Club 7 Cinema

Tenéis que venir a verla. Direcció i guió: Jonás Trueba. Repartiment: Itsaso Arana (Elena), Vito Sanz (Daniel), Francesco Carril (Guillermo), Irene Escolar (Susana). Vista el dia 25.10.2022, en VOE, per Filmin.

Sinopsi: Dues parelles prou joves d’amics es retroben, en un bar on toca Chano Domínguez. Escolten la música i després parlen, prenen unes copes… L’Elena i en Daniel viuen a Madrid; en Guillermo i la Susana, en una localitat a mitja hora de la ciutat -agafant el tren a Atocha-. En Guillermo i la Susana diuen a l’Elena i el Daniel que els han de visitar, que han d’anar a veure la casa on s’estan  -el “Tenéis que venir a verla” del títol-. S’acomiaden. Arribada al pis, l’Elena llegeix el llibre “Has de cambiar de vida“. Passats 6 mesos, es tornen a trobar, ara a la casa esmentada. Els de Madrid hi han anat en tren, on en Daniel ha estat llegint “Has de cambiar de vida”. En Guillermo els passa a buscar per l’estació i fan cap al destí. Els ensenyen la casa, el pati, els voltants. Parlen. Dinen. I parlen. En la conversa surt el famós llibre. Juguen a ping-pong. Surten a passejar…

Comentari: Cineasta de la quotidianitat, Jonàs Trueba -recordem-ne la magnífica La virgen de agosto– ens serveix dues trobades entre amics que, a la Rohmer, xerren i xerren. Dues trobades en què traspua vida captada per la càmera. Moments senzills, consuetudinaris, molt ben escrits i encara més ben filmats. Tanmateix, hi pesa com una llosa la sensació que en Jonás Trueba es va llegir el llibre, en va subratllar alguns fragments i els ha inoculat als seus personatges perquè els verbalitzin: molta filosofia antropològica, que tira amunt i s’enlaira i s’enlaira…

Aquestes dues trobades tenen lloc entre dues seqüències d’una gran bellesa audiovisual. Senzilles, modestes, però que t’eleven l’ànim com a espectador i apel·len als teus sentits. En la primera, Chano Domínguez està tocant el piano i cadascun dels quatre protagonistes el segueix atentament. La càmera es limita a filmar-los el rostre, mentre va sonant la música esplèndida i magníficament interpretada: la música a les cares dels personatges, més viva que mai. En la darrera seqüència, sona novament un tema fonamentalment pianístic, mentre l’Elena, en Daniel, en Guillermo i la Susana van passejant per la natura, als afores de la casa, barrejant-se molt fluixet els petits diàlegs entre ells amb la banda sonora. Quina serenor i quina grandesa!

I on duen aquestes dues trobades i les respectives seqüències magistrals? No res, és només cinema, una estona-escassament una hora de pel·lícula- que hem passat junts, sense cap més justificació -i per això acaba com acaba, el film-… i de passada se’ns han fet algunes reflexions -enlairades, certament-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!