.

Els plans són superbs. Hi veiem una Jeanne meticulosa, ordenada, endreçada. Càmera estàtica, en pla conjunt, mostrant-la a ella i al seu entorn immediat, deixant que el ritme intern del pla el marqui la seva acció -o inacció- i l’encesa o apagada dels llums. Durant tot el temps que requereix aquesta acció -o inacció- i, si escau, el desplaçament de Jeanne a una altra estança del pis. Un pis que esdevé un conjunt d’espais -la cuina, el menjador, el passadís, el rebedor, l’habitació… als que també cal afegir l’entrada a l’edifici (la bústia, el passadís fins a l’ascensor…)- que conformen l’univers habitual d’aquesta dona. Hi ha també alguns plans generals, que són els que la mostren movent-se per la ciutat. Una construcció cinematogràfica exemplar de l’espai i el temps.

El muntatge, la interrelació entre els plans d’una jornada i les altres, juga de manera eloqüent a la reiteració i variacions. Reiteració per a pautar la continuïtat de la rutina -part de la qual ja va quedant el·líptica en la segona i tercera jornada o la veiem des d’altres angles-. Les variacions, per a mostrar com aquesta rutina s’esmicola, com alguna cosa comença i acaba fallant en la impecable Jeanne que hem conegut en la primera jornada. De mica en mica, petits oblits, els temps deixen de quadrar, les coses no surten rodones, algunes botigues i altres establiments no li resolen el que necessita, l’estona es fa difícil de passar… Les tres jornades de la protagonista que cobreix la pel·lícula en marquen un pendent cap avall, que du a la resolució fílmica. Amb els diàlegs mínims, deixant que parli el llenguatge cinematogràfic.

Dic que s’hi marca un pendent cap avall de Jeanne, en comparació a com la veiem a la primera jornada; però no podem passar per alt que les eficients accions quotidianes d’aquesta mestressa de casa són pur esclavatge. A ella la trobem inicialment conformada, convertida en una autèntica serventa del fill, masclista assumit. Dels pocs diàlegs que ella hi té i de la lectura de la carta d’una seva germana, ens assabentem una mica del seu passat, del vincle amb el marit -una relació que va començar certament de manera poc ortodoxa-, del seu tarannà sexual… Ens adonem que, pregonament, no és una dona convencionalment burgesa -cosa que lliga amb l’amoralitat de la seva prostitució-. És així que, en l’ensorrament de la seva rutina, no hi podem sinó veure el desencaix amb l’esclavatge, que s’acaba de materialitzar amb el final de la història -per mi, d’una radicalitat feminista excessiva-.

No voldria deixar de comentar, del tractament fotogràfic del film, el recurs dels puntuals reenquadraments i el que, en certes ocasions, se’ns permet observar a una part del pla. Per exemple, al bar on li serveixen un cafè normalment sense que l’hagi de demanar: ella és asseguda a dins, descansant del seu quefer, i mentrestant, als marges del pla, per la finestra i la porta del local veiem el brogit social, amb tot de cotxes i busos que hi passen. Igualment a casa, a més a més dels fora de camp acústics -que ens segueixen el caminar de Jeanne entre una estança i una altra-, algun cop ens queda present una petita part del menjador a través d’un vidre de la porta que dona al passadís; o la llum que entra al menjador… És molt prolífica la fotografia d’aquest film.

Ara, dir que és la Millor Pel·lícula de la Història, sense ser jo un gran coneixedor dels clàssics del cinema, no gosaria pas dir-ho. Mira, no sé per què, però veient “Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles” em va venir a la memòria “Les flors de Shanghai”, del mestre Hou Hsiao-hsien, que em sembla una obra més rodona -per esmentar només un altre títol, dins d’aquesta certa estupidesa que és comparar obres d’art-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!