Club 7 Cinema

El mar, d’Agustí Villaronga

Aquesta és la crítica que vaig publicar a Som-hi! el juny de 2000, ran de l’etrena d’ El Mar, d’Agustí Villaronga:

No és agosarat afirmar que, sobretot en les seves pel·lícules més personals, Villaronga s’ha dedicat, sempre, a reescriure en imatges –extraordinàries–  el text de la novel·la El mar; o, al menys, l’impacte emocional que li havia produït la lectura d’aquelles ratlles. Ell mateix ha declarat: Quan vaig llegir per primera vegada la novel·la de Blai Bonet vaig sentir que les seves paraules evocaven unes imatges que portava dintre meu. Els nens i els joves eren els protagonistes de Tras el cristal i d’ El niño de la luna; films que s’ambientaven després de períodes bèl·lics. Nins i al·lots són els personatges centrals d’ El mar, que se situa en els anys posteriors a la Guerra Civil. L’adolescent supervivent de l’holocaust de Tras el cristal experimentava una fascinació pel mal que no és gaire diferent a la dèria per flagel·lar-se d’un dels nois que centren la història de Blai Bonet. La malaltia del torturador nazi de Tras el cristal, la raresa d’algun personatge d’ El niño de la luna i la deformitat dels protagonistes de la novel·la La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, que Villaronga maldà per adaptar durant molts anys, evoquen l’anormalitat dels xicots tubercolosos d’ El mar. La morbidesa amb què Villaronga ho filma tot, sempre, i les atmosferes que crea, torbadores i sovint inquietants, tampoc no estan lluny del lirisme que vessa el text de l’escriptor i de l’ambient enrarit que es respira a les pàgines del seu llibre.

(Segueix a Vull llegir la resta de l’article)

FOTO El mar, d’Agustí Villaronga

El mar, d’Agustí Villaronga

Crítica publicada a Som-hi! de juny de 2000. Segueix de l’entradeta

***

LA NOVEL·LA

Blai Bonet va escriure la novel·la al Sanatori de Caubet entre 1947 i 1948; però no la van publicar fins al cap de deu anys. Guanyadora del premi Joanot Martorell de 1957, està considerada una de les millors novel·les d’autor mallorquí de tots els temps –segons que escriu Jeroni Salom al pròleg de la segona edició del llibre. A través dels pensaments, de les reflexions, dels records, de les contradiccions i de les sensacions d’una sèrie de personatges que són a un sanatori de tuberculosos, a la postguerra, Bonet reconstrueix les incerteses i les angoixes dels fills de la guerra; castigats, primer, per la violència fraticida i, després, apallissats per la misèria i la corrupció de la societat franquista. D’entre els protagonistes, dos adquireixen una rellevància especial, perquè el seu punt de vista respectiu acabarà conduint el fil argumental de l’obra. Jeroni Salom, en el text citat adés, comenta que ambdós –personatges– presenten un estat psíquic anòmal que es manifesta en una religiositat abrandada i caòtica, uns sentiments exacerbats de culpabilitat i de pecat, una sexualitat desviada i reprimida, amb traces d’homosexualisme (…) i, en darrer lloc, un parloteig desballestat, il·lògic, incoherent. Un món, aquesta és la veritat, alhora repulsiu i fascinant; el més adient, però, per simbolitzar el món real de què parteix el novel·lista per construir el món fictici que actualitza.

Asseguren que Blai Bonet tenia confiança en la pel·lícula El mar. Va col·laborar, fins poc abans de morir, amb els guionistes Biel Mesquida, Tony Aloy i el pròpi Villaronga, i afirmen que li agradava l’adaptació resultant. De fet, es veu que ell mateix l’havia anat revisant, havia anat fent suggeriments i aportant diàlegs nous. Tanmateix, la pel·lícula canvia algunes coses del llibre. La narració, que era fragmentària i polifònica, ara és bàsicament lineal. Els personatges, que eren com veus interiors contrastades, són ara actituds vitals diferents. Diversos passatges importants del text literari els trobem ara refregits en escenes o personatges concrets; i, viceversa, al film hi ha una sèrie d’imatges que no vénen del llibre i que resolen cinematogràficament el que allà es tractava amb tècniques literàries.

LA PEL·LÍCULA

El mar d’Agustí Villaronga, que va guanyar el Premi Manfred Salzberg a la pel·lícula més innovadora de l’última edició del Festival de Berlín, és, doncs, molt més que una simple adaptació. Lluny de ser una mera il·lustració del text primigeni, el recrea a partir dels interesos temàtics i de l’estilàs de Villaronga; alhora vinculat a l’escriptor per la mena de simbiosi que he descrit. Per tant, com és ben lògic, el film també llueix les virtuds i les limitacions del cineasta.

Anem a pams. El mar és una pel·lícula metafòrica, en la qual el sanatori on s’estan els protagonistes esdevé una metàfora lúcida de la societat dels anys quaranta. Una societat en què els individus lluiten per sobreviure a la misèria econòmica i moral, esquinçats pel trauma de la violència viscuda de ben a prop durant la Guerra Civil. En aquest sentit, els dos protagonistes principals representen, d’una manera fins i tot massa esquemàtica, dues maneres contraposades d’encarar la supervivència. Un, de nom Andreu Ramallo, especialment castigat per la pobresa i l’explotació, lluita sense escrúpols enmig d’un món mancat de moral i cínicament hipòcrita. L’altre, de nom Manuel Tur, s’enfonsa en un misticisme flagelador, fruit d’una religiositat obsessiva, malaltissa i autorepressora; que té a veure amb el mal que el nacionalcatolicisme inflgí als individus que el van patir. Fora del sanatori, un arquetipus social del règim, com podia ser-ho el farmacèutic d’un poble, és també el contrabandista, que no s’està de traficar fins i tot amb els medicaments pels interns, i és el corruptor que ha abusat de la penúria de Ramallo a canvi de sexe. Una figura, doncs, que, per si sola, simbolitza la corrupció profunda del franquisme victoriós.

LA SANG

El sanatori d’ El mar és l’espai on estan reclosos els malalts i del qual Ramallo voldrà fugir; mentre que, per a Tur, és el món a què s’ha avesat i on viu el seu deliri flagel·latiu. Gràcies a l’estil fortament visual d’Agustí Villaronga i en complicitat amb el treball dels seus col·laboradors –especialment, Jaume Peracaula, el seu extraordinari director de fotografia–, les imatges d’aquell indret fan olor de passadissos desinfectats i de llançols blancs acabats de rentar. És un lloc ara acollidor, ara aterrador i fred. En qualsevol cas, és un espai constantment esquitxat per la sang; la sang escopida pels moribunds, la sang que estan condemnats a escopir gairebé tots en el seu implacable procés cap a la mort.

La sang pren un valor especial al film. M’explico. Villaronga ha planificat dos plans de la pel·lícula de manera molt similar. Al pròleg, ambientat en la infantesa dels protagonistes, durant la Guerra, s’entreté a mostrar-nos la sang que surt a glopades del coll d’un nen apunyalat –davant la mirada perplexa de Tur i Ramallo, que quedaran marcats per aquesta experiència.  Simètricament, gairebé al final del metratge, ens enquadra la sang que surt a glopades del coll de Ramallo, assassinat per Tur, en una trifulga venjativa. D’aquesta manera, el director tanca el cercle: la violència que els traumatitzà durant la Guerra és la que acaba amb ells; ja que Tur acabarà suïcidant-se, com féu també l’amic d’infantesa després de matar l’altre nen –com a venjança perquè son pare li havia afusellat el seu, en una espiral venjativa que mai no acaba.

A El mar, la sang és, per tant, un anunci de la mort. De la mort per corrupció individual, per una descomposició del propi cos, i també de la mort per una corrupció col·lectiva, per una descomposició social generada en l’enfrantament fraticida. Gràcies al talent visual de Villaronga, aquest líquid roig esdevé un recurs boníssim que ajuda a dotar l’espai del sanatori del valor metafòric que hem comentat.

LA RELIGIOSITAT

Un tema que no tracten bé els creadors d’ El mar és el de la religió. Jeroni Salom, dèiem, considera que els personatges de Bali Bonet tenen una religiositat caòtica. Doncs bé, el Tur del film de Villaronga és d’un misticisme ben espès, que el representen de manera superficial i tòpica, gairebé caricaturesca. Fins i tot quan es tracta de visualitzar els seus rampells delirants, perden imaginació visual i recorren a una imatge fàcil; com en aquella seqüència en què penja la roba de Ramallo –desitjat calladament– a la paret de l’habitació, com si fos un crucifix, per començar un acte onanista. Igualment passa amb el personatge de la monja, Sor Francisca. Els ha quedat com una estampeta –religiosa, per descomptat– i, en no interessar-se per les contradiccions ni pel procés que l’ha duta fins allà, esdevé un paper instrumental, comparsa dels nois protagonistes.

El Ramallo de Villaronga no té el conflicte religiós de l’homònim de Blai Bonet; ara bé, la seva actiud podríem caracteritzar-la com d’absència de temor a Déu, davant de la consciència de la mort –que ha descobert propera en la infantesa i més encara en l’adolescència tacada per la malaltia. Ell dimiteix dels valors morals i assumeix voluntàriament la identitat pecadora, renunciant a l’expiació dels pecats i rabejant-se en la naturalesa pecadora de l’home. En canvi, contrastadament, Tur es refugia en Déu davant la por a la mort, de la qual té consciència pels mateixos motius que el seu amic. Pateix una angoixa asfixiant per la redempció i d’aquí deriva cap al misticisme que ja hem comentat. El problema és que la pel·lícula no ho tracta de manera directa i aquestes consideracions són interpretatives, per bé que avalades per la declaració d’intencions de Villaronga –la religió (Déu) es converteix (davant la consciència de la mort), falsament o no, en l’agent alliberador, ha manifestat. Francament, es tracta d’unes qüestions que li vénen amples a Villaronga; no dotat particularment ni per a la filosofia ni per a la teologia.

L’ESTÈTICA

Agustí Villaronga és un gran esteta. A El mar trobem la morbidesa, l’obsessió pels cossos, per la fisicitat dels protagonistes –nuesa inclosa–, la fascinació per les secrecions corporals –la sang, ara– i l’atracció malaltissa pel patiment que va demostrar a Tras el cristal; si bé té una contundència menor i una intensitat més baixa respecte a aquella òpera prima, que era força més inquietant i tèrbola. Tanmateix, Villaronga continua assolint una gran magnificiència visual gràcies al gran treball de càmera i de planificació que converteix els rostres marcats dels seus actors, els cossos, les robes… en l’objecte principal dels enquadraments.

El gran talent estètic de Villaronga l’ha dut a crear metàfores visuals com la de la sang, que hem comentat, o com la del nom que Ramallo es fa tatuar al pit. Allà on un adolescent moribund vol veure sortir els primers pèls de l’home adult que no arribarà a ser, allà Ramallo es fa gravar el seu nom, delerós de trobar la seva identitat, segrestada per la pobresa, per l’explotació a què el sotmet el farmacèutic i amenaçada de no tenir futur per mor de la tuberculosi. Llàstima que aquesta capacitat per excel·lir amb les imatges no vagi de bracet d’un millor talent dramàtic; ja que El mar està llastrat perquè no han aprofundit més en la caracterització dramàtica dels personatges, cosa que haurien d’haver fet pel caràcter lineal de la narració

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!