Club 7 Cinema

Prenem-ne nota: “The Devil’s Bath” (‘El bany del Diable’), una pel·lícula que ha impactat de valent a Berlín, una història amb base real de fets esgarrifosos que promet sacsejar les sales de cine els propers mesos i deixar una petja profunda als espectadors. Els enviats especials al certamen coincideixen a destacar-hi, a més, el treball de l’actriu Anja Plaschg, que es veu com una ferma candidata al premi d’interpretació d’aquesta 74a Berlinale. Al seu costat, en la Competició, s’hi ha projectat el film fora de norma “Pepe”, que té de protagonista un hipopòtam que parla i que està lligat al narcotraficant Pablo Escobar…

Competició.

De Nelson Carlos DE LOS SANTOS ARIAS, “Pepe“. Producció: República Dominicana, Namíbia, Alemanys, França. Durada: 2h02. Guió, direcció de fotografia i productor: Nelson Carlos De los Santos Arias. Amb Jhon Narváez, Sor María Ríos, Fareed Matjila, Harmony Ahalwa, Jorge Puntillón García. Sinopsi: Maten un hipopòtam jovenet a la selva de Colòmbia, però retorna en forma de fantasma. Una veu que diu ser d’un hipopòtam. Una veu que no entén la percepció del temps. En Pepe, hipopòtam assassinat, explica la seva història amb l’aclaparadora oralitat d’aquests pobles de les Amèriques. Carlos De los Santos Arias: Santo Domingo, República Dominicana, 1985. Nou en la cursa per l’Ós d’Or, el seu film “Cocote” (2017) va ser premiat a Locarno, a Mar del Plata, a Istanbul, a Cartagena i seleccionat, entre d’altres certàmens, a Sant Sebastià. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

Algunes reaccions:

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Aquesta excèntrica i fascinant pel·lícula es basa lliurement en la història dels hipopòtams que van ser «importats» a la força a Colòmbia pel narco Pablo Escobar als anys ’80. A l”slot’ que la majoria dels grans festivals tenen, en les seves competicions oficials, per a aquestes pel·lícules rares, fora de norma (a Canes 2023 ho va ser “Pacifiction”[d’Albert Serra], amb la qual aquesta té més d’un punt en comú), s’ubica “Pepe”, el nou film del realitzador dominicà de la premiada “Cocote”, un ambiciós i peculiar relat que passa del que és experimental al còmic i en què s’explica la història d’un hipopòtam que va néixer i va créixer a la zona del Riu Magdalena, a prop de Medellín, Colòmbia. (..) Primer, una mica de context. Als anys ’80 el llavors poderosíssim narcotraficant Pablo Escobar, capo del Cartell de Medellín, es va muntar un zoològic privat a l’enorme Hacienda Nápoles, de la seva propietat. Entre els diversos «animals exòtics» que va portar hi havia un grup de quatre hipopòtams petits i, per no fer espòiler d’algunes de les rareses i descobriments del film, no n’explicarem gaire més. La veritat és que avui hi ha centenars d’hipopòtams a Colòmbia i que Pepe, com es diu el protagonista d’aquesta història, és un que va existir de veritat. Però a diferència d’aquest, imagino que no parlava (o pensava en) diversos idiomes. La primera meitat del film del dominicà és la més experimental i posa una veu a Pepe perquè expliqui la seva història, una veu que es fa càrrec de la seva impossible existència (..). I la segona part de la pel·lícula canviarà el punt de vista, prendrà els hàbits d’una comèdia popular una mica excèntrica, per centrar-se en en Candelario (Jorge Puntillón García), un veterà pescador de la zona, un vell borratxo que topa amb l’hipopòtam al riu, vol alertar la seva dona i les autoritats locals de la seva existència, però ningú no li para atenció ni se’l creu. Molts dels fets reals de la història han estat canviats de forma lúdica –es diu que els hipopòtams van arribar a Colòmbia en realitat des d’un zoològic de San Diego, però això és tan dubtós com el que s’explica aquí–, però està lluny en De los Santos de preocupar-se pel realisme. El que busca, a la seva manera, és posar l’espectador en la suposada perspectiva d’aquests animals que són capturats del seu hàbitat natural, portats a un lloc molt diferent (més enllà de certes similituds selvàtiques) i s’han de començar a «relacionar» amb persones que en desconeixen completament els hàbits i costums. (..) El que “Pepe” proposa és una forma lateral i simpàtica, allunyada de qualsevol to sentenciós dels film de denúncia, fer una crítica d’aquest tipus de pràctiques i costums. Aquí no hi ha mai un intent per dimonitzar la gent de l’indret i fins i tot la figura d’Escobar és tractada més de manera irònica que una altra cosa, però gràcies a les imatges, a la veu misteriosa del tal Pepe i a la pròpia lògica absurda de l’assumpte és impossible no pensar en el desastre ecològic que va generar aquesta situació i que té conseqüències fins avui. L’ús del blanc i negre barrejat amb imatges filmades en cel·luloide (sembla ser 16 mm.) i també en digital li atorguen a “Pepe” una capa d’estranya bellesa i de poesia per explicar una cosa que pren les característiques de llegenda sense deixar de ser molt però molt terrenal. (..) “Cocote” tenia un format igualment lliure i prioritzava moments de bellesa purament cinematogràfica «a costa», dirien els professionals del guió, d’oferir una història més clara i contundent. Aquí passa més o menys el mateix. Potser “Pepe” no és tan reeixida com aquella –hi ha una diferència molt gran entre les dues parts i la meva sensació és que l’etapa més «primera persona» del relat per moments es passa de rosca–, però funcionen amb una mateixa idea sobre el que és el cinema: un receptacle d’infinites possibilitats creatives, un camp de proves on anar sempre una mica més enllà, on pocs s’atreveixen (..). David Rooney, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: Quan Pablo Escobar va ser assassinat en un intercanvi de trets amb les forces especials colombianes l’any 1993, el “Rei de la cocaïna” va deixar enrere una casa familiar privada que incloïa quatre hipopòtams. El 2007, el ramat havia crescut fins a 16 hipopòtams que vivien lliures i es van continuar multiplicant al riu Magdalena i les terres circumdants, percebuts gradualment com una amenaça per als agricultors i pescadors locals. Un mascle canalla que s’havia separat del ramat, batejat pels mitjans de comunicació com Pepe, va ser assassinat dos anys després per caçadors que actuaven seguint instruccions de les autoritats. Nelson Carlos de los Santos Arias explica una versió idiosincràtica d’aquesta història a “Pepe”. Excepte que el director dominicà té un interès limitat per la narració lineal convencional. Igual que el seu debut narratiu del 2017, “Cocote”, aquest collage discursiu és un híbrid de documental i ficció, transformat en un poema de to filosòfic (..). El tram d’obertura inconnex és especialment difícil, i molts el trobaran frustrantment opac. Ho vull dir literalment, ja que gran part es desenvolupa sobre una pantalla en blanc o en escenes nocturnes tèrboles. (..) Fins i tot segons els estàndards sovint esotèrics del Festival de Cinema de Berlín, aquesta ha estat una selecció aventurera, una pel·lícula d’art formalista que pot semblar més a gust d’un festival com Rotterdam o fins i tot de la secció lateral del Fòrum experimental de Berlín. (..) És més probable que “Pepe” atregui programadors de cinemateques que distribuïdors comercials. La narració intermitent de la bèstia del títol canvia en diversos punts des de l’afrikaans a la llengua bantú namíbia Mbukushu fins al castellà, sovint acompanyada dels seus companys hipopòtams grunyint i mugint. Pepe fins i tot vocalitza sons de vocals com l’eruga d'”Alícia al país de les meravelles”. (..)  La sensació sorgeix més d’una vegada que De los Santos Arias està desordenant una història captivadora amb distraccions obscures, canvis aleatoris entre el color i el blanc i negre i el canvi constant de l’estil de la pel·lícula. I, tanmateix, la lenta acumulació de patetisme exerceix un control (..). Ola Salwa, a la ressenya per a ‘Cineuropa’: Encara que el peculiar so de l’hipopòtam titular de la cinta de Nelson Carlo De los Santos Arias se’ns quedi al cap, tota la resta se’n en va força ràpid. No és fàcil de dir si “Pepe” (..) és una d’aquelles bromes cinematogràfiques que van més enllà de com han estat rebudes, una visió seriosa però poc convencional del capitalisme i el colonialisme, o alguna cosa així, que només es pot descriure com reclamar la propietat de la seva pròpia història. Però sigui com sigui, malauradament, només se n’ha mig sortit. (..) El director dóna veu a l’hipopòtam i molts dubtes existencials: escoltem Pepe lliurant-se a monòlegs sobre la seva existència i fent un so estrany, una cosa entre un grunyit, un rugit i una riallada amenaçadora i dibuixada. Inicialment, Pepe parla afrikàans, després espanyol, assumint la llengua dels colonitzadors: els que van envair el sud-oest d’Àfrica i els que van colonitzar Colòmbia i el van segrestar. Així, sembla que “Pepe” s’afegeix a la gran quantitat de pel·lícules que tracten sobre el colonialisme i que donen veu als oprimits i silenciats per la força. També s’adaptaria a una de les tendències del cinema d’arthouse: la discussió sobre qui pot explicar les històries de qui. Aquí, Pepe l’hipopòtam no és només el tema de la pel·lícula; també és un dels seus narradors. Per molt fresc i original que sembli el concepte al principi, després els personatges humans s’afegeixen a la història i, per descomptat, l’arruïnen. (..) També hi ha la possibilitat que “Pepe” sigui només una broma cinematogràfica, però aquestes també volen un cert ritme i una narració ràpida. I per molt que el so que fa l’hipopòtam ressoni al cervell molt després que s’encenguin els llums, tota la resta es difumina i s’esvaeix molt més ràpidament del que voldria qualsevol cineasta humà (..). Altres reaccions: Jaime Pena, l’article per a’Caimán’.

De Veronika FRANZ i Severin FIALA, “The Devil’s Bath” / “Des Teufels Bad”. Producció: Àustria, Alemanya. Durada: 2h01. Guió: Veronika Franz i Severin Fiala. Amb Anja Plaschg, David Scheid, Maria Hofstätter. Nota sinòptica: un film sobre dones, religió i crims rituals. Sinopsi: Àustria al segle XVIII. Els boscos envolten els pobles. Matar un nadó fa que una dona sigui condemnada a mort. L’Agnes (Anja Plachg) es prepara per a la vida matrimonial amb el seu estimat. Però la seva ment i el seu cor es fan pesats. Un camí ombrívol interior, en solitari, tot sobreeixint mals pensaments. Nota de tafaneria: Veronika Franz és la dona d’Ulrich Seidl i mare dels seus dos fills. Veronika Franz (Viena, Àustria, 1965) i Severin Fiala (Horn, Àustria, 1985) van triomfar al Festival de Sitges de 2014 amb “Buenas noches, mamá” / “Goodnight mommy” / “Ich seh, ich seh“: Méliès d’Argent, Gran Premi de Fantasia Europea, Menció Especial del Premi de la Crítica José Luís Guarner. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity. VI: Playtime. DI: Movies Inspired*.

Algunes reaccions:

Xavi Serra, a X, escriu: (..) la pel·lícula més rodona que he vist en la competició (..) un drama històric potent i esfereïdor dels directors de “Goodnight mommy”; i a la crònica per al diari ‘Ara’ s’esplaia: (..) la competició de la Berlinale ha mostrat la seva millor cara amb “The devil’s bath”. Al començament d’aquest film, una camperola austríaca del segle XVII agafa una criatura de pocs mesos, puja fins a un salt d’aigua elevat i, sense més ni més, la deixa caure perquè s’estimbi contra les roques. “He comès un crim”, diu després quan s’entrega a les autoritats. Veronika Franz i Severin Fiala (..) exploren ara el fenomen documentat en diversos països europeus durant el segle XVII i XVIII de les persones amb impuls suïcida (la majoria dones) que, en comptes de matar-se elles mateixes, mataven un nen amb l’esperança de ser executades i evitar la condemna a l’infern que comportava el pecat mortal del suïcidi. “The devil’s bath” segueix un d’aquests casos i acompanya l’Agnes en el seu descens als abismes de la depressió. La frustració per no tenir fills en una societat que no reserva cap altre rol a les dones, les intromissions constants de la sogra i la decepció general amb la vida de casada donen forma a un viacrucis que encarna una Anja Plaschg extraordinària, candidata segura al premi a la millor interpretació protagonista, si no és que el jurat reserva algun premi més important per a aquest poderós retrat d’una societat modelada rígidament per la religió i el patriarcat, sense espai per a la dissidència o la fragilitat i on els valors es transmeten de maneres especialment cruels. Gerard Casau, a X: A ‘The Devil’s Bath’ Veronika Franz i Severin Fiala ens col·loquen davant d’imatges inassumibles, i no ensopeguen ni una sola vegada en el seu periple per una època on la fe i els ritus no són actes simbòlics, sinó una realitat atroç. ‘Depressive black metal’.  Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: (..) una pel·lícula (..) extraordinària, presentada a competició a la Berlinale. Si Franz i Fiala es van donar a conèixer amb pel·lícules de terror, “The Devil’s Bath” no és tant una pel·lícula de terror com una pel·lícula històrica sobre fets horribles. Aquest to a la cruïlla de gèneres és una de les singularitats del llargmetratge, per al qual els cineastes, però, no han oblidat el que constitueix l’essència d’una gran pel·lícula de terror: la subversió. (..) La formidable composició dels plans i la manera de captar la natura (com aquesta monumental cascada rodada a l’inici de la pel·lícula) donen amplitud a aquesta història asfixiant. La natura, com en els anteriors llargmetratges de Franz i Fiala, és una trampa constant que es reclou sobre els personatges. (..) “The Devil’s Bath” representa el pes polític de la religió («Ens donen vida per dir que sí», diu el mossèn) i l’inexistent lloc reservat a les dones, per a les quals se suposa que fins i tot cuinar és una qüestió de fe. Això va passar fa gairebé 300 anys, també passa avui (..). És indirectament una pel·lícula de bruixes. El que pateix Agnès la converteix en una bruixa als ulls del món. La mirada dolorosa intercanviada entre ella i una nena en una escena final és la transmissió d’una bruixa a una altra. El doble final feliç vertader-fals et deixa bocabadat, primer gràcies a la interpretació encantada d’Anja Plaschg (també compositora de l’excel·lent banda sonora), després per la bogeria que s’apodera de la imatge. De nou, no és una pel·lícula de terror, només fets horribles d’esgarrifós grotesc. David Rooney, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: (..) Després de “Goodnight Mommy” (l’esgarrifós original del 2014, no el feble remake nord-americà) i el seu debut en anglès “The Lodge”, s’allunyen de l’horror sense renunciar a l’atmosfera inquietant ni al gust pel macabre en el seu intens estudi de personatges, “The Devil’s Bath” . Si bé és tremendament ombrívol i té alguns problemes de ritme, aquest és un estudi psicològic apassionant realitzat per directors que operen amb un comandament formidable. Al començament, la nova pel·lícula de Franz i Fiala recorda “The Witch”, de Robert Eggers, tot i estar ambientada més d’un segle després, l’any 1750. Té un èmfasi comparable en l’ambient i els detalls històrics autèntics, que possiblement és encara més granular aquí. Però els suggeriments vagues de bruixeria ràpidament resulten enganyosos, amb la història alimentada per forces convergents de la religió, el folklore i la natura. (..) Produïda per Ulrich Seidl (..). Les víctimes [d’aquestes dones amb impuls suïcida que cometien els crims] en la seva majoria eren nens, motivats pel raonament catòlic profundament desordenat que les seves ànimes encara eren pures, de manera que els seus assassins gairebé els feien un favor enviant-los al cel abans que poguessin pecar. (..) La pel·lícula pot resultar lenta; l’acumulació de l’espiral final d’Agnes es percep com a allargassada, atès que sabem des d’un bon començament alguna versió del que vindrà, fent que la història s’allargui una mica cap el mig. Però els cineastes aprofiten el patetisme de les dones corrents empresonades en vides que trenquen l’ànima com un dolor etern, i [Anja] Plaschg és terriblement eficaç en mostrar com Agnes segueix tancant-se cada cop més endins d’ella mateixa, empenyent-la a la violència. Fins i tot amb un resultat predeterminat, els terribles mitjans per alliberar-se del patiment són alhora impactants i punyents. A més d’interpretar l’exigent paper principal, a la pantalla durant gairebé totes les dues hores de durada, Plaschg ha compost la trista partitura (enregistra com a Soap&Skin), dominada per cordes pensatives que prenen tons més foscos i inquietants a mesura que la història avança cap a la conclusió inexorable, amb el seu impacte horrible augmentat per la decisió de saltar-se directament qualsevol procés judicial. (..) El comportament bàrbar dels espectadors d’una execució és literalment esgarrifós, però Franz i Fiala es neguen a interpretar fins i tot els elements més gràfics com a terror. S’adhereixen a un estil naturalista rigorós, teixint un tapís notablement viu de la vida del segle XVIII en una comunitat de camperols rurals (..). [Un] drama desolador però fascinant sobre una peça de la història poc coneguda. Jessica Kiang, a la ressenya per a ‘Variety’: (..) La seva atmosfera sinistre i boscosa, on les fulles humides es barregen amb fang i escates de peix i sang menstrual, poden suggerir bruixeria o culte al dimoni. Però en realitat és una cosa molt més aterridora: una exploració, basada en registres reals, d’un capítol de la història austríaca tan fosc que podria ser un forat negre, que podria explicar la seva invisibilitat per a la posteritat. Però si la història és tan despietadament desolada que potser voldreu mirar cap a un altre costat, l’ofici de fer cinema és tan convincent que no podreu. El món de “The Devil’s Bath” és un món del qual no es pot escapar fàcilment, per molt que es vulgui (..). La religiositat i la superstició espantosa i gairebé pagana coexisteixen aquí prou facilment. (..) El guió de Franz i Fiala és captivador en la seva austeritat, però no sorprèn: un cop enteneu el camí de baixada ràpida en què s’inicia aquesta narració, segueix traçant una línia brutalment recta des d’aquell breu enlluernament de l’esperança de la nit de noces fins a profunditats de desesperació fins aleshores inexplorades sense la més mínima desviació. Però Plaschg impregna la tranquil·la Agnès d’una interioritat fascinant, en una actuació excepcional que traspua la mateixa angoixa tosca que impregna tots els aspectes d’aquesta producció impecablement dissenyada (..). Susanne Gottlieb, a la crítica per a ‘Cineuropa’: El duet de directors format per Veronika Franz i Severin Fiala se submergeix a la torturada ment de la dona d’un granger al s.XVIII. (..) Agnes (Anja Plaschg) és una dona jove sensible amb un profund sentit de l’espiritualitat. Quan la coneixem, és a punt de casar-se amb en Wolf (David Scheid), el fill de la grangera Gänglin (Maria Hofstätter). En ser només el segon fill, amb poc a heretar, queda clar que el seu matrimoni serà de penúries, de lluita contra els elements i de forta tradició. Les tradicions, d’una banda, mantenen viva la comunitat, però de l’altra, reclamen la maternitat i la subjugació de la dona. (..) Les expectatives que li han inculcat, la negativa d’en Wolf a tocar-la i les constants crítiques de la seva sogra comencen a rosegar el seu benestar mental i físic. (..) L’Agnes no encaixa. La nena (..) amb el cos de la qual ensopega en un altiplà, es converteix en una fascinació morbosa: una fantasia escapista, una sortida. Però l’Església encara té un fort control sobre les persones, i el suïcidi és un pecat capital del qual no hi ha absolució. L’Agnes haurà de fer un pas radical per alliberar-se de la seva difícil situació. Tot i que sembla fàcil identificar la font del patiment d’Agnes com el seu entorn, Franz i Fiala s’abstenen de crear un antagonista clar. La seva fascinació rau en donar llum als pobres, als analfabets i a les dones, les històries de les quals en la història poques vegades s’expliquen. Treballant amb protocols històrics, no només retraten una època passada, sinó que també criden l’atenció sobre un capítol fosc de la història, el patró dels esdeveniments no només es troba al camp austríac, sinó que també es pot trobar a tot Europa. Paral·lelament, concretament en els inoblidables minuts finals, esdevé una dura reflexió sobre el dogmatisme, la suposada salvació que ofereix i la cotilla restrictiva de fer i no fer que condueix a la tragèdia. Plaschg, coneguda com a cantant Soap&Skin, brilla en el seu segon llargmetratge com a actriu, basant-se en la seva educació en una ciutat rural austríaca. Els seus ulls fascinants i el minimalisme de la seva expressió ens atrauen. La banda sonora, de la qual també és responsable, es basa en l’estat d’ànim inquietant, utilitzant instruments històrics i melodies d’un altre món. “The Devil’s Bath” és un film que deixarà petja en l’espectador durant temps. És un drama que s’inspira en el bagatge de terror de Franz i Fiala, si bé s’hi emancipen del gènere que els va fer famosos. L’abast de la història femenina segueix sent un buit, un trauma esborrat durant un segle, i “The Devil’s Bath” vol il·luminar-ne una part.

Berlinale Special.

De TSAI Ming-liang, “Abiding Nowhere” / “Wu Suo Zhu”. Producció: Taiwan, EUA. Durada: 1h19. Amb Lee Kang-Sheng, Anong Houngheuangsy. Nota sinòptica: Es tracta de la desena instal·lació de la sèrie ‘Walker’ de Tsai, una sèrie de pel·lícules de ‘performance’ meditatives que capturen l’actor taiwanès Lee Kang-sheng, vestit de monjo budista, travessant deliberadament espais públics i privats en una sèrie de ciutats d’arreu del món. Sinopsi: El caminant amb el cap rapat i vestit amb una túnica vermella va descalç. Camina lentament però decidit pel bosc, sobre pedres i prats. També s’obre pas entre les ombres dels arbres i les cases. Posa els peus a l’estació de tren, a l’església i al museu. El sol surt i torna a posar-se. El caminant passa per Washington, D.C. Un altre desconegut també es mou a la ciutat. No estem segurs de si segueix o no el caminant. Tsai Ming-liang va començar la seva sèrie ‘Walker’ el 2011; aquesta és ara la desena pel·lícula. En el paper del monjo, el seu col·laborador de llarga data i actor principal Lee Kang-Sheng viatja per tot el món. La figura està inspirada en Xuanzang, un monjo budista de la dinastia Tang que va viatjar milers de quilòmetres a peu entre la Xina i l’Índia. Tsai Ming-liang: Kuching, Malàsia, 27.10.1957. Resident a Taiwan. Graduat al Departament de Drama i Cinema de la Universitat Cultural Xinesa de Taiwan, va treballar com a productor teatral i director de televisió. La seva òpera prima “Rebeldes del dios Neón” / “Les Rebelles du dieu neon” / “Rebels of the Neon God” / “Qingshaonian Nuozha” es va projectar a la secció Panorama Especial de la Berlinale de 1992. L’any 1994, el seu segon llargmetratge per al cinema, “Viva el amor” / “Vive l’amour” / “Ai qing wan sui” va rebre el Lleó d’Or al Festival de Cinema de Venècia. Les seves pel·lícules també es van projectar a la Berlinale els anys 1995, 1997, 2014, 2019 i 2020; el 1997, “El río” / “La rivière” / “The River” / “He liu” (1997) -tercer film per al cinema, realitzat amb alternança amb ‘TV-movies’- va guanyar un Ós de Plata, Premi Especial del Jurat. L’any següent, 1998, s’endugué el Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional amb “The hole” / “Dong” al Festival de Canes –certamen al qual tornarà posteriorment amb “¿Qué hora es?” / “Et là-bas, quelle heure est-il ?” / “Ni na bian ji dian” (2001, homenatge a Truffaut) i “Visage” (2009, coproduïda pel museu del Louvre de París)- i també guanyà premi a Sitges -amb “The hole”-, festival en què rebrà el Premi José Luís Guarner de la Crítica Cinematogràfica el 2005, amb “El sabor de la sandía” / “Tian bian yi duo yun“, brillant i contundent cinta sobre el cinema pornogràfic triplement guardonada prèviament a Berlín, per la seva Contribució Artística, amb l’Alfred Bauer i el FIPRESCI de la Crítica Internacional. Tornant a la Mostra de Venècia, el 2003 va guanyar-hi el Premi FIPRESCI amb la -com sempre- quietista i contemplativa, amb plans d’esplèndida i bella llarga durada -estil marca de la casa, en aquest cas, homenatge a les sales de cinema- “Good Bye, Dragon Inn“; el 2013 amb “Les chiens errans” / “Stray Dogs” / “Jiao you” s’emportà el Gran Premi del Jurat i el 2015 hi va rebre el no oficial ‘Queer Lion’ -temàtica recurrent, sovint implícitament, a la seva filmografia- amb el documental “Na ri xia wu“, que mostra una conversa sobre el cinema del director amb l’actor -protagonista dels seus films- i també cineasta Lee Kang-shen. Les instal·lacions de Tsai Ming-liang s’han presentat a les Biennals de Venècia i Shanghai.  Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

Algunes reaccions:

Jaime Pena, a la ressenya per a ‘Caimán’: (..) “Abiding Nowhere” és la desena pel·lícula de la sèrie [‘The Walker’] i novament ens confronta amb les dinàmiques de la ciutat i del propi cinema. Filmada a Washington, DC, la pel·lícula presenta de nou Lee Kang-sheng abillat de monjo budista i amb el cap rapat recorrent diferents espais, tant urbans com naturals, al ritme habitual d’aquest tipus de pel·lícules, aproximadament 20-22 segons per pas . Les seves escenes es van alternant amb moltes altres de galeries i museus, també amb un altre personatge que, cap al final, es prepara un plat de cuina i després el devora. En realitat, amb aquesta forma de collage “Abiding Nowhere” té alguna cosa de síntesi del cinema de Tsai. Aquí tenim totes les seves imatges característiques, com si haguessin estat extretes de les seves pel·lícules anteriors a manera d’antologia desordenada: no se m’acut millor manera d’acostar-se al seu cinema que amb aquest catàleg de formes i escenaris diversos. En part, perquè la lentitud del monjo representa un desafiament, en primer lloc a la nostra mirada. En aquests casos, què mirem: els passos, l’ambient que els envolta? I això últim és important, la lentitud pot tenir un efecte de parany. El frenesí urbà ens pot portar a confondre el monjo amb un mim, aturat en el temps. I no obstant es mou.

Encounters.

D’ Eva TROBISCH, “Ivo“. Producció: Alemanya. Durada: 1h44. Guió: Eva Trobisch. Amb Minna Wündrich, Pia Hierzegger, Lukas Turtur, Lilli Lacher, Johann Campean. Sinopsi: L’Ivo (Minna Wündrich) és infermera de cures pal·liatives. És molt amiga de la seva pacient Solveigh (Pia Hierzegger). L’Ivo també té una relació amb el marit de la Solveigh, en Franz (Lukas Turtur); de fet, dormen junts. Quan la Solveigh decideix acabar amb la seva vida, demana a l’Ivo que l’ajudi. Eva Trobisch: Berlín de l’Est, República Democràtica Alemanya, 03.08.1983. La seva òpera prima, “All Good” / “Alles ist gut” -el cunyat del nou cap de la Janne la viola, però ella no denuncia l’incident i segueix la seva forma de vida com de costum, si bé el seu silenci té conseqüències, no només per a ella sinó també per l’amor que sent pel seu amic Piet-, es va estrenar el 2018 al Festival de Locarno, on va guanyar el premi al Millor Primera Pel·lícula. Enllaços: IMDB, AlloCiné,  MyMovies, Filmaffinity. VI: Loco Films.

Algunes reaccions:

Savina Petkova, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) una sòlida pel·lícula (..). El personatge principal que dona nom al film, l’Ivo -Minna Wündrich en el seu primer paper protagonista- treballa en cures pal·liatives: no com a infermera en un únic hospici, sinó com a cuidadora a domicili. Com a membre de l’anomenada xarxa SAPV (Atenció Pal·liativa Ambulatòria Especialitzada) que ofereix una alternativa adequada per a les persones que prefereixen la comoditat de casa seva, va porta a porta i acostuma a atendre pacients moribunds juntament amb els seus familiars. Anant a les cases d’altres persones quan està de guàrdia fa que l’Ivo s’autogoverni i també quedi lliure de l’obligació de cuidar ella mateixa cap ambient domèstic [propi], almenys no de la manera més convencional. El seu vell Skoda és més una llar per a ella que el pis que cuida la seva filla adolescent molt independent i, d’alguna manera, això no suposa contradiccions. Per a l’Ivo, la majoria de les jornades laborals són fluides pel que fa a activitats i tasques, però és l’essència de la feina en si mateix el que planteja el veritable repte aquí. (..) La directora ha optat per un realisme generós, però encara intransigent, a l’hora de representar les persones en la seva relació amb la mort. [Minna] Wündrich és el cor de la pel·lícula, donant a aquest personatge bastant enigmàtic una aura d’obertura en anar desmuntant gradualment capa rere capa les defenses de l’Ivo. El director de fotografia Adrian Campean també capta aquesta disposició de manera meravellosa en una barreja de travellings subjectius i preses estàtiques on l’ Ivo gairebé sempre està present com a part integral d’un teló de fons. (..) De vegades, les qüestions de la vida i la mort són més complicades per als altres que per a un mateix. És el cas de la Solveigh (una Pia Hierzegger molt dedicada), que és alhora pacient i amiga. El seu desig de buscar consol en la mort assistida és tan raonable com qualsevol altre, però demanar a l’Ivo que l’ajudi sense el coneixement del marit de la Solveigh, en Franz (Lukas Turtur), introdueix un altre dilema moral: què ens devem l’un a l’altre? A qui podem deure les nostres vides i morts? Per complicar encara més les coses, l’Ivo i el Franz fa temps que tenen una aventura: una relació que pot constituir salvació, problemes o ambdues coses. Amb una característica tan destacada com aquesta, [Eva] Trobisch, certament, es pot permetre el luxe d’insistir en aquestes ambigüitats. Dit això, la pel·lícula floreix plenament quan reconeix que aquestes contradiccions són irreconciliables; sempre d’una manera tranquil·la i tolerant, com una altra petita curiositat que la vida et llança.

De Kazik RADWANSKI, “Matt and Mara” / “Matt und Mara”. Producció: Canadà. Durada: 1h20. Guió: Kazik Radwanski. Amb Deragh Campbell, Matt Johnson, Mounir Al Shami, Emma Healey, Avery Nayman. Nota sinòptica: Una professora universitària en un matrimoni tumultuós es retroba inesperadament amb un home del seu passat. Sinopsi: La Mara (Deragh Campbell), una jove professora d’escriptura creativa, està bregant amb problemes en el seu matrimoni amb un músic experimental. Un dia, en Matt (Matt Johnson), un autor carismàtic i d’esperit lliure del seu passat, vaga pel seu campus universitari. Lligats pels seus interessos compartits, la Mara i en Matt s’apropen de mica en mica. Quan el marit de la Mara cancel·la inesperadament els plans per a dur-la a una conferència fora de la ciutat, en Matt acompanya la Mara al viatge. Al llarg del camí, la tensió que envolta la seva relació indefinida creix lentament. Kazik Radwanski: Toronto, Canadà, 1985. Els seus curtmetratges “Princess Margaret Blvd.” (2009), “Out in That Deep Blue Sea” (2010) i “Green Canyons” (2011) van competir per l’Ós d’Or de l’especialitat. El seu primer llargmetratge, “Tower” (2012) es va presentar a Locarno mentre “How Heavy This Hammer” (2015) va ser seleccionat al Fòrum de la Berlinale del 2016 i “Anne at 13.000 feet” (2019) es va projectar tant a les seccions Fòrum com a Generation de Berlín 2020. També ensenya producció de cinema i televisió al Humber College, de Toronto. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

Algunes reaccions:

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: El nou film del director i els protagonistes de l’extraordinària “Anne at 13.000 feet” té una estructura i un to potser més convencionals –o, almenys, accessibles– [que els d’aquella pel·lícula], però conserva no només l’energia que hi donava la seva particularitat sinó [també] una mirada sobre els personatges que és, alhora, empàtica i crítica, ficant-se en les contradiccions i les zones irresoltes sense intentar lliurar respostes fàcils. El punt de partida és tradicional en desenes de drames de parella entre professors, acadèmics o universitaris. Un podria imaginar aquesta mateixa història explicada per en Woody Allen al segle XX o, tot just una dècada i una mica enrere, com a part de la moguda coneguda com a ‘mumblecore’. (..) Si bé aquest tipus de comèdia dramàtica sobre el món dels escriptors i professors universitaris és un subgènere amb claus conegudes (..), Radwanski se les empesca per a insuflar-hi noves energies i tensions. (..) En Matt i la Mara es mouen en aquesta zona grisa entre l’amistat i l’amor, o allò que un creu que és una cosa i l’altre entén que n’és una altra. Una mica com al cinema d’Eric Rohmer, el que es juga aquí són les diferències entre el que es fa i el que es diu, com els personatges actuen i com en realitat se senten. Honesta, humana, sense grans pronunciaments i sempre apostant per acostar-se a les emocions fortes d’una manera lateral (una llarga conversa/baralla a la interlocutòria entre tots dos és l’escena central aquí i la més clara respecte al to), “Matt and Mara” és una molt bona comèdia dramàtica sobre escriptors que escriuen millor que el que viuen i que tenen molts consells –literaris, humans, etcètera– per donar, però poques idees de com utilitzar-los a les seves pròpies vides.

Panorama.

De Svitlana LISHCHYNSKA, “A Bit of a Stranger“. Producció: Ucraïna. Amb Svitlana, Valentina, Alexandra, Stefania. Documental. Sinopsi: Svitlana, una ucraïnesa de parla russa, examina la part colonitzada de la seva consciència i intenta trobar respostes a la pregunta de com el totalitarisme i la russificació soviètics van influir en les relacions dins de la seva família. Enllaços: IMDB. MyMovies.

Algunes reaccions:

Savina Petkova, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Svitlana Lishchynska ofereix una mirada íntima a quatre generacions de dones ambientada en la invasió russa d’Ucraïna. ‘Pot haver-hi amor on no hi ha llibertat?’ pregunta la directora ucraïnesa Svitlana Lishchynska al final d'”A Bit of a Stranger”, i la seva pregunta es refereix a la invasió russa a gran escala. ‘Pot haver-hi llibertat on no hi ha amor?’ es pregunta en el context de la seva pròpia història familiar, explorada al llarg de la pel·lícula. Aquest documental és un cas curiós, amb les seves introspeccions personals i una observació social més àmplia. De vegades, és desigual i serpentejant, però al final, Lishchynska ha trobat el seu equilibri i demostra que no té por de posar al descobert els dolors emocionals i les contradiccions generacionals. La directora, nascuda a Mariúpol, té més de 25 anys d’experiència laboral a la televisió ucraïnesa, fent ‘reality shows’ i documentals; ha realitzat dos migmetratges i dos llargs, sempre documentals (..). Nascuda l’any 1970, Lishchynska va arribar a la majoria d’edat a l’URSS menyspreant tot allò relacionat amb el comunisme, i quan la seva filla va néixer als anys 90, va deixar el “russificat” Mariupol per  Kíiv. Tal com ens explica la pel·lícula, la bebè Alexandra es va quedar amb la mare de Svitlana, Valya, la complexa relació de la qual amb la identitat nacional i la llengua s’ha anat transmetent de generació en generació de maneres inesperades. Potser és per això que “A Bit of a Stranger” comença amb Valya, que, als setanta anys, encara és la més enigmàtica de totes les dones. No es revela gaire del seu passat, ja que en parla poc, però l’alegria amb què s’acosta al món i a la seva família, ja sigui abans o després de la invasió, fa pensar que les coses no han estat fàcils per a ella. Estima Mariúpol i tem la idea de deixar-lo, i les imatges en Super 8 del seu casament el 1968 presagien aquest sentiment de pertinença. Utilitzant la seva pròpia veu, Svitlana intenta articular el grau de separació entre ella i la seva mare alhora que nota que la seva filla Sasha s’allunya. Tres generacions de dones i les seves diferents inclinacions polítiques, encara que siguin lleugerament, no es poden unir sota la bandera homogeneïtzadora de la ‘feminitat’ tan fàcilment. Però, en gran mesura, “A Bit of a Stranger” prefereix no insistir en les tensions interpersonals, sobretot perquè hi ha una guerra en tota regla. Les opinions prorusses i la negació de la Sasha se superen ràpidament per la dura realitat de la dislocació, quan ella i la seva petita Stephy es veuen obligades a fugir a Londres. (..) Lishchynska va començar a treballar en la pel·lícula abans de la invasió russa a gran escala, per això inclou imatges etiquetades com unes poques setmanes abans, però no hi ha una cronologia ni una línia de temps clares. Tal com ho són els records, tot està barrejat. En aquesta estructura fluida, la directora troba un camí de tornada a la individualitat –un concepte detestat pel totalitarisme soviètic– i a l’amor. “Quan ets com tothom, et sents estimat”, diu. I el contrari ha passat per a totes les dones d’aquesta família. Per molt punyent que sigui adonar-se que la vida i l’amor no han estat realment iguals, i el teu país n’és el culpable, pot haver-hi una nova intimitat en admetre que ets vulnerable.

De Phạm Ngọc LÂN, “Cu Li Never Cries” / “Cu Li Không Bao Giờ Khóc”. Producció: Vietnam, Singapur, França, Filipines, Noruega. Amb Minh Châu, Hà Phương, Xuân An, Hoàng Hà. Sinopsi: Després d’heretar un loris pigmeu peresós de qui fa molt temps que n’ha estat separada, una dona s’aferra als lligams cada vegada més febles amb el seu passat, mentre la neboda es prepara per al seu casament i es preocupa pel futur. Enllaços: IMDB. MyMovies.

Algunes reaccions:

Susanne Gottlieb, a la crítica per a ‘Cineuropa’: En el seu debut, el director vietnamita Phạm Ngọc Lân crea una estimulant però de vegades lenta reflexió sobre els temps canviants i els fantasmes del passat. En vietnamita, el terme ‘cu li’ té tres significats. El primer es refereix a un treballador autòcton no qualificat a Àsia. El segon és el petit primat d’ulls de botó que també apareix a la pel·lícula i que és originari de la selva vietnamita. El tercer és el nom de la falguera gallina daurada, una planta que, en la medicina oriental, s’utilitza com a cura per als mals d’esquena, tendons i ossos. Tots aquests elements es barregen en el primer llargmetratge de Phạm Ngọc Lân, “Cu Li Never Cries” (..). La protagonista, la senyora Nguyên (Minh Châu), és l’encarnació d’aquests tres ‘cu lis’. Inspirada pels familiars de Lân, concretament la seva tia, la senyora Nguyên va formar part de la mà d’obra vietnamita enviada a l’estranger a països com Alemanya de l’Est abans de la caiguda del mur de Berlín. Després d’haver aconseguit un marit estranger i viure així la vida de somni al “paradís comunista definitiu”, va haver de tornar al Vietnam per tenir cura de la seva neboda abandonada Vân (Hà Phương). La pèrdua de la seva vida ideal i l’allunyament d’un marit llunyà són només una part del motiu pel qual les dones no es porten bé: també és el relleu generacional, ja que el Vietnam de la memòria de la senyora Nguyên deixa pas a una sensibilitat diferent. [En començar la pel·lícula], la senyora Nguyên acaba de tornar d’Alemanya, després d’haver recollit les cendres del seu marit, ara difunt. Al seu costat hi ha una forma d’herència poc probable: un petit primat de la jungla vietnamita, un ‘cu li’, la simpàtica ternura del qual ocupa la meitat de la pel·lícula. La Vân no està gaire contenta amb aquest intrús a la llar, però té els seus propis problemes als quals enfrontar-se. El seu embaràs secret significa que s’haurà de casar amb el pare del nadó, Quang (Xuân An), tan aviat com sigui possible, i després traslladar-se al camp remot fins al seu part. Aquest és un pensament que detesta, però la senyora Nguyên mostra poca simpatia. La seva atenció se centra principalment en el seu ‘cu li’ i al dolor a les cames que està patint. Una nova amistat amb el propietari d’una botiga d’animals de la zona, que li lliura la medicina tradicional, un altre ‘cu li’, es converteix més en una fixació que no pas la companyia de la seva neboda. L’existència viva de Vân i el seu xicot, el patinatge, el gelat i el ball amb els seus fills de la llar d’infants, contrasta molt amb la senyora Nguyên, que de mica en mica comença a obrir-se al seu entorn. Portant el seu ‘cu li’ a esdeveniments de ball, es fa amiga d’un jove cambrer, un altre representant optimista de la identitat canviant del Vietnam. La senyora Nguyên continua desconfiada dels canvis que el temps ha portat al seu país. El seu personatge encara està aclaparat per les càrregues de la història, incapaç d’entendre els qui se n’han alliberat. En mantenir el seu metratge en blanc i negre curosament graduat, Lân accentua el seu enfocament en aquesta meditació sobre la vida, la felicitat i el passat. (..) La seva narració visual i acústica, combinada amb el ritme lent de la pel·lícula i la quantitat acurada de diàlegs, recorda les obres del director filipí Lav Diaz. Lân aconsegueix, però, explicar una història més comprimida, amb una durada de 92 minuts, en contraposició a les quatre hores i comptant que s’esperaria de Díaz. No obstant això, encara hi ha algunes caigudes en el ritme. Però en conjunt, “Cu Li Never Cries” ofereix una mirada interessant sobre la societat vietnamita i el conflicte que sorgeix de tractar la història i el canvi social.

De Jane SCHOENBRUN, “I Saw the TV Glow“. Producció: EUA (A24). Amb Justice Smith, Brigette Lundy-Paine, Ian Foreman, Fred Durst, Danielle Deadwyler. Sinopsi: L’adolescent Owen només està intentant sobreviure a la vida dels suburbis quan el seu company de classe li presenta un misteriós programa de televisió nocturn: una visió d’un món sobrenatural al dessota del seu. A la llum pàl·lida de la televisió, la visió de la realitat d’Owen comença a esquerdar-se. Nota: presentada anteriorment al Festival de Sundance 2024. Enllaços: IMDB. MyMovies.

De Nelson MAKENGO, “Rising Up at Night” / “Tongo Saa”. Producció: Congo, Bèlgica, Alemanya, Burkina Faso, Qatar. Documental. Sinopsi: Un retrat sensible dels habitants de Kinshasa amb la seva fe, esperances i decepcions, immersos en la bellesa de les nits a la capital de la República Democràtica del Congo. Enllaços: IMDB. MyMovies.

Algunes reaccions:

Ola Salwa, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) intenta capturar el que suposa la vida en una Kinshasa constantment fosca i inundada. “Una casa sense electricitat és una casa sense alegria”, diu una de les veus que emergeixen d’una pantalla en negre al començament de “Rising up at Night” (..). Gairebé tota la pel·lícula està envoltada de foscor i impregnada de les aigües del riu Congo, arran de la inundació de Kinshasa. La càmera segueix un grup de gent de l’indret que intenten navegar per les seves vides mentre es preparen per al Nadal, lluitant per aconseguir nous cables que els ajudin a recuperar l’electricitat i esquivar els perills que s’amaguen en la foscor impenetrable: perills com els violadors que cacen noies i dones, a les quals la nit proporciona cobertures, o forats on la gent pot caure. En la foscor de la nit, una llanterna és, de vegades, literalment, un salvavides i un sabre de llum per combatre els terrors. I hi ha poques esperances d’ajuda externa, ja que imperis pròspers com la Xina, que vol construir una central hidroelèctrica a la República Democràtica del Congo, se n’allunyen. Tal com mostra Makengo, que és un antic alumne de Berlinale Talents 2020, els membres de la comunitat local poden comptar els uns amb els altres (..). També busquen suport en la fe cristiana, demanant a Jesús pietat, misericòrdia i perdó. Al mateix temps, la vida continua, i la gent va a un gimnàs improvisat, passeja pel barri en un vaixell i fa encàrrecs. “Rising up at Night” és un documental d’observació molt modest que se centra en una comunitat que es queda sola amb dos desastres, un natural i un altre artificial, dominant les seves vides. L’absència d’esdeveniments espectaculars és una opció artística, ja que amb el temps es fa evident que l’objectiu de Makengo és permetre al públic entreveure com es pot sentir en existir en la foscor total. De fet, el director uneix només escenes filmades de nit, fetes sense fonts de llum addicionals. El seu documental, en certa manera, es fon en la foscor de la sala de projeccions, ja que els ulls només poden adaptar-se a aquestes condicions específiques de visualització fins a cert punt. També és un experiment curiós, encara que una mica teòric: com es pot connectar amb una persona, o un protagonista de la pel·lícula, si amb prou feines es veu? Malauradament, la situació a Kinshasa no ha millorat gaire des que Makengo va apagar la càmera, ja que el país va ser afectat per una altra inundació desastrosa a principis de febrer, poques setmanes abans de l’estrena de “Rising up at Night” a la Berlinale. L’alegria està clarament encara absent.

De Thomas ARSLAN, “Scorched Earth” / “Verbrannte Erde”. Producció: Alemanya. Amb Mišel Matičević, Marie Leuenberger, Alexander Fehling. Sinopsi: Dotze anys després d’haver-ne fugit, el criminal de carrera Trojan torna a Berlín. A la ciutat hi ha un quadre valuós a punt per ser robat. Però el robatori meticulosament planificat aviat es descontrola. Enllaços: IMDB. MyMovies.

Algunes reaccions:

Violeta Kovacsics,  la ressenya per a ‘Otros Cines’: Potser era una de les pel·lícules més esperades de la Berlinale (..) . El títol és “Scorched Earth”, i el seu director és Thomas Arslan. La premissa prometia: la pel·lícula recuperava el protagonista i l’univers de la que, almenys segons la meva opinió, és la millor obra d’Arslan, “In the Shadows” / “Im Schatten” [2010]. En aquell film, l’Arslan seguia en Trojan, un lladre del qual gairebé no en sabíem res, i de qui en realitat mai no sabrem gran cosa. “In the Shadows” era una pel·lícula sobre l’acció, profundament deutora (com el mateix Arslan em va reconèixer al seu moment en una entrevista) del cinema de Don Siegel. Com aquell, a l’Arslan no li interessava aquí la construcció psicològica del personatge, sinó la seva eficàcia. Com “In the Shadows”, “Scorched Earth” és una pel·lícula d’acció, en el sentit que els gestos, el moviment, el nervi regeixen les imatges. L’Arslan recupera en Trojan (Mišel Matičević). De nou, no sabem què n’ha estat en aquest temps, d’on ve, què ha fet en els 12 anys que han passat des de la història anterior. Tot just entenem que ha tornat a Berlín i que necessita diners. Es posa així a treballar de nou. I de fet és així com l’Arslan presenta el seu personatge, irrompent en una mansió d’on sostreu uns rellotges de luxe. Com passava a “In the Shadows”, l’Arslan proposa un viatge cap a una fatalitat que no està exempta d’una certa absurditat. Ja des del començament de la pel·lícula, res no surt com hauria d’anar: el negoci dels rellotges es torça quan el comprador vol quedar-se tant amb els objectes robats com amb els diners. Aquesta primera part és només una exposició, a petita escala, del que passarà després quan en Trojan accepti un cop més gran, el robatori d’un quadre per a un comprador avariciós. Curiosament, el quadre que ha de robar en Trojan és ‘La dona a la finestra’, una pintura de Caspar David Friedrich, capdavanter del romanticisme, i de l’expressió dels sentiments a través del paisatge. El protagonista de “Scorched Earth” no diu res, només s’expressa mitjançant la seva professionalitat i sembla exempt de qualsevol emotivitat. El retrat del món del crim es presenta així lluny de l’èpica que regeix habitualment el gènere del thriller. “Scorched Earth” és una pel·lícula tensa, però la seva vocació és anticlimàtica. Ni l’escena del robatori al museu, ni les trobades entre Trojan i la seva companya amb l’esbirro del comprador que no vol pagar succeeixen des de la pirotècnica. “Scorched Earth” és un globus desinflat, i curiosament en això hi ha la seva grandesa, en la manera com l’Arslan treballa sobre l’acció. Aquest gust per l’acció per sobre de l’emoció porta la pel·lícula a un terreny summament plàstic, el de les ombres, els llums a la nit, el moviment, els gestos. Susanne Gottlieb, a la crítica per a ‘Cineuropa’: La qüestió del fracàs és una constant en aquest cicle de pel·lícules del director alemany Thomas Arslan (..). Després de tot, la narració s’inspira en part en les pel·lícules criminals minimalistes de l’autor francès Jean-Pierre Melville. (..)  Una altra narració tranquil·la i enginyosa d’Arslan, fa que les pel·lícules de robatoris de Hollywood més sorolloses i freqüents semblin absurdes. (..) El suspens no ve dels tiroteigs, les persecucions de cotxes o les baralles físiques, encara que també n’hi ha, és clar, sinó més aviat de la estranya desorientació en aquest inframón d’aliances incòmodes, manipulació i manca d’intencions honorables. L’escenografia reduïda, l’exploració mínima de la vida dels personatges i la mundanitat de la vida quotidiana són típiques de la filmografia d’Arslan. Dit això, aquesta vegada, els personatges són més atractius que en el seu darrer treball, “Bright Nights“, que no tenia ritme, direcció general i qualsevol cola que el mantingués unit. (..) Els personatges de Melville van haver de fer front constantment als reptes de l’amistat, la confiança, la solitud i la traïció. Aquests elements narratius també es poden trobar a “Scorched Earth”. Arslan entén com gestionar aquests conflictes humans bàsics, alhora que sap com mantenir el seu públic enganxat fins a l’últim minut.

Homenatge: Ós d’Or d’Honor per a Martin Scorsese.

S’ha lliurat a Martin Scorsese l’Ós d’Or d’Honor del Festival de Berlín.

FOTO DE L’APUNT, gentilesa de la Berlinale: Martin Scorsese amb l’Ós d’Or Honorífic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!