Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Maria Antonieta / Marie-Antoinette: el comentari
He tornat a veure Maria Antonieta, de Sofia Coppola. No és pas gens habitual que les pel·lícules vistes en festivals les torni a veure: ho reservo tan sols per als casos de films que em són molt plaents i, sobretot, per aquells que em cal mirar-me’ls novament. És per exemple, el que vaig fer amb 2046, de Wong Kar-wai, en què la visió més tranquil·la, sense la tensió inherent als certàmens cinematogràfics i amb el cos molt més descansat, va permetre’m gaudir-ne i canviar d’opinió respecte al que havia percebut a Canes (Wong Kar-wai, a més, hi va ajudar perquè amb alguns retocs de muntatge va millorar-la molt cara a l’estrena comercial). I Maria Antonieta també necessitava tornar-la a veure; tot i que, en aquesta ocasió, en mantinc la mateixa opinió -amb pros i contres-, per bé que m’ ha quedat més clara.
No entraré a parlar del que ja he exposat en anteriors articles (podeu llegir-ho, clicant aquí: Cop d’ull a Canes 2006) i no repetiré el que altres veus ja han dit, sovint de manera reiterada (podeu llegir-ne els resums i anar als enllaços corresponents, clicant aquí: Merino i Iglesias parlen de Maria Antonieta i Altres veus: Maria Antonieta ).
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
A mi, m’exalta l’arrancada de Maria Antonieta i me’n meravella tota la part final. Què passa entre mig?
Fins que la noia agafa la rutinària vida a Versalles, la pel·lícula és molt dinàmica, segueix un fil narratiu clar i, amb la protagonista, els espectadors anem descobrint aquell món (inèdit per a ell, vivament i esplendorosament recreat per a nosaltres en el mateix Palau on van passar els fets reals). Aleshores, tot s’estanca, com encallada està la funció històrica de la jove "delfina" de França, mentre no tingui relacions sexuals amb l’hereu de la corona i en pareixi el subsegüent relleu generacional. Sofia Coppola ho hagués pogut tractar en clau de melodrama estripat, de crònica històrica o fins de comèdia de sofà; però afortunadament ha pres una altra opció: simplement fer-nos partíceps, als espectadors, de l’impotent atzucac a què progressivament es veu acorralada la protagonista. I així, entre ja rutinàries escenes de la vida quotidiana a Palau, va repetint la lectura de les cartes que la mare envia a Maria Antonieta, amb crescendo intimidatori. Fins a l’esclat d’angoixa. D’això se’n diu apostar per la posada en escena. D’això se’n diu arriscar-se que el pati de butaques prengui per empantanagament de la pel·lícula el que ho és del personatge.
Juxtaposat, col·lisionant amb aquest cul de sac anímic de Maria Antonieta, Sofia Coppola desferma un esclat audiovisual en què veiem els pastissos i pastissets que la noia llamineja; l’inacabable bé de Déu de sabates, perruques i vestits que desfilen pel seu vestidor, i les encimbellades copes de xampany que s’omplen a vessar en l’imparable reguitzell de festes que animen la vida de la jove. Per efecte del contrast, podem fer-ne una primera lectura gairebé psicologista, segons la qual, Maria Antonieta compensa amb l’addicció als plaers la seva dissort matrimonial i política. No obstant això, més endavant se’ns facilita una informació clau: la influència de la frívola i disbauxada duquesa de Polignac sobre la noia, que l’ha coneguda a la llotja reial de l’Opera de París. Tanmateix, no és l’explicació de la causa de tot això el que prioritza Sofia Coppola, sinó la percepció, efectivament, de la disbauxa, del desmesurat rabeig en els plaers que viu Maria Antonieta. Novament, la directora aposta pel cinema de percepció i ho du al límit. Fins a transmetre un nou estancament -evidentment, no pas de la pel·lícula, sinó del personatge, enllotat en la delectança absoluta, il·limitada, aliena a qualsevol altra consideració ("demanaré al rei els diners per a les obres de beneficència", respon al seu bon conseller Mercy, quan aquest li fa notar que el dispendi suplerflu va en detriment de la seva "obra social")-.
I, acomplerta la funció maternal que li havia estat asignada, Maria Antonieta trasllada al Petit Trianon la seva existència epicúria, ara de manera menys adolescent. I, en coherència, Sofia Coppola manté l’aposta estètica.
De sobte, a tó amb el caràcter precipitat que els esdeveniments històrics van tenir per aquells alienats de Versalles, la pel·lícula reprèn el dinamisme narratiu del començament, condensant el relat al màxim ( ja s’ha comentat sobradament l’el·lipsi de la pèrdua del fill, representada amb un simple canvi de quadre pictòric), fins al punt de fer la impressió que Sofia Coppola s’ha entretingut tant amb els estats anímics de la noia, que ara ha de córrer per acabar. La batzegada que provoca en l’espectador el sobtat canvi de ritme fílmic i el retorn a una narrativitat diguem-ne més convencional, pot descol·locar; però reclamaria l’atenció sobre dues evidències. PRIMERA: en plena "cursa cinematogràfica" cap al final -històricament ben conegut-, Sofia Coppola té el valor de plantar una seqüència de cacera reial, tot entretenint el relat i remarcant fins a quin punt aquella gent de Versalles eren en un altre món -a part d’assenyalar que Lluís XVI feia passar la dèria caçadora no tan sols per davant de les monàrquiques obligacions maritals-. SEGONA: encara, en la darrera imatge de la pel·lícula, se’ns mostra la família reial dalt de la carrossa que marxa de Versalles, però allò que Sofia Coppola ens transmet és la sensació de Maria Antonieta: el sol matiner que banya els jardins del Palau, aquell paisatge que els ha envoltat (i aïllat) durant tants any… ella s’ho mira i, com li reconeix al rei, se n’acomiada. La sensació interior passa al davant de la simple narració de la fugida.
Algú ha acusat Sofia Coppola d’haver omplert amb imatges boniques i música pop "la buidor en què cau Maria Antonieta". També se li retreu que "és un videoclip de luxe". Evidentment, no hi estic gens d’acord, per bé que -ho reconec- val més que m’expliqui.
Videoclip, diuen? A Maria Antonieta les imatges no il·lustren la música; sinó que, cosa molt diferent, imatges i música, simbiòticament, expressen. Sofia Coppola s’expressa artísticament a través d’una conjugació harmònica de tots els recursos audiovisuals, com s’ha dit, per a transmetre estats d’ànim. Resulta molt curiós que, quan la música és pop li diguin videoclipera i, en canvi, quan el tema que sona correspon a l’època històrica en què s’ambienta el film, aleshores no li diuen que en sigui de videoclipera. En canvi, amb peces del segle XVIII o del segle XX, Sofia Coppola sempre s’expressa fusionant la part visual i auditiva de la seva obra.
Buidor, diuen? Hem d’admetre que la superficialitat del personatge pot encomanar-se a la percepció de la pel·lícula. I cal reconèixer que l’espectador pot quedar tip del personatge. A més, resulta ben comprensible que hi hagi qui, davant de la trascendència històrica del que envoltà Maria Antonieta, trobi gairebé frívol preocupar-se en tanta manera dels capricis de la noia. Però res d’això pot ser confós amb "buidor". Simplement, Sofia Coppola ha fet la pel·lícula que ha volgut i no cap altra, per molt que probablement hagués interessat força més gent un altre tipus de tractament. Però no, senzillament, aquesta és la Maria Antonieta de sofia Coppola. És superficial? Per tot el que porto escrit, em sembla clar que jo no la trobo superficial. És frívola? Com han escrit altres veus ben lúcides, parlar de la frivolitat no vol dir ser frívol (al capdavall, tractar de la mel dels privilegiats és una manera ben lícita i seriosa d’aproximar-.se a la Revolució Francesa).
Més enllà de les polèmiques i la diversitat d’opinions, deixeu que, per acabar, comenti algunes coses més de Maria Antonieta.
La noia arriba per primer cop a Versalles. És la nova "delfina" de França i a la impressionant escalinata exterior no l’espera una formació militar coreogràficament disposada. En aquell univers tan reglat, en què fins el jardí té una estructura geomètrica, rep Maria Antonieta la informe massa d’aristòcrates que conformen la cort. Passa per entremig d’ells i tot just aleshores veiem, al fons, la formació militar, sense que la seqüència atorgui cap mena de protagonisme a aquest figuratiu dispositiu marcial. En aquesta concepció de l’escena s’anuncia un dels temes majors de Maria Antonieta: el paper de la Cort a Versalles (i aquí ja podeu enllistar tot el que se n’ha escrit: la Cort com a públic amatent al paper que ella representa primer com a "delfina" i després com a reina; la Cort com a centre d’alienats, etc.). Amics lectors, amigues lectores, d’això se’n diu treballar magníficament bé la posada en escena.
Hi té com una tirada, Sofia Coppola, a les imatges d’anticipació. Per exemple, a Lost in translation, el primer que es veia eren les calcetes d’una Scarlett Johansson arraulida (visualització per endavant de l’estat anímic del personatge, que aniríem matisadament coneixent al llarg de la pel·lícula). I a Maria Antonieta, enmig dels títols de crèdit (exclusivament literals), apareix la imatge de Kristen Dunst, ajaguda entre un impressionant esplet de pastissos. I què fa la noia? Amb un gest de pura golafreria llaminera passa el dit per un d’aquests pastissos i, evidentment, se’l du a la boca, per a llepar-lo amb delectança; tot seguit, mira a la càmera -és a dir, als espectadors- amb un posat de "ah, i doncs què!" i finalment recupera la complaent posició inicial, indiferent als ulls que la sotgen i al que en puguin pensar. Això, als crèdits inicials, en contundent anticipació del que tracta el film.
La reiteració matisada és una figura d’estil que Sofia Coppola practica de manera fructífera. Agafem, per exemple, les caminades de Maria Antonieta per la galeria de Palau i sobretot la manera com hi fa caminar Kristen Dunst: delicadament, com saltironejant gairebé de manera infantil, al principi; feixugament, com arrossegant els peus, més endavant. Un altre exemple: els suculents esmorzars amb el marit. La rutinària repetició d’aquell opulent, aparatós, quotidià acte, simplement alimentici, no tan sols ens descriu la ridícula, irracional, barroca litúrgia cortesana de Versalles, sinó que ens remarca l’únic aspecte que hi canvia: l’atenció de Maria Antonieta cap al seu marit. Ja he comentat l’efecte que el joc reiteració/variació té amb la lectura de les cartes de la mare. I podríem parlar de la iteració d’escenes "de llit" entre els dos joves, etc.
De la planificació, Sofia Coppola en té un concepte jo diria fins agosarat. Anem a la seqüència del casament. La reconstrucció és espectacular i, amb tanta pompa, tanta gent empolainada, tanta ambientació de l’època, tot faria pensar que la cosa evolucionarà a la manera de l’antològica escena del bateig a El Padrí (F.F. Coppola). Tanmateix, un cop situats, el capellà diu quatre coses, la perelleta es posa els anells, es fan els petons i tall, ja està: Sofia no es recrea en la solemnitat, cinematogràficament no practica la retòrica, no busca la teatralitat. L’ambientació ostentosa, el vestuari cuidat fins a l’últim detall, els vol per a reproduir aquell món, no per fer cinema d’època, no per quedar-ne esclava.
Practica, Sofia Coppola, una mena d’ironia, de resultats potser desiguals. D’una banda, aporta un cert sentit de l’humor a la pel·lícula, a base de caricaturitzar determinats personatges (el rei, la comtessa de Noailles..) i d’estrafer certes situacions (els joves sexualment inexperts, la parafernàlia dels àpats, la teatralitat de l’allitament nupcial i de quan la "delfina" es lleva). D’aquesta manera, la directora aconsegueix un cert efecte distanciador que l’ajuda a no quedar ofegada pel context que descriu. Ara bé, per altre cantó, la banalitat d’aquestes caricatures aporten, en això sí, un cert caire de superficialitat a la pel·lícula.
Finalment, voldria comentar el fet que la versió original sigui en anglès. Aquí, hi ha moltes coses a dir. En primer lloc, jo sóc dels que no retreiem a Shakespeare que escrivís Romeu i Julieta en anglès; vull dir que no és imprescindiblement necessari que les pel·lícules estiguin parlades en l’idioma del país on s’ambienten. En segon lloc, optar per l’anglès quan semblaria lògic haver-la fet en francès, comporta (volgudament o no) un allunyament del realisme i atorga a l’obra un cert grau d’inversemblança; de manera que, només el tractament artístic de l’autor, permetrà concloure si l’opció presa és o no plausible. En tercer lloc, resulta sempre criticable aquest etnocentrisme anglosaxò, pel qual el món s’explica sempre en la seva llengua i tota la resta són marginalitats que no els mereix cap atenció; cosa que, als Estats Units, es transforma en una prepotència tan forta del mercat interior, que aviat convenç els productors que les pel·lícules les han de fer en anglès (llevat d’excepcions que confirmen la regla, cas de Cartes d’Iwo Jima, d’Eastwood, que tanmateix, ja en pagarà la factura en forma de reducció de circuits d’exhibició, i, evidentment, a part d’exotismes com els que darrerament practica Mel Gibson a cavall del fanatisme espiritualista). Dit tot això, em sembla que el rodatge en anglès de Maria Antonieta i que els actors principals siguin nord-americans té molt a veure amb el fet que Sofia Coppola parla del món contemporani que coneix, a través d’aquell episodi de la Història (exactament com Shakespeare -i perdoneu la comparació- s’adreçava al seu públic anglès, parlant de qüestions que li inquietaven, a través d’històries que ambientava en països llunyans, si calia). Que Versalles parlant anglès resulta inversemblant? Sí. Que l’opció per l’anglès fa no realista Maria Antonieta? Perfecte, diria que ja és el que es pretén.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic totalment d’accord amb tu, és una pel.lícula molt plaentera de vore, tampoc sóc de repetir pelis al cinema…però aquesta si q m’agradaria 🙂
Volia felicitar-te per les crítiques que fas, m’estan agradant prou les que he llegit, i volia convidar-te a que et passares algun dia per http://www.manderlay.es a vore que et pareix, i ens deixes algun comentari!
Podries enviar-me alguna adreça per a fer-te unes preguntes? o va tot per ací?
Gràcies!
Anna