Club 7 Cinema

Amb motiu de l’arribada a FilminCat de “Living“, d’ Oliver Hermanus, adaptació de “Vivir” / “Ikiru”, d’Akira Kurosawa, he aprofitat l’avinentesa per a repescar, a Filmin, el film del japonès de 1952.

“Vivir” / “Ikiru”. Any 1952. Director: Akira Kurosawa. Guió: Akira Kurosawa, Shinobu Hashimoto i Hideo Oguni. Repartiment: Takashi Shimura (Kanji Watanabe), Nobuo Kaneko (Mitsuo Watanabe, el fill), Kyôko Seki (Kazue Watanabel, la dona de Mitsuo), Makoto Kobori (Kiichi Watanabe, el germà de Kanji),  Yoshie Minami (la minyona), Miki Odagiri (Toyo Odagiri, la funcionària jove). Durada: 2h23. Vista el dia 07.04.2023, en VOSE, per Filmin.

Sinopsi: Un buròcrata intenta trobar sentit a la seva vida quan s’assabenta que té un càncer terminal.

Festivals i premis: festivals i premis.

Comentari.

Em fa molt de respecte comentar un clàssic i no solc fer-ho. Però, en aquesta ocasió, vull dir-ne alguna cosa.

Hi ha dos temes diferents, en aquesta pel·lícula: el personal, el de l’home que s’assabenta que té càncer, i el diguem-ne col·lectiu, sobre la burocràcia administrativa i la política. Certament, ambues temàtiques conflueixen de ple en el protagonista, funcionari avesat a la burocràcia; però es mereixen comentaris per separat, ja que fins i tot la pel·lícula hi dedica estones diferents, si bé ho acaba entroncant tot.

És poètic, d’una magnificiència visual i d’una profundidat humana impressionant, el tractament del personatge Kanji Watanabe. Tot primer, una veu en off ens el presenta convertit des de fa temps en buròcrata de la maquinària funcionarial estèril, i ben aviat, una sèrie de salts enrere ens mostren l’afecte que ha tingut pel seu fill des que en va morir la mare. És així que quan, ran de la visita mèdica, arriba a la conclusió que té un càncer avançat a l’estòmac, hi ha dues qüestions que li pesen i molt: què n’ha fet de la vida i el poc afecte que ara li demostra el fill, per a qui ha sacrificat bona part d’aquesta seva vida. Un plantejament dramàtic, matisat pel suau i amable sentit de l’humor de Kurosawa, que allunya el conjunt de qualsevol sentit tràgic i més aviat ens fa la història entranyable. Amb una gran riquesa de plans cinematogràfics, sovint de notable durada, dinamitzats pels moviments dels personatges i expressius sobretot gràcies als enquadraments i angulacions de la càmera, acompanyem en Kanji Watanabe en la seva pena per com ha desaprofitat la vida i en el ‘carpe diem’ que practica tot seguit, de la mà d’un company de bar i, després, d’una noieta eixerida que ha treballat amb ell. No és però tan sols una celebració vital en el temps que li queda, la malaltia es fa present i la veritat no l’ensutja una nit de festes, ballaruques, noies i alcohol. Al moment més paroxístic, una vella cançó el fa conscient del neguitós delit de ‘carpe diem’ que l’està movent. Una indisposició n’esvaeix l’alegria. I la relació amb la noieta de la feina, de seguida malinterpretada per la família, aparentment basada en la simpatia i joventut de la mossa, finalment es revela fonamentada en la vitalitat que ella transmet i que ell, molt més gran d’edat i malalt, cobeja es pot dir desesperadament per a si mateix. Justament és el diàleg amb aquesta xicota que el du a replantejar-se les coses: d’una banda intentarà refer-se amb el fill i, per altre cantó, buscarà de trobar un sentit al que li queda de vida, deixant-se estar d’escapatòries, planys i ressentiments. Un cant vitalista que tanmateix no es materialitza directament, sinó a través dels companys de feina, caps i familiars que, reunits, en parlen i així ens en fan partícips, en el que és una deriva fílmica envers la diguem-ne denúncia de com pregona, arrelada, inamovible, és la burocràcia en l’administració i la política japonesa.

Decreix l’interès cinematogràfic en aquesta segona part de “Vivir”, en què el testimoni dels reunits per acomiadar funeràriament Kanji Watanabe ens en mostra l’afany per aconseguir el que s’havia proposat, il·lustrat per successius salts enrere, narrativament més pobres, pèl rutinaris. El contrast entre la realització d’en Watanabe i la retòrica dels polítics, d’un costat, i les actituds dels funcionaris, per altra banda, fa centrar el discurs fílmic sobre aquesta mena de personatges de la vida pública japonesa, amb notable mala bava, vorejant per moments la caricatura. No obstant això, amb aquest relat fragmentari, coral, de mica en mica, no tan sols als presents se’ls va clarificant el que tenien com a estrany comportament del seu cap i pare, sinó que a nosaltres ens va sobreeixint l’abast transformador d’en Watanabe enmig d’aquell femer, superant la grisor en què havia viscut durant tants i tants anys: no és ja el bé comunitari que ha aconseguit (no som pas en un film de Frank Capra), és la celebració positiva de la vida (que bonic l’escena terminal d’ell gronxant-se sota la neu, feliç!), mal que no hagi canviat res del sistema.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!