Club 7 Cinema

Foto Andrew Garfield, a Lleons per anyells, de Roberd Redford.

Notes meves sobre Lleons per anyells, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article. 

M’agradaria tenir a casa els diàlegs de Lleons per anyells, per a anar-los llegint. I tornar-los a llegir. Els de l’entrevista entre la periodista que encarna Meryl Streep i el senador incorporat per Tom Cruise. I els del professor a qui dona vida Robert Redford amb el "peterpanesc" alumne seu (Andrew Garfield). De la nostra societat i de la política, dels contrastos generacionals i de la degeneració ideològica… de tantes coses (interessants) parlen, que no pararia de comentar-los. Permeteu que em quedi, però, amb alguns aspectes concrets.

La intel·ligència presideix el tens duel dialèctic entre la periodista i el senador: pel nivellàs de les qüestions de què tracten, per com ho parlen i, sobretot, perquè l’una i l’altre en són, d’intel·ligents. Redford i el seu guionista superen el tòpic anti-Bush que presenta el president (i per extensió els dirigents republicans) com a dròpols, matussers, saltataulells… És des de l’agut punt de vista de la "demòcrata" d’Streep que se’ns mostra el "republicà" Cruise: un home preparat, llest, molt llarg, prou jove… Remarquen, doncs, que l’adversari polític té quinqué i arguments. A partir d’aquest presupòsit (als antípodes del pamflet a la Michael Moore), l’entrevista entre els dos personatges fílmics passa per moments d’autèntica brillantor i s’hi encaren qüestions clau. Per exemple, és en boca del senador que es posa la pregunta en principi incòmoda: i ara (un cop l’Iraq envaït i la situació estancada), què? I és el mateix senador qui planteja la retirada impossible que segurament hauran d’administrar els demòcrates, quan tornin a la Casa Blanca (encara que d’aquesta possibilitat ell no en parla, esclar). Davant d’aquest astut desmarcatge, la periodista a penes pot contraatacar amb retrets ideològics; emparant-se en la desafecció cap a l’administració republicana, per la perversió i mentida amb què han encarat la resposta a l’ 11-S.

També és l’habil senador qui recorda la perplexitat absoluta amb què tot els EUA van encaixar l’11-S i la complicitat de la premsa (i dels "demòcrates") en les decisions bèl·liques que es van anar prenent. Redford i el guionista converteixen Meryl Streep en la imatge de l’americà-víctima-de-la-manipulació que, de bona fe, donà el vistiplau a les intervencions militars a l’Afganistan i a l’Iraq. És a dir, hi projecten la imatge que més s’avé als interessos que segurament defensarà Hillary Clinton, en la propera cursa presidencial. No obstant això, adonem-nos que, darrere la jugada dialèctica del senador i el paper que hi juga la periodista en aquell moment de la pel·lícula, hi ha el problema polític gros, que ni uns ni altres poden obviar: la persistent necessitat de respondre davant el que passà l’11-S, per evitar que es repeteixi. Un cul de sac d’on els autors d’aquest film no saben sortir, com tampoc els "demòcrates", ni molt menys els "republicans". I aquí entra en joc el record del Vietnam; no tant mitjançant les paraules com a través de les fotografies que, contrastadament, tenen al respectiu despatx, el senador i el professor universitari encarnat per Redford. Ras i curt: West Point versus Vietnam. Dues mentalitats nord-americanes condemnades a col·lisionar cíclicament: la del militarisme i la del poble arrossegat a atzucacs mortals i inútils. Definitivament, a Lleons per anyells no es queden en el simple al·legat anti-Bush: es va al moll de l’os de la divisió interna nord-americana. Aixó sí, s’hi esquiva el parany dialèctic dels "republicans": no es nega el cul de sac, no es queden esclaus del I ara què?, no s’admet que no saben com respondre l’integrisme violent islamista… posen emfàticament l’accent en la mort de soldats i reclamen atenció en les injustícies socials (que pateixen sobretot els mateixos que acaben treballant a l’exèrcit, exposant la vida a l’estranger). Hem de recordar que, del Vietnam, els "demòcrates" tampoc no se’n van anar i que la política de justícia social defensada per Robert Kennedy morí assassinada, sense que ningú no n’hi prengués el relleu?

Hi ha, a la pel·lícula, un parell d’enrocaments molt eloqüents. D’una banda, quan el senador rep notícia telefònica del fracàs mortal de l’operació amb què ha començat la seva "estratègia definitiva" per acabar amb la guerra, l’home queda emocionalment tocat. Segurament, perquè no li agrada perdre; però diria que fugisserament també perquè, sincerament, li sap greu la mort de dos soldats nord-americans. No cauen en l’error de mostrar-nos-el com un monstre insensible. No. Pitjor: s’empassa ràpidament el mal tràngol humà i reviscola el polític ambiciós, el de seguir endavant, el que no té aturador. I això és patrimoni exclusiu dels "republicans"? En absolut, en l’enrocament "professional" del senador, Redford hi projecta el perfil del polític de carrera, justament amb el perfil que prèviament n’ha traçat el personatge de l’alumne descregut, amb qui ell mateix parla al despatx. L’actor-cineasta, doncs, es desmarca de la simplista dialèctica partidista i hem d’anar a l’altre diàleg del film. Abans, però, deixeu que assenyali l’altre enrocament significatiu: el de la periodista. Sembla que surti gairebé "convençuda" del que li ha volgut colar el senador; però la intuïció li diu que no es pot deixar enganyar. Fins al punt, que, efectivament, es planta en la seva posició, bandejant l’oportunisme periodístic i el rabeig en el prestigi, que aquella primícia significava. En la seva actitud final es reflecteix el mateix que fan Redford i el guionista a la pel·lícula: desmarcar-se de la lògica perversa imposada pel poder (amb totes les formes seductores) i quedar al costat de la convicció, de la intuïció, dels sentiments, cap a la gent, cap a la justícia social.

Lleons per anyells té la forma d’un docudrama polític, amb els dos diàlegs (periodista/senador i alumne/professor) com a ficcions que documenten uns debats i la història dels dos soldats com a dramatització didàctica d’alguns aspectes tocats als diàlegs. Tot, però és que tot, queda tanmateix sotmès al discurs de Redford i el seu guionista. I si la seqüència al despatx senatorial pren una entitat sòlida, en què la impecable actuació de Meryl Streep i Tom Cruise, aliada amb l’agudesa dels diàlegs, li atorguen un bon gruix dramàtic i temàtic; no passa pas el mateix amb l’altra entrevista del film, la que té lloc en l’àmbit universitari. El personatge de l’alumne queda prou reduït a un simple pretext perquè Roberd Redford vagi enfilant la seva prèdica, les seves reflexions. Molt ben caricaturitzat amb tot el seu caire peterpanesc (la seva cara d’etern adolescent, els seus pantalons fins al genoll i la seva camisa festívola…), el noi queda a penes esbossat amb alguns traços; els imprescindibles perquè el professor/cineasta pugui parlar de la intel·ligència que malmet, del consumisme que els enlluerna, del compromís com a alternativa…Però, de debò, què li passa al xicot? No tan sols el guió se’n desentén, sinó que, quan en aquell despatx universitari ja s’ha dit gairebé tot el que interessa els autors fílmics, es pot dir que desapareixen i, en retornar a la pantalla, caram, el professor ja dóna per acabada l’entrevista, sense que hi hagi hagut cap altre motiu que el fet objectiu que cal acabar la pel·lícula i la situació ja l’han esmunyida prou.

Em resulta un pèl forçada la història del noi d’arrels mexicanes i del company de raça negra, que, havent arribat a la universitat en un procés de superació personal de les limitacions socials amb què han crescut, se’n van voluntàriament a l’exèrcit i a l’Afganistan. Posem que sigui versemblant: la ingenuïtat dels seus plantejaments va molt bé al discurs socialitzant de Redford i commou; però fa angúnia, precisament per candorós i perquè me l’agafin de base, de referència cap al desitjat compromís amb el país d’un personatge com l’alumne que interpreta Andrew Garfield. Els dos soldadets, efectivament, es converteixen en els protagonistes d’un martirologi, de la crònica d’una inapel·lable mort anunciada, amb sacrifici final que convoca les llàgrimes de l’espectador sensible. Tanta bondat, abocada a aquella fi! Què vols? Llàgrimes i música pujada de to, per a assegurar que cap mocador surti sec de la sala i que ningú pugui titllar Redford d’antipatriota. A més, la seqüència bèl·lica transcorre en gran mesura en un ostensible decorat de cartró-pedra, que si bé reforça el caire representatiu, didàctic, d’aquelles imatges, i alhora deixa clar que Redford no ha volgut fer una pel·lícula bèl·lica, resulta d’una lamentable pobresa visual i d’una migradesa narrativa i dramàtica, que no salva ni la deriva melodramàtica que li donen, ni l’aportació (plausible) de com n’és d’impossible la guerra tecnològica contra els combatents sense aturador (és a dir, quan els avions bombardegen els talibans al pendent del turó i queda com si volessin matar mosques a canonades…).

Les relacions que s’estableixen entre les diverses parts més o menys simultànies del film hi aporten una riquesa complementària, en alguns moments essencial. Ja he comentat el paper de les fotografies als despatxos de Tom Cruise i Robert Redford. Però, en podríem destacar força d’altres. Igualment, podríem assenyalar lligams amb elements exteriors a la història del film. És el cas, tot just apuntat, de la identificació generacional que l’alumne fa entre el seu pare i el seu professor; una identificació que constata una època que vivim ara com passada (final dels seixanta-començament dels setanta) i reduïda a batalletes, sense que hi hagi hagut transmissió intergeneracional d’aquella experiència. És el contrast, que sorprèn al jove protagonista, entre el reclutament obligatori per al Vietnam i la voluntarietat "popular" que promou l’exèrcit ara, amb la intervenció a l’Afganistan i a l’Iraq. Redford va com repassant l’evolució social al seu país, al llarg dels anys. I semblaria que es limités a contraposar el que era abans i el que és ara; però la fotografia del Tom Cruise a l’època de Top Gun (la cara en el retrat amb uniforme de West Point), ens recorda mal sigui fugisserament que entremig hi ha hagut l’era Ronald Regan i el que ha significat.

La imatge final, de l’alumne WASP (Andrew Garfield) absolutament trasbalsat, com alienat del seu col·lega bordegàs, és per mi no tan sols una de les millors de la pel·lícula, sinó la confirmació que Redford, amb Lleons per anyells, s’adreça especialment als de la seva condició, als WASP, a la classe mitjana acomodada nord-americana (i de retruc, occidental), probablement els que més van a votar, segurament els que més podrien fer perquè s’acabessin les injustícies estructurals al seu propi país, indiscutiblement els que més oportunitats tenen perquè les coses canviïn i els que menys s’exposen a morir als fronts de guerra. Significativament, també un noi WASP es desfà emocionalment, després de viure l’experiència bèl·lica a l’Iraq, al film de Brian De Palma, Redacted.

Hi ha elements cinematogràficament prolífics, a Lleons per anyells; però el delit discursiu de Robert Redford s’imposa en tanta mesura que ofega la mateixa pel·lícula, no permet que les parts universitària i bèl·lica agafin prou volada. El fet que ideològicament ens pugui caure bé, no treu que artísticament quedi molt per sota de les possibilitats que ell mateix ha plantejat. Dissortadament, sembla que quedarà com un simple producte de cojuntura política, quan té elements força més pregons.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!