Club 7 Cinema

@Foto: Vicens Tomàs / Arxiu Vicens Tomàs/Carme Beltran

Segueixo amb el text que m’havia preparat per a la xerrada del 04.03.2023 “El cinema des de Malgrat. Ve de Notes per a la xerrada “El cinema des de Malgrat” (I) i continua a Notes per a la xerrada “El cinema des de Malgrat” (III).

.El Tropical 1945-1973 (576 o 750 persones). També tenia el sistema d’abonaments i s’hi feien grans estrenes, als anys daurats. Tot i que una temporada el va gestionar l’empresa del Sr. Pere Prats, n’era propietari el Sr. Joan Viladevall i Forest i la seva esposa, que el van dur durant molts anys. Jo també el vaig conèixer quan la cosa ja anava cap avall, però hi anava poc perquè quan el va agafar el fill, en Joan Viladevall i Cornellà, es dedicà a programar-hi pel·lícules de l’Oest, especialment ‘spaghetti-westerns’, del Sergio Leone, el Clint Eastwood i companyia; cosa que, a mi, no em feia gaire el pes. De fet, el Sr. Viladevall fill em va dir en certa ocasió que per ell el cinema era veure’n uns quants fotent-se ‘tiros’, amb pistoles que disparaven com a metralletes i fent una estassada de les grosses. Al Tropical s’hi van fer uns quants anys aquells actes que en deien ‘Homenaje a la Vejez’, que organitzava ‘la Caixa’ –i em sembla que alguna temporada també anaren al Liceu-. Va tancar el Tropical, el 1973, 3 anys després que s’inaugurés el Majestic, propietat també dels Viladevall.

.El Majestic 1970-1987. Però el 1993, uns mesos.  Al carrer de Mar, on avui hi ha el BBVA. S’inaugurà el 07.11.1970, amb la pel·lícula “La família Crompton”, de Peter Hammond, i fou tot un canvi. Era una sala moderna, amb bons projectors, les seves butaques còmodes, la seva moqueta, la seva pantalla il·luminada pel darrere, la música ambient. Recordo l’emoció que  vaig viure ran de la inauguració, que de la impremta del meu pare m’hi van enviar, amb programes de mà o entrades; encara estava ple d’operaris donant-hi els últims retocs, vivint tots el frenesí de l’esdeveniment que tenien  tocar. Tinc gravat a la memòria també, que a la sessió de la tarda del diumenge inicial –jo només tenia 13 anys, però tant se val, allà si pagaves, entraves– vaig trobar-hi el meu avi, en Sebastià Montalt i Fontrodona, i li vaig preguntar què li semblava, a la qual cosa em va contestar: Està molt bé; però que duri, que ho sapiguem conservar, que a Malgrat les bones coses no les sabem conservar! Una de les novetats del Majestic va ser el preu, que pujà a 25 ptes., sense importar l’edat ni al condició de l’espectador.  La novetat i modernor del Majestic va atraure públic de tota la comarca i en Joan Viladevall fill sempre havia defensat que, gràcies al seu cine, alguns famosos negocis de Malgrat van brillar, també.

-Hi hagué una gran rivalitat entre el Liceu i el Majestic. El Liceu també es reformà. I, entre les dues sales es repartiren les distribuïdores cinematogràfiques; de manera que unes cases treballaven amb un cine i les altres amb l’altre. Això no fou mai bó, perquè les distribuïdores ho sabien i se n’aprofitaren, pujant els preus del lloguer de les còpies. Després, anaves tu, com a Cineclub, a buscar-los una pel·lícula que t’interessava i n’havies de pagar una picossada.

–L’època daurada del Majestic  però s’acabà a finals dels setanta, quan l’ús generalitzat del cotxe i la irrupció del video domèstic va provocar un canvi d’hàbits en la població. Al llarg dels anys vuitanta, va ser un declivi total.

-A més a més, a Malgrat teníem un problema. Resulta que els cines de Barcelona tenien l’exclusiva provincial de les estrenes importants . Per exemple, el cine Aribau tingué l’exclusiva durant gairebé 1 any d’”El violinista a la teulada”. No podies fer les bones novetats en tota la província. Però Blanes ja és a la província de Girona i l’exclusivitat no els afectava. Això feu que, quan l’ús del cotxe començà a ser general, els aficionats al cinema de Malgrat, fessin cap als cines de Blanes: el Maryan, posteriorment també el Victòria –que era dels Viladevall malgratencs-, el Fortuny, el Bahia…

-O sigui que, de mica en mica, vam passar d’un sistema comarcal, en què, igual com es veu a la pel·lícula “Cinema Paradiso”, uns empleats anaven amb bicicleta o mobylette, traginant rotllos de pel·lícules del Liceu i del Tropical, a les sales de Palafolls, Tordera, Pineda. D’això vam passar que érem els espectadors els que ens desplaçàvem .

–L’exclusivitat provincial de Barcelona ciutat va durar fins a mitjans dels anys vuitanta, quan una jugada mestra dels empresaris afectats provocà que de Los Angeles obliguessin les distribuïdores multinacionals nord-americanes a facilitar les còpies a tothom per igual.

-Però el mal ja estava fet. Malgrat havia perdut pistonada i no se’n va refer, parlant de cinema comercail. Això va fer que, també de mica en mica, els cinèfils locals acabessin d’avesar-se a anar a fora a veure pel·lícules: a Blanes –com hem dit-; al Loredo, de Lloret –que també era dels Viladevall-; a la Sala Mozart, de Calella, i fins i tot al Delfos, de Pineda.

-No cal dir que aquestes sales foranies també van acabar fent figa i sort en vam tenir que l’empresari del Maryan, el Sr. Francesc Giralt, s’alià amb el Grup Lauren, va tancar la seva mítica sala i van obrir el multicinemes Lauren Costa Brava. Dotat de 10 sales, oferia un ventall prou ampli d’estrenes simultànies, sempre en clau comercial. I amb una programació –tot sigui dit- cada vegada amb més tirada pels productes d’efectes especials i de consum de crispetes. Ja al segle actual, l’any 2014 Lauren Costa Brava va tancar, enmig de la crisi econòmica del grup Lauren, i al cap d’un temps, els OCine van comprar-los, rebatejant-los com  OCine Blanes.

–I així estem en l’actualitat, que per veure pel·lícules hem d’anar a Ses Falques, de Blanes; o fer cap als OCine d’Arenys; o arribar-nos fins a Girona –on, per cert, hi ha el cine Truffaut-; o a Mataró. I per als més contumaços, encara ens queda Barcelona.

-Esclar que, d’uns anys ençà, el consum de cinema també s’ha tornat individual i casolà. Primer amb els vídeos i DVD –i l’època que van viure els videoclubs, que n’hi havia força a Malgrat- i, més cap aquí, amb les plataformes (jo mateix gasto FilminCat, Filmin, M+, Netflix, Disney+; però em consta que HBO i Prime Video tenen molts adeptes a Malgrat).

-segueix a l’apunt: Notes per a la xerrada “El cinema des de Malgrat” (III).-

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!