Club 7 Cinema

Els passos perduts (Els passos perduts)

Director Jordi Cadena. Guió Jordi Cadena. Guió rodatge 1971-1972 Gustau Hernández, Jordi Cadena. Música Carles Santos. Muntatge Xavi Díaz, Jordi Cadena. Càmera Xavi Díaz, Sílvia Suárez. Càmera rodatge 1967 Manolo Uría. Fotografia i càmera rodatge 1971-1972 Tomàs Pladevall i Jordi Cadena. Producció Yakima (Granollers, Catalunya). Localitzacions Granollers, Barcelona, Mataró i Cadaqués. Durada 1h18.

Repartiment Susana Gómez (Maria), Maria Calvet (Ana), Eduard Serra (Toni), Nuri Santaló (pallassa), Oscar Jarque (Quim), Xesco Pintó (dibuixant), Frederic Roda (director de teatre), Maria Manau (ajudant del director de teatre), Kiku Mena (pintor), Ferran Perales (drogoaddicte), Miquel Nogueras (pare), Montserrat Colomé (mare), Lourdes Segalés (infermera), Jordi Parera (editor). Companyia d’actors “Puratrezzo”: Francisco Fernández, Marta Capdevila, F. Xavier Casals, Aida Sunyol, Gemma Capdevila, Carla Roda. Companyia de dansa “Factoria Mascaró”: Joan Serra i Quim Serra –direcció–; Laia Martínez, Laia Tanco, Lluis Fàbregas, Jordi Rubio –ballarins–. Recepcionista MACBA: Emma Mas. Bibliotecària: Aroa García. Skaters: Sergio Martínez, Maite Ramis, Núria Fluvià, Mercè Castro, Yorbeh Ullegas, Xènia Ruiz, Kevin F. D’Adamo, Germán Jimenez. Actors i actrius rodatge 1967 Susana Froutchman, Kim Aubert, Mario Gas. Actors i actrius rodatge 1971-1972 Maria Reniu, Ana Pastor, Toni Koushko, Kim Aubert, Jordi Serrat, Glòria Casablancas, Jordi Vidal de Llobateras, Núria Barata, Chefo Guasch, Antonio Gasset.

Nota sinòptica Els passos perduts neix com la lògica continuació de dos projectes inacabats i, al mateix temps, com una reflexió sobre les coses que abandonem a mitges en la nostra vida. A finals dels anys 60, el guionista i realitzador Jordi Cadena roda dos curtmetratges que tenen com a nexe comú la voluntat de mostrar, sense la censura prèvia obligatòria, situacions de la vida quotidiana dels joves de l’època. Una veu en “off! que acompanya les imatges analitza la funció que aquests joves tenen en la lluita política dels darrers anys del franquisme. Els dos projectes resten inacabats. Ara, 40 anys després, Jordi Cadena ha reprès els dos curtmetratges per a finalitzar-los amb actors i escenaris de l’actualitat.

Sinopsi La pel·lícula s’inicia amb unes imatges de 1967. Kim i Susanna es troben en un carrer on aquest dibuixa amb un guix al terra. El noi es mostra carinyós, ella distant. Passegen, seuen a la terrassa d’un bar, parlen sense que els puguem sentir. Uns dies més tard descobrim el motiu de la fredor de Susanna: s’està veient amb un altre noi, en Mario. A partir d’aquest moment, les imatges dels curtmetratges originals s’aniran alternant, i complementant amb material rodat a l’actualitat. Ens traslladem al 1971-72. Coneixem la Maria, que fa de model per a un pintor, i l’Anna, que és ballarina. Veiem la Maria en les imatges de l’època escoltant un vinil, i en l’actualitat amb un ipod. La noia entra en el Macba en l’actualitat i es passeja rodejada de quadres en imatges de la època. L’Anna, per la seva banda, queda amb un noi, el Toni, en un fragment de l’actualitat i es troba amb ell en un restaurant en imatges dels anys 70. En fragments posteriors, veurem, per una banda, l’Anna i el Toni parlant de la repressió policial dels “grisos”, i per l’altra recuperarem la Maria, a qui veurem robar un llibre en el passat i fer book-crossing en el present. En imatges dels anys 70, veiem que en Kim té problemes econòmics, i en imatges actuals, que intenta sense èxit treure diners d’un caixer, i que acaba per robar-los de la bossa dels seus pares. En Toni i l’Anna planegen un viatge sobre un mapa dels 70 i el duen a terme amb l’ajuda d’un GPS actual. Passegen per les runes de l’antic Club Mediterranée de Cap de Creus, però també pels paisatges urbanístics de finals del franquisme. L’esplendor turístic de l’època es barreja amb la decadència actual mentre Anna entra nua a l’aigua en el passat i surt amb una picada de medusa en el present. Uns minuts més tard, la veurem repartint propaganda d’extrema esquerra a l’actualitat i al seu company Toni preparant-se per una manifestació antifranquista en els 70. Les dues històries comencen a entrellaçar-se: Anna truca des d’un telèfon antic i Maria ho fa des d’un mòbil. En una banyera, unes gotes de sang i una xeringa testimonien un dels grans mals que lliguen la generació dels 70 amb l’actual: l’efecte de les drogues, el fantasma de la sobredosi. Kim i Maria abocaran les cendres del company perdut en una escullera. Com a epíleg, en l’actualitat Kim dibuixa la història d’una estàtua humana de la Rambla, un pallasso, i aquest pren vida en el cos de Susanna, a qui veiem desmaquillant-se. Kim presenta les làmines que ha dibuixat a un editor de còmics, mentre Susanna rep una bona noticia d’un professor de teatre. En un cafè, el dibuixant i la noia es troben, parlen, i Kim la dibuixa després de fer l’amor. Susanna, davant del mateix professor que abans, comença a recitar un monòleg, és de “La dama del mar”, d’Ibsen… Per primera vegada en les imatges de ficció sentim que algú parla.

Memòria del director, Jordi Cadena [Vull llegir la resta de l’article]

Tràilers  [VO]

Webs oficials [elspassosperduts (cat)]

***

Articles en aquest blog [Altres veus]

***

Crítiques publicades [AV7D·Crítiques: 3-9 juny 2010]

***

Més informació [AV7D·Estrenes: 3-9 juny 2010] [Catalan Films (cat)] [Video-reportatge ACN (cat)] [Cartellera (cat)] [El Punt (cat)] [IMDB (ang)] [LaButaca (esp)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)] [MyMovies (it)]

Festivals i premis [New York International Independent Film and Video Festival 2010]

Dist. cat. [Sagrera] Dist. esp. [Sagrera] Dist. fr. [x] Dist. it. [x]

FOTO © Yakima Films Els passos perduts, de Jordi Cadena

Memòria del director, Jordi Cadena

Publicat al material de difusió de la pel·lícula

***

PLANTEJAMENT:

Les pel·lícules que mai no has acabat són com una mena d’ ombres tristes que sempre t’acompanyen. Són com una vida que hauríem pogut viure, com coses que hauríem pogut fer, però que s’han quedat per un camí sense retorn. Són com quelcom amb què no has pogut permetre’t el luxe de fracassar o no.

Decidir continuar dues pel·lícules sense acabar no significa acabar-les. Això no és possible. És intentar fer una obra nova partint de la que un dia vas començar i no vas finalitzar.

Els entrebancs a vegades poden ser determinants. La no existència d’una pel·lícula que tenia una finalitat determinada té, de segur, conseqüències impossibles de calibrar. L’existència d’una nova pot establir el inici d’un nou procés. La finalitat d’aquest mai pot ser la recuperació de la del passat.

La nova proposta és la de partir d’una idea totalment original i renovada. Amb això no vull dir que l’antiga no sigui interessant, simplement és una altra i situada en un altre context. Ara no hi podrien intervenir tots els que ho van fer aleshores, per exemple, i aquest fet és suficient per no plantejar-me en cap moment fer la seva continuació.

Hi ha una frase de Samuel Beckett que és molt reconfortant davant la incertesa de lo desconegut: “Fracassar, tornar a fracassar, i després fracassar millor”.

George Steiner en el seu llibre “Els llibres que mai no he escrit” analitza el perquè no va escriure una sèrie de llibres que ja tenia pensats o en procés d’elaboració. El seu anàlisi és motiu de reflexió en relació a tot el que he exposat fins ara. Sobre un llibre que s’havia de titular “Els idiomes d’Eros” diu: “He tingut el privilegi de fer l’amor en quatre idiomes. Lo rellevant d’això segueix sent qualsevol cosa desconeguda que s’ha de seguir investigant. Potser l’orgasme compartit sigui un acte de traducció simultània. Potser podria haver fet una aportació en aquest aspecte. Però el mal que hagués causat a la meva vida privada ho va fer impossible. La indiscreció té els seus límits”.

Per acabar aquestes primeres reflexions sobre la pel·lícula titulada “Els passos perduts” diria que el desordre i l’atzar converteixen una narració, una història, que no un argument (aquesta pel·lícula no té un argument de manera explícita però sí una història), amb un arc intel·ligible. Causes i efectes s’entrellacen miraculosament i noves troballes, per mínimes que siguin, venen a emplenar les trames del que succeeix, amb igual d’ajut per part del record com de l’oblit, organitzant la busca d’un aprenentatge o d’un descobriment de la, moltes vegades, desenganyada però també moltes vegades valuosa experiència. Tot el que abans estava dispers i perdut ara és una nova història preparada per a fer d’ella una nova pel·lícula.

NUS:

Al voltant de 1967, Jordi Cadena roda el seu primer curtmetratge en 16 mm., en blanc i negre, sense guió, amb una càmera de corda propietat de qui la portava, en Manolo Uría, company en la Facultat de Dret on estudiaven junts. Utilitza com actors en Kim Aubert, un pintor amic seu que més tard seria conegut per ser el creador del personatge de “còmic” “Martínez, el facha” que, encara avui, segueix apareixent setmanalment a la revista “El Jueves”; la Susana Froutchman, una estudiant de periodisme i muller del guitarrista d’un famós grup de rock de l’època: “Los Mustang”; i un altre company de la facultat de Dret, avui reconegut actor i director de teatre: en Mario Gas.

Tal com he dit el curt no tenia guió i es van rodar una sèrie d’imatges mudes a partir d’un plantejament típicament triangular: noi està amb noia, noia deixa noi per un altre. Amb les imatges improvisades esperàvem arribar a algun lloc i poder muntar la pel·lícula. Amb clares influencies d’Antonioni i de Godard es va abandonar el film com inacabat per falta d’interès en el projecte, per considerar-lo immadur i per falta de recursos econòmics. Mai es va intentar fer un muntatge de les imatges fetes per considerar-ho impossible.

Aquesta pel·lícula sense acabar servirà com a “PRÒLEG” a “Els passos perduts”. Es muntaran les imatges de 1967. El que es creia impossible de fer, amb una lògica narrativa, fa més de quaranta anys, ara s’ha vist que sí és possible. Després es reduirà el format de tot el curtmetratge. Es centrarà a la pantalla com si el que estiguéssim veient fos una projecció damunt una superfície blanca i només sentirem el so d’un projector de 16 mm. Evidentment la pel·lícula seguirà sent muda.

Al final de la pel·lícula “Els passos perduts” hi haurà un “EPÍLEG” que consistirà en la mateixa història de l’any 67, però reescrita de nou com una altra pel·lícula. Unes altres imatges amb uns altres personatges però tot amb una clara referència a la “INTRODUCCIÓ”, a les imatges fetes l’any 1967. Seguirem sentint el soroll del projector de 16 mm. Però ara la pel·lícula ja no serà muda.

Després del “PRÒLEG” vindrà la part central, l’anomenada en realitat “Els passos perduts”, encara que aquest títol es refereix a la totalitat del film.

Aquesta part és la nova proposta que parteix del segon film sense acabar. Entre el 1971 i el 1972 Jordi Cadena va començar a rodar amb en Gustau Hernández (guionista, anys després, de “La plaça del diamant” entre moltes altres pel·lícules), com a co-director i co-guionista, amb càmera i fotografia de Tomàs Pladevall (un dels directors de fotografia més importants de la cinematografia espanyola), i com actors en els principals papers a Maria Reniu (actriu professional), Anna Pastor (model), Toni Koushko (matemàtic) i Kim Aubert (dibuixant, nombrat anteriorment). Aquesta pel·lícula es va fer de forma totalment independent i per tant sense sotmetre’s a cap tipus de censura, obligatòria en la època. Es va rodar en 16 mm. i en blanc i negre. Tenia una durada incerta, un guió més o menys estructurat i una idea final més clara.

Es tractava de rodar una sèrie d’escenes, la majoria d’un sol pla i sense una necessària connexió entre elles, en què se’ns mostrés, de forma realista, una certa quotidianitat de la gent de l’entorn dels vint-i-tants als trenta-i-tants anys, d’una determinada classe social i d’un determinat nivell intel·lectual: classe mitjana i mitjana alta, estudiants universitaris i professionals lliberals. O sigui l’anomenada petita burgesia.

Aquestes imatges havien d’anar acompanyades d’una veu en “off” que analitzés la funció d’aquesta gent en la societat d’aleshores i quina era la seva aportació a la lluita contra la dictadura i per què des d’un punt de vista de l’esquerra marxista-leninista era una classe destinada a la seva desaparició.

El projecte no es va poder acabar perquè els autors el van considerar excessivament abstracte i fora de la realitat política del moment.

En un document de deu folis escrit per Gustau Hernández i adreçat a Jordi Cadena l’any 1973, s’expliquen en ell els principals motius. Entre moltes altres coses, es diu: “Molt es pot discutir sobre aquesta pel·lícula en la mesura que molt més es pot filmar. Però les raons que poden justificar totes les crítiques exposades anteriorment les entendrem a mida que examinem les posicions polítiques inconcretes adoptades innocentment per nosaltres mateixos, els autors. L’anàlisi d’aquestes crítiques ens podran portar a una posterior exposició més coherent sobre el conjunt del film (allò fet i el que quedar per fer). I també serviran per valorar en el seu punt just la teva nova proposta de muntatge.”

Mai es va reprendre el rodatge i quasi quaranta anys després aquesta nova pel·lícula intenta recuperar els passos perduts d’un film sense acabar.

Es crearà una nova història a partir de les imatges antigues, buscant l’actualització d’aquestes o la seva possible continuació en el nou context. Els nous actors tindran la mateixa edat que tenien els antics i es procurarà que també tinguin una certa semblança física. Algunes localitzacions seran les mateixes que les antigues i es crearà un “puzle” d’imatges antigues i noves que configuraran la nova historia.

DESENLLAÇ:

El nivell de producció de la pel·lícula actual segueix les característiques de les produccions independents de l’època: equips molt reduïts, localitzacions sempre en escenaris naturals i aprofitar la llum que hi ha en els propis espais escollits. El productor de la pel·lícula ha aconseguit ajuntar, amb total harmonia, professionals joves i veterans en aquest projecte.

En lloc de rodar en 16mm. es fa en vídeo d’alta definició (H.D). Es treballa amb actors desconeguts, la majoria alumnes de l’ Institut del Teatre de Barcelona i del Teatre de Ponent de Granollers.

Es roda en localitzacions fetes a Barcelona, Granollers, Mataró i Cadaqués.

A la pel·lícula es barregen les imatges del passat en blanc i negre i rodades en 16 mm. i les del present en vídeo. La majoria de seqüències són, tal com hem dit, sense il·luminar, tant les del passat com les del present, utilitzant tots els recursos de la llum natural per a aconseguir un tipus de fotografia molt llunyana de l’estil realista que pot haver, per exemple, en els documentals. A això també ens ajuda uns enquadraments molt pictòrics amb clares referències a pintors com Edward Hopper (més pels exteriors) o Jan Vermeer (més pels interiors).

Tots els protagonistes de la pel·lícula son gent entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys. El vestuari triat correspon als gustos d’ells, tenint en compte que tots pertanyen a una determinada classe social i que tots ells són universitaris o professionals lliberals. Abunda la roba esportiva, les jaquetes de cuir i la roba de carrer. Roba senzilla i poc estrident. Els colors estan tots relacionats amb la proposta de llum exposada anteriorment. Colors neutres dels que els més nombrosos son els que estan dins de la gama dels beixos, els grisos i els granats, colors tots ells molt presents en els quadres de Hopper i Vermeer.

Les músiques les treballarem en el marc del que coneixem per música contemporània. Músics com John Cage o Luciano Berio són clares fonts d’inspiració. Músiques minimalistes, quasi sempre només d’un sol instrument solista, en preferència el piano o la flauta i també la veu. El referent a casa nostra d’aquest tipus de música és Carles Santos, que serà l’encarregat de fer-la.

Per acabar dir que la proposta d’“Els passos perduts” està entre la ficció i els assaigs o potser és les dues coses a la vegada, sense abandonar en cap moment la poètica tant en les seves imatges com en el seu contingut

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!