Club 7 Cinema

La bola política s’ha fet molt grossa en aquesta recta final de Canes 2024, d’ençà de l’arribada al certamen del represaliat iranià Mohammad Rasoulof i la projecció de la seva pel·lícula clandestina “La llavor de la figuera sagrada”, que tira en bala contra la dictadura del aiatol·làs i el patriarcat que tiranitza el seu país.

Quan falta poca estona perquè es proclami el Palmarés de la 77a edició del Festival de Canes, en què són molts els que pensen que, per raons polítiques i no pas cinematogràfiques, la pel·lícula i/o el seu autor hi seran presents, ja ha rebut dos premis remarcables. Primer ha estat el del Jurat Ecumènic i ara, el Premi FIPRESCI de la Crítica INternacional.

El Jurat del Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional de Canes 2024, presidit pel crític brasiler Marcelo Janot, que ha estat acompanyat pels col·legues Barbara Gasser (Àustria), Chih-Yuan Liang (França), Laura Pertuy, (França), Max Oliver Borg (Suïssa), Sadia Khalid (Bangla Desh), Patrick Fey (Alemanya), Hossein Eidizadeh (Iran), Han Tien (Taiwan), ha concedit els següents guardons:

Premi FIPRESCI a un film de la Competició.

“La llavor de la figuera sagrada”:

De Mohammad RASOULOF, “The Seed of the Sacred Fig“/ “Les graines du figuier sauvage”.  Producció: Alemanya, França, Iran. Durada: 2h48. Guió: Mohammad Rasoulof. Amb Soheila Golestani, Setareh Maleki , Missagh Zareh, Mahsa Rostami. Sinopsi: Iman, un jutge d’instrucció del Tribunal Revolucionari de Teheran, lluita amb la desconfiança i la paranoia mentre les protestes polítiques a tot el país s’intensifiquen i la seva arma desapareix misteriosament. Sospitant de la implicació de la seva dona Najmeh i les seves filles Rezvan i Sana, imposa mesures dràstiques a casa seva, fent que les tensions augmentin. De mica en mica, les normes socials i les regles de la vida familiar se suspenen. | VI: Films Boutique. DF: Pyramide*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Director: Mohammad Rasoulof, nascut a Shiraz a l’Iran el 1972, va començar a fer teatre de petit, abans d’escriure i dirigir obres de teatre. Durant els seus estudis superiors, va estudiar sociologia a la Universitat de Shiraz i després muntatge cinematogràfic a l’Institut Sooreh d’Estudis Superiors de Teheran. L’any 2002 va realitzar el seu primer llargmetratge, el documental “The Twilight“. El mateix any, després de les manifestacions posteriors a les eleccions presidencials iranianes de 2009, va ser detingut amb Jafar Panahi, amb qui estava filmant. Acusat d”actes i propaganda hostils a la República Islàmica de l’Iran’, va ser condemnat a sis anys de presó i una prohibició de rodatge de vint anys. Va ser absolt en apel·lació i se li va reduir la pena a un any de presó. No s’aplica però s’acompanya d’una prohibició de sortir del país. Això es va aixecar el 2011, després de la selecció de la seva pel·lícula “Goodbye” [2011] al Festival de Canes, que li va valer el premi al millor director a la secció Un Certain Regard, de la qual es va convertir en un habitual. “Les manuscrits ne brûlent pas“, de fet, també es presenta en aquesta secció dos anys després. Al seu retorn al seu país natal, al cineasta li van confiscar el passaport i els seus efectes personals a l’aeroport de Teheran. Quedà en llibertat sota fiança. Va tornar a la Croisette amb el conte moral i polític “A Man of Integrity” el 2017, encara a Un Certain Regard, d’on va sortir amb el Gran Premi. Després va volar al Festival Telluride dels Estats Units per presentar aquesta implacable acusació contra la corrupció a l’Iran. Una vegada més, el seu passaport va ser retirat al seu retorn a Teheran i se li va privar de llibertat per moure’s i treballar. El juliol del 2019 va ser condemnat a un any de presó, seguit d’una prohibició de dos anys d’abandonar el país i una prohibició de participar en qualsevol activitat social i política. La seva següent pel·lícula, “There is No Evil” , es va fer de manera clandestina. Aquest llargmetratge, que reuneix quatre històries al voltant de la pena de mort a l’Iran, va guanyar l’Ós d’Or al Festival de Cinema de Berlín 2020; un premi atorgat en absència del director, obligat a romandre al seu país. El 9 de juliol de 2022, el cineasta va ser empresonat per haver signat una crida on demanava a les forces de seguretat iranianes que no amenacessin més els civils amb les seves armes, en el marc de les protestes enfurismades que s’han multiplicat des de l’enfonsament d’una torre a Abadan, al sud-oest de la ciutat. país. Els seus compatriotes i cosignataris, Mostafa Aleahmad i Jafar Panahi, també [han estat] empresonats (AC). El 2022 va dirigir el documental “Jenayat-e amdi“, sobre el que va passar amb Baktash Abtin. La pel·lícula narra els esdeveniments de la seva detenció i hospitalització a través de converses amb els seus familiars i companys de cel·la. A continuació, durant una conversa amb experts en l’àmbit de la medicina i el dret, s’explorarà el retard en el tractament d’aquest pres polític, que finalment va provocar-li la mort. L’any passat, Rasoulof havia de ser al Jurat d’Un Certain Regard, però les autoritats del país no ho van permetre. I ara, aquest 2024, els membres de l’equip del film han estat durament interrogats i pressionats perquè retirin la pel·lícula de la Competició del Festival de Canes i gairebé segur que Mohammad Rasoulof no hi podrà assistir, perquè acaba de ser condemnat a 8 anys de presó (aplicables, 5), flagel·lació, multa i confiscació de bens, segons el seu advocat: El motiu principal per dictar aquesta sentència és la firma de declaracions i realització de pel·lícules i documents, que a parer del tribunal, és el seu exemple de conspiració amb la intenció de cometre un delicte contra la seguretat del país. Actualització del 14.05.2024: Rassoulof ha fugit de l’Iran, ran d’aquesta darrera sentència. Pel·lícules de Mohammad Rasoulof disponibles a Filmin.

Algunes reaccions a la projecció del film: RESSONS.

Motivació del Jurat: Una història valenta ambientada a l’Iran actual que tracta el conflicte entre tradició i progrés, representada d’una manera molt poderosa i imaginativa.

Premi FIPRESCI a un film d’Un Certain Regard.

“L’Histoire de Souleymane“:

De Boris LOJKINE, “L’Histoire de Souleymane“ / “The Story of Souleymane”. Producció: França (Unité). Durada: 1h32. Guió: Boris Lojkine, Delphine Agut. Amb Abou Sangare, Nina Meurisse, Alpha Oumar Sow, Emmanuel Yovanie. Sinopsi: Mentre pedala pels carrers de París per a lliurar àpats, en Souleymane (Abou Sangare) va repetint la seva història. En dos dies, ha de superar l’entrevista de sol·licitud d’asil, clau per obtenir els papers. Però en Souleymane no està preparat. | VI: Pyramide Int. DF: Pyramide. EF: 27.11.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

El director: Professor associat de filosofia, autor d’una tesi sobre “Crisi i història”, en Boris Lojkine decideix, al final de la seva tesi, abandonar la universitat. Tanca els llibres i se’n va al Vietnam, on havia viscut anteriorment i on va aprendre la llengua, per viure l’aventura. Hi va fer dos documentals, “Ceux qui restent” (2001) i “Les Âmes errantes” (2005), dues pel·lícules que expliquen, per la banda vietnamita, el dol impossible dels homes i dones les vides dels quals va ser travessada per la guerra. Amb “Hope (2014)”, la seva primera ficció, canvia de continent per submergir-se a l’Àfrica dels emigrants. La pel·lícula es va presentar a la Setmana de la Crítica de Canes i va rebre desenes de premis a festivals internacionals (sobretot 2 Valois al festival d’Angoulême). El 2019, “Camille” va rebre el Premi del Públic a la Piazza Grande del Festival de Locarno, així com el Valois i el Lumière a la millor actriu per Nina Meurisse. Presentada al Festival de Cannes 2024 a la secció Un Certain Regard, “L’Histoire de Souleymane” és la seva tercera pel·lícula. Pel·lícules de Boris Lojkine disponibles a FilminCat.

Altres premis rebuts: Premi del Jurat d’Un Certain Regard  i Premi al Millor Actor (Abou Sangaré) d’Un Certain Regard |

Algunes reaccions a la projecció del film: RESSONS.

Motivació del Jurat: Una ficció ajustada amb una sensació de documental, una cursa contra rellotge que revela la densitat extrema d’un dia a la capital francesa per als migrants.

Premi FIPRESCI a un film de la Quinzena dels Cineastes o de la Setmana de la Crítica.

De la Quinzena dels Cineastes:

“Desert of Namibia”

De Yôko YAMANAKA, “Desert of Namibia” / “Namibia no sabaku”. Producció: Japó. Durada: 2h17. Guió: Yôko Yamanaka. Repartiment: Yuumi Kawai (Kana), Daichi Kaneko (Hayashi), Kanichiro (Honda), Yuzumi Shintani (Ichika), Keisuke Horibe (Koichiro), Makiko Watanabe (Mari). Sinopsi: La Kana és una japonesa de 21 anys, esteticista poc implicada en la seva feina i sense cap desig concret real, que de vegades pot ser cruel i agressiva, potser una noia salvatge… ella simplement està viva! Els metges poc convincents li diagnostiquen un trastorn bipolar. Sigui com sigui, el cas és que per ella la vida és un seguit de moments sense gust. Fins i tot enamorar-se només li serveix per a passar el temps. El seu xicot, l’Honda, amb qui viu, intenta complaure-la pagant-li el lloguer i cuinant-li. Però ella comença a sentir que és una càrrega i insatisfeta amb aquesta relació, el deixa per en Hayashi, un jove més excèntric. Entre tribulacions professionals i sentimentals, la Kana es busca a si mateixa. Text de presentació de la Quinzena: En aquest segon llargmetratge, la directora Yôko Yamanaka fa mans i mànigues. “Namibia no sabaku” s’enganxa a les sabatilles esportives d’una dona jove bipolar que estira més el braç que la màniga. Retrat d’una generació Z de Tòquio sense ideals, aquesta pel·lícula japonesa sorprèn per la seva increïble energia i irreverència. Una posada en escena molt física menada per una actriu extraordinària. Un cinema que no deixa de tenir química amb les primeres pel·lícules de Nobuhiro Suwa. (..) Mitjançant el muntatge i els zooms lents, “Namibia no sabaku” transmet la consternació d’una dona que lluita amb una societat que encara és terriblement rígida i patriarcal. .| DF: Eurozoom*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Directora: Yôko Yamanaka va néixer l’any 1997 a Nagano, Japó. “Amiko” (2017) -Amiko, una noia de secundària, adora un xicot. Però un dia, se’n va de casa. El monòleg interior d’Amiko, de vegades cínic, de vegades autocrític, s’estén com una vibrant comèdia ‘stand-up’-, el seu primer llargmetratge, va guanyar el Premi del Públic al Pia Film Festival  i després va ser convidat a la 68a Berlinale, tot plegat quan ella tenia només 20 anys, convertint-la en la directora més jove que ha estat seleccionada en aquest festival. La pel·lícula es va projectar posteriorment a més de 10 països. Des de llavors ha signat part de la pel·lícula d’antologia “21st Century Girl” (2019) -14 curtmetratges, amb una seqüència final d’animació, de joves directors nascuts a finals dels anys 80 fins als 90- i també ha dirigit el curt  “Born Pisces” / “Uoza-dôshi” (2020) -en què uns nens de 10 anys viuen vides separades i tots dos se senten sols i aïllats dels seus pares, lluiten per ser nens sota l’estrès i el pes de les seves vides familiars fracturades-, a més de diversos episodis de sengles sèries televisives.

Algunes reaccions a la projecció del film: RESSONS.

Motivació del jurat: Per la seva intrèpida exploració dels tons contemporanis de la neurodivergència, captades a través d’imatges que sondegen sense parar la distància entre els seus personatges centrals mentre naveguen pels espais del Japó del segle XXI.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!