Club 7 Cinema

Em van avisar, perquè no m’esverés: la pel·lícula “La abadesa“, d’Antonio Chavarrías, que sembla que també s’estrena avui en català, està rodada originalment en castellà i, per tant, les sales de versió original, a Catalunya, la passen en versió espanyola -que jo sàpiga-.

Anem per parts. Comencem per la sinopsi: Al segle IX, Emma, una jove de 17 anys, és nomenada abadessa per tal de repoblar i cristianitzar territoris fronterers en conflicte amb els moriscs. En arribar a l’abadia haurà de superar la desconfiança que desperta una dona decidida a complir amb la seva missió, cosa que el portarà a enfrontar-se a nobles, camperols i a les monges mateixes. Amb tot, Emma demostrarà que, amb determinació i voluntat, és possible desafiar les estructures de poder establertes. Tot i que pagarà un alt preu per aconseguir-ho.

El repartiment va concretant-ne el context històric real: Daniela Brown (Emma), Blanca Romero (Eloisa), Carlos Cuevas (Borrell), Ernest Villegas (Eduard), Oriol Genís (Odón), Joaquín Notario (bisbe Gotmar), Berta Sánchez (Clara), Anäel Snoek (Melisenda).

De quina Emma, abadessa, parlen? Doncs s’han ‘inspirat’ en Emma de Barcelona, que va ser la primera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Era filla de Guifré el Pilós i de Guinidilda d’Empúries, comtes de Barcelona, i degué néixer pels volts de l’any 880. (..) Emma governà aquesta comunitat, inicialment tutelada pel bisbe Gotmar i directament a partir del 897 i fins al 942, data de la seva mort (Viquipèdia).

Tanmateix, Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘, en titula la crítica: Una Emma de Barcelona deslocalitzada i poc poderosa. I, entre altres coses, en diu: Filla de Guifré el Pilós, Emma de Barcelona és un nom clau en la vertebració del que aviat s’entendria com a Catalunya des del seu paper d’abadessa del monestir de Sant Joan, i com a tal una figura que encarna des d’un poder concret la complexitat a l’hora de parlar de les dones a l’Edat Mitjana. En la seva aproximació a la religiosa, Antonio Chavarrías elimina tot el que tingui a veure amb la història de Catalunya i deslocalitza una figura coneguda sobretot per la seva tasca de fixar i repoblar un territori concret. Alhora, relativitza el poder i els interessos d’Emma perquè com a jove abadessa encaixi millor en el tòpic de “dona que s’empodera en un entorn de discriminació patriarcal”, l’única fórmula que ara sembla vàlida per abordar personatges històrics. (..) Li falta la força suficient per sostenir aquesta estètica de l’espiritualitat i la dialèctica. La paradoxa final és que, en un film que exclou el català, Emma de Barcelona es legitimi a ulls de l’audiència del segle XXI com a abadessa inclusiva d’altres cultures.

Reflexió que en faig, abans de veure la pel·lícula: Un personatge històric és un referent legítim perquè un autor en basteixi una ficció, hi faci les seves reflexions -tant contextualitzades a l’època com traslladades a l’actualitat-. I en aquest procés estem acostumats -sobretot per part dels anglosaxons- que es perdi part del teixit cultural, lingüístic, geogràfic… del personatge tractat i el seu entorn. Tanmateix, sempre hi ha la reivindicació que aquest teixit i context es respecti, per a enriquir l’obra cinematogràfica i valorar el pòsit històric -en tots sentits- que s’hi treballa. I lògicament, els catalans, que no anem sobrats de pel·lícules sobre els nostres personatges històrics, segurament hauríem agraït que “La abadesa” fos “L’abadessa”, s’hagués rodat originàriament en la llengua del personatge i del seu context, el català. La cosa empitjora quan t’assabentes que, en la producció, hi ha la participació de TV3: una altra que ens endinyaran doblada al català per la televisió, cada cop menys ‘la nostra’, una altra en què s’hi participa menystenint l’objectiu de potenciar la nostra llengua en l’audiovisual. I de debò m’hi ha posar d’esquena definitivament el fet que Eulàlia Iglesias remarca: La paradoxa final és que, en un film que exclou el català, Emma de Barcelona es legitimi a ulls de l’audiència del segle XXI com a abadessa inclusiva d’altres cultures.

Penso que sí, que, ras i curt, és un escàndol, tot plegat!.

Per cert, un altre article publicat ran de l’estrena del film: Tossudament fidel a un projecte, article de Guillem Terribas, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: (..) Després d’uns anys dedicant-se només a la producció, [Antonio] Chavarrías, escriu, dirigeix i produeix “La Abadesa”, que s’ha pogut exhibir en el darrer festival de Màlaga i que ara ja es pot veure en totes les sales de cinema. Per escriure aquesta història, el director i guionista s’ha inspirat en una dona del segle IX, que ell anomena Emma (extraordinària i creïble interpretació de la jove actriu catalana Daniela Brown) una jove de disset anys que és anomenada abadessa pel seu pare, un potentat noble, amb un encàrrec de repoblar el territori de l’Abadia i cristianitzar aquests territoris fronterers en continu conflicte amb els moriscos. La jove abadessa es trobarà amb unes monges que ja s’han muntat la seva vida en el monestir, amb un capellà (molt ben interpretat per Oriol Genis) que ja li va bé com està l’abadia. Haurà de superar i conviure amb la misèria i la pobresa de la gent que viu miserablement en aquell territori. Plena de dubtes i insegura per la seva inexperiència, només tindrà una obsessió portar a terme el que li ha encomanat el seu pare. I aquí és quan tindrà problemes amb alguna de les monges i amb el seu propi germà (convincent Carlos Cuevas) que comanda els soldats que a la seva manera controlen i posen ordre en el territori. (..) Una altra de les vessants que ens mostra el director és el poder de l’home sobre la dona i la poca credibilitat del poder d’aquestes. I aquí, és quan la jove abadessa lluita contra tots aquests entrebancs i també per demostrar que tot i ser dona i jove, té una missió a complir i ho farà a la seva manera. És una història d’una actualitat tremenda, tot i que està ambientada el segle IX. (..) Chavarrias aconsegueix crear un clima extraordinari, en uns paisatges nevats i freds, que fan arribar a l’espectador les sensacions que senten els personatges (..). El temps també és important: el director no té pressa per explicar la història, com tampoc hi havia pressa en aquella època, en aquell convent. Els silencis i els diàlegs són creïbles, així com algunes situacions que viuen els i les protagonistes d’aquesta història de denúncia d’un món injust dominat per un pensament masclista. “La abadesa” és una pel·lícula intel·ligent per espectadors exigents. Antonio Chavarrías explica una història ambientada en temps convulsos, dramàtics i sense concessions. I ho fa molt bé.

I el diari ‘El Punt Avui’ publica una entrevista de Bernat Salvà a Carlos Cuevas (el comte Borrell): “Les pulsions humanes de l’antiga Roma i les d’avui són les mateixes”. (..) Hem concebut el personatge amb Antonio [Chavarrías], perquè no és un documental sobre les vides d’aquestes persones. Que siguin personatges històrics ens serveix com un vestit, però malgrat que van existir, no coneixem la seva psicologia ni com es relacionaven. Llavors, tot això ens ho hem d’inventar, llegint el guió i seguint allò que vol Antonio, i entenent el to que vol per a la pel·lícula. (..) La ira, l’enveja, l’amor, l’amor fraternal, el desig… Tot això són coses que han sentit tots els éssers humans en qualsevol context. En tot cas, el context ha fet variar la forma de manifestar aquestes pulsions, però els sentiments de la pel·lícula o en concret els del meu personatge els entenc perfectament amb el prisma d’avui. Tenim una altra educació i probablement ho faríem diferent. Tenim un judici o una opinió respecte a com obren aquests personatges en el context històric, però si em poso seriós, intento entendre què li passa a aquesta persona amb les eines que tenia i ho entenc perfectament. (..) Han passat deu o dotze segles i, òbviament, hem millorat moltíssim i han canviat moltes coses, però quan una dona pren més poder del que presumptament havia d’assumir, hi ha homes que es posen tensos i intenten evitar-ho. La pel·lícula fa una mica de mirall respecte a la societat del dia d’avui. (..) Ha estat el rodatge més fred de la meva vida. No havia passat mai tant de fred. Vam rodar a Osca, al castell de Loarre, als mesos de gener, febrer, amb fred… Sort que anava amb una armadura, però tenia fred a les mans i la cara, una cosa horrorosa. Però crec que ha ajudat molt a la pel·lícula, perquè l’Antonio volia una cosa crua i despullada. Hi ha una escena de la pel·lícula en què em cauen llàgrimes dels ulls del fred, pel contrast tèrmic. I l’Antonio va dir: “Si això és el que està passant, endavant, li dona una cosa salvatge, a la pel·lícula”.

Festival: Festival de Màlaga 2024.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!