Club 7 Cinema

“Priscilla“. Producció: EUA, Itàlia. Durada: 1h50. Directora: Sofia Coppola. Guió: Sofia Coppola, basat en las memòries “Elvis and Me“, de Priscilla Presley, escrites amb Sandra Harmon. Amb Cailee Spaeny, Jacob Elordi, Dagmara Dominczyk. Música: Phoenix. Fotografia: Philippe Le Sourd. Muntatge: Sarah Flack. Vista: el 15.02.2024, en VE, a la Sala 4 del OCine Blanes.

Sinopsi: Quan l’adolescent Priscilla Beaulieu (Cailee Spaeny) coneix l’Elvis Presley (Jacob Elordi) en una festa, l’home que ja és una superestrella meteòrica del ‘rock and roll’ es converteix en algú del tot inesperat en moments privats: un enamorat emocionant, un aliat en la solitud, un amable millor amic. A través dels ulls de la Priscilla, Sofia Coppola explica la cara invisible d’un gran mite nord-americà en el llarg festeig i el turbulent matrimoni d’Elvis i Priscilla, des d’una base de l’exèrcit alemany fins a la seva finca de somni a Graceland, en aquest retrat d’amor, fantasia i fama, profundament sentit i encisadorament detallat.

Festivals i premis: Mostra de Venècia 2023 – Competició, Premi a la Millor Actriu (Cailee Spaeny) | Altres nominacions i premis.

També en aquest blog: Altres veus: “Priscilla”, de Sofia Coppola.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, MyMovies.

Comentari:

Aquesta és una pel·lícula que va de més a menys. Comença francament bé (durant molta i molta estona), amb un to (suau) i una textura (elegant) que es paladegen, desbordant de sensibilitat femenina, amb una matisadíssima i boníssima interpretació de Cailee Spaeny com a l’adolescent Priscilla Beaulieu, centrant-se en ella i deixant l’Elvis en segon pla (el just per a caracteritzar la relació entre ells, per a tractar com va ser això de tenir de parella i enamorar-se d’una estrella del rock & roll, per a perfilar la mena de personatge que era en la intimitat el cantant i actor -segons la que acabà sent la seva esposa, un home mancat d’afecte, dominador, paternalista, masclista, de brots violents, insegur, propens a les addiccions…-…), amb una narrativa àgil (plena de salts temporals, sense entretenir-se en les seqüències, fent ús del fora de camp acústic…), una banda sonora (que aporta molt de dinamisme al film) gens ‘Presley’ que tanmateix ens parla dels estats sentimentals de la protagonista. Però, a “Priscilla” de Sofia Coppola s’hi acaba imposant el relat biogràfic. Sense que s’hi esvaeixi el to ni la textura, el conjunt va perdent força, a mesura que avancen els episodis d’infidelitat d’ell i els de la vida marital dels Presley. Fins i tot la directora ha d’acabar cedint un pèl i deixar que l’Elvis passi (fugaçment, això sí) al primer pla d’algunes escenes (les que serveixen per a recordar el seu declivi i el final de la parella).

S’entén que Sofia Coppola s’hagi interessat per Priscilla Presley, sobretot per les il·lusions, decepcions i drama (no pas tràgic) d’una noia en un món privilegiat (com eren les xicotes de “Les verges suïcides”, la reina de “Maria Antonieta”…). I, certament, mentre a la pel·lícula tracta això, aconsegueix bastir-hi una obra potent, atractiva, bella; però la reiteració amb els problemes de parella, la gelosia, les infidelitats, el tarannà d’ell, com aguanta ella… acaba per esvair-hi l’aproximació a la complexitat femenina per deixar pas a l’enfilall (més aviat anodí) d’esdeveniments…

Cailee Spaeny es revela aquí com una actriu a seguir, de debò. Atresora una bellesa i un candor que escauen com l’anell al dit al personatge de la Priscilla. Treu amb solvència el paper de la noieta nord-americana avorrida de ser a Alemanya (amb els pares) que es troba sent l’objecte d’atenció ni més ni menys que de l’Elvis Presley, com li segueix l’embat estimatori, com el desitja físicament malgrat les reticències d’ell, com es fa a la vida a Graceland, com ho aguanta tot, com pren la decisió final (‘per viure una vida pròpia’)…

I un apunt final, sobre Jacob Elordi. Ha fets bons els elogis que li han escrit els seguidors de la sèrie ‘Euphoria’, quan han dit que és més que un home amb físic espectacular i cara agraciada (virtuts en què la Coppola no s’ha entretingut es pot dir gens), que sap aportar intensitat i detalls dramàtics a la seva interpretació. En aquesta pel·lícula, ha entès que no havia d’imitar l’Elvis, tot i que n’incorpora una certa fatxenderia, una tendresa afectiva (que es va revelant força patològica i contradita pels seus brots violents i pel seu masclisme…)… mirant d’encarnar-ne l’home amagat rere la fama.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!