Club 7 Cinema

Elvis. Director: Baz Luhrmann. Guió: Baz Luhrmann, Sam Bromell, Craig Pearce, Jeremy Doner; a partir d’una història de Luhrmann i Doner.Repartiment: Austin Butler (Elvis Presley), Tom Hanks (coronel Tom Parker), Richard Roxburgh (Vernon Presley), David Wenham (Hank Snow), Olivia DeJonge (Priscilla Presley), Kodi Smit-McPhee (Jimmie Rodgers), Dacre Montgomery (Steve Binder), Luke Bracey (Jerry Schilling), Xavier Samuel (Scotty Moore), Kate Mulvany (Marion Keisker), Natasha Bassett (Dixie Locke), Leon Ford (Tom Diskin). Vista el dia 17.10.2022, en VOSE, per Movistar +.

Sinopsi: Biopic que repassa la vida de la llegendària estrella del rock’n roll Elvis Presley, amb l’important paper que hi van jugar el seu mànager, el coronel Tom Parker, i la seva dona, Priscilla.

Festivals: Canes 2022 – Fora de Competició.

Altres apunts: “Elvis” es presenta en públic.

Comentari:

Elvis és energia. L’energia del cantant en actuar, deixant-s’hi literalment la pell, i l’energia amb què el cineasta ens ho transmet.

L’energia d’Elvis Presley és el gran tema de la pel·lícula, més enllà de si decanta algunes aspectes de la seva biografia o si no ens en mostra pràcticament imatges de la seva decadència. És l’energia que capta al noiet veient els negres cantar i ballar, la que desprèn i gasta quan canta i es mou davant del públic i les seves fans, la que no encaixa amb el vestit de majordom que li encolomen, la que li provoca l’esgotament físic pel qual comencen a administrar-li drogues, la que li permet entonar un darrer tema quan gairebé ja no pot…

De manera molt coherent, Baz Luhrmann ho filma i ho munta amb un gran brio, amb un ritme accelerat, en una celebració constant d’aquella força de la natura, que brilla especialment en els shows ambientats a Las Vegas. Poques vegades el barroquisme visual i sonor ha estat tan justificat, tan compenetrat amb la temàtica fílmica. I en aquest sentit el cineasta no s’està de res: divideix la pantalla quan li convé, combina imatges de diversos formats, engalta petits flashbacks eloqüents -barrejant passat i present amb vincles de dinamisme-, fabrica imatges televisives, en superposa d’altres, es  menja amb la càmera les entregades intervencions del seu protagonista…

Com a “biopic” està més a la vora de les recents Bohemian Rapsody -sobre Freddy Mercury- i de Rocketman -sobre Elton John- que no pas del tòpic film biogràfic de les temporades d’Òscar. Aquí no importa tant el naixement, ascens i caiguda de l’estrella, com seguir-li el seu tremp. Aspectes clau de la vida d’Elvis apareixen però no se’n fa fetitxisme, com ara Graceland o la mateixa addicció a les drogues. Significativament, el personatge de Priscilla Presley també és molt secundari, amb aparicions puntuals, i el mateix coronel Parker -narrador de la història- no fa mai ombra a l’Elvis fílmic.

L’evolució social i política dels Estats Units -de finals dels cinquanta a començaments dels setanta- queda ben reflectida com a context de la pel·lícula i com a determinant d’algunes fases que va passar l’Elvis; els canvis en la cultura popular i el seu xoc amb la moralitat i les lleis establertes.

L’actor Austin Butler excel·leix en l’encarnació del cantant quan actua, si bé està més discret a la resta d’escenes.

I no sé què els passa a molts crítics amb Tom Hanks en aquesta pel·lícula. El seu maquillatge és farragós, però el paper el treu bé, com sempre.

Ja sé que hauria d’haver vist Elvis al cinema, en pantalla gran i sala gran, per a gaudir encara més d’aquesta celebració fílmico-musical; però m’ho vaig deixar perdre i finalment l’he mirada per televisió. Pecats!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!