Club 7 Cinema

Canes 2022. Avui hauria d’haver encapçalat l’apunt amb les noves pel·lícules de la francesa Claire Denis i de l’iranià Saeed Roustaee, que ahir van projectar-se en la Competició del Festival; però les opinions que ens n’arriben no acaben de ser prou bones, enmig d’una queixa sembla que bastant generalitzada per la quantitat de films decebedors enguany en aquest secció, la més important del certamen. O sigui que he acabat agafant-me als aires festius de l’australià Baz Luhrmann amb el seu biopic sobre Elvis Presley…

Fora de Competició.

ELVIS, de  Baz LUHRMANN. Sinopsi: Biopic que repassa la vida de la llegendària estrella del rock’n roll Elvis Presley, amb l’important paper que hi van jugar el seu mànager, el coronel Tom Parker, i la seva dona, Priscilla. Repartiment: Austin Butler (Elvis Presley), Tom Hanks (coronel Tom Parker), Richard Roxburgh (Vernon Presley), David Wenham (Hank Snow), Olivia DeJonge (Priscilla Presley), Kodi Smit-McPhee (Jimmie Rodgers), Dacre Montgomery (Steve Binder), Luke Bracey (Jerry Schilling), Xavier Samuel, Kate Mulvany (Marion Keisker), Natasha Bassett (Dixie Locke), Leon Ford (Tom Diskin). Informació: Luhrmann té un llarg vincle amb Canes, en què ha participat al llarg dels anys en diverses seccions.

Algunes reaccions.

Alejandro G. Calvo, a Twitter: No sé la resta del món, però a mi ELVIS de Baz Luhrmann em sembla obra mestra total. Luhrmann elevat a l’infinit, metrallant imatges a una velocitat que fa semblar MOULIN ROUGE! una pel·lícula d’Albert Serra. Que es desfermii l’Elvismania ja si us plau. Guillermo del Toro, a Twitter: Entrega ràpida per dir que em va emocionar la projecció d’ELVIS ahir a la nit. La pel·lícula és enlluernadora, atrevida i commovedora. Austin Butler ho clava absolutament, tots els matisos: veu, moviments, emoció. Em va encantar. Em va encantar. Em va encantar.  Anne Thompson, a Twitter: Que t’agradi “Elvis” depèn de si t’agrada el Baz Luhrmann musical, que es llança de cap sobre Elvis en tres actes: rocker, estrella de cinema, rei de Las Vegas. Austin Butler és una estrella. Tom Hanks com a coronel Svengali Parker crearà divisió d’opinions. No és una pel·lícula per als crítics. Tampoc ho era Bohemian Rhapsody. Screen International, a Twitter: és tan fastuós, apassionat i exagerat com es podria esperar del creador del Moulin Rouge!. I en un altre tuit: les seqüències de concert il·luminen sense esforç per què Presley segueix sent una figura musical venerada. Xavi Serra, a Twitter: A favor d’ELVIS. El barroquisme visual de Baz Luhrmann no tenia un vehicle tan perfecte per expressar-se des de MOULIN ROUGE. El cinema entès com a carnaval d’emocions de neó on la subtilesa ni hi és ni se l’espera. Gran Austin Butler com a superheroi tràgic del rock. I a la seva crònica del diari Ara remarca: (..) És un biopic que no vol oferir un retrat psicològic precís ni reconstruir els fets amb rigor, sinó explorar la dimensió d’Elvis Presley com a força motriu de la cultura popular nord-americana i alhora com una de les seves víctimes, devorada pel seu èxit (..) Navega per la història d’Elvis posant l’accent en la pugna constant entre el talent brutal d’un músic per apropiar-se de les tradicions de la música negra i els intents de Parker per contenir la seva ferocitat i convertir-ho en un producte familiar per al públic. Àngel Quintana, a Caimán: (..) El cororel Parker –interpretat per Tom Hanks com si fos una caricatura vivent– és qui crea i dóna forma al mite d’Elvis i es constitueix en narrador de la pel·lícula de Bazz Lurhmann. El detall no és menor perquè aquesta figura mefistotèl·lica que està tancat a les bambolines de l’espectacle que s’auto presenta com a mestre de fires, és qui acaba destruint, despolititzant i convertint Elvis en un monarca anacrònic, que va morir quan havia perdut el pols de temps. Elvis de Bazz Lurhmann acaba sent una pel·lícula terriblement política i amarga (..) Bazz Luhrmann n’és el director ideal. Amb Moulin Rouge va demostrar que el kitsh podia transformar el musical, transformar les lleis de l’espectacle i les bases del gènere. En plena postmodernitat, Moulin Rouge ens recordava que tot acaba sent un pastitx. Elvis reprèn moltes coses de Moulin Rouge, des del gust pels elements de la gran fira que és el món de l’espectacle fins al barroquisme escènic i ritme acceleradíssim que converteix la imatge en una mena de túnel frenètic. El resultat és una pel·lícula memorable, molt brillant amb alguns moments d’antologia. Paco Vilallonga, a Twitter: Espectacular, molt disfrutable. Aquest biopic no podia estar en millors mans que les de Luhrmann. Brillant, barroca, amb un ritme endimoniat. Potser un excés d’ambició i l’omnipresència del personatge de Tom Hanks impedeixen que sigui rodona. I a la seva crònica a Diari de Girona en diu: (..) Seguint el rastre d’altres films recents, com ‘Bohemian Rhapsody’ amb Queen o ‘Rocketman’ amb Elton John, ‘Elvis’ és un espectacular biopic sobre la vida del rei del rock fet al més pur estil del seu director: una posada en escena amb un ritme asfixiant i barroc que ofereix una mirada agredolça sobre el cantant de Memphis (..) A més de Tom Hanks, que ha hagut de fer una espectacular transformació física a través del maquillatge per interpretar el coronel Parker, l’altre gran protagonista de ‘Elvis’ és el jove Austin Butler, que fa una notable composició del rei del rock (..) No només vol ser un retrat grandiloqüent de l’artista, sinó una mirada sobre el seu entorn i un fresc sobre la societat nord-americana dels 50 i els 60 (..) ‘Elvis’ manté intacte el virtuosisme de Baz Luhrmann com un gran vampiritzador de referents estètics i musicals. Tot i que aquí, la seva desmesura i ambició il·limitada no s’acaben traduint en un resultat tan rodó com altres vegades. El millor de ‘Elvis’ és tot el seu discurs sobre el misteri que envolta la construcció dels mites i les icones de la cultura popular. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) un musical biogràfic espectacular, desbordant i atordidor, sobre l’ascens a l’estrellat d’Elvis Presley, fins a la seva mort el 1977 (..) Si Austin Butler resulta espectacular en la seva transformació de l’Elvis més torrencial, Tom Hanks, tan caracteritzat, sembla esdevenir una caricatura, un dibuix animat. Maria Cusó Serra, a Twitter: Quin “pel·liculón” “Elvis” de Baz Luhrmann ! Com a biografia té les seves llacunes, però és tot un espectacle visual i sonor que cal veure en pantalla gran. Dues hores de rock and roll. Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) Luhrman, sempre excessiu i a vegades prou brillant, com ara a Moulin Rouge (..) Luhrman satura amb les imatges i es fa reiteratiu, però apunta una idea interessant: inspirant-se en els ritmes dels afroamericans en un país racista i despertant l’erotisme amb el moviment corporal, Elvis Presley (Austin Butler) va convertir-se en un enemic de l’ordre castigat amb dos anys de servei militar a Europa. Sergi Sánchez, a Twitter: a Luhrmann no li interessa tant Elvis com la seva visió sobre els discursos contrahegemònics de la cultura popular, des de l’estilització del que és hortera a la celebració del kitsch. Hanks està espantós però la pel·lícula brilla com una diadema de bijuteria. Pel que fa a Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa només 2 estrelles sobre 5 i diu: El rei impecable de Baz Luhrmann no sacseja ningú (..) Luhrmann ens ha donat una pel·lícula construïda al voltant del que ell imagina que és el millor d’Elvis Presley. No és tant una pel·lícula com un tràiler de 159 minuts d’una pel·lícula anomenada Elvis: un muntatge implacable, frenèticament cridaner, èpic i alhora insignificant, sense variacions de ritme. Al final de tot, potser us trobareu reflexionant sobre les eternes preguntes: què pensa Luhrmann de la música d’Elvis? Ell, per exemple, prefereix algunes cançons d’Elvis a d’altres? Ha escoltat alguna de les cançons d’Elvis durant tot el procés? O tanca Spotify al cap de 20 segons un cop considera que en té l’essència? (..) Amb una actuació competent, però no especialment inspirada, d’Austin Butler com el mateix King, que mou la pelvis i la joventut nord-americana. La pel·lícula realment malgasta el seu únic trumfo potencial: una actuació de gripau humà de Tom Hanks com el seu gerent esgarrifós i paràsit, el coronel Tom Parker (..) Per exemple, aquí no existeix realment l’Elvis Gras. Es manté suat però raonablement esvelt fins gairebé el final, quan veiem un toc decorós de flacciditat. Però no veiem l’afartada d’hamburgueses fastigoses o els bolquers per a adults. Luhrmann es preocupa en tot moment per rescatar Elvis de la ironia, el fracàs i el patiment (..) La pel·lícula n’esborra les seves reals simpaties republicanes. També s’hi esborra Ann-Margret, la seva coprotagonista de Viva Las Vegas, amb qui va mantenir una relació punyent i il·lícita durant aproximadament un any (..). I David Ehrlich, a IndieWire, no es queda gens curt, carregant-se-la: La pel·lícula biogràfica delirantment horrible de Baz Luhrmann és “Bohemian Rhapsody” a 4.000 milles per hora (..) Monstruositat de 159 minuts, un super-muntatge sàdicament monòton (..) De fet, “Elvis” adora el seu estil i està tan desinteressat pel seu tema que “Baz” li hauria estat un títol més adequat (..).

Competició.

LEILA’S BROTHERS / LEILA ET SES FRERES, de Saeed ROUSTAEE. Sinopsi: La Leila ha dedicat tota la vida als seus pares i als seus quatre germans. Molt afectada per una crisi econòmica sense precedents, la família s’enfonsa en el deute i es desfà a mesura que es desenvolupen les respectives decepcions personals. Per tal de treure’ls d’aquesta situació, la Leila trama un pla: comprar una botiga per iniciar un negoci amb els seus germans. Tothom hi posa tots els seus estalvis, però els falta un últim suport econòmic. Al mateix temps i per a sorpresa de tots, el seu pare Esmail promet una gran suma de diners a la comunitat per a convertir-se’n en el nou padrí, el màxim honor de la tradició persa. A poc a poc, les accions de cadascun dels seus membres porten la família a la vora de la implosió, mentre la salut del patriarca es deteriora. Repartiment: Navid Mohammadzadeh (Alireza), Taraneh Alidoosti (Leila), Payman Maadi (Manouchehr), Saeed Poursamimi (Heshmat), Mohammad Alimohammadi (Farhad). Informació: el director és iranià, nascut el 14.08.1989. Graduat universitari en cinema, ha participat a Orizzonti de Venècia el 2019 amb Just 6.5, que estigué nominada al César al Millor Film Estranger.

Algunes reaccions.

Imma Merino, a la seva crònica al diari El Punt Avui: (..) no justifica ni estèticament ni narrativament els seus interminables 165 minuts sobre els conflictes d’una família iraniana en crisi econòmica, com ho està el país (..) El seu director, Saeed Roustaee, no presenta un Iran marcat per la religió, però sí per un patriarcat que fa que les convencions no deixin espai per a la reflexió. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Saeed Roustaee explica una llarguíssima faula moral sobre les repercussions que té la pervivència del patriarcat en una societat que es vol modernitzar, però que es troba encotillada socialment. Tot i situar-nos a l’Iran la lectura no passa per denunciar la política del règim, sinó per observar de quina manera les velles polítiques són presents al si de la família (..) Roustee resol les situacions a partir de llarguíssimes escenes dramàtiques, amb interminables discussions i sortides de to interpretatives dels diferents personatges (..) Leila’s Brothers amb les seves gairebé tres hores de metratge és una pel·lícula excessiva i desequilibrada, que recupera el pols a l’hora final, quan va directa al gra i quan el pare deixa de ser un vell simpàtic per convertir-se en un patètic tirà. Paco Vilallonga, a Twitter: Atenció a aquest tremendo drama familiar iranià de 3h que pot ser una de les sorpreses del festival. Un verborreic i esgotador tour de force actoral que en el 2n acte agafa volada i retrata amb contundència la societat iraniana. Maria Cusó Serra, a Twitter: “Et van ensenyar què pensar. No com fer-ho”, diu la protagonista de ‘Leila’s brothers’. Una bona història sobre rols de família, el pes de l’orgull i les males decisions que, novament, peca de massa metratge!. Alejandro G. Calvo, a Twitter: A l’Iran els directors ja no volen ser Kiarostami sinó Farhadi. LEILA’S BROTHERS de Saeed Roustayi juga en aquest ordre cridaner, part melodrama familiar misogin, part suspens dramàtic ben tensat. Està bé, però és, novament, una altra pel·li llarguíssima. Screen International, a Twitter: Aquest “tour de force” emocional subtil i convincent no es percep tan llarg com el seu generós metratge. I en un altre tuit asseguren que: Les excel·lents actuacions i les apostes cada cop més punyents fan que aquest títol de la Competició de Cannes sigui un entreteniment captivador.  Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Una dona, cinc paràsits misògins en un ferotge drama iranià (..) El cineasta iranià Saeed Roustayi ofereix un drama familiar gran, absorbent i impulsat pels personatges, a l’estil italo-americà, amb actuacions ferotges, una gran escena de noces i tocs de Rocco i els seus germans, de Visconti, i El padrí, de Coppola. Fins i tot hi ha un cert Arthur Miller enmig de les recriminacions enfadades i doloroses. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) El film és extremadament retòric, amb un pes aclaparador dels diàlegs, i que amb les seves escasses localitzacions, especialment la modesta vivenda on viuen tots junts, li donen una atmosfera teatralitzada al conjunt. La idea principal del film és mostrar la importància dels diners, el tema absolut de la pel·lícula, el que mou els personatges i les seves relacions (..) Film sovint de crits, de retrets, de discussions, de batusses, que li donen un aire un xic histèric, però un component essencial del tret més melodramàtic i dramatúrgic del conjunt. Un electritzant fresc familiar que ens deixa a un grapat de miserables ànimes devorades pels seus somnis de prosperitat, una galeria de personatges que semblarien extrets d’una peça de Dostoievski. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Les gairebé tres hores de durada de Leila’s Brothers amaguen l’essència d’un culebró una mica excessiu, però amb una agenda política clara. Leila encarna l’Iran femenina, moderna, pragmàtica, que s’ha atipat de sustentar l’Iran tradicional, el covard, el trampós, el gandul, sense obrir la boca. Un Iran que només es mou per les aparences, que calla quan les fàbriques fan fallida i la policia carrega amb violència, i que perpetua la misogínia sistèmica d’una societat enquistada en un altre segle. Si les discursives, verborreiques formes de “Leila’s Brothers” aportaran ben poc al cinema contemporani, cal celebrar que noves veus del cinema iranià comencin a anomenar les coses pel seu nom.

Competició.

STARS AT NOON, de Claire DENIS. Sinopsi: Una jove periodista nord-americana en perill i sense passaport a l’actual Nicaragua, en ple període electoral, coneix un viatger anglès al bar d’un hotel. Sembla ser l’home perfecte per ajudar-la a fugir del país. S’adona massa tard que, al contrari, al costat seu està entrant en un món més problemàtic i perillós. Informació: Thriller romàntic basat en la novel·la homònima de Denis Johnson, VKP. Repartiment: Margaret Qualley (Trish), Joe Alwyn (Daniel), Danny Ramirez (policia de Costa Rica), Bennie Safdie (home de la CIA), John C. Reilly (americà). Informació: aquesta és la segona Competició del Festival en què participa Denis -21.04.1946, París-, que també hi ha estat Fora de Competició, a Un Certain Regard i a la Quinzena dels Realitzadors. Aquest mateix any 2022 ha guanyat el Premi a la Millor Direcció a la Berlinale amb Avec amour et acharnement, que protagonitza Vincent Lindon, ara president del Jurat.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Fallida, decebedora i impostada. Farcida de clixés. Una història d’amor impossible enmig d’un conflicte bèl.lic que dona voltes i voltes sense rumb. Ni l’esforçada interpretació de Margaret Qualley salva el conjunt del naufragi. Imma Merino, al diari El Punt Avui: (..) una pel·lícula sense ànima, Stars at Noon, impropia de la francesa Claire Denis (..) Un dels seus films menys inspirats (..) Mal narrada, amb incongruències, de fet no et creus res. Ni té força política ni romàntica. Àngel Quintana, a Caimán: (..) No hi ha res més allunyat d’una pel·lícula d’acció que el cinema de Claire Denis, una cineasta que sempre s’ha sentit atreta pels buits narratius que perforen tota possibilitat narrativa clàssica. Denis prefereix explorar la figuració i els camins cap a una certa abstracció, que quedar-se a l’esfera de la comoditat del relat o de l’adaptació. Stars at noon, adaptació d’una novel·la de Denis Johnson, és una obra sobre l’espera, la intensitat amorosa i el desig figuratiu de capturar els cossos (..) La cineasta explora un món situat en un territori d’arenes movedisses, un espai en tensió pel qual transiten una sèrie de personatges que se senten estranys a si mateixos (..) A la primera part de la pel·lícula prefereix filmar Nicaragua des de diferents habitacions d’un hotel on els amants fan l’amor, que les turbulències exteriors. A la segona part segueix el camí de fugida dels seus actors cap a la frontera, mentre que Claire Denis barreja una història d’espies, amb un hipotètic relat sobre la traïció. És com si volgués mostrar uns éssers que viuen totes les contradiccions del seu amor en un món que s’està desgastant. Com en altres pel·lícules, Claire Denis explora altres models cinematogràfics, com si els vells gèneres li servissin per crear un rerefons per transitar. En certs moments sembla com si estiguéssim en una rèplica de cert cinema francès situat al cor d’Amèrica Llatina (..) i de l’altra estem davant de cert cinema d’espies en mons allunyats. El resultat final és una pel·lícula desencaixada, com una mena de laberint fílmic en què Denis torna a transitar pel seu peculiar no man’s land cinematogràfic. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) Aquest film, que s’escapa de qualsevol cotilla o format, esdevé sovint una espècie de thriller eròtic i romàntic gràcies a la profusió d’escenes carregades de carnalitat. Un film que destaca també pel caràcter extravertit i lliure de la protagonista, reina absoluta de la funció, una magnètica Margaret Qualley, una actriu que desvetlla també una certa delectació de part de la cineasta Claire Denis. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Podríem entendre “Stars at Noon” com la versió que fa Denis del subgènere “lovers on the run”, una mena de “Els amants de la nit”, de Nicholas Ray, en temps de la revolució. A Denis no li agrada donar explicacions, i els seus personatges neden en una ambigüitat propensa a la traïció mútua, cosa que a vegades pot incomodar un espectador a la recerca de certeses, sobretot quan la pel·lícula sembla prendre la forma d’un thriller polític a terres exòtiques. Perquè Stars at Noon respirés a ple pulmó, suant de veritat, acariciada per la bella banda sonora dels Tindersticks, faltaria, potser, que la parella protagonista (Margaret Qualley li guanya el pols a un insípid Joe Alwyn) tinguessin alguna cosa més de química. Alejandro G. Calvo, a Twitter: STARS AT NOON de Claire Denis és un amor en fuga que, de vegades, troba moments realment bells –ha tornat a filmar un ball que és or– i altres que per repetitius o abstrusos, es queden una mica en terra de ningú. Grans Tindersticks, és clar, com sempre. Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa 3 estrelles sobre 5 i diu: Història lànguida de sexe, mentides i intriga a la calor de Nicaragua (..) Un gran núvol tropical de decandiment sensual i intriga política planeja sobre aquesta pel·lícula interessant, encara que de vegades interpretada amb incertesa (..). Screen International, a Twitter: Denis construeix el seu món amb efectes atmosfèrics, tot i que sembla interessada en l’estat d’ànim i les energies eròtiques a costa de tota la resta. Jonathan Romney, a Screen International: El resultat és una mica com una versió femenina de El reportero, d’Antonioni. David Ehrlich, a IndieWire: El thriller romàntic suat de Claire Denis brilla amb força (..) Com moltes de les pel·lícules de Denis (“Beau Travail”, “Trouble Every Day”), aquest suat thriller romàntic sobre dos estrangers blancs que s’enamoren (o almenys carden molt) en el rerefons de les tensions polítiques centreamericanes és un recerca críptica i carnal d’una sortida al purgatori. I com tantes de les pel·lícules de Denis, la incandescent “Stars at Noon” està tallada amb una atemporalitat tan irregular que sovint sembla ambientada en un espai entre el temps, on el passat no va passar mai i el futur potser no arribarà mai (..) Aquesta sòrdida història de gent bella a la vora de l’autodestrucció encara continuaria destacant per les energies dissonants, els ritmes sensuals i les trobades punyents que configuren la recerca de Denis d’ajuda mútua en un món mercenari (..).

Cannes Premiere.

DODO, de Panos H.KOUTRAS. Sinopsi: A la seva luxosa vil·la a prop d’Atenes, Mariella i Pavlos, una parella a punt de la ruïna, es preparen per celebrar el matrimoni de la seva filla Sofia amb un hereu adinerat. És aleshores quan apareix un dodo, un ocell que va desaparèixer fa 300 anys, arrossegant tots els protagonistes a un cercle infernl. Aviat la situació es descontrolarà… Repartiment: Smaragda Karidi (Mariella),  Akis Sakellariou (Pavlos),  Natassa Exindaveloni (Sophia). Informació: Panos H. Koutras, cinesta grec, es donà a conèixer a Un Certain Regard 2014, amb Xenia.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Una de les pitjors pelis vistes a Canes 2022. Una comèdia coral amb un excés de personatges i a la que no li funcionen els gags en cap moment. Completament fallida i sense aconseguir explotar la vena surreal que podia tenir. Molt fluixa. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Dodo és una mena de vodevil de segona fila que no provoca, ni transgredeix absolutament res. L’únic que en queda és el mal somni de veure com el discret encant de la burgesia s’ha esvaït i tot acaba sent tan vulgar que ja no queda espai per a cap encant. Davide Abbatescianni, a Cineuropa: La nova pel·lícula de Pános H. Koútras és una irregular comèdia d’errors, que té poc a dir i fa poc riure. Allan Hunter, a Screen International: Divertit més que estrident, pot resultar una mica desmanegat i excèntric per als gust de la majoria (..) Narra amb confiança una trama agitada plena de secrets culpables, il·lusions perdudes i reflexions tristes sobre la condició humana.

Sessions Especials.

THE VAGABONDS, de Doroteya DROUMEVA. Primer llargmetratge. Informació: per haver guanyat la Cinéfondation amb el curtmetratge The Letter, el 2011, es va guanyar el dret de presentar el seu primer llargmetratge en una secció del Festival de Canes i és aquest. Sinopsi: Una dona de mitjana edat amb una preferència per les parelles més joves, principalment homes d’uns vint anys, busca una connexió humana genuïna mentre s’enfronta a la doble moral, els prejudicis i la masculinitat tòxica. Repartiment:  Shirly Lev, Christian Wewerka, Sophie de Frenne, David Krzysteczko, Nikolai Tegeler, Nils Nadolny, Markus Bernhard Börger, Magnus Mariuson, Lisa-Katrina Mayer, Kris Kwiat, Jonathan Elias Weiske, Viktor Nilsson, Lavinia Heilig, Maximilian Braun, Martin Razhdashki, Egor Reider, Yasin Abdel Hamid, Peter Volksdorf, Onur Akkilic, Niklas Huda, Amielle Marie Baumann, Alex „Goldkuss Tresor“, Sarah Ponti, Simon Findlay, Mette Sander Koppelaar, Damian D. Martinez Dryer, LocaLaura, Stephan Jacobi, Dima Felix Holland, Jenny Galetski. Paraules de la directora: The Vagabonds està inspirada en la meva pròpia experiència amb homes més joves i aplicacions de cites, les situacions i els personatges que he trobat en la meva recerca d’intimitat i amor. Aquesta història s’ha d’explicar perquè encara vivim en un món de sexisme, prejudicis i estereotips i les perspectives femenines són molt rares en el món del cinema des de la perspectiva dels homes (que automàticament es tradueix en una denuncia perquè els homes puguin mantenir el statu quo i les seves posicions de poder).

No n’he trobat reaccions.

Un Certain Regard.

DOMINGO Y LA NIEBLA / DOMINGO ET LA BRUME , d’ Ariel ESCALANTE MEZA. Informació: Segon llargmatratge d’Escalante, llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat de Costa Rica, que va estudiar cinema a Cuba i Canadà, ha estat alumne de la Berlinale Talents i treballa de muntador, guionista i director cinematogràfic de Costa Rica. Ja va tractar el tema del dol en el seu debut amb El sonido de las cosas i en els seus curtmetratges. Nota sinòptica: un vidu a pagès té una relació amb el fantasma de la seva dona. Sinopsi: Cada vespre, una estranya boira cobreix el ranxo d’en Domingo i tragina una visita especial: el fantasma de Marília, la seva dona morta. En confirmar-se que la seva terra serà expropiada per a la construcció d’una carretera, la pitjor por d’en Domingo es fa realitat: en perdre el terreny perdrà el contacte amb el fantasma de la seva dona, i ell no es pot permetre un segon comiat. Trobant-se entre l’espasa i la paret, en Domingo provoca incendis per sabotejar el lloc de la construcció de la carretera, però el pla és a punt de sortir-se de mare. Repartiment: Carlos Ureña (Domingo), Silvia Sossa (Marília).

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a Caimán: (..) és una pel·lícula ben rodada, ben interpretada, però no hi ha res que rellueixi de forma especial i que li imprimeixi uns certs aires de novetat. És cert que hi ha dignitat, però no n’hi ha prou (..) Al final fa la sensació que tot i ser la primera pel·lícula costa-riquenya vista a Canes, ja hem vist altres pel·lícules més o menys similars procedents d’Amèrica Llatina. Potser la pregunta pertinent no és altra que pensar quin és l’imaginari del cinema llatinoamericà que atrau els grans festivals internacionals. Allan Hunter, a Screen International: és un conte lúgubre i dolorosament atmosfèric.

Un Certain Regard.

MEDITERRANEAN FEVER / HUM’A AL MUTAWASET, de Maha HAJ. Informació: la cineasta va nàixer el 1970 a Natzaret, Israel, i va participar a Un Certain Regard 2016 amb la seva opera prima Asuntos de família. Sinopsi 1: En Walid, de 40 anys, és un palestí resident a Haifa amb la seva dona i els seus dos fills, que conrea tant la seva depressió com les seves vel·leitats literàries. Coneix el seu nou veí, en Jalal, un petit lladre. Els dos homes aviat es tornen inseparables: l’escriptor convenç en Jalal perquè l’ajudi mostrant-li les seves maquinacions; en Walid, per la seva banda, veu l’oportunitat de dur a terme un projecte secret… Sinopsi 2: En Walid, un home palestí, viu còmodament a la seva casa amb vistes al mar a Haifa amb la seva dona i els seus fills. Antic enginyer d’alta tecnologia i aspirant a escriptor, coneix els pros i els contres de ser un pare que es queda a casa, però sembla que no pot esbrinar què cal per ser feliç. Un dia, en Walid coneix el seu nou veí, que aviat es converteix en la persona més crítica de la seva vida. En Jalal, un lladre petit però pretensiós amb un gran cor, desenvolupa ràpidament una estreta relació amb en Walid que té un pla estrany: la seva esperança desesperada que en Jalal el mati, tot fent que sembli una mort natural. En Jalal està furiós per la bogeria de la petició del seu nou amic i trenca tot contacte amb ell. D’altra banda, en Jalal continua rebent amenaces de l’inframón a qui deu diners. Repartiment: Amer Hlehel, Ashraf Farah, Anat Hadid, Samir Elias.

Alguna reacció.

Screen International, a Twitter: un drama suau sobre la depressió i les opcions de vida ambientat entre la comunitat àrab de Haifa I en un altre tuit: Pot ser un repte per a un actor interpretar un depressiu que no sembla simplement inert, però Hlehel encarna amb gràcia el personatge. Kaleem Aftab, a Cineuropa: La inesperada buddy movie de Maha Haj és una deliciosa comèdia sobre la depressió (..) La directora Maha Haj ha creat una comèdia negra plena de sorpreses (..) Fent-no endevinar les coses fins al final, la comèdia anecdòtica de Haj sobre la depressió és una mirada refrescant a l’agitació política de la regió amb una amistat encantadora al centre.

Un Certain Regard.

BACHENNYA METELYKA / BUTTERFLY VISION, de Maksim NAKONECHNYI. Primer llargmetratge. Nota sinòptica: El primer llargmetratge de Maksym Nakonechnyi és un testimoni dur i  de gran actualitat sobre el combat dels ucraïnesos i més específicament de les dones que lluiten per la seva integritat, la seva llibertat i el seu futur. Sinopsi 1: Després de passar mesos presonera al Donbas, l’experta en reconeixement aeri ucraïnès Lilia torna a casa amb la seva família. Però el trauma de la captivitat continua turmentant-la i emergeix de maneres oníriques. Alguna cosa que creix profundament dins de la Lilia no li permetrà oblidar, però es nega a identificar-se com a víctima i lluitarà per alliberar-se. Sinopsi 2: Tornant a casa des de la primera línia després d’haver estat captiva durant dos mesos, la soldat Lilia (29 anys) descobreix que està embarassada després de ser violada pel seu guardià. Aconseguirà sobreviure a aquest trauma i salvar el nen en una societat que no està preparada per acceptar-ne cap dels dos?. Repartiment: Rita Burkovska, Natalya Vorozhbit, Daria Lorenci.

Alguna reacció.

Screen International, a Twitter: una meditació sensible i matisada sobre la guerra i els seus efectes en la psique dels individus i les nacions.

Quinzena dels Realitzadors.

LA MONTAGNE (The Mountain), de Thomas Salvador. Sinopsi: Pierre, enginyer parisenc, fa cap als Alps per la seva feina. Irresistiblement atret per les muntanyes, munta un vivac en alçada i decideix no tornar-ne a baixar. Allà dalt, coneix la Léa i descobreix llums misterioses. Informació: segon llargmetratge del cineasta, que escriu i protagonitza els seus propis films, havent realitzat 6 curts, seleccionats i guardonats a diversos festivals.

Algunes reaccions.

Screen International, a Twitter: El seu ritme pot ser una mica massa glacial per als que els agradi que les seves històries de muntanya ofereixin una allau dramàtica rere una altra. Lee Marshall, a Screen Internacional: Aquesta és una pel·lícula amb un sentit de l’humor tímid i astut. Jara Yáñez, a Caimán: La pel·lícula narra tot aquest procés d’adaptació de Pierre a la seva nova vida gairebé com si es tractés d’un film de muntanya (escalades, passejades, paisatges…) i en la seva primera part sembla estar també posant en escena una lliure revisió del Walden de Thoreau pel que fa a l’alliberament de l’home enfront de la societat ‘industrialitzada’ (robotitzada ja, en aquest cas), però també per la seva consciència ecologista i de connexió de l’home amb la natura. No obstant això, aquest primer segment resulta convencional i força obvi i la connexió del film amb el fantàstic es fa esperar (..) Unes formes làviques sorgeixen de nit per conduir Pierre al més profund de la muntanya. I allí el seu cos, a les seqüències centrals, sens dubte les més originals i suggerents del film, és absorbit i transformat primer per aquestes formes gelatinoses que transmeten llum i després pel gel. La Montagne es converteix, llavors, gairebé en un film abstracte amb una potencialitat simbòlica, que no aconsegueix, tanmateix, enlairar-se. Fabien Lemercier, a Cineuropa: El singular Thomas Salvador signa una obra més que sorprenent sobre la trajectòria fins a allò paranormal d’un home que dóna l’esquena a la societat per anar-se’n a les muntanyes (..) Una fascinant trajectòria individual de sortida completa de la societat que després obre portes místiques (o obsessives, o delirants, com vulgueu) que porten la pel·lícula a una dimensió completament nova i que confirmen que Thomas Salvador és decididament un cineasta que no s’assembla a cap altre, literalment disposat a travessar les parets per aconseguir una visió cinematogràfica que és alhora humil en la seva senzillesa i vasta en la profunditat de la seva ambició.

Quinzena dels Realitzadors.

ASHKAL, de Youssef Chebbi. Primer llargmetratge. Sinopsi: En un dels edificis dels Jardins de Cartago, barri de Tunis creat per l’antic règim però la construcció del qual va ser brutalment aturada a l’inici de la revolució, dos policies, Fatma i Batal, descobreixen un cos carbonitzat. A mesura que les obres es reprenen gradualment, comencen a investigar aquest cas misteriós. Quan es produeix un incident similar, la investigació pren un gir desconcertant. Informació: Chebbi és un cineasta tunisià, autor de curtmetratges que també ha co-dirigit un documental.

Algunes reaccions.

Screen International, a Twitter: Inicialment intrigant, Ashkal es fa menys satisfactori a mesura que lluita per fer justícia als elements discordants d’allò personal, allò polític i allò sobrenatural. I en un altre tuit: Un intent ambiciós d’utilitzar el cinema de gènere per reflexionar sobre la història recent de Tunísia.

Setmana de la Crítica. Sessions Especials.

Da-eum-so-hee (Next Sohee), de Jung July. Film de cloenda. Sinopsi: La Sohee és una estudiant de secundària que tria formació professional pràctica. Amb l’esperança d’aconseguir una bona feina, comença una formació en un centre de trucades, però ha de fer front a la pressió intensa d’aquest negoci rapaç. Aquesta situació és massa difícil de suportar per a l’estudiant de secundària que en mor. L’inspectora Oh Yu-jin, que té alguna cosa en comú amb Sohee, s’encarrega del cas i comença a seguir els rastres de les causes de la seva mort. Informació: nascuda el 1980 a Corea del Sud, la cineasta va presentar el seu primer llargmetratge A Girl at my door  a Un Certain Regard del 67è Festival de Canes.

Alguna reacció.

Screen International, a Twitter: La direcció de Jung és discreta però sòlida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!