Club 7 Cinema

L’actriu Isabelle Huppert ha estat protagonista per partida doble a la Berlinale 2024, de la mà del director coreà Hong Sang-soo (amb qui ha treballat per tercer cop i cada vegada hi sembla més compenetrada) i de l’octogenari cineasta francès André Téchiné (en un film fallit tanmateix ple de bones intencions i en què Huppert no acaba de trobar-s’hi). En una jornada en què la sexualitat femenina ha tornat a centrar l’atenció de diverses pel·lícules, un prometedor director xinès ha mostrat la seves cartes i la catalana Anna Cornudella ha debutat amb el seu film experimental, animalista i fantacientífic.

Competició.

De Victor KOSSAKOVSKY, “Architecton“. Producció: Alemanya, França, EUA. Durada: 1h34. Documental. Sinopsi: Un viatge extraordinari pel material que conforma el nostre hàbitat: el formigó i el seu avantpassat, la pedra, i el seu impacte en un planeta que canvia. Victor Kossakovsky: Sant Petersburg, Rússia, 19.07.1961. Documentalista, ja va ser a Berlín el 2020, amb “Gunda“. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity. VI: The Match Factory.

Algunes reaccions:

Sergi Sánchez, a Facebook: Al final d’ “Architecton”, el nou documental de Victor Kossakovsky, el cineasta pregunta a l’arquitecte italià Michele de Lucchi per què seguim fent edificis tan lletjos quan els podem fer bonics. És una pregunta una mica banal pel que aspira a ser una meditació sobre la necessitat de plantejar-se una construcció sostenible que combati l’omnipresència del ciment, sempre a través de plànols hipnòtics de ruïnes mil·lenàries, roques en caiguda lliure, edificis devastats per la guerra i deixalles no biodegradables. Kossakovsky, mestre de l’ecocine (“Vivan las antípodas”, “Gunda”), s’estanca en un discurs tan rellevant com poc desenvolupat.

De Claire BURGER, “Langue Étrangère“. Producció: França, Alemanya, Bèlgica. Durada: 1h45. Guió: Léa Mysius, Claire Burger. Amb Lilith Grasmug, Josefa Heinsius, Nina Hoss, Chiara Mastroianni, Jalal Altawil. Sinopsi: La Fanny (Lilith Grasmug), una noia de 15 anys d’Estrasburg tímida i solitària, fa un intercanvi lingüístic a Alemanya. A Leipzig coneix la seva amiga per correspondència, la Lena (Josefa Heinsius), una adolescent amb ganes de ser políticament activa. La Fanny està preocupada. Per guanyar-se la Lena, s’inventa una vida per ella mateixa, fins al punt de quedar atrapada en les seves mentides. Claire Burger: Forbach, França, 1978. També debuta a la Berlinale, havent guanyat anteriorment la Càmera d’Or del Festival de Canes i un premi de conjunt (com a co-directora) a Un Certain Regard amb “Mil noches, una boda” / “Party Girl” (2014) i el César al Millor Curtmetratge per “C’est gratuit pour les filles” (2009) i Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity. VI: Goodfellas. DF: Ad Vitam*. EF: 11.09.2024.

Algunes reaccions:

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Claire Burger se submergeix en l’adolescència del desig femení, i aprofita per retratar una generació presa de les seves contradiccions, que, d’una banda, sembla viure la seva sexualitat de manera més fluïda, però, de l’altra, ha de carregar amb la motxilla d’una societat a punt del col·lapse, aixafada pel malestar general d’un cos social polaritzat entre la xenofòbia i la violència antisistema. Fa la impressió que Burger necessita complir amb una agenda de temes, i que no es decideix per aprofundir en cap, ni tan sols quan ha de resoldre el conflicte principal sobre el qual orbita tota la trama del film. Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: (..) Claire Burger (..) divideix el seu temps entre les dues ciutats. La primera meitat té lloc a Leipzig, on Fanny estableix una intensa connexió intel·lectual i eròtica amb la seva amiga per correspondència alemanya, Lena (Josefa Heinsius). (..) A la segona meitat, quan la Lena, de mentalitat activista, la ve a visitar a França, les dues noies són pràcticament inseparables, fomentant la rebel·lió de l’altra de maneres cada cop més perilloses. Al tercer acte, el que va començar com un enamorament d’adolescents s’ha convertit en un coqueteig alarmant amb el moviment de protesta del bloc negre. (..) Sí, l’atracció per al mateix sexe de les noies dóna a la pel·lícula un cert prestigi lèsbic, situant la dinàmica entre elles en algun lloc entre “Water Lilies” i “Heavenly Creatures”, però aquest és només un dels molts nivells en què opera la inusual amistat de Fanny i Lena. Burger, que va mostrar una gran sensibilitat cap a un parell de personatges femenins joves en el seu excepcional drama familiar del 2018, encara no distribuït, “Real Love”, reconeix que la generació en qüestió està sortint d’una pandèmia global. Aquella crisi va arribar en un moment crític del seu desenvolupament, i “Langue Étrangère” és un dels primers drames adolescents contemporanis que té en compte aquests canvis transformadors en la joventut actual. El guió de Burger s’ha inspirat en la seva pròpia participació adolescent en programes d’intercanvi lingüístic, tot i que la pel·lícula no se sent desfasada ni nostàlgica en absolut (de fet, alguns detalls, com una reunió de Zoom entre les aules franceses i alemanyes, difícilment podrien sentir-se més al dia). (..) Per als pares preocupats de Fanny i Lena, l’adolescència sembla un territori tan estranger com podria ser un altre país. [Chiara] Mastroianni i [Nina] Hoss interpreten dues mares molt diferents, cadascuna limitada per defectes realistes i reconeixibles. (..) En un món d’adults imperfectes, els pares no són models molt fiables, cosa que també val per al pare de Fanny (..). Mentre que les pel·lícules americanes tendeixen a simplificar l’experiència adolescent a les hormones i la pressió dels companys, Burger presenta un retrat molt més complex de les seves dues protagonistes en totes les seves contradiccions. Això fa que la història de la majoria d’edat sigui més imprevisible en general, tot i que fa que alguns dels seus comportaments siguin una mica més complicats d’interpretar. De vegades, no està clar si Burger mostra els esdeveniments tal com succeeixen o de la manera més intensa que Fanny els imagina (..). “Langue Étrangère” és més que una altra història de primer amor entre persones del mateix sexe (encara que ofereix tants elements clau d’aquest gènere). En explorar les diferències culturals entre una noia francesa i alemanya, així com els seus companys de classe a les dues escoles, Burger aprofita la manera més àmplia de relacionar aquests països veïns avui, gairebé 80 anys després de la Segona Guerra Mundial. Reaccionant contra el vergonyós llegat del passat d’Alemanya, la Lena acaba coquetejant amb una facció arriscada semblant a Antifa. Mentrestant, com a filla d’una mare blanca i un pare àrab, Franny encarna les actituds conflictives de França cap als immigrants de l’Orient Mitjà. No hi ha dubte que Burger pretén que els dos personatges siguin llegits com a individus, però la seva relació deixa molt espai per a la interpretació. Altres reaccions: Ola Salwa, la crítica per a ‘Cineuropa’.

De HONG Sang-soo, “A Traveler’s Needs” / “Yeohaengjaui pilyo”. Producció: Corea del Sud. Durada: 1h30. Guió: Hong Sang-soo. Amb Isabelle Huppert, Lee Hyeyoung, Kwon Haehyo, Cho Yunhee, Ha Seongguk. Sinopsi: Venia de França. Tocava una flauta dolça infantil en un parc. Sense mitjans per mantenir-se, li van aconsellar que ensenyés francès. Es va convertir en professora de dues dones. Li agrada estirar-se a les roques i gaudir del makkeolli, un vi d’arròs coreà. Hong Sang-soo: 25.10.1960, Seül, Corea del Sud. Un dels cineastes més prolífics de la Història del Cinema, imprescindible es pot dir a tots els festivals importants dels darrers anys (Berlín, Canes, Venècia, Locarno, Sant Sebastià…). Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity. VI: Finecut Film Sales.

Algunes reaccions:

Jaime Pena, a la ressenya per a ‘Caimán’: (..) el cinema d’Hong transita cap a la senzillesa més radical, de recursos, de guió, de posada en escena. (..) “A Traveler’s Needs” ens torna al millor Hong, aquell que més s’equipara als propis arguments de les seves pel·lícules, sostingudes sobre la improvisació diària durant el rodatge. Aquí tenim el personatge que interpreta Huppert perdut a Corea. Se suposa que ella és la viatjant del títol, una francesa que no sabem com hi ha arribat ni el que busca. És a Corea, és francesa i s’ofereix com a professora privada de francès. És així com s’articulen o es justifiquen totes les trobades amb diferents personatges. La paradoxa és que ella parla pràcticament tota l’estona en anglès, la llengua comuna amb els alumnes. El francès el limita a uns apunts que pren en unes petites fitxes i que ensenya els alumnes com si fos una mena de quadern d’apunts. Les dificultats idiomàtiques són a l’arrel de la pròpia pel·lícula, al llarg de la qual Huppert i els seus acompanyants s’entrebancaran amb diferents monuments en què hi ha inscrit un poema. Ella demana que els hi tradueixin i una vegada i una altra els seus alumnes són incapaços de traduir del coreà a una llengua que amb prou feines xampurregen, sigui aquest l’anglès o el francès. Aleshores, tots recorren a Google i el problema se soluciona. Les traduccions, com l’alcohol (magkeolli), conformen la carcassa narrativa d’una pel·lícula que, diria, confon feliçment el seu sistema de producció i rodatge amb el seu propi argument. La senzillesa a què ha arribat Hong amb el seu cinema només es pot interpretar com el triomf absolut de la llibertat (..). Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’: (..) l’última comèdia breu i brillant de Hong Sangsoo sobre l’esquiva condició humana comença el seu joc, convidant el públic a omplir els seus buits amb les suposicions i els judicis que normalment fem sobre desconeguts o coneguts superficials, i no ens ofereix cap full de puntuació per les nostres conjectures. No obstant això, si l’actuació de Huppert, entranyablement dispersa i casual, ofereix als procediments un aire de familiaritat còmoda, “A Traveller’s Needs” troba l’infatigable autor coreà en la seva forma més entremaliada i  críptica. Trobant noves variacions en el plegament estructural geomètric que ha marcat obres tan recents com “Walk Up” i “In Our Day”, Hong d’alguna manera introdueix més punts suspensiu que de costum (..). Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) La gran diva del cinema francès s’adapta a la perfecció al naturalisme radical i a la improvisació que són marca de la casa de Sang-soo per encarnar una professora de francès amb un mètode d’aprenentatge inventat i segurament ineficaç, però d’una poesia finíssima; i potser una metàfora del mètode de treball del director coreà. “A traveller’s needs” és segurament la pel·lícula més obertament còmica de Sang-soo des d'”En un altre país” (2012), que també protagonitzava l’actriu francesa. Hi ha motius d’aquell film que reapareixen i també el gust habitual pels jocs de repeticions i variacions, però a Huppert se la veu ara molt més còmoda en la comèdia absurda: les seves escenes lligant amb el marit d’una alumna són tan desconcertants com divertides i fins i tot hi ha comicitat en la seva manera de caminar. Si a “En un altre país” anava a remolc dels altres actors, més familiaritzats amb el mètode Sang-soo, ara Huppert assumeix el rol que li pertoca i tira del carro com la gran estrella que és. Als 70 anys, l’actriu francesa demostra una inquietud i vitalitat extraordinàries. Gerard Casau, a X: Que algú et miri com Isabelle Huppert a Kwon Hae-hyo en una de les escenes més memorables d'”A Traveler’s Needs”, oda tot allò que es perd en la traducció, a la poesia escrita a les pedres i al makkoli. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Aquí es tracta d’examinar els desfasaments que hi ha entre allò que diem i allò que sentim, allò que es perd en el procés en què els afectes es transformen en paraules, i viceversa. És una pel·lícula sobre la traducció, en el sentit més ampli del terme, i, coherent amb la seva premissa, un té la sensació que, al final, també hi ha alguna cosa que el separa d’ella, que en desenfoca el sentit, o que el reinventa de manera que se’ns escapa. Potser és un film sobre l’amistat com a connexió amb l’essència de l’altre, que el llenguatge disfressa. O potser demostri que aquesta connexió és impossible.

Berlinale Special.

De KUDO Riho, “August My Heaven“. Producció: Japó. Migmetratge. Durada: 0h40. Guió: Riho Kudo. Amb Yukino Murakami, Shuri Suwa, Takuma Fujie. Sinopsi -traduïda amb molts de dubtes sobre el sexe dels personatges-: La Joe es guanya la vida com a actriu substituta professional de lloguer, interpretant un familiar, amant o amic per als seus clients i assistint a celebracions o reunions. Nanpei treballa en un restaurant xinès freqüentat per Joe i n’està enamorada. Un dia d’agost, la Joe assisteix a un funeral com a dol substitut i coneix la Kaoru, una desconeguda que una vegada va veure en un somni. Després del funeral, la Kaoru visita la Nanpei al restaurant. Abans era la millor amiga de Nanpei, però fa cinc anys que està desapareguda. Moments després, la Joe apareix al restaurant. I així comença un viatge efímer junts. Riho Kudo: Nascuda a la Prefectura de Fukuoka, Japó el 1995, va estudiar producció cinematogràfica a la Universitat de les Arts de Kyoto. El 2018, la seva pel·lícula de graduació “Orphan’s Blues” / “Ôfanzu burûsu” va guanyar diversos premis al Festival de Cinema Pia de Tòquio i al Festival Internacional de Cinema de Nara. El 2020, una beca del Festival de Cinema Pia li va permetre fer “Let Me Hear It Barefoot” / “Hadashi de narashite misero” (2021). La pel·lícula es va projectar a festivals internacionals i va guanyar el Gran Premi del Director Emergent i el premi al Millor Actor Emergent al 36è Festival de Cinema de Takasaki. El 2023, va dirigir un episodi de la minisèrie “OZU”, un remake de les primeres pel·lícules mudes de Yasujiro Ozu. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

De KUROSAWA Kiyoshi, “Chime“. Producció: Japó. Migmetratge. Durada: 0h45. Guió: Kiyoshi Kurosawa. Amb Mutsuo Yoshioka, Tomoko Tabata, Ikkei Watanabe. Sinopsi: La Matsuoka és professora d’una escola de cuina. Un dia, el seu alumne Tashiro diu una cosa estranya durant la classe: “Hi ha un soroll, és com una campana. Algú m’està enviant un missatge”. L’administració de l’escola adverteix la Matsuoka que en Tashiro és una mica estrany. Aleshores, en Tashiro anuncia que la meitat del seu cervell ha estat substituït per una màquina i recorre a mesures dràstiques per a demostrar-ho. A classe, uns dies després d’aquest incident, una estudiant anomenada Akemi expressa malestar per la manera com la fa sentir veure un pollastre sencer. La Matsuoka té una vaga sensació de malestar. Un estrany horror comença a instal·lar-se a la seva vida, tant a l’escola com a casa. Kiyoshi Kurosawa: Kobe, Japó, 19.07.1955. Amb diverses participacions i premis al Festival de Sitges -Premi José Luís Guarner de la Crítica el 2001 per “Kairo” / “Pulse“, Premi Honorífic Màquina del Temps el 2006- i igualment amb diferents seleccions i guardons al Festival de Canes -especialment a Un Certain Regard-, la seva carrera va brillar més fa uns anys, amb títols com “Cure” / “Kyua” (1997), “Kairo” / “Pulse” (2001) i “Tokyo Sonata” (2008); per bé que, cineasta prolífic de dilatada trajectòria, fa poc encara ha tingut pel·lícules programades a Locarno -“El fin de cada tiempo, el principio del mundo” / “Tabi no owari sekai no hajimari” (2019)-, Venècia -“La mujer del espía” / “Supai no tsuma” (2020), premi al Millor Director-… La seva pel·lícula “Creepy” / “Kurîpî: Itsuwari no rinjin” va ser convidada a la Berlinale Special el 2016 i “Foreboding” / “Yocho” la va estrenar a Panorama, de Berlín, el 2018. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

De WEGNER Agnes Lisa i MLAY Cece, “The Empty Grave” / “Das leere Grab”.  Producció: Alemanys, Tanzània. Durada: 1h37. Guió: Agnes Lisa Wegner, Cece Mlay. Documental. Nota sinòptica: gent de de Tanzània van a la recerca dels seus avantpassats robats, el que els du a Alemanya, on desenes de milers de cranis i ossos de les antigues colònies alemanyes estan emmagatzemats als museus. Sinopsi: Songea, Tanzània. En John Mbano té la missió de trobar les restes humanes del seu besavi, en Songea Mbano, que va ser executat per l’exèrcit colonial alemany. El dol de la família s’ha transmès de generació en generació a la tomba d’en Songea, en la qual el seu cap mai va trobar un lloc de descans (es va enviar a Alemanya per a investigacions racistes). En John i la seva dona Cesilia s’embarquen en un viatge que els canvia la vida. Animats per la seva resistència mentre investiguen, finalment decideixen anar a Berlín per trobar les restes de l’avantpassat d’en John. Allà, es troben amb activistes les veus dels quals lluiten contra la cultura de la negació d’Alemanya. Juntament amb ells, els Mbano s’enfronten als que tenen el poder amb la seva necessitat de portar el seu avantpassat a casa. El que segueix és una muntanya russa de noves esperances i decepcions familiars. Fins i tot la històrica visita del president federal alemany a la ciutat natal d’en John no aconsegueix portar l’estimat avantpassat a casa. La recerca de la família continua. “The Empty Grave” / “Das leere Grab” ofereix una perspectiva personal: darrere del debat global sobre el retorn de les restes ancestrals, trobem persones reals. Persones violades per un passat colonial i les seves conseqüències fins als nostres dies. La seva lluita obre el camí cap a un futur deslligat d’un passat dolorós. Nota: òpera prima. Agnes Lisa Wegner: Després de llicenciar-se en estudis americans i ciències del cinema a Berlín i estudis afroamericans a la Universitat de Harvard, va treballar durant diversos anys en organitzacions no governamentals a Alemanya. Ha escrit i dirigit diverses pel·lícules que s’han projectat en festivals internacionals, així com a la televisió pública alemanya i Netflix Europa. Els seus documentals premiats posen de manifest un intens compromís amb temes com la discriminació, el racisme, els drets humans i la solidaritat. Cece Mlay: originària de Dar es Salaam, a Tanzània, actualment treballa com a ajudant de direcció i supervisora creativa a Kijiweni Productions. “The Empty Grave” / “Das leere Grab”, codirigida amb Agnes Lisa Wegner, és el seu primer llargmetratge com a directora. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

De ZELLNER David i ZELLNER Nathan, “Sasquatch Sunset“. Producció: EUA. Productor executiu: Ari Aster. Durada: 1h28. Film sense diàlegs. Guió: David Zellner. Amb Riley Keough, Jesse Eisenberg, Nathan Zellner, Christophe Zajac-Denek. Nota de gènere: comèdia. Nota sinòptica: Un any a la vida d’una família singular. Capta la vida quotidiana dels Sasquatch amb un nivell de detall i rigor que és simplement inoblidable.  Nota del Festival de Berlín: Els fans dels germans Zellner coneixen les seves històries surrealistes. Però “Sasquatch Sunset” supera els límits més enllà de la imaginació. Després del seu curtmetratge “Sasquatch Birth Journal 2“, David i Nathan Zellner ens porten ara a la vida d’una família que s’ha mantingut amagada de la humanitat, immersa al desert nord-americà. (..) La pel·lícula revela que les paraules no són necessàries per explicar una història i que fins i tot les expressions facials humanes poden ser prescindibles si es vol evocar compassió, rialles i llàgrimes. Al mateix temps molt realista en estil i completament surrealista en el seu concepte, “Sasquatch Sunset” es pot considerar l’epítom del treball dels germans Zellner. Nota: presentada anteriorment al Festival de Sundance 2024. David Zellner (Greeley, Colorado, EUA, 1974) i Nathan Zellner (Greeley, Colorado, EUA, 02.08.1975) són uns germans que porten més d’una dècada escrivint, dirigint, produint i apareixent en pel·lícules. Entre els seus curts i llargmetratges premiats hi ha “Goliath“, que es va projectar al Festival de Cinema de Sundance de 2008, i “Kid-Thing“, que va tenir la seva estrena internacional al Fòrum de 2012 a la Berlinale. La seva pel·lícula de 2014 “Kumiko, the Treasure Hunter“, protagonitzada per Rinko Kikuchi, també es va projectar al Fòrum i va ser nominada a dos Premis Independent Spirit. El seu western “Damsel“, amb Robert Pattinson i Mia Wasikowska, va participar al Festival de Sundance 2018 i a la competició de la Berlinale 2018. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity. VI: Protagonist Pictures.

Algunes reaccions:

Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: Els germans cineastes David i Nathan Zellner es van criar fascinats per les històries sobre el Bigfoot (o Sasquatch), aquell homínid salvatge i quasi mitològic que, suposadament, campava discretament pels boscos més recòndits del nord-oest americà. La ciència no ha pogut confirmar mai l’existència d’aquest animal de llegenda, així que els Zellner han decidit estudiar-lo pel seu compte amb les seves armes: la ficció i el cinema. “Sasquatch sunset”, que aquest dilluns s’ha presentat a la Berlinale, segueix les peripècies d’un petit grup de Bigfoots al llarg d’un any, sense diàlegs que no siguin guturals i assumint sempre la perspectiva dels animals. Són 90 minuts de grunyits, sexe i merda, una immersió total en l’experiència Bigfoot que oscil·la entre el cinema antropològic a l’estil de Jean-Jacques Annaud (“La recerca del foc” i “L’ós” en són referents clars) i la broma portada massa lluny. (..) La pel·lícula retrata les dinàmiques internes i els hàbits d’uns éssers on les prioritats són trobar menjar, esborrar tot rastre i sobreviure un dia més. El retrat està marcat per la melancolia d’una espècie que sembla condemnada a extingir-se, però també hi ha molta comèdia escatològica i humor groller, una barreja de gèneres que la pel·lícula no sempre lliga amb fluïdesa, però que funcionaria molt bé al Festival de Sitges. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li atorga 4 estrelles sobre 5 i en diu: (..) una comèdia brillant i radical sobre la vida secreta del llegendari Sasquatch (..).És una pel·lícula per a comparar-la amb “El planeta dels simis” o “Watership Down”, o fins i tot amb l’època del cinema mut. Cinema no verbal de totes maneres. És un gemec de por queixós i que ressona en aquest gran bosc buit on no hi ha ningú a la vora per a escoltar com cau un arbre; por a la catàstrofe climàtica, por a la destrucció ambiental en curs en què ni tan sols sabem ben bé què és el que s’està destruint; por a la pròpia extinció de la humanitat. Quan comença la pel·lícula, potser la humanitat ja s’ha extingit. Veiem quatre Sasquatch caminant per una clariana del bosc: criatures grans, peludes, que grunyen, criden i semblen simis: una femella i tres mascles, interpretats sense diàlegs i amb un maquillatge protèsic complet (..). Aquests mamífers de ficció interactuen amb animals reals (una tortuga, un teixó, una mofeta, una serp, un gran gat) i la simple juxtaposició de real i imaginari és estranyament inquietant i divertida.(..)  Inevitablement, estem esperant que entrin en contacte amb l’homo sapiens. Passa a poc a poc. (..) Aquests Sasquatch es comuniquen entre ells i amb nosaltres, el públic, amb gran eloqüència. Són prehistòrics i alhora també missatgers del futur postapocalíptic. És totalment apassionant i una manera enginyosa i inquietant de representar el misteriós silenci dels animals i un món futur en el qual els éssers humans ja no poden existir. La seva posta de sol és la nostra posta de sol.

 Encounters.

De Juliana ROJAS, “Cidade; Campo“. Producció: Brasil, Alemanya, França. Durada: 1h59. Guió: Juliana Rojas. Amb Fernanda Vianna, Mirella Façanha, Bruna Linzmeyer, Kalleb Oliveira, Andrea Marquee. Sinopsi: Dos relats de migració entre la ciutat i el camp. Després de les devastadores inundacions a la seva ciutat natal, la treballadora rural Joana (Fernanda Vianna) se’n va a São Paulo per trobar la seva germana Tania (Andrea Marquee), que viu amb el seu nét Jaime (Kalleb Oliveira). La Joana lluita per prosperar en aquesta “ciutat treballadora”. Entrant al món de la precarietat, sol·licita feina a una empresa de neteja. Allà, la Joana es va vinculant de mica en mica amb els seus companys, la lluita col·lectiva dels quals per millors condicions laborals aporta un nou sentit a la seva vida. Mentrestant, la seva relació més profunda amb el jove Jaime torna a despertar-li els records del seu fill desaparegut. A la segona part de la pel·lícula, després de la mort del seu pare, la Flavia (Mirella Façanha) es trasllada a la seva granja amb la seva dona, la Mara (Bruna Linzmeyer). Les dues dones lluiten per començar de nou al desert. Vivint a la casa abandonada, la Flavia descobreix aspectes desconeguts de la vida de son pare. La parella pateix un xoc quan s’enfronta a les dures realitats de la vida quotidiana rural. La Flavia comença a sospitar que hi ha alguna cosa al bosc que envolta la casa. La natura obliga la parella a enfrontar-se a vells records i fantasmes. Juliana Rojas: Campinas, Estat de São Paulo, Brasil, 23.06.1981. Es va graduar en Cinema a l’Escola de Comunicação e Artes da USP (Escola de Comunicació i Arts de la Universitat de São Paulo) on va conèixer el també cineasta brasiler Marco Dutra amb qui va mantenir una col·laboració de llarga durada -va escriure-hi i codirigir els curtmetratges “O Lençol Branco” (2004) i “Um Ramo” (2007) i els llargs “Trabalhar cansa” (2011, presentat a Un Certain Regard del Festival de Canes, Premi Citizen Kane al Millor Director Revelació del Festival de Sitges) i “Los buenos modales” (2017, Premi Especial del Jurat al Festival de Locarno, Premi José Luís Guarner de la Crítica Cinematogràfica a la Millor Pel·lícula del Festival de Sitges)-. El seu treball en solitari inclou els guardonats curtmetratges “O Duplo” (2012, menció especial a la Setmana de la Crítica de Canes), i “A passagem do cometa” (2017), així com el llargmetratge “Necropolis Symphony” (2014) -comèdia dramàtica musical sobre un aprenent d’enterrador que s’enamora d’un expert funerari que acaba d’ingressar al cementiri on treballa, Premi FIPRESCI al Festival Internacional de Cinema de Mar del Plata-. Darrerament ha dirigit episodis de sèries televisives. Enllaços: IMDB, AlloCiné,  MyMovies, Filmaffinity, Wikipèdia-directora.

Algunes reaccions:

Olivia Popp, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) mostra marginats socials que topen amb el distanciament físic i emocional al Brasil mentre travessen les liminalitats entre la cidade (ciutat) i el campo (camp). En desenvolupar-se com un diàleg entre les seves parts díptices, la lentitud de la pel·lícula és la seva força, amb un ritme meditatiu però mai arrossegat que du l’espectador a la contemplació entre les històries que, per si soles, se sentirien inacabades. Separant la pel·lícula en dos contes de durada gairebé igual, Rojas emula la brevetat continguda de les històries literàries breus (..). “Cidade; Campo” conté un fons polític a la confluència de qüestions d’actualitat al Brasil, inclosa l’explotació dins de l’economia informal, l’ús autòcton de drogues medicinals i el desplaçament a causa de la crisi climàtica. Bona part de les dues meitats es reflecteixen activament, començant pels dos protagonistes de la pel·lícula allunyats d’homes importants de les seves vides (la Joana, del seu fill; la Flavia, del seu pare). No obstant això, les parts del díptic tenen diferents èmfasis tonals (..). Però Rojas no es plega mai cap a dualitats simplistes: ni la ciutat ni el camp són sempre sufocants ni sempre alliberadors. Més aviat, l’existència de cadascun en oposició a l’altre contribueix a la seva unió; sense ciutat no hi ha país i viceversa. El llargmetratge de la cineasta també inclou una interpretació de la realitat on els psicodèlics i les fantasies desbloquegen mons, temps i realitats separats més enllà dels que capten els nostres escassos cinc sentits. No obstant això, si es vol tornar a trobar-los —i si és voluntari o no— és una altra qüestió, una cosa sobre la qual Rojas deixa asseure l’espectador al final.

De Qiu YANG, “Some Rain Must Fall” / “Kong fang jian li de nv ren”. Producció: Xina, EUA, França, Singapur. Durada: 1h38. Guió: Qiu Yang. Amb Yu Aier, Di Shike, Wei Yibo, Xu Tianyi, Gu Tingxiu. Sinopsi: La Cai (Yu Aier), mestressa de casa de 40 anys, sembla que ja no sap qui és, ni qui vol ser. Durant un partit de bàsquet de la seva filla, sense voler fereix una dona gran. Aquest fet aparentment trivial esdevé un catalitzador que fa que la seva vida es descontroli a mesura que els esdeveniments passats ressorgeixen mentre ella va cap a un futur incert. Nota: òpera prima. Qiu Yang: Changzhou, Xina. Es va graduar a la Facultat d’Arts Victoriana del College of the Arts, Austràlia. Amb “Under the Sun” / “Ri guang zhi xia”(2015) va competir a la Cinéfondation durant el 68è Festival de Canes. El seu “A Gentle Night” / “Une nuit douce” / “Xiao cheng er yue” (2017) va rebre la Palma d’Or del curtmetratge al 70è Festival de Canes. El seu darrer curtmetratge, “She Runs” (2019) va ser seleccionat a la 58a Setmana de la Crítica de Canes. I pel seu primer llargmetratge s’ha beneficiat de la residència Cinéfondation i de l’assistència a la redacció del CNC. Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies, Filmaffinity.

Algunes reaccions:

Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: (..) Durant els primers moments de la pel·lícula, no entenem de seguida tot el que passa a la pantalla: això no és cap defecte, i la pel·lícula també aconsegueix molt bé que el públic no tingui un avantatge gaire gran per davant dels protagonistes. Un travelling lateral segueix una mare que avança amb un pas decidit, interpretada per l’excel·lent Yu Aier que dona molta consistència i alleujament al seu personatge. L’enrenou del gimnàs on ens trobem és vertiginós, fins que la mare, Cai, provoca un accident que canviarà el seu destí i la pel·lícula amb ell. Qiu Yang demostra un talent remarcable per establir immediatament una tensió captivadora. La direcció del cineasta és molt inspirada i el que és cert al principi de la pel·lícula ho és fins al final: no hi ha ni un sol pla de “Some Rain Must Fall” que estigui filmat de manera plana. (..) [Hi ha] la composició de l’enquadrament i el seu profund poder evocador, com l’espai que es deixa regularment al voltant del cap de la protagonista. (..) [Hi ha] el trencament entre plans llunyans i, de cop, un primer pla. [Hi ha] el notable ús dramàtic de la llum. A això s’afegeix un treball brillant sobre l’entorn sonor. Sens dubte: aquest director sap fer cinema i “Some Rain Must Fall” no és només un guió ben il·lustrat. Entre les seves influències formals, Qiu Yang cita Edward Hopper, i la manera com aquest veu els habitants d’una ciutat i la seva relació amb l’espai urbà. De fet, aquesta és una pregunta que sorgeix regularment en la posada en escena de Cai. La seva relació amb l’espai urbà, però també amb els humans que l’envolten. La vida d’aquesta mare sembla haver-se ensorrat de cop després que va llançar una pilota de bàsquet i va caure sobre una dona gran. Un gest nerviós i estúpid que la convertiria en una mala persona, un objectiu a assetjar. Però el llargmetratge, amb habilitat i subtilesa, no va del tot en la direcció esperada. Estem veient un detonant amb aquest accident? O la duresa de les relacions humanes sempre hi ha estat? Qiu Yang representa una fredor emocional en Cai, un menyspreu que sembla dir molt sobre les relacions de classe. A partir d’un fet arbitrari que representaria el funcionament d’una societat, “Some Rain Must Fall” aconsegueix compondre d’una manera original el poderós retrat d’un personatge. Les imatges mentals d’aquest últim semblen representar una via d’escapament, o un descarrilament. El no expressat i el no dit persegueixen la imatge. “Some Rain Must Fall” diu el títol internacional, però els núvols foscos ja hi eren, molt abans del trabucament. Vladan Petkovic, a la crítica per a ‘Cineuropa’: El primer llargmetratge de Qiu Yang és un críptic estudi de personatge que permet tantes interpretacions com espectadors hi hagi, als quals la seva qualitat mantindrà atents. Per a molts espectadors (..), “Some Rain Must Fall” no començarà de debò fins que s’acabi. Cal un incident estrany perquè la protagonista de la pel·lícula comenci a desenganxar i aixecar lentament les capes del seu passat i els aspectes ocults de la seva personalitat. D’atmosfera discreta, subtilment ambígua i a vegades misteriosa, és una peça inquietant per als coneixedors del cinema críptic i desafiant (..).

Panorama.

De Birgitte STAERMOSE, “Afterwar“. Producció: Dinamarca, Kosovo, Suècia, Finlàndia. Documental. Amb Gëzim Kelmendi, Xhevahire Abdullahu, Shpresim Azemi, Besnik Hyseni, Luan Jaha.  Documental. Sinopsi: Els nens esdevenen adults davant dels nostres ulls. No obstant això, continuen als llimbs, perseguits pels records de la guerra de Kosovo. Combinant realisme cru i actuació escènica, “Afterwar” medita sobre les repercussions a llarg termini de la guerra. Enllaços: IMDB. MyMovies.

De Nathan SILVER, “Between the Temples“. Producció: EUA. Amb Jason Schwartzman, Carol Kane, Dolly de Leon, Caroline Aaron, Robert Smigel. Sinopsi: El món d’un cantor jueu en plena crisi de fe es capgira completament quan la seva professora de música de primària torna a la seva vida, com la seva nova estudiant del Bat Mitzvah. Nota: una comèdia poc convencional. Nota: presentada anteriorment al Festival de Sundance 2024. Enllaços: IMDB. MyMovies.

De Myriam EL HAJJ, “Diaries from Lebanon“. Producció: Líban, França, Qatar, Aràbia Saudí. Amb Joumana Haddad, Perla Joe Maalouli, Georges Moufarrej. Documental. Sinopsi: Líban, 2018. Guerra, política o revolució: aquestes són les opcions a les quals s’enfronten Georges, Joumana i Perla Joe. Tres destins i un desig compartit de reconstruir un país amb problemes. Com és possible seguir somiant quan tot al voltant s’esfondra? Enllaços: IMDB. MyMovies.

Algunes reaccions:

Ola Salwa, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Els esforços per viure una vida relativament normal entre les inestables realitats del Líban centren el compromès documental de Myriam El Hajj. (..) [Aquests ‘Diaris del Líban’] estan escrits amb ràbia, frustració i tristesa. La pel·lícula segueix la vida quotidiana de tres personatges durant un període de més de quatre anys, mentre el seu país lluita amb les revolucions, l’explosió catastròfica a Beirut el 2020, la brutal crisi econòmica i molt més. Aquests personatges són la política d’uns quaranta anys Joumana Haddad, l’artista de la generació més jove Pearla Joe [Maalouli] i un veterà de la guerra civil libanesa, George [Moufarrej], que va tenir el nom de guerra ‘Pare de la nit’ perquè, durant el conflicte, no dormia gens. Tots tres tenen la seva pròpia història per explicar i la seva pròpia visió de la situació política, però també, les seves veus, quan es barregen amb la veu en off d’El Hajj, pinten una imatge més gran i global de la psique col·lectiva; donen una idea de com és viure en un país esquinçat per un conflicte constant, en un lloc que té un passat complicat i borrós. Avançar és com caminar pel fang que es pot convertir fàcilment en sorres movedisses. (..) Sempre que parla del passat, el documental d’El Hajj sembla una mica un documental d’investigació, afegint una altra capa a la narració. Hi afegeix el context essencial, perquè sigui més fàcil seguir els girs històrics al Líban. El que facilita la connexió amb una història, com a tal, és la veu en off d’El Hajj, en què parla dels seus sentiments polítics i privats, omplint els buits entre allò que els personatges femenins –Joumana i Pearla– expressen. “Diaries from Lebanon” és un documental precís i commovedor, que, mirant els esdeveniments socials tectònics a través de la vida quotidiana de les persones, i no al revés, ressona profundament. No tot és trist a la pel·lícula, però: hi ha mostres de triomf o esperança, encara que només durin un moment, com quan Joumana guanya un escó al parlament el 2018, només perquè les autoritats considerin invàlids els resultats de la votació l’endemà; o quan la càmera retrata l’energia dels joves cridant i cantant al carrer durant la revolució. Si hi ha esperança de canvi, rau en ells.

D’André TÉCHINÉ, “Les gens d’à côté” / “My New Friends”. Producció: França. Amb: Isabelle Huppert, Nahuel Pérez Biscayart, Hafsia Herzi. Sinopsi: La Lucie és una policia tècnica i científica especialitzada, que va cap a la jubilació. La seva vida quotidiana solitària es veu alterada per l’arribada a la seva urbanització d’una parella jove, pares d’una nena. Li agraden els seus nous veïns, però descobreix que en Yann, el pare, és un activista antipolicial amb un llarg historial criminal. El conflicte moral de la Lucie, entre la seva consciència professional i el seu desig d’ajudar aquesta família, farà que les seves certeses vacil·lin… Enllaços: IMDB, AlloCiné, MyMovies. VI: Pyramide.

Algunes reaccions:

Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: El camí cap a les males pel·lícules sovint està empedrat amb bones intencions, i aquest és, malauradament, el cas de “Les Gens d’à côté”, un drama social cursi del director francès experimentat André Téchiné. Protagonitzada per Isabelle Huppert com una policia afligida que es troba vivint al costat d’un activista antipolicial, la pel·lícula explica una història digna i oportuna, però que et posa a prova la credulitat des del primer moment i mai no aconsegueix guanyar-nos. Sobre el paper, “Les gens d’à côté”, que el director ha escritconjuntament amb Régis de Martrin-Donos, té una configuració decent: l’oficial forense Lucie (Huppert) encara està superant el suïcidi del seu company policia Slimane (Moustapha Mbengue), amb qui ella va construir una llarga vida professional i privada en un suburbi adormit del sud-oest de França. De tornada a la feina, però incapaç de fer-hi front, la Lucie assisteix a manifestacions de suport a les víctimes de la policia com Slimane, mentre que en continua plorant la pèrdua. Tot això canvia quan una nova família es muda a la casa del costat. La mare, Julia (Hafsia Herzi), és una professora càlida i generosa que fa tot el possible per tenir cura d’una filla petita, Rose (Romane Meunier), que té tendència a allunyar-se de casa. El pare, Yann (Nahuel Pérez Biscayart), és un pare amorós i un artista amb talent, però, i és un gran però, també és un activista del bloc negre compromès que xoca amb la policia a les protestes i està sota vigilància regular del govern. La Lucie simpatitza ràpidament amb els seus veïns, cuidant de la Rose i oferint a la parella consells de jardineria. Quan s’inclina sobre les vocacions polítiques d’en Yann, decideix amagar el fet que és policia. Com moltes coses a “Les gens d’à côté”, això sembla exagerat. Els altres veïns no sabrien de la seva feina i no en parlarien? No la veurien conduir cap a casa de la feina amb una pistola i una placa? I què passa amb el seu marit mort, que també era policia i les imatges del qual tapen les parets de la casa de la Lucie? La major part del drama depèn d’aquest secret, fins que en Yann es posa en problemes amb els seus companys activistes i la Lucie decideix ajudar-lo. Però fins i tot això aporta poca tensió a una pel·lícula que manca tant de suspens com de lògica, amb Téchiné que recorre a la veu en off per explicar les intencions de Lucie quan no són del tot clares o creïbles. També fa que l’limane mort torni en forma de fantasma, tocant el piano a casa a la nit mentre la Lucie mira en silenci. Huppert sol ser el millor de les pel·lícules que protagonitza, però la seva actuació aquí sembla tan confusa com el seu personatge, i mai hi ha un moment en què resulti creïble com a policia (..). Fabien Lemercier, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Amb el carisma d’Isabel Huppert no n’hi ha prou per elevar la nova pel·lícula d’André Téchiné, que intenta esborrar les fronteres entre mons aparentment irreconciliables. (..) Al llarg de la seva llarga trajectòria (28 llargmetratges), André Téchiné sempre ha treballat per encarnar grans qüestions socials en la intimitat dels personatges teixint, amb més o menys facilitat (i de vegades fins a la transgressió), vincles entre ells. Amb el temps, el cineasta també ha provat diferents enfocaments i amb la seva nova obra, “Les gens d’à côté”, presentada al Panorama de la 74a Berlinale, s’aventura en un intent de substracció narrativa, un retrat dibuixat amb línies deliberadament simplificadores del qual el ritme i el carisma de l’intèrpret principal (Isabelle Huppert) no aconsegueixen realment emmascarar la manca de profunditat. (..) Motivat per intencions clares i lloables, és a dir, defensar l’acostament humà més enllà de camps ideològics a priori oposats, promoure l’obertura a altres cultures (..), fins i tot a altres creences (..) i mostrant que l’idealisme és bidireccional (positiu i negatiu), André Téchiné fracassa en la manca de credibilitat real de la seva història. Els personatges de Yann i Julia són només esbossos, l’addició d’un bessó (també un agent de policia) de Slimane no és convincent, la veu en off narrativa és una idea massa literària i el final una mica poc plausible. Òbviament, queda Isabelle Huppert que aguanta perfectament tota la pel·lícula sobre les seves espatlles i un muntatge molt efectiu, però malauradament això no és suficient per elevar “Les gens d’à côté” a l’altura de les subtils ambicions del seu director.

D’ Antonella SUDASASSI FURNISS, “Memorias de un cuerpo que arde” / “Memories of a Burning Body”. Producció: Costa Rica, Espanya. Amb Sol Carballo, Paulina Bernini, Juliana Filloy. Sinopsi: La repressió i els tabús han configurat la imatge de la feminitat per a l’Ana (68), la Patricia (69) i la Mayela (71). Les seves històries es combinen poèticament per formar un calidoscopi de records, secrets i anhels que s’encarnen en el cos d’una altra dona. Enllaços: IMDB. MyMovies.

Algunes reaccions:

Giorgia Del Don, a la crítica per a ‘Cineuropa’: El segon llarg d’Antonella Sudasassi Furniss és un crit alliberador que uneix diferents generacions de dones sufocades per les limitacions del patriarcat. (..) Continua una conversa que la directora va iniciar en el seu primer llargmetratge “Hormigas”, que també va ser seleccionat per a Berlín, el 2019. En ambdues pel·lícules, la directora explora els límits i els tabús -especialment als països llatinoamericans i llatins en general- que empresonen les dones i eviten que expressin clarament les seves esperances i desitjos més profunds. Mentre que la primera pel·lícula de la directora costa-riquenya es va centrar en un personatge en particular que lluita amb la pressió per tenir un tercer fill, preferiblement masculí, “Memorias de un cuerpo que arde” s’esforça per donar veu a un trio de dones d’una setantena mentre parlen públicament, probablement per primera vegada, sobre la seva relació amb la sexualitat i els seus cossos en un context masclista i repressiu. La directora representa una mena de conversa fictícia que li hauria agradat tenir amb les seves àvies, però amb qui mai no va tenir el coratge de parlar d’intimitat. El principal repte d’aquest projecte és donar vida real a les seves paraules, que han estat sufocades durant massa temps i que Ana, Patricia i Mayela s’han atrevit a confiar-li, sense revelar el seu veritable jo. És una precaució que, per fi, els ha permès parlar d’elles mateixes sense tabús i lliures de la pressió social imposada al seu sexe. (..) La pel·lícula descriu les diferents fases de la vida dels protagonistes, les seves històries genuïnes i doloroses (d’ambicions reprimides, violència domèstica i maltractament a una edat jove), teixint passat i present, veus i imatges. “El temps és una bombolla, no és lineal”, insisteix una de les veus narradores, com per recordar-nos que els records també formen part del present, un present etern que estan transformant contínuament. Mai pessimista i sorprenentment ple d’humor, “Memorias de un cuerpo que arde” revela el costat ocult d’una societat que no ha donat (i encara no ofereix) gran cosa a les dones, mantenint-les en un estat d’ignorància total sobre qualsevol cosa relacionada amb la sexualitat. És una forma de repressió subtil però constant, però que no ha aconseguit apagar el foc que encara crema als cossos i al cor d’aquestes tres dones. “Necessites un bomber per apagar el foc”, insisteix un d’elles somrient. Intel·ligents, resistents i increïblement sinceres, les veus que habiten aquesta pel·lícula ens mostren que mai és tard per reinventar-nos i per finalment recuperar el control del nostre destí. Les últimes paraules pronunciades per una d’aquestes protagonistes són com a mínim profètiques: “és el millor període de la meva vida perquè sóc totalment lliure”. Orgulloses de donar finalment la seva pròpia versió dels esdeveniments, l’Ana, la Patricia i la Mayela són la prova viva del fet que l’edat no és més que un altre constructe social, pel qual es neguen a ser empresonats mai més. Altres reaccions: Diego Lerer, crítica per a ‘Micropsia’.

Fòrum.

La catalana Anna Cornudella Castro presenta el seu film “The Human Hibernation” en aquesta secció.

Òpera prima (parlada en anglès i castellà) “The Human Hibernation“, producció catalana i espanyola (productors:  Gerard Rodríguez, Frank Lucas, Clara Santaolaya, Pol Cornudella Castro), de 1h30 de durada, amb guió d’Anna Cornudella Castro i Lluís Sellarès, fotografia d’Arthur Pol Camprubí, muntatge de Marc Roca Vives, música d’Emili Bosch Molina, so de Laura Tomás Cascalló, disseny de producció de Gal·la Seguí Delgado i protagonitzada per Clara Muck Dietrich, Demetrius Hollimon, Jane Hubbell, Brian Stevens, Neil O’Neil, Dove, Valentine. Sinopsi:  l‘Erin es desperta i troba neu encara a terra. Ha sortit massa aviat de la hibernació. Mentre camina pel bosc nevat a la recerca de la seva germana, sucumbeix a les temperatures gelades. Els dies s’allarguen, la neu deixa pas al fang. Els altres ara es desperten de la hibernació, reprenen les seves vides i ara és la Carla qui busca el seu germà, sense èxit.

Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) un debut experimental en clau de ciència-ficció. (..) A l’òpera prima d’Anna Cornudella (1991), que es presenta aquest dilluns a la secció Forum de la Berlinale, els humans hibernen durant els mesos més freds de l’any i, mentrestant, la natura ocupa les seves cases, per on passegen com si res cabres i cavalls. (..) “Em vaig preguntar què passaria si l’home, que és l’animal més adaptatiu, comencés a hibernar. Com seria la seva relació amb la natura? Què canviaria en aquest ésser humà?” [diu Anna Cornudella] (..) Per la pel·lícula de Cornudella desfilen plans bellíssims de natura intercalats per discursos de personatges i escenes sense un fil narratiu gaire marcat. El film és una experiència més estètica i conceptual que no pas narrativa, però filtrada a través d’una extensa investigació sobre la hibernació. “La realitat és que desconeixem completament el procés de la hibernació i fa poc que l’han començat a estudiar la NASA i l’Agència Espacial Europea per si els pot servir per als viatges a Mart”, explica Cornudella, a qui van ajudar en la recerca científics de la NASA que estudien la hibernació dels lèmurs, els únics primats que hibernen. De fet, les primeres escenes les va gravar en un viatge al centre on la NASA estudia els lèmurs, cosa que va acabar determinant que l’anglès fos la llengua del film i que bona part es rodés als Estats Units. (..) Cal dir que Cornudella filma tota mena d’animals, des de cérvols majestuosos fins a dos caragols copulant: “Volia obrir una finestra com més àmplia possible a la natura i mostrar que tot forma part d’una sola cosa, des del liquen fins a un búfal”. L’estil de “The human hibernation2 s’allunya (..) de les convencions narratives. (..) “Al final, el meu llenguatge visual em ve donat més per uns altres àmbits com la pintura i la biologia”, diu. Per a la directora “no és necessari entendre-ho tot d’una pel·lícula” i veu “The human hibernation” com “una pel·lícula contemplativa amb moltes capes” i no voluntàriament críptica. “És un viatge que parla del dol i de la bellesa de la natura, però totes les interpretacions són vàlides –diu–. Hi ha un personatge que pregunta a un altre què veu quan mira dins un llac i jo també faig aquesta pregunta a l’espectador, i el que hi vegi ja m’estarà bé” (..). Sergi Sánchez, a Facebook: De la connexió amb allò natural també en parla la hipnòtica “The Human Hibernation”, d’Anna Cornudella, també al Fòrum. La pel·lícula, que va sorgir d’una beca de recerca artística del MACBA, neix d’un article que Cornudella va llegir sobre l’equidna, una mena de porc espí que viu a Austràlia i que, després dels incendis que va patir el país fa més de deu anys, va reduir el seu metabolisme al màxim per sobreviure en entorns inhabitables. “Què passaria si el depredador més gran del món comencés a hibernar?”, es va preguntar la cineasta. D’aquí apareix la possibilitat d’una utopia, en què l’home hiberna tres mesos a l’any, i en despertar, viu en harmonia amb l’entorn, creant una mena de relat comunitari que parla, també, l’idioma natural. “Volia desplaçar el punt de vista del que és antropocèntric”, explica Cornudella, “que els vegetals parlessin, que els animals tinguessin la seva pròpia veu”. El resultat és una experiència extremadament sensorial, que proposa, d’una banda, un futur on les estructures familiars que sostenen el capitalisme han estat dissoltes –aquí és possible, per exemple, tenir una mare i tres pares– i, de l’altra, demostra que el cinema contemporani està preocupat per construir imaginaris de sostenibilitat ecològica que connecten amb altres disciplines artístiques i del pensament (Cornudella va comptar amb la col·laboració del neurocientífic Matteo Cerri) i, per què no, amb altres espais d’exhibició on sentim aquesta dimensió hàptica de la imatge que tan bé ha treballat Cornudella i el seu reduït equip (sis membres) de rodatge. María Adell, a la ressenya per a ‘Otros Cines Europa’: A “The Human Hibernation” (..), els éssers humans s’han d’adaptar, per motius que el film mai no aclareix, al ritme de les estacions. (..) una forma híbrida, entre el documental i la ficció, que ofereix una visió estilitzada de la realitat, dels cossos, els paisatges i els animals. (..) “The Human Hibernation” és el resultat d’un projecte de recerca artístico-científica que Cornudella va desenvolupar entre el 2019 i el 2020, i que planteja un escenari limítrof entre la distòpia i la utopia: un món en què els éssers humans hibernen diversos mesos a l’any i comparteixen de manera equitativa l’espai i els recursos naturals amb els animals. Així, la cineasta reflexiona, de manera provocadora, sobre les conseqüències positives d’una possible semiextinció humana, i flirteja amb la ciència ficció en clau lo-fi. (..) “The Human Hibernation” és tan radical en el fons com en la forma. La utopia animalista de Cornudella –una fantasia en què l’Antropocè i l’especisme han estat substituïts per una Arcàdia salvatge, frondosa i exuberant (escenificada entre àrees boscoses de l’estat de Nova York i zones rurals de Catalunya)– es desplega a partir d’una mirada entomològica, que posa al mateix nivell la cara de Clara, la protagonista, l’aparellament de dos cargols o els esforços d’una formiga per moure un tros de menjar. Cornudella combina aquesta aproximació sensual i propera a la natura, les persones i els animals –les vaques són les autèntiques coprotagonistes de la història– amb plans generals elaborats que s’assemblen a bells retaules d’inspiració pictòrica. El cinema d’Andrei Tarkovsky és un dels referents més evidents d’aquesta pausada i contemplativa meditació sobre la tensa relació entre l’ésser humà i el seu entorn, però en la seva deriva fantàstica ressonen ecos tant d’Apichatpong Weerasethakul –la superfície d’una llacuna esdevé un mirall que Clara (o hauríem de dir Alicia?) podria travessar–, com de David Lynch, a qui el film homenatja en una inspiradíssima picada d’ullet al Club Silenci de “Mulholland Drive”, encara que amb un públic majoritàriament boví. En tot cas, els referents que maneja Cornudella només són possibles vies d’accés o dreceres per acostar-se a una obra misteriosa i absolutament original, inclassificable. En la seva òpera prima, la barcelonina maneja amb mestratge el llenguatge híbrid de la no ficció –Clara es creua amb persones que expliquen històries reals–, alhora que aprofundeix en la manera com els éssers humans habitem el planeta, proposant alternatives que poden semblar provocadores, però que en un futur proper potser no ho siguin. La possibilitat d’una hibernació humana, i d’una inversió del lloc que ocupem com a espècie hegemònica, potser encara és lluny, però “The Human Hibernation” s’atreveix a imaginar-la a través d’imatges evocadores, difícils d’oblidar, com les del somnolent despertar de la comunitat d’hibernants, en què es mostra les persones sorgint, encara atordides pels mesos de son, de les entranyes de la terra, de forats i cavernes repartits pel frondós bosc (..). Altres reaccions: Savina Petkova, la crítica per a ‘Cineuropa’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!