Club 7 Cinema

“Perfect Days ”. Producció: Japó, Alemanya. Productor executiu: Kôji Yakusho. Durada: 2h03. Director: Wim Wenders. Guió: Wim Wenders i Takuma Takasaki. Amb Kôji Yakusho, Min Tanaka, Arisa Nakano, Tokio Emoto. Vista: el 13.02.2024, en VE, a la Sala 8 dels OCine Arenys.

Nota sinòptica: Una reflexió commovedora i poètica sobre la recerca de la bellesa en la vida quotidiana. Sinopsi: En Hirayama (Kôji Yakusho) treballa com a netejador de lavabos a Tòquio. Sembla satisfet amb la seva vida senzilla. Segueix una vida quotidiana estructurada i dedica el seu temps lliure a la seva passió per la música i els llibres. En Hirayama també té una afició pels arbres i retratar-los.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició, Premi Millor Actor (Koji Yakusho), Premi del Jurat Ecumènic | Altres premis i nominacions.

També en aquest blog: Altres veus: “Perfect days”, de Wim Wenders. (Nota: a dia d’avui, aquest apunt ha batut el rècord absolut de visites -en aquest blog-, amb 804 visites)

Enllaç: IMDB.

Comentari:

Hi ha pel·lícules que et refan l’esperit i “Perfect days” n’és una. Una obra que atresora la serenitat (i maduresa) dels clàssics. Una serenitat encomanadissa. Un cant poètic a la vida senzilla, al plaer de gaudir del sol, dels arbres, dels moments (a vegades breus, tant se val) per a contemplar-los; a la vida harmoniosa, endreçada, lluny de l’estrès dels ritmes moderns, en què les rutines no són una llosa avorrida i cansada, sinó un seguit d’actes quotidians en què hom es troba bé, sigui regant els brots de plantes que cuida a casa en llevar-se, comprant matinerament la llauna de cafè, treballant amb cura i dedicació (passant-ho bé amb la feina ben feta -encara que sigui netejant vàters-), rentant-se i relaxant-se als banys públics, menjant a un bar del metro (en què l’empleat sempre el saluda, tot recordant-li que és un àpat agraït després d’una dura jornada laboral), desplaçant-se amb el cotxe (completament equipat) o movent-se pausadament per la ciutat amb bicicleta… I escoltar música (amb casset), llegir llibres abans d’anar a dormir, passar per la llibreria, fer fotografies i mirar-les revelades (i desar-les)…

En Hirayama és un home tranquil, que mena uns ‘dies perfectes’, en un món que tanmateix és com és: nens que juguen a amagar-se als vàters públics, un nen perdut que s’hi queda atrapat, un avi cerimonial que arriba al parc on ell menja, una noia anònima que també ho fa i s’hi asseu a la vora, un home sense llar amb el cap perdut que fa tot de gesticulacions, un noi que entra al lavabo ben borratxo i un individu amb aspecte d’executiu apressat que també hi ha de fer les necessitats, ‘clients’ de diversa mena, gent que (com ell) es renta i relaxa als banys públics, un que no hi és tot i a qui no agraden els partits de beisbol que veuen pel televisor del bar del metro, la llibretera granada que comenta els llibres que compra en Hirayama, en Takashi (el seu company de netejar vàters, jove sense un ien, xerraire -en contraposició al tarannà taciturn d’en Hirayama-, que està poc per la feina, té opinió de tot, adolescent amb mal d’amor…) i el seu amiguet discapacitat que li frega les orelles , la mestressa del restaurant que canta una cançó sentida i que ha tingut la seva pròpia història sentimental, l’home que té càncer en metàstasi, el pare que ha perdut el cap i és en una residència, la germana amb qui no es veuen, la neboda que ha fugit de casa per a retrobar-se amb l’oncle…

Podem dir, doncs, que en Hirayama ha optat per la vida que porta, que esdevé fascinant perquè es contraposa al batec vital actual al nostre món occidental. Ara bé, no hi és aliè. El contempla, s’hi mostra comprensiu i, si pot, fins intenta ajudar amb dosis de solidaritat humana (el menut perdut, les necessitats pecuniàries d’en Takeshi, el joc d’ombres amb el malalt de càncer…). També té les seves pròpies ferides (somia, plora quan la germana se’n va en endur-se’n la neboda i després que li hagi revelat el mal estat del pare, que ja no és com era abans -apuntant un passat problemàtic entre fill i pare…-), ferides que porta a dins, mentre mena aquesta vida serena, harmoniosa, bella, oberta…

Significativament, els guionistes Wim Wenders i Takuma Takasaki posen el protagonista, en Hirayama, en ‘un dels mons que convivim avui en dia’ (com es diu al film), però d’un bagatge cultural de fa dècades (casets i no Spotify, fotografies de màquina -que cal revelar- i no de mòbil, llibres de paper -per cert, igual que la música, amb fort component nord-americà-), cosa que té un cert homenatge a l’analògic (i reivindicació -apareix jovent que es deleix per escoltar la música tal com sona al casset, una botiga de cintes i discos analògics perquè estan revaloritzats…) i al que diria que són els referents -culturals, sí- setanters del propi Wenders (que als seus veteraníssims 78 anys d’edat es mira la societat -en aquesta pel·lícula- a través dels ulls i la respiració d’en Hirayama).

Cinematogràficament, és magistral com en Wenders construeix “Perfect days”, a base d’empalmar diverses jornades quotidianes del protagonista, mostrant-ne es pot dir només i sempre la rutina, però amb un escalat intel·ligentíssim: primer (durant uns 25 minus), ensenyant-nos el que fa en un dia; després, tornant-hi però enfilant-ne tan sols fragments, sovint diferents i agafats des d’angles diversos un dia de l’altre; introduint-hi petites variacions (l'”excursió” urbana que ha de fer per en Takeshi, l’aparició de la neboda, els personatges que es va trobant…), pautant el que són els dies feiners i la rutina diferenciada dels dies de festa…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!