Club 7 Cinema

Foto Los olvidados, de Luís Buñuel: llavor que Josep Arges sembrà i encara dóna fruits.

Me’n vaig assabentar ahir a la tarda, per Vilaweb-La Bisbal. Justament quan repassava si alguna edició local de Vilaweb havia publicat res de cinema, em vaig quedar clavat, en llegir: Mor Josep Arges, rector de la Bisbal d’Empordà de 1985 a 1993. Promotor i còmplice del cinema-fòrum a Malgrat, a finals dels seixanta, que donaria peu al Cineclub Garbí; capellà emblemàtic del que foren els mossens post-conciliars, al costat de tantes i tantes sensibilitats del poble… Ahir a la tarda, els records em brollaven i l’article que ara li dedico l’hagués escrit en aquell mateix moment, si al cap d’una estona jo no hagués tingut precisament un compromís cívic dels que ell i persones com ell em van ensenyar a assumir.

Podria parlar del comentari "aquest en té la culpa de tot" que va dedicar a Sant Vicenç Ferrer, al decurs de la visita que ens va fer a col·legi (devia ser el 1968 o 1969), una cosa dita com qui la deixa anar sense voler fer remor i que, havent esverat d’allò més al professor, ell va resoldre amb rialla sorneguera, mentre nosaltres, els alumnes, assaltàvem el mestre amb un allau d’ intrigades preguntes sobre "què havia volgut dir"… Aquell "incident" el recordo com una primera constatació que hi havia una història i una realitat diferent a la que ens transmetia l’escola. I podria estendre’m en un munt d’anècdotes i vivències, que parlen de la fe, del país, de la gent, de la cultura… però aquest és un bloc de cinema i permeteu que em centri en aquest vessant, important en ell i que posteriorment ho ha estat per a mi. En parlo a Vull llegir la resta de l’article.

El Cineclub Garbí vam organitzar una festa grossa, crec recordar que era el 1986, amb motiu d’haver guanyat el Premi de Millor Cineclub de Catalunya, que aleshores atorgava la Generalitat, i vam demanar la col·laboració dels que l’havien començat i dels que l’havien portat fins que nosaltres els vam agafar el relleu. Josep Arges va aparèixer als ulls de tothom com una figura que no podia faltar a la taula en què, des de l’escenari del Centre, diverses persones significatives s’adreçarien a la gent per parlar del que havia estat i era el Cineclub. Bon amic dels seus amics i no diré pas que sense sentir-se’n íntimament satisfet, en Pep Arges va acceptar modestament l’encàrrec, com si fos un honor que no li pertoqués i tanmateix no ens volgués fer un "desaire". No se’m va acudir de gravar aquelles intervencions, però recordo que explicava com la seva aportació  havia estat "només" la de passar a aquell jovent inquiet del poble -estem parlant del 1968- "algunes" revistes de cinema, parlar-hi… Jo, que coneixia bé el que hi ha als arxius del Cineclub, me l’escoltava i anava descobrint d’on havia sortit bona part del material amb què tota aquella colla de primers cineclubistes havien començat a difondre la cultura cinematogràfica, a fer reculls de crítiques i articles, a organitzar projeccions al bell mig d’una societat grisa i engrisada com era la de l’època.

Amb els anys, aquella llavor ha seguit donant fruit, el Cineclub es constituí i anà fent el seu camí, en Pep Arges va ser destinat a Sant Feliu de Guíxols, aquells pioners van anar dedicant-se a altres tasques, vam venir una gent que érem massa menuts quan tot allò havia passat i tanmateix ara ja teníem edat i l’empenta cultural i cívica per agafar el Cineclub, després uns altres legítims i boníssims hereus en van prendre el relleu i fins ara, que un nou jovent manté viva la flama, jo diria amb el mateix esperit que inicialment mogué en Pep Arges, encara que dels actuals dirigents del Garbí, em sembla que cap no l’ha pogut conèixer (en tot cas, de mossèn, segur que no). Quan el 26 d’octubre de 2007, tornin les sessions del Cineclub, la petja d’en Pep es farà present un cop més discretament, tangible, al poble on va començar la seva tasca pastoral. Gràcies, Pep.

Permeteu que expliqui algunes anècdotes no sé si dir-ne cinèfiles de caràcter personal. Jo tenia 10 anys quan mossèn Josep Arges aterrà a Malgrat (on, per cert, va saber conviure bé amb la memòria que havia deixat un antecessor seu, Joan Alsina, a qui assassinarien a Xile, el 1973). Al cap de pocs mesos va agafar-nos, als que ens estàvem preparant per fer la Comunió Solemne (que finalment rebríem de qui posteriorment fou Cardenal Jubany, aleshores encara bisbe de Girona): va agafar-nos -deia- i ens dugué a veure el flamant Centre Parroquial, on ben aviat aniríem a veure pel·lícules el diumenge a la tarda. Havien enderrocat el local antic (on, per 10 cèntims i l’assistència a Catequesi, havíem passat Déu-n’hi-do un bon grapat d’havent dinats dominicals) i el 1968 inaugurarien el nou edifici. Fou al decurs d’aquella visita a la cabina de projecció, a la sala, a l’escenari… que li vaig preguntar, amb tota la innocència del món -i no sé si amb la mala bava inconscient del preadolescent-: "Mossèn, aquí també es tallaran les pel·lícules?". L’home -ho recordo com si fos ara- em mirà amb una cara com volent dir "amb què em surts, ara, tu!" i esquivà la resposta amb aquella ufanosa murrieria que el caracteritzava. El cas -deixeu que em justifiqui- és que, fins aleshores, era força habitual que la projecció d’un film es tallés, perquè la cinta es trencava o cremava, o perquè hi havia no sé quins problemes amb els carbons… I jo -santa innocència!- veia tot allò tan nou, sobretot comparat amb els cines rònecs del poble on havíem hagut d’anar mentre duraven les obres del Centre, que no em vaig saber estar de fer-li aquella pregunta impossible.

I aquesta té a veure amb les anades de la gent a Ceret, per veure "allò que aquí no ens deixaven veure". Lògicament, el protagonista no en sóc jo, sinó un familiar meu, dona. La senyora, amb sentiment de culpa, se n’anà a confessar. I, al confessionari hi havia mossèn Arges. Pel que em van explicar, el diàleg més o menys va anar així (al confessionari):

Mossèn: -Digueu-me, senyora, de què us voleu confessar?

Senyora: -Ai, mossèn, permeti. És que vaig anar aquí a França a veure unes pel·lícules i…

Mossèn: -Ah, sí? Però això, senyora, no és cap pecat. Jo mateix me n’hi en vaig la setmana entrant. I digueu-me, quines pel·lícules eren?

Senyora (perplexa): -Miri, una, encara que parli d’un home gran, desviat sexual, em sembla molt digna. Era aquella que en diuen "La mort…"

Mossèn: -"Mort a Venècia", de Luchino Visconti. En parlen molt bé, senyora.Em diuen que és molt bona.

Senyora (que havia estat alumna de col·legi de monges): -Però l’altra, no. Escolti, l’altra és la que em fa sentir malament, amb monges fent brutícies…

Mossèn: -"Les diableuses", de Ken Russell. Sí, l’entenc, Senyora. Però estigui tranquil·la, que veure-les no és cap pecat…

En Pep Arges, amb la seva fe, la seva bonhomia, la seva obertura a la cultura… En Pep, amb la gent, amb les mentalitats, amb el jovent inquiet.

Als anys vuitanta o noranta, l’havia trobat alguna vegada per Girona, que havia anat al cine. Ja no hi podia anar gaire i em sembla que la mateixa evolució del cinema tampoc l’acabava d’engrescar a fer mans i mànegues per anar a veure res, entre les seves diverses tasques pastorals, en localitats on tampoc ja no era fàcil ni de trobar una pantalla, ni de desplaçar-se fins on n’hi havia alguna.

Personalment, la meva gratitud cap a en Josep Arges no pot ser més gran, perquè la meva fe es forjà amb ell i pel pes que ell tingué en fer possible l’activitat cineclubista que, al cap dels anys, esdevindria clau en la meva vida.

Abans d’acabar, voldria compartir el dol amb tots els que l’heu conegut i especialment amb els amics sardanistes, activistes, cineclubistes… que van compartir amb ell el delit i la materialització de la sacsejada cultural i cívica, de la qual molts en som fills i, a la nostra manera, continuadors. Una abraçada.

Josep Arges, descansa en pau.

(Nota: Los olvidados fou la primera pel·lícula que projectà el cineclubisme de Malgrat)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!