Club 7 Cinema

El cinema en català, després de l’esclat extraordinari d’ “Alcarràs”, va passant per una etapa de ‘normalització’ en la consolidació d’un gruix de públic que troba pel·lícules en la nostra llengua al mercat. Algunes de millors (“Sis dies corrents”, “Suro”, “Els Encantats”), d’altres de correctes (“Escape Room”, “Nosaltres no ens matarem amb pistoles”), d’altres que son gairebé telefilms de TV3 que es colen a la gran pantalla (“El fred que crema”, “El cel de plom”)… Cinema d’autor, comèdies més o menys dramàtiques, històries diverses… per a gustos diferents, també.

No totes les distribuïdores fan bé la seva feina de promoció en català, adreçada al públic potencial (Filmax, prou bé; A contracorriente, un desastre) i, a més a més, hem de tenir en compte que no pel fet de ser rodada en la nostra llengua, la pel·lícula té un ‘target’ general: si és per a les sales de VO i no pas per als multicinemes, res no ho canvia!

El cas és que les recaptacions de les pel·lícules en català, en general, segueixen sent magrotes, funcionant a taquilla més en alguns llocs que en d’altres (caldrà estudiar el cas del bon rendiment dels films d’autor en VO catalana al Cinema Truffaut, de Girona -excel·lent en el cas de “Suro”, ben estimable en el d’ “Els Encantats”…-).

Hi ha feina a fer, molta! De promoció autèntica, pel·lícula a pel·lícula, des de la fase de projecte, a la de rodatge, a la prèvia a l’estrena (oimés si passa per festivals), a la d’estrena… Cal potenciar els cineastes, guionistes, actors que hi treballen en qualitat. I això és tasca de formigueta, constant.

No té cap sentit que hi hagi un festival de cinema en català i encara menys que sigui internacional: ni hi ha prou quantitat de produccions noves a aportar-hi, ni un eventual èxit en un certamen tan esbiaixat pot significar cap promoció de debò cara al públic potencial real. La cosa sona a un d’aquells muntatges nostrats, amb publicitat institucionalitzada fins i tot a les sales de cine, que (em) fan passar vergonyeta aliena. La majoria dels llargmetratges seleccionats ja s’han pogut veure al D’A 2023 i el seu futur comercial no passa per reeixir en un certamen que els mostra com a productes ‘especials’ (son en català i hi triomfen perquè són quatre arreplegats que ho fan en català!), sinó anant forts al mercat lliure com el que són, buscant d’atraure la gent amb difusió i promoció, en català, fent valer que són en la nostra llengua i que tenen qualitat per si mateixos.

Els festivals a què han d’anar les pel·lícules en la nostra parla han de ser els internacionals, els consolidats, els que atorguen prestigi, no pas a muntatges d’autobombo, que més aviat els en treuen de prestigi. Esperem veure “Creatura”, d’Elena Martín, especialment per la bona acollida que ha tingut a la Quinzena dels Realitzadors; fins i tot em fa gràcia discobrir què és “Beach House“, d’ Héctor Hernández Vicens, però no perquè l’hagin programada al FIC-CAT, sinó perquè és un film jove i premiat al  Mammoth Film Festival. En canvi, observi’s que al FIC-CAT no hi ha ni “Creatura”, ni cap de les noves pel·lícules de Marc Recha, ni… no ens presenta en societat el gruix de la producció més estimable del cinema en català.

Esclar, hi ha igualment en català el cinema estranger doblat a la nostra llengua, però aquesta és una altra història!

FOTO DE L’APUNT: “Beach House”, d’Héctor Hernández Vicens

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!