Club 7 Cinema

“Living“. Any 2022. Director: Oliver Hermanus. Guió: Kazuo Ishiguro, basat en el film “Vivir” / “Ikiru”, d’Akira Kurosawa. Repartiment: Bill Nighy (Sr. Williams), Aimee Lou Wood (Srta. Harris, la funcionària que plega), Alex Sharp (Peter Wakeling, el nou al despatx). Durada: 1h42. Vista el dia 08.04.2023, en VOSC, per FilminCat.

Sinopsi: A la dècada de 1950 a Londres, un buròcrata sense humor decideix deixar de treballar per experimentar la vida després de rebre un mal diagnòstic.

Festivals i premis: Festival de Venècia – Fora de Competició | Premis i nominacions.

Apunts relacionats: Altres veus: “Living”, d’Oliver Hermanus.

Comentari.

“Living” és molt anglesa, clàssicament ‘british’, circumspecte (malgrat que el director sigui sud-africà). De l’original japonès n’agafa l’argument, ben transformat per Kazuo Ishiguro, però se’n desentén formalment i, en part temàticament. No és ni vol ser poètica, ni denunciar la burocràcia o els polítics. Visualment és (i només vol ser) correcta i prou. No gasta cap mena de sentit de l’humor i els personatges, secs, no es fan entranyables. Els actors, esplèndids, tanmateix voregen la fredor (sobretot si els comparem amb els seus ‘col·legues’ japonesos).

En mans d’Ishiguro, la burocràcia estèril aquí és un món formal on es viu i que Mr. Williams demostrarà que pot ser modestament més productiu, vital. I la manera d’encaixar l’anunci de la malaltia terminal per part del protagonista no passa pel lament i l’escapatòria, sinó que va directament a intentar gaudir com no ho ha fet fins ara. El coneixement d’un escriptor al bar de l’assolellada població costanera li’n mostrarà unes possibilitats; per bé que la malaltia no deixarà d’estar present. Mrs. Harris, la noia del despatx amb qui es troba, li n’obrirà d’altres. Finalment assoleix la felicitat, fugissera però autèntica, reviscolant la seva feina. I el ‘testament’ que deixa al jove empleat n’és tota una declaració d’intencions. No hi ha aquí cap revelació per la vitalitat (de part de Mrs. Harris), simplement la presa de consciència de no quedar-se al marge de la vida, mentre duri.

El guió també canvia la relació pare-fill. És la dificultat de parlar cara a cara de les coses que es volen dir allò que els separa i no pas cap disgust patern, ni cap menysteniment del sacrifici del pare per part del fill.

Com al film de Kurosawa, el protagonista té dificultats per a revelar el seu problema de salut als familiars i companys i només ho fa a desconeguts, en el procés de gaudir com no ho ha fet durant anys, i per això la seva gent intenta comprendre’l un cop mort. Ishiguro hi manté el relat fragmentari, coral, però amb molta més brevetat, ja que essencialment només li interessa el personatge i confirmar-ne la conversió davant la certesa de la mort imminent.

Al llarg de “Living”, hi ha diverses picades d’ullet objectuals a “Vivir”: la història del barret, el conillet-joguina, el gronxador.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!