Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

20 de maig de 2022
0 comentaris

James Gray presenta la primera gran pel·lícula de la Competició

Canes 2022. Ahir es va viure al Festival una jornada amb tota l’essència del certamen. Pel·lícules que van entusiasmar, descobertes sorpresa… i un testimoni cinematogràfic molt dolorós relacionat amb el present de la Guerra a Ucraïna. Sacsejades emocionals i estètiques en el brou del dia per als crítics, que en les seves cròniques ja comencen a deixar testimoni de l’immens gruix cinematogràfic de Canes 2022. Un gruix que passa per horaris de projeccions ben variats i a vegades difícilment compatibles amb les obligacions de passar l’escrit a la respectiva redacció, per la qual cosa ja van parlant del que veuen i viuen en jornades diferents; de manera que del que tracta un avui en parlarà un altre demà. I això suma-li el diferent tractament digital dels diferents mitjans, alguns dels quals actualitzen la informació al llarg del dia, publicant-ne si cal dues cròniques, i d’altres segueixen més el ritme clàssic de reproduir avui el que va ser l’ahir. Això em dificulta la tasca que porto amb aquests apunts de Ressons de Canes i per això he optat per parlar cada dia del que es va projectar oficialment la jornada anterior -afegint-hi, si cal, les reaccions publicades posteriorment i fent tria, quan és el cas- i penjar les cròniques que hi correspondrien.

Les cròniques.

Paco Vilallonga, a Diari de Girona: Un documental rodat des de dins de l’infern de Mariúpol impacta a Canes. Imma Merino, al diari El Punt Avui: El glamour i el dolor a Canes. Xavi Serra, al diari Ara: “Hem d’aixecar les sancions contra Abramóvitx” i James Gray firma la primera gran pel·lícula del Festival de Canes. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: Jerzy Skolimowski dona una coça d’ase a Canes. Vicenç Batalla, al web Paris-BCN: James Gray, a les arrels del neoliberalisme.

Competició.

ARMAGEDDON TIME, de James GRAY. Nota sinòptica 1: una història profundament personal i iniciàtica sobre la força de la família i la recerca generacional del somni americà. Nota sinòptica 2: història semi-autobiogràfica sobre el pas de l’adolescència a l’edat adulta al barri de Queens, Nova York, a mitjans anys vuitanta del segle passat. Sinopsi: En Paul Graff porta una infància pacífica als suburbis de Nova York. Amb en Johnny, un company de classe bandejat pel color de la seva pell, fan tot d’entremaliadures. En Paul es pensa que està protegit per la seva mare, presidenta de l’associació de pares, i pel seu avi, de qui n’està molt. Però després d’un incident, l’envien a una escola privada en què el pare de Donald Trump és membre del consell d’administració. L’elitisme i el racisme desinhibit que hi freqüenten trastocaran dràsticament el seu món. Repartiment: Anne Hathaway, Anthony Hopkins, Jeremy Strong, Jaylin Webb (Johnny),  Michael Banks Repeta (Paul Graff). Informació: director de fotografia, Darius Khondji. En James Gray va nàixer el 14.04.1969, a Nova York. Cinquena competició per al cineasta, que també va ser a Canes Fora de Competició en una ocasió. I en va ser membre del Jurat el 2009. Premiat a Venècia a començament de la seva carrera hi va tornar més recentment, amb Ad Astra. El tema de la família és recurrent en la seca filmografia.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Extraordinària. La primera gran pel·lícula del festival. Una crònica subtil, precisa, intensa, emocionant i riquíssima de la infància del director al Queens dels 80. Un fresc que lliga passat i present de forma magistral. Meravella. I a la seca crònica del Diari de Girona que (re)enllaçaré demà, afegeix: (..) és una pel·lícula riquíssima, amb grans diàlegs i unes interpretacions brillants de Jeremy Strong i Anne Hathaway, els pares del protagonista, i d’un Anthony Hopkins que està simplement meravellós en el paper de l’avi de la família. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Per James Gray, el temps de la fi del món -o de la fi del somni americà- comença amb aquestes declaracions de Reagan i s’allarga fins al mandat de Donald Trump (..) James Gray parla de la ferida que ha viscut Amèrica durant aquest temps, però no ho fa des de la retòrica, sinó des d’una senzillesa clarivident i per aclarir-ho tot va a parar al món de l’educació. Armageddon Time funciona com un coming on age, un retrat de la infància del mateix director (..) Gray parteix d’aquests elements per travar de manera complexa tot un relat sobre el racisme a l’interior d’Estats Units que troba les seves arrels en el passat jueu ucraïnès del cineasta (..) Gray acaba bufetejant una certa idea del somni americà i ens parla d’un món desestabilitzat en què el conservadorisme fa efecte en la societat americana. Amb una clara picada d’ullet a “Els quatre-cents cops” en què el robatori d’un ordinador recorda el robatori d’una màquina d’escriure, comparteix amb Truffaut la idea que el futur de la societat es juga a l’educació, a les escoles i als llaços d’ amistat de la infància. El resultat final és una grandiosa pel·lícula, plena de tortuositats apassionants, com si Charles Dickens ressuscités per convertir Oliver Twist i David Coperfield en un reflex de l’Amèrica actual. Genial. Sergi Sánchez, a Twitter: James Gray refina el discurs sobre la política familiar a partir d’un relat autobiogràfic que parla d’una Amèrica, la de Reagan, que imposa la cultura de l’èxit i la desigualtat. Preciosa pel·lícula. Va sent hora que Gray se’n dugui premi. Xavi Serra, a la seva crònica del diari Ara: ‘Armageddon time’ reflexiona sobre el racisme i els privilegis de classe en un emocionant drama familiar (..) Poques pel·lícules han retratat amb tanta sensibilitat el moment en què la crueltat del món es revela als ulls d’un nen i esborra de cop la innocència. Filmada amb l’exquisit classicisme de Gray i una fotografia impressionant de Darius Khondji, no hi ha una engruna d’idealització o recreació nostàlgica del passat en un film que, com diu el personatge d’Anthony Hopkins, mira al passat “perquè en qualsevol moment es pot repetir” (..) Hopkins torna a oferir una interpretació monumental exercint de referent moral de la família jueva protagonista, i Anne Hathaway compleix com a mare protectora, però la gran sorpresa de la pel·lícula és Jeremy Strong (..). Dos tuits d’Alejandro G. Calvo: Sens dubte ARMAGEDDON TIME de James Gray és la primera gran pel·lícula que veiem a Cannes (no compto a Eustache, eh). Supèrbia en la seva escalada dramàtica, ferma en el seu classicisme, devastadora en la seva totalitat. Gray, un dels grans retratistes de la família del cinema modern i ARMAGEDDON TIME o com James Gray torna a assolir el cor de les tenebres: el de l’un jove xaval (memòria del mateix cineasta) al NY del 1980. El conflicte dramàtic sembla petit però és tan devastador com apunta el títol. 400 cops que Gray reparteix amb mà mestra. El crític nord-americà Scott Foundas, a Twitter: (..) una pel·lícula de memòria infantil intensament personal però marcadament poc sentimental, arrelada en un sentit clar dels vencedors i víctimes del capitalisme nord-americà i el mite de l’economia “degotada”. Els nouvinguts Banks Repeta i Jaylin Webb et trencaran el cor (..) El 2009, vaig fer el perfil de James Gray per a @LAWeekly i vaig parlar de la meva pròpia ruta tortuosa per reconèixer-lo com un dels grans cineastes nord-americans del nostre temps. Aquesta nit, el saludo amb motiu de la seva magnífica estrena d’ARMAGEDDON TIME a Canes. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) A “Armageddon Time”, la política nord-americana serveix per oferir un marc temporal a una història semi-autobiogràfica on es debat, a través dels trops del relat d’iniciació, un altre tipus de política, la imposada pels lligams familiars, un dels temes favorits del seu autor (..) És difícil descriure què fa una història tan aparentment gastada una pel·lícula tan especial. Serà el que anomenem posada en escena: costumista i contingut, emotiu però mai sentimental, el neoclassicisme de Gray llisca a través de les imatges amb una sensibilitat encertada i sòbria, sense falses nostàlgies, diríem que sense ganes de cridar l’atenció sobre si mateixa , només amb la veritat sobre algunes coses fonamentals de la vida -l’honestedat, l’ètica personal, l’aprenentatge de la pèrdua i la decepció- com a autèntic far. Imma Merino, a la crònica d’El Punt Avui que (re)enllaçaré demà: El nord-americà James Gray poua de manera molt profitosa de la narrativa clàssica (i de la pròpia adolescència al barri de Queens, a Nova York, en encetar-se els últims anys vuitanta) (..) Gray hi deixa clar que, encara que els EUA es presenti com el país de les oportunitats per a qui se les guanya o se les mereix, n’hi ha que juguen amb avantatge (..) I no és per res que aquests temps d’Armageddon, referència bíblica a l’apocalipsi, comencin amb l’elecció de Reagan com a president dels EUA. José Luís Losa, a la seva crònica per a La Voz de Galícia, diu: (..) L’amistat entre el jove protagonista, sòsies del mateix Gray, i un nen negre fa que en escena entrin els ressons de Dickens i de Mark Twain. I a partir d’ells assistim a un relat de tendresa infinita però també de crueltat manifesta (..) En aquest pols entre l’honestedat que el seu avi li ha inculcat i la renúncia a ella —que el seu pare li confessa que és tribut a pagar per seguir endavant— batega el cor ferit d’aquest film que esdevé subtilíssima i clarivident obra política. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: “Armageddon time” parla, de fet, sobre les injustícies de la vida i d’una societat americana construïda sobre el racisme, tal com fa palès l’evolució dels esdeveniments dels dos companys d’escola. Una fractura que perpetua les desigualtats socials i on sembla prevaldre la lluita per la supervivència a qualsevol preu. Un film que ens parla del pes del passat, de la reivindicació de les arrels i els valors de la transmissió. James Gray filma amb pulcritud i delicadesa aquest retrat costumista d’un temps i d’un país, que es mou entre comèdia i melodrama, i on preval el seu habitual segell cinematogràfic deutor del classicisme més elegant. En canvi Peter Bradshaw, a The Guardian, només li posa dues estrelles sobre cinc i remarca que: Un noi de classe mitjana aprofita el seu privilegi a la Nova York de l’era Reagan a la pel·lícula d’almívar inusual de James Gray (..) Gray ens ha donat pel·lícules de Nova York dures, nervioses i memorables en el passat, com ara The Yards i We Own the Night, però això està carregat d’una teatralitat sentimental i egoista. Gerard Casau, a Twitter, contemporitza una mica: El digital fa que a James Gray li costi conjurar els seus habituals ambients carregats a ‘Armageddon Time’, però a mesura que a la pel·lícula es fa fosc també cala el drama (autobiogràfic) del nen que presencia el col·lapse silenciós de la seva forma d’entendre la vida. Tim Grierson, a Screen International: (..) un estudi trist del nostre fracàs col·lectiu per veure els nostres propis prejudicis (..). Acabo de trobar la crítica del Variety, que escriu Owen Gleiberman, en què diu: (..) En el seu drama autobiogràfic sobre l’alba de l’era Reagan, Gray treballa amb una habilitat bulliciosa (..) En el fons, “Armageddon Time” és una pel·lícula de missatge liberal de la vella escola (..)  La pel·lícula acaba amb un gest rebel que sembla massa… un gest. És el signe perfecte per a un drama que es preocupa, però potser no n’hi ha prou per veure que aquest tipus d’afecte es va convertir realment en part del problema.

Competició.

EO, de Jerzy SKOLIMOWSKI. Sinopsi: El món és un lloc misteriós, especialment vist a través dels ulls d’un animal. En el seu camí, EO, un ruc gris d’ulls melancòlics, es troba amb gent bona i gent dolenta, experimenta l’alegria i la pena, i la roda de la fortuna converteix alternativament la seva sort en un desastre i la seva desesperació en una felicitat inesperada. Però mai, en cap moment, perd la seva innocència. Nota sinòptica: La història d’un ase, que comença en un circ polonès i acaba en un escorxador italià. Repartiment: Sandra Drzymalska, Tomasz Organek, Mateusz Kosciukiewicz, Lorenzo Zurzolo, Isabelle Huppert (la comtessa). Informació: Aquesta pel·lícula és un homenatge a Au hasard Balthazar (1966), de Robert Bresson. Skolimovski -05.05.1938, Lodz, Polònia- és el degà dels cineastes de la Competició d’enguany, sisena vegada que hi participa amb un bagatge d’un Grand Prix i un Premi de Millor Guió guanyats. Va ser membre del Jurat el 1987.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Inspirant-se lliurement en Bresson, el director polonès signa una faula molt particular des del punt de vista d’un ase. Visualment molt brillant, suggerent, original. Un film singular i a contracorrent. Una raresa amb imatges molt potents. Àngel Quintana, a Caiman: (..) La mirada de l´ase de Bresson es transformaria en la mirada de l´ase Eo que, des d´un circ fins a la residència d´una exòtica comtessa, travessaria les contradiccions d´un món marcat per la maldat, d´una Europa situada a la vora de l´apocalipsi. Si per a l’ase Balthasar la mirada de l’ase era de perplexitat davant l’existència del pecat –i del mal–, l’ase de Skolimowski és una bèstia que travessa l’apocalipsi (..) Skolimowski ho observa tot sota la desesperació. EO és una pel·lícula amb molt de soroll, en què es filma la violència de la ultradreta, el maltractament animal, l’absència absoluta de tota humanitat (..)  El resultat final és absolutament hipnòtic. Imma Merino, a la crònica d’El Punt Avui que (re)enllaçaré demà: (..) un film certament original (amb una estructura lliure i una audàcia visual que el fa fascinant) (..) l’alliberament de l’ase resta com un reflex de la hipocresia social. Alejandro G. Calvo, a Twitter: El veterà mestre polonès Jerzy Skolimowski li treu un net al Balthasar de Bresson i li aplica una “psicotronia” d’imatges i situacions que podria haver escrit perfectament Quentin Dupieux. Per moments fascinant, per altres absurda. Screen International, a Twitter: una pel·lícula d’animals que es manté desafiant sobre les seves pròpies peülles. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) és la pel·lícula d’un pintor: vermella, vibrant, canviant, que avança a brotxades. En moments molt puntuals -una gratuïta aparició d’Isabelle Huppert, per exemple- Skolimowski abaixa la guàrdia i traeix la seva proposta, però, en general, la intensitat de les seves imatges és purament física. Si l’ase de Bresson era una figura crística, transcendent, espiritual, el de Skolimowski té la tendresa d’un animal que plora quan el separen de la seva propietària en un circ. Les llàgrimes són salades, no s’evaporen, no són al·legòriques, es queden amb nosaltres durant tot el metratge. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: Skolimowski s’apunta també al cinema animalista i humanista. Tenim així tota una pel·lícula que reposa en una mirada d’ase. Si Nietzsche es va commoure davant d’un cavalla maltractat nosaltres també ens podem commoure amb els brams de l’ase Eo.

Sessions Especials.

MARIUPOLIS 2, de Mantas KVEDARAVICIUS i Hanna BILOBROVA. Afegida el dia 11.05.2022, amb un comunicat oficial que diu: Com se sap, el director lituà Mantas Kvedaravičius, a qui devem “Barzakh” (2011), “Mariupolis” (2016) i “Parthenon” (2019), va ser capturat i assassinat per l’exèrcit rus a principis d’abril a Mariupol. La seva promesa, Hanna Bilobrova, que l’acompanyava, va poder recuperar les imatges rodades allà i reunir-les amb Dounia Sichov, editora de Mantas. La pel·lícula es diu “Mariupolis 2”, era important mostrar-la, l’hem afegida [a la Selecció Oficial]. Notes de rodatge: “Sabeu què és el més extraordinari de Mariupol? Cap dels seus habitants temia la mort, encara que fos omnipresent. La mort ja era allí, i ningú volia morir en va. La gent s’ajudava mútuament, arriscant la vida. Estaven fumant a fora i xerrant, tot i que queien les bombes. Ja no hi havia diners i la vida era massa curta per recordar, i tothom es conformava amb el que tenia, sobreposant-se. Ja no hi havia passat, ni futur, ni judici, ni insinuacions. Era el cel a l’infern, les delicades ales de la papallona que s’acostaven, l’olor de la mort en la seva crua dimensió. Era la vida la que bategava”.

Algunes reaccions.

Imma Merino, a la seva crònica pel diari El Punt Avui: (..) Kvedaravicius va voler testimoniar com pateixen la guerra les persones que va filmar al mateix territori, ja en conflicte, durant el 2014 i el 2015 i que es fan presents en el primer Mariupolis. El testimoni és esfereïdor (com no podria ser d’altra manera) i la sessió, en presència dels companys del cineasta assassinat, potser serà la més dolorosament commovedora d’aquesta edició. Paco Vilallonga, a Twitter: Devastat, amb el cor encongit. Així és com surts de veure el film pòstum del cineasta lituà, executat per tropes russes el 30 de març. Un testimoni únic, esfereïdor, del setge de Mariúpol, una de les grans tragèdies del segle. I a la seva crònica de Diari de Girona hi afegeix: (..) La Mariúpol que veiem en pantalla és una ciutat destrossada, aniquilada i humanament devastada. La banda sonora del film són les explosions permanents, el brunzit dels míssils, els crits… i els silencis sobtats d’una ciutat sense vida, arrasada per tots costats. La càmera de Kvedaravicious se centra en un col·lectiu de supervivents que s’han refugiat en una antiga església evangelista. La mirada del director és observacional, no periodística. L’angoixa del film prové tant del que veiem -les vides esquinçades de gent de totes les edats- com del que no veiem -la càmera no entra mai en zones de combat explícit. El film de Kvedaravicius quedarà com un dels pocs testimonis directes d’una de les grans tragèdies del segle XXI, testimoni que malauradament li va costar la vida al seu director. Xavi Serra, a la seva crònica pel diari Ara: (..) Gairebé sense història ni fil narratiu, Mariupolis 2 és un document valuós per la cruesa amb què captura la tensió de viure enmig d’una pluja de projectils entre imatges de cases destruïdes i escenes quotidianes de gent resant, menjant o escombrant la runa del carrer. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Hi ha molta tristesa, però la vida continua. La mort és allà, cada cop més propera i la supervivència cada vegada és més difícil. Realitzada de forma precipitada, Mariopulis 2 és un document que ens mostra aquesta manera d’observar la guerra que les televisions mai no mostren.

Fora de Competició. Sessions de Mitjanit.

HUNT / HEON-TEU, de LEE Jung-Jae. Informació: Lee jung-Jae, actor del famós “Joc del calamar” televisiu, debuta aquí com a director cinematogràfic. Nota sinòptica: Film d’acció i d’espionatge. Sinopsi 1: 1980, Corea del Sud. Després de l’assassinat del president Park per part de la CIA coreana, l’exèrcit torna a prendre el poder. Corea del Nord veu això com una oportunitat per a una futura invasió i hi envia un dels seus espies. Park Pyong-Ho i Kim Jung-Do, dos alts funcionaris de seguretat de Corea del Sud, estan assignats per a localitzar l’infiltrat. Llavors comença una terrible carrera contra el temps. La situació de les dues Corees està a punt de la implosió i els dos agents, durant la seva investigació, desenterraran importants secrets que amenacen de trastocar la història del país… Sinopsi 2: Park Pyeong-Ho i Kim Jung-Do  són agents de l’Agència de Seguretat Nacional. Tots dos són a l’ elit de la seva feina i alhora rivals. Els dos homes persegueixen un director d’espies nord-coreà enviat a Corea del Sud. Aviat descobreixen una veritat oculta. Repartiment: Lee Jung-Jae (Park Pyeong-Ho), Jung Woo-Sung (Kim Jung-Do).

Alguna reacció.

Peter Debruge, a Variety: (..) un thriller polític recargolat i ple d’acció, un que et manté en suspens mentre s’endinsa en regnes cada cop més bojos, sobre agents renegats, agendes canviants i un complot boig contra el successor de Park (..) Estrella internacional important després del seu paper principal a l’èxit de la sèrie “El Joc del Calamar” de Netflix, Lee demostra ser sorprenentment habil darrere de la càmera, sobretot quan es tracta d’escenificar tiroteigs d’alta intensitat, tot i que interpreta un dels caps de la pel·lícula de la KCIA, la unitat estrangera de la KCIA. Screen International en diu: La trama pot ser de vegades enrevessada, però la imatge avança amb tanta força que els seus elements de gènere familiars difícilment dificulten els procediments. Alejandro G. Calvo ha acabat veient-la i en diu, a Twitter: Thriller d’espies a la guerra freda coreana amb abundants seqüències d’acció i un ritme realment imparable. Al final m’he fet un cacau amb la trama, normal amb tant de twist.

Un Certain Regard.

HARKA, de Lotfy NATHAN. Primer llargmetratge. Informació: documentalista mig egipci-mig nord-americà que va aconseguir un cert renom amb 12 O’Clock Boys. La seva opera prima de ficció és aquesta pel·lícula en àrab. Nota sinòptica: Ali amb prou feines es guanya la vida venent gasolina de contraban. El jove tunisià, de sobte, es troba a càrrec de les seves dues germanes després de la mort del seu pare. Sinopsi: Ali, un jove tunisià que es deleix per una vida millor, viu una existència solitària, venent gasolina de contraban al mercat negre. Quan el seu pare mor, s’haurà de fer càrrec de les seves dues germanes menors, deixades de la mà de Déu soles en una casa de la qual aviat seran desallotjades. Davant d’aquesta responsabilitat sobtada i de les injustícies a les quals s’enfronta, Ali es desperta a la ira i la revolta. La d’una generació que, més de deu anys després de la revolució, encara intenta fer-se escoltar… Repartiment: Adam Bessa, Najib Allagui, Khaled Brahem, Ikbal Harbi, Salima Maatoug.

Algunes reaccions.

Eulàlia Iglesias, a Caimán: El desencant després del fracàs de les primaveres àrabs plana sobre Harka, la primera pel·lícula de ficció de Lotfy Nathan, cineasta nord-americà d’origen egipci que ha rodat aquesta pel·lícula a Tunísia (..) A través d’Ali, Nathan pretén retratar una generació de joves a la Tunísia contemporània abocats a la desesperació per la manca d’horitzons de futur (..) Tot això en un país on la corrupció està instal·lada a tots els estaments (..) La pel·lícula pretén abastar aquest panorama mentre bascula entre el realisme social, el drama familiar i el thriller (..), però no acaba de quallar en cap dels registres. El puntal més gran de Harka és la interpretació intensa, tremendament física, d’Adam Bessa (..). Screen International en diu: El sentit del lloc i de la situació pren vida de manera vívida, però la narració en si no té subtilesa. David Katz, a Cineuropa: En àrab, harka significa “moviment”, més concretament es refereix a un grup de soldats voluntaris que s’han reunit per lluitar (..) Ali és un autèntic “outsider”, un “home clandestí”, una figura alienada i desesperada sortida directament de la literatura existencialista clàssica, mentre que al rerefons tenim les manifestacions que evoquen la revolució tunisiana de 2011 (..) Harka ofereix un enfocament holístic d’aquesta lluita [la Primavera Àrab], mostrant com les lluites d’Ali els portaran, de manera més àmplia i de passada, coses bones (..) Harka és una obra sòlida i segura, que porta un impuls de l’ordre de la propulsió, que mai opta per conformar-se amb l’amable realisme social observacional (..) Per desgràcia, la pel·lícula també és una mica esquelètica i poc desenvolupada, ja que mostra principalment a Ali lluitant per diners, per venjança o només per sobreviure, sense tractar els detalls més petits (els seus afers socials i familiars com a teló de fons) que donarien més profunditat a la narració.

Un Certain Regard.

RODÉO, de Lola QUIVORON. Primer llargmetratge. Informació: Graduada a la Femis el 2016, guionista i cineasta, va participar a Locarno amb els seus curts. Ja havia visitat el món del motociclisme en un dels seus curtmetratges. Sinopsi: La Julia viu de petites martingales i sent una passió devoradora, gairebé animal, pel motociclisme. Un dia d’estiu, coneix una colla de motoristes aficionats al motocròs sobre l’asfalt. La Julia comença a freqüentar aquest univers clandestí, format principalment per nois joves. Fins que un accident farà fràgil la seva posició a la banda…Repartiment: Julie Ledru, Yannis Lafki, Louis Sotton, Junior Correia, Ahmed Hamdi, Antonia Buresi.

Algunes reaccions.

Screen International: un missatge feminista que no accepta ximpleries i una excel·lent direcció de l’acabada d’arribar Julie Ledru. Gerard Casau, a Twitter, en discrepa una mica: A ‘Rodeo’, de Lola Quivoron, li passa una cosa semblant a ‘Atlantides’, d’Ankarani: desitjaries que fos tota velocitat, cossos i motos rugents, perquè el seu magnetisme inicial es va apagant a causa d’una dramatúrgia una mica desnortada. Fabien Lemercier, a Cineuropa: Lola Quivoron fa avançar una trama relativament minimalista a un ritme en què els flaixos se succeeixen en una atmosfera molt atapeïda i gairebé documental (l’olor de la gasolina gairebé sembla travessar la pantalla) sobre un “esport” il·legal visualment fascinant. Retrat molt incisiu d’una veritable amazona dels barris pobres, la pel·lícula barreja amb habilitat un costat de thriller en els marges dels petits matons, una pintura en relleu sobre l’aferrament pels diners i la bellesa paradoxal dels territoris i dels éssers abandonats (tancats a la seva classe social) i els valors d’un feminisme que esmicola les fronteres del masclisme. Àngel Quintana, a Caimán: (..)  la primera pel·lícula de Lola Quivoron, no és més que una versió francesa d’una “motomami” que busca el seu lloc en un món masculí on la virilitat es descarrega a la moto entesa gairebé com una prolongació fàl·lica (..) sense ser una gran pel·lícula, sorprèn com esclata la seva energia, com a part de l’addicció a les motos, com juga amb les subcultures humanes, però sobretot, com fa el dibuix d’una dona addicta a les cilindrades. Hi ha un bon pols narratiu, algunes escenes fortes rodades amb vigor i, sobretot, el retrat d’un món marginal on regna una “motomami”.

Quinzena dels Realitzadors.

GOD’S CREATURES, d’Anna Rose Holmer & Saela Davis. Sinopsi: En un poble de pescadors escombrat pel vent, una mare està dividida entre protegir el seu estimat fill i el seu propi sentit del bé i del mal. En mentir per fer-li costat, l’harmonia que regnava dins la família i la comunitat es trenca, en un drama èpic i pregonament commovedor. Informació: Novaiorqueses, les cineastes han col·laborat en ficcions i documentals, curts i llargs, en diverses funcions -muntadores, a la càmera, guionistes, directores, productores- segons els projectes. The Fits, un film en què hi estaven implicades es va presentar a Venècia i guanyà el Premi de la Crítica a Deauville. Ara debuten com a co-directores totes dues juntes. Intèrprets, Emily Watson i Paul Mescal.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Atenció a aquest potentíssim film irlandès (..) Un drama soterrat ambientat en una petita comunitat de pescadors, denúncia del patriarcat, que té una interpretació colossal d’Emily Watson. Molt bona I a la seva crònica de Diari de Girona hi afegeix: Just quan fa vint-i-cinc anys de la seva primera presència a Canes amb el seu debut cinematogràfic a “Breaking the waves” de Lars von Trier, l’actriu britànica Emily Watson ha tornat al festival per presentar “God’s creatures”, el seu darrer treball, a la Quinzena de Realitzadors. Watson és la protagonista absoluta d’aquest film codirigit de forma brillant per Saela Davis i Anna Rose Holmer (..) El film denuncia les tancades dinàmiques patriarcals i les barreres per l’emancipació i empoderament de les dones en un món impermeable als canvis. És un gran drama familiar, excel·lentment interpretat per Watson i la resta d’actors del film, i que confirma el bon nivell de la Quinzena en aquest Canes 2022 (..) Àngel Quintana, a Caiman: (..) Al primer tram, la pel·lícula és gairebé com un retrat social de les formes de vida en aquest petit racó irlandès. Tanmateix, a la part central del metratge, entenem perquè el fill va marxar a Austràlia, quin és el passat que amaguen i quin és el passat que han amagat molts homes de la família sota la mirada de consentiment de la figura materna. Alguna cosa bruta sobreeixirà i tot acabarà confluint en un drama potent sobre la violència domèstica, la depredació masculina i els silencis d’una societat que acaba consentint (..) Anna Rose Holmer i Saela Davis filmen amb bon pols, saben mantenir les el·lipsis oportunes, encara que algunes vegades forcen el desenvolupament del que és tràgic. Screen International: Un petit poble de pescadors salvatge de Kerry és el centre d’un drama elemental i atemporal.

Quinzena dels Realitzadors.

LES HARKIS  (Harkis), de Philippe Faucon. Sinopsi: A finals de la dècada dels cinquanta, principis de la dècada dels seixanta del segle passat, la guerra d’Algèria segueix. Salah, Kaddour i altres joves algerians indigents s’uneixen a l’exèrcit francès com a “harkis”. Al capdavant seu, el tinent Pascal. L’evolució del conflicte fa preveure la imminent independència d’Algèria. El destí dels “harkis” sembla molt incert. Pascal s’encara a la jerarquia per aconseguir la repatriació a França de tots els homes de la seva unitat. Informació: Philip Faucon, nascut al Marroc, ha dirigit ja 12 llargmetratges i el 2004 va crear la seva productora, Istiqlal Films (“independència” en àrab).

Algunes reaccions.

Imma Merino, a la seva crònica del diari El Punt Avui: (..) Una altra guerra (la d’Algèria, i, per tant, del passat, però que, com tantes altres, cueja en el present) és el tema de la pel·lícula (..) L’apel·latiu Harkis fa referència als algerians que, per diverses circumstàncies sovint relacionades amb la seva pobresa, van col·laborar amb l’exèrcit francès durant la guerra. Un cop aconseguida la independència, la resta d’algerians s’hi van acarnissar mentre que, abandonant la colònia, l’Estat francès va bandejar-los o, en tot cas, els va dur a França per internar-los en camps de refugiats o en barracons, com ara els de Ribesaltes. Àngel Quintana, a Caiman, en diu: (..) Philippe Faucon explica aquesta història en una pel·lícula de ficció que pretén treure a la llum allò que la Història oficial francesa ha camuflat i allò que des del postcolonialisme és important que surti a la llum. Faucon no pren partit (..)  És cert que la història que mostra és més apassionant que els microrelats que ens explica, però hi ha a la pel·lícula una dignitat innegable. Fabien Lemercier, a Cineuropa, remarca: Philippe Faucon observa amb el seu humil domini de la puresa cinematogràfica el cruel capítol de la història dels soldats locals al costat francès durant la guerra d’Algèria (..) El cineasta francès ha decidit dirigir la seva mirada cristal·lina i el seu estil simple i concís, sec i brillant, cap a aquesta cruïlla de dues cares entre la vida i la mort, i la cruïlla de la gran història prenent els homes com a ostatges dels seus sobresalts (..) Amb alguns cops de bisturí cinematogràfics (fruit del gran domini de la depuració), el cineasta crea una obra de ficció condensada i apassionant, gens espectacular i molt aconseguida a nivell formal que suposa una representació digna d’un capítol de la història que va suposar la mort de 35.000-80.000 persones entre els harkis i les seves famílies, i l’evacuació de 90.000 a camps a França, on es van veure obligats a viure fins al 1976. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) Un film ben intencionat, planer i retòric (..) Un film calendaritzat, sintètic i eficient, però excessivament didàctic i elemental en la seva resolució cinematogràfica.

Setmana de la Crítica.

METSURIN TARINA (The Woodcutter Story), de Mikko Myllylahti. Primer llargmetratge. Sinopsi: En Pepe és un llenyataire que viu en un idíl·lic poble finlandès. En cosa de pocs dies, una sèrie d’esdeveniments tràgics destrueixen la seva vida tranquil·la i pacífica; però a en Pepe sembla que no li importa. És com si estigués esquivant un secret gairebé intangible. Informació: Nascut al nord de Finlàndia, el cineasta estudià guionatge i realització cinematogràfica, ha dirigit curts -seleccionats a la Setmana de la Crítica de Canes i a Locarno-, ha escrit el seu primer guió per  un llargmetratge amb El día más feliz en la vida de Olli Mäki, de Juho Kuosmanen (Compartiment Nº 6).

Algunes reaccions.

Screen International: La pel·lícula sembla una variant kaurismäkiana de Twin Peaks, amb una barreja de Fargo. Gerard Casau, a Twitter: Més a prop de l’atordiment imperatiu de Roy Andersson que del laconisme savi de Kaurismäki, ‘The Woodcutter Story’ va llançant idees absurdes a l’abisme, sense saber exactament amb què està trencant ni si la nostra mirada participa del joc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!