Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

12 de febrer de 2006
0 comentaris

Manderlay

Segona part d’una trilogia ambientada als Estats Units, Manderlay comença allà on acabava Dogville. Entre els canvis més destacats, l’actriu Bryce Dallas Howard ha substituït Nicole Kidman en el paper de Grace, la dona que es perd per ajudar els humans, i William Dafoe assumeix el rol del gàngster escèptic que James Caan incorporava a la pel.lícula anterior. I, entre les coses que segueixen igual, la manca de decorats, la teatralitat de la posada en escena i la narració en capítols conduïda per una veu en off, ara potser excessiva.

L’acció de Manderlay deixa enrere les Muntanyes Rocoses i s’ambienta en una plantació cotonera d’Alabama, on encara segueix l’esclavitud en ple hivern de 1933, setanta anys després que hagi estat oficialment abolida. Els esforços de la protagonista, Grace, aniran per compensar la injusticia que els blancs han infligit als negres. Per atzar ha anat a raure en aquell racó de mon i decideix quedar-s’hi durant un any, fins que els antics esclaus hagin fet la seva primera collita com a homes lliures. Pero aviat descobreix que no és fàcil de canviar els hàbits de la gent. Pren consciència de fins a quin punt l’opressio converteix l’home en mesell. S’adona de com es renuncia fàcilment a la llibertat en nom de la seguretat.

Amb aspecte d’obra lleugera, de comèdia ironica,  Manderlay tracta a fons el drama de la condició humana. Com a Dogville, també acaba la pel.lícula amb un reguitzell de fotografies que contextualitzen en la realitat, la ficció representada. Ara són imatges del racisme i segregació racial, però també de la lluita per la igualtat de drets, als Estats Units. No s’està d’incloure-hi, però, un retrat de George Bush, una instantània de les Torres Bessones i una del monument a Lincoln. I és que, en els seus esclaus protagonistes, Manderlay reflecteix tota la Humanitat. Aquí rau bona part del valor universal d’aquest film, que no repeteix l’èxit de Dogville, en part pels canvis que s’hi ha introduït i perquè ja no es pot comptar amb el valor afegit de la novetat; però que em sembla una de les obres majors d’entre les que s’han estrenat a la nostra cartellera al llarg dels dotze darrers mesos.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!