Club 7 Cinema

Amb la Setmana de la Crítica i la Quinzena dels Cineastes que ja s’han acabat per aquest any, el Festival de Canes també arriba a port, amb la projecció de les seves darreres pel·lícules. El dissabte 25 de maig serà només per a la Gala de Cloenda, amb la proclamació del Palmarés i el lliurament dels premis.

En aquest apunt, doncs recullo reaccions que s’han produït als films presentats el dijous 23 i el divendres 24. Com que els articles de referència es van publicant amb cert decalatge temporal, aniré actualitzant aquest apunt també al llarg del dia de demà; per la qual cosa, dels films projectats el 24, segurament no en tindré ressons fins l’endemà.

Competició.

De Gilles LELLOUCHE, “L’amour ouf” / “Beating Hearts”. Producció: França (Trésor Films, Chi-Fou-Mi Productions), Bèlgica. Durada: 2h46. Guió: Gilles Lellouche, Ahmed Hamidi, Audrey Diwan, Julien Lambroschini, adaptació de la novel·la de Neville Thompson, ‘Jackie Loves Johnser OK?‘, traduïda al francès com  ‘L’Amour Ouf‘. Amb Adèle Exarchopoulos, François Civil, Mallory Wanecque, Malik Frikah, Alain Chabat, Benoît Poelvoorde, Vincent Lacoste, Jean-Pascal Zadi, Elodie Bouchez, Karim Leklou, Raphaël Quenard, Antony Bajon . Nota sinòptica: La relació improbable entre dues persones. Una noia d’una família de classe mitjana alta i un noi d’origen modest s’enamoren però se separen; eventualment ell es converteix en un criminal i passa 12 anys a la presó. Sinopsi: Anys 80, al nord de França. En Jackie (François Civil) i la Clotaire (Adèle Exarchopoulos) creixen entre els bancs de l’institut i els molls del port. Ella estudia, ell passa l’estona. I llavors els seus destins s’entrecreuen i és un amor boig. La vida intentarà separar-los però res no funciona, aquests dos són com els dos ventricles del mateix cor… Informació: Comèdia dramàtica musical i romàntica, definida inicialment com a ultraviolenta. S’hi barreja amor, violència i dansa -El col·lectiu de dansa (La)Horde va ser contractat per crear tres balls per a la pel·lícula, que inclou cançons dels anys 80 i 90 d’artistes com The Cure, New Order, Madonna, Nas i Jay-Z. La pel·lícula està ambientada a les dècades de 1970, 1980 i 1990– (Wkp (ang)). | VI: StudioCanal. DF: StudioCanal*. EF: 16.10.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) Sempre promovent la industria cinematogràfica francesa, el festival ha colat a la secció oficial competitiva un producte comercial ple de clixés pseudoromàntics: “L’amor ouf”, en què Gilles Lelouche narra la història d’amor redemptor entre una “bona noia” que odia la violència i un noi abocat a la delinqüència. El film dura incomprensiblement 165 minuts que en part se suporten per la presència d’Adèle Exarchopoulos. Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ Adèle Exarchopoulos torna convertida en estrella al festival on va guanyar la Palma d’Or: (..) Ella [Adèle Exarchopoulos] és, de fet, el gran atractiu de “L’amour ouf”, on Gilles Lellouche adapta una novel·la de l’autor irlandès Neville Thompson sobre la relació al llarg de deu anys entre una estudiant brillant i el buscabregues de l’escola, un primer amor incandescent que es trenca de manera traumàtica –i trenca igualment les vides de la parella– quan ell és abduït pel món criminal. La vigència íntima d’un amor juvenil que dona sentit a la vida conviu en el film amb la vocació maximalista de la direcció de Lellouche, que invoca sense èxit l’energia visceral del cinema criminal de Scorsese i alguna fuga intranscendent al gènere musical. Al final, el millor de “L’amour ouf” és el treball actoral (..). Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) la seva interpretació [d’Adèle Exarchopoulos] en “L’amour ouf” és de les poques coses que són irrebatibles en una pel·lícula candidata al palmarès aquest any, malgrat ser qüestionable per diversos motius. D’entrada, “L’amour ouf” ha sigut dissenyada com una versió francesa d’un blockbuster, per tant, el premi que busca no està en el temple de la cinefília, sinó en els multicines (..). El director Gilles Lellouche omple el metratge de trampes argumentals, filigranes visuals, escenes en les quals els personatges corren davant una posta de sol, coreografies de ball i incomptables moments d’excés cursi i exhibicionisme hortera. Té un afany tan constant a proporcionar-nos estímuls arriba que resulta inevitable sentir que Lellouche ens està prenent o bé per nens amb dèficit d’atenció –tot el nostre respecte al públic infantil– o bé per tontos. Sergi Sánchez, a Facebook: Fa mesos que la màquina promocional de “L’amour ouf” funcionava a tot tren. No n’hi havia per a menys: a la pel·lícula més cara del cinema francès del 2024, amb 32 milions d’euros de pressupost, la que posaria en valor la solidesa del mascaró de proa de la indústria del cinema europeu, se li havia de començar a estendre la catifa vermella. La seva selecció a concurs a Canes s’entén com la culminació d’aquesta legitimació: el festival de cinema més important del món és, també, la plataforma de llançament internacional del cinema autòcton, i cal recordar que, de les darreres tres edicions, dues Palmes d’Or han estat franceses (“Titane” el 2021 i “Anatomia d’una caiguda” el 2023). Canes, ens diu el seu director artístic Thierry Frémaux, no només és un festival d’autor: és un festival que estima els marges de beneficis. No és estrany que la portada del Vanity Fair francès del mes de maig la protagonitzin François Civit i Adèle Exarchopoulos, els amants passatgers de la pel·lícula de Gilles Lellouche, ni tampoc que la premsa rosa hagi aixecat rumors d’una història d’amor entre tots dos. Tot ajuda a fer que les ambicions comercials de “L’amour ouf”, que s’estrena a França a l’octubre, es vegin complertes amb escreix. Veient-la, aquest crític no va parar de pensar en “Tres metros sobre el cielo”, l’èxit de taquilla de Fernando González Molina que va consagrar Mario Casas com a ídol de masses púbers, i en la facilitat que té el cinema francès de vendre gat per llebre. Lellouche, que després de l’èxit monumental de “El gran bany” ha tingut carta blanca per gronxar-se en un rodatge de divuit setmanes i presentar un muntatge final que frega les tres hores, s’ennuega amb referents intocables -des d’”Un dels nostres” a “Hi havia una vegada a Amèrica”, passant per “West Side Story” i Tarantino- per justificar la seva fotonovel·la d’alta volada. Perquè, per molt ampul·losa i exhibicionista que sigui la seva posada en escena, “L’amour ouf” no és més que això, una fotonovel·la. (..) “L’amour ouf” (..) té un cert encant quan, a la primera part, evoca el cinema adolescent dels vuitanta, recolzant-se en una selecció musical que defineix el transcurs dels anys amb ànim enganxós. Si obviem que tota sencera està organitzada a partir d’una vergonyosa trampa de guió engiponada a la primera seqüència, la trama discorre com una acumulació de clixés sobre l’amor boig marcat per la fatalitat que només salva de la crema la química entre la parella protagonista  Lellouche, que és actor abans que cineasta, sap que Civit té carisma i Exarchopoulos defensa l’impossible). Història d’amor, melodrama, cinema de gàngsters i, és clar, cinema musical: que no falti una coreografia urbana com a fi de festa. Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: Gilles Lellouche, actor i director d’una comèdia d’èxit a França titulada “Le Grand bain”, converteix “L’Amour ouf” en una història de males companyies. En Clotaire (Malik Frikah/François Civil) i la Jackie (Mallory Wanecque/Adèle Exarchopoulos) són dos amants que es coneixen durant la seva adolescència. Ell viu cuidat per la seva mare en una família de condició obrera i des de molt jove busca a la banda allò que no pot trobar a la família. Ella és una noia burgesa, aplicada als seus estudis, que viu sola amb el seu pare que ha enviduat. L’atzar fa que aquestes dues persones que viuen en entorns aïllats es trobin i s’estimin, sense ser conscients del perill que pot comportar la seva trobada. A la primera hora de la pel·lícula coneixem la seva vida adolescent fins que en Clotaire acaba sent jutjat i condemnat a deu anys de presó. El temps de la presó és una el·lipsi que parteix la pel·lícula en dues parts i ens condueix a les conseqüències que implica la possibilitat de viure una nova vida quan el fantasma del temps pot tornar per recordar allò que s’ha deixat enrere. La Jackie ha refet la seva vida, ha trobat un nou amant i viu en un entorn marcadament burgès. En Clotaire no té cap altre remei que continuar malament vivint amb els membres de la seva banda, convertir la seva existència en una caiguda progressiva a l’infern mentre entra en un cercle de violència. Gilles Lellouche ens mostra dues possibles sortides d’aquesta història d’amor impossible marcada per les males companyies: la tragèdia i la felicitat. “L’Amour ouf” –joc invertit amb el terme ‘L’Amour fou’– és una pel·lícula pomposa, grandiloqüent d’una durada propera a les tres hores en què el que s’explica ja ha estat vist en altres pel·lícules. El drama d’amor malaltís situat en un món violent no té cap mena de comparació amb “Els amants de la nit” de Nicholas Ray, sinó que és més a prop d’una fotonovel·la dolenta. Netflix és a l’ombra de l’operació. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: La promissòria pel·lícula que sembla ser “L’amour ouf” durant el seu frenètic inici, gràcies a la seva combinació de musical, relat iniciàtic, film d’acció i història d’amor adolescent va perdent força, guanyant en clixés i esgotant per cansament força abans d’arribar al seu molt retardat final (..). La seva extensió no està justificada per cap necessitat del relat sinó per la impossibilitat de tallar escenes, ni tampoc [per] la impossibilitat de creure’s aquesta relació entre una noia sensible i talentosa amb un tipus el millor mèrit del qual en aquesta vida és donar cops de cap als vidres o trencar objectes quan està emprenyat. És cert que els nois dolents tenen el seu costat fascinant, però aquí és difícil trobar-l’hi. Potser, el talent d’Exarchopoulos ens permet, almenys una estona, creure’ns que aquesta noia bella, intel·ligent i enginyosa pugui estar enamorat d’un idiota com el tal Clotaire. El problema més gran de “L’amour off”, però, té a veure amb la forma. Si hagués estat narrada en un to més humà i realista, menys enganxada amb la necessitat de ser un èxit de públic a través d’escenes d’acció a gran escala o muntant les escenes com si fossin vídeos de TikTok, la pel·lícula podria haver funcionat molt millor , estar una mica més a prop d’això que anomenem món real. D’aquesta manera entre èpica i estúpida (..) tot el que hi passa es torna banal, ximple, simplista (..). Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) A estones, ‘L’amour ouf’ és pura dinamita i, altres, pirotècnia mullada. (..). Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) Filmada amb enorme virtuosisme i amb algunes escenes memorables, “L’Amour ouf” és víctima de les seves pròpies ambicions, de la seva autoconsciència i autocomplaença, d’un esperit ‘bigger than life’ que no abandona mai. És tot tan pretensiós, embafador i espectacular que fins i tot les seves pròpies troballes (que no són poques) acaben sent devorades. Altres reaccions (només enllaços).- Carlos F. Heredero, l’article per a ‘Caimán’. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5 i en remarca: La nova pel·lícula de Gilles Lelouche apunta a una energia obrera de mena Springsteeniana, però s’enfonsa sota el pes de la seva pròpia ingenuïtat. (..) És un gegantí drama criminal operístic d’amants desventurats i sentimenst ferits. És molt francesa (..). Té algunes bones actuacions i una escena de robatori a mà armada molt útil. Però hi falta subtilesa (..), amb una ètica cada cop més insistent de masclista sensible i ploramiques, i una part final colossalment inflada que més tard que no pas d’hora ens tranquil·litza sobre la creença de la pel·lícula en el poder i la importància de l’amor. Al final, és sentimental i ingènua (..). Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Tot i la seva energia, la competició per la Palma d’Or se li queda gran a Gilles Lellouche i la seva pel·lícula d’amor i violència kitsch i plena de clixés. Jordan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’ en què remarca: L’amor ho conquereix tot, inclòs el bon gust, en un romanç de crim francès exagerat protagonitzat per Adèle Exarchopoulos. Olivier Lamm, ressenya per a ‘Libération’, en què remarca: Per primera vegada a competició, el cineasta ens sorprèn amb una superproducció inspirada en una història d’amor frustrada. “L’amour ouf” és cinema. Aquesta mena d’amor que abans ens va fer somiar, tòxic, normatiu, que ens va adoctrinar a través de les pel·lícules, encara ens adoctrina, quan ens projectem a la vida de parella, passió, matrimoni, etc. Un amor culpable: d’alienar-nos i després robar-nos la llibertat. Sembla que Gilles Lellouche hi creu molt a “L’Amour ouf”, però no el perseguirem per polls ideològics: és perquè li encanta el cinema. Que l’estima com un boig. I “L’Amour ouf”, el seu segon llargmetratge com a cineasta, és menys una pel·lícula sobre amants que sobre amants del cinema (..).

Competició.

De Payal KAPADIA, “All We Imagine As Light“. Producció: Índia, França, Països Baixos, Luxemburg. Durada: 1h54. Guió: Payal Kapadia. Amb Kani Kusruti, Divya Prabha, Chhaya Kadam, Hridhu Haroon. Sinopsi: El trajecte de la Prabha, una infermera de Bombai enredada en un matrimoni concertat amb un home que se’n va anar a viure a l’estranger i de qui rep un regal que li capgira la vida diària. L’Anu, la seva jove companya d’habitació, busca un lloc on per fi pugui fer l’amor amb el seu xicot. Les dues dones van a un poble costaner balneari. Allà una selva mística es convertirà en el lloc on els seus somnis i desitjos es faran realitat. Informació: És la primera pel·lícula índia que participa a la Competició des de fa dècades. | VI: Luxbox. DF: Condor Distribution EF: 02.10.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: Emancipació a Bombai. La fragilitat amorosa vertebra (..) “All we imagine as light” (..). Filmada en una Bombai superpoblada i caòtica que Kapadia contempla amb sensibilitat documental, gira al voltant dels conflictes sentimentals de dues infermeres: l’una té el marit treballant a Alemanya des de fa set anys i l’altra manté un afer secret amb un noi mentre els pares preparen el seu matrimoni arranjat. Els matisos i situacions de cada personatge s’exploren amb sensibilitat en aquesta història d’emancipació feminista i sororitat que, tanmateix, potser hauria d’haver-se projectat en una secció paral·lela. Eulàlia Iglesias, l’article per a ‘Filmtopia’ ‘All we imagine as light’, de Payal Kapadia, l’aposta d’última hora per la Palma d’Or: Si Greta Gerwig, com a presidenta del jurat de la 77 edició del Festival de Canes, aspira a atorgar la Palma d’Or a una pel·lícula dirigida per una dona que reflecteixi amb sensibilitat les tribulacions de diferents protagonistes amb un destí marcat pels prejudicis masclistes, però no només, de la societat en què viuen, pot trobar en “All We Imagine as Light”, un dels últims films a competició, una candidata ideal. Payal Kapadia debuta a la ficció després de la fascinant “A Night of Knowing Nothing” (2021), en què ja s’endinsava en les formes de repressió classista al seu país en un film amb una forta càrrega política i un sorprenent to oníric. “All We Imagine as Light” engega també amb certa vocació documental. La directora ens submergeix en el formiguer de Bombai acompanyant-se de la veu en off de diferents testimonis que expliquen per què van abandonar els seus pobles i viles per aterrar en aquesta gran ciutat. El film es focalitza de seguida en les protagonistes de ficció, dues infermeres que comparteixen tant el lloc de feina com el pis on viuen, però la urbs no deixa d’estar present en tota la primera meitat del film. La Prabha (Kani Kusruti) és la cap d’infermeria de l’hospital on treballa, i es mostra extremadament responsable i rigorosa en tots els àmbits de la seva vida, alhora que no deixa de prestar ajuda a una col·lega més gran, la Parvaty (Chhaya Kadam), a qui estan a punt de desnonar de casa seva. Més jove, l’Anu (Divya Prabha) es pren la vida amb una certa despreocupació, fins al punt que de vegades li ha de demanar a la Prabha els diner per pagar la seva part del lloguer. Però no gosa explicar als seus pares que surt amb un noi musulmà, el que també genera comentaris maliciosos a l’hospital. L’arribada d’un regal inesperat d’Alemanya a casa de les protagonistes ens posa en situació de la vida sentimental de la Prabha, a qui van casar per conveniència amb un home que no va tardar a anar-se’n a Europa i de qui no ha tingut notícies en anys. Les dues dones decideixen acompanyar la Parvaty al seu poble d’origen, en una escapada vora al mar que esdevé una experiència transformadora per a totes elles. Kapadia embolcalla les protagonistes i la ciutat en una fotografia de càlides tonalitats blavoses que li concedeix un atractiu innegable. En la segona part, obre les portes a una sensualitat fins aleshores reprimida a través de la relació entre l’Anu i el seu xicot, en Shiz (Hridhu Haroon). Això també li pesa al film, de vegades massa bonic i massa centrat en les respectives vides amoroses de les protagonistes, una amb una parella imposada i absent, l’altra amb una de prohibida i present. Però per a la Índia, la programació del film ja ha estat un triomf. Feia 30 anys que una representant d’aquest país no competia per la Palma d’Or. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) delicada modèstia [la de] de la hindú Payal Kapadia a la preciosa “All We Imagine As Light” (..). Explora la situació de la dona a la societat de l’Índia a partir de la història de dues infermeres i companyes de pis a Mumbai (..). La veritat amb què Kapadia retrata la vida a Mumbai, terra de les oportunitats però també espai d’opressiva precarietat per a moltes de les que emigren des de les províncies a la gran ciutat, i la nua proximitat, d’una humilitat desarmant, amb què retrata les problemàtiques de gènere, classe i religió a què s’enfronten les dones a l’Índia, fan que la pel·lícula cali ben endins, i que quan arriba la segona part del film, en què aquestes dues infermeres surten del seu hàbitat per viatjar a un poble costaner, sorgeixin les respostes a les seves incerteses, i la vida imposi una pau benèfica, que il·lumini un futur possible. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) la cineasta hindú Payal Kapadia ha dut a competició una pel·lícula sensible i socialment compromesa, tan pròxima al somni com arrelada a la realitat: “All we imagine as light”, protagonitzada per dones que volen ser independents, però que també es confronten amb una tradició que segueix imposant-les uns determinats rols de gènere. Tanmateix, hi ha la solidaritat entre elles, el suport mutu amb el qual Kapada vol afirmar l’esperança en un món que pot ser desesperant: com suggereix el títol, la imaginació pot ser lluminosa. (..) És la primera ficció de Kapadia, que segueix fent una observació documentalista del món i para atenció a la realitat, de manera que hi fa present la lluita de la gent treballadora per mantenir les seves cases en una regió pròxima a Mumbai víctima, com tants altres llocs, de l’especulació urbanística que ha instal·lat centres comercials de luxe i edificis per benestants sota vigilància (..). Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat per Facebook-: En un moment del primer llarg de ficció de la cineasta hindú Payal Kapadia, Prabha, una dona que treballa d’infermera, afirma davant de la multitud que es concentra en una desfilada pel centre de Bombai: “Aquesta és la ciutat dels somnis, però prefereixo considerar-la com la ciutat de les il·lusions”. Payal Kapadia és conscient que els somnis s’esfumen, però que les il·lusions es poden perdre o trobar, però sempre tenen una porta oberta a la probabilitat. És a partir d’aquesta idea de la il·lusió –imaginar la llum, tal com indica el títol [“All We Imagine As Light”]– que Payal Kapadia ens ofereix el retrat de dos amors contrariats. Prabha somia amb l’amor perdut, amb l’home que se’n va anar a Alemanya i que potser tornarà algun dia. Però, va existir realment aquest amor? No sabem si Prabha està instal·lada al record d’aquest amor perdut, però sí que sabem que és presonera d’un disgust que potser s’ha acabat construint ella mateixa. Al costat de Prabha ens creuem amb el personatge d’Amu, una noia amb qui comparteix el lloguer, i que es veu d’amagat amb un jove musulmà. Amu està convençuda de la força del seu amor, però té por del poder de les convencions religioses, de la tolerància social. Tot i això, ella està decidida a poder donar forma a la seva il·lusió. A partir d’una doble història d’amors contrariats, Payal Kapadia ens parla sobre com es forja i s’acaba un amor, sobre les palpitacions que la seva presència genera, de les seves contradiccions i de la diferència existent en l’acceptació dels sentiments a l’adolescència o a la maduresa. Rodada de manera sensible, potser massa bonica en alguns moments, “As we imagine the light” és una pel·lícula que flueix amb innegable encant i ens projecta la força d’aquella llum que tots hem imaginat i que potser hem trobat alguna vegada. Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: Exploració meditativa i lírica dels secrets de la soledat i la comunicació d’entre els carrers tumultuosos de Bombai, el primer llargmetratge de ficció dirigit per Payal Kapadia (..) es presenta davant nostre com una delicada i preciosa figureta de sorra que s’esvaniria quan tot just la freguessim amb el tou dels dits. El seu tapís impressionista de Bombai atrapa entre les seves tortuositats tres dones presoneres de les seves circumstàncies i dels codis socials que regeixen el seu hàbitat quotidià, però ho fa amb els vímets d’una simfonia urbana que, lluny de subratllar o il·lustrar cap discurs, es desplega – pudorosa i furtiva alhora– en forma de capes, fragments i resquills que la càmera de la cineasta sembla arrencar, gairebé sense proposar-s’ho, al batec més íntim de les criatures. (..) Les tres dones troben un fil comú quan s’acompanyen i s’escolten mútuament, mentre la càmera de Kapadia les filma de manera pudorosa i captura els registres més íntims i dolorosos. Hi ha una poderosa dimensió documental a les imatges que mostren els carrers i els espais de Bombai pels quals passegen les protagonistes mentre, de manera intermitent, l’off narratiu ofereix alguns diàlegs entre elles o els missatges de text i de veu que Anu i el seu xicot s’intercanvien. Però també hi ha una sensibilitat molt especial per capturar allò no dit, per filmar els frecs, per donar forma als anhels, per adonar mirades tristes o malenconioses, de sospirs i centelleigs inadvertits. En aquest territori, “All We Imagine As Light” és molt a prop de Wong Kar-wai: l’osmosi entre la ciutat i els sentiments, entre els espais i les emocions, és aquí també la matèria amb què Payal Kapadia modela la seva preciosa figureta de sorra gairebé intangible, el pressentiment de la qual pertany en exclusiva al llenguatge propi del cinema, ja que està feta de plans i de llums, de sons i d’enquadraments que, de sobte, de manera gairebé inadvertida, són capaços d’oferir imatges fugaces que parlen d’un món sencer, de comunicació i de solitud alhora; imatges tan commovedores com la dels dos amants sota la pluja o la de les dues amigues al metro, elles soles, recolzant-se una sobre l’altra. Sense cap discurs explícit, sense cap tesi a demostrar, sense subratllats literaris, sense sermonejar els seus espectadors, la pel·lícula de Kapadia parla de sororitat femenina en veu gairebé xiuxiuejada, però penetrant; i ho fa sense maniqueismes estèrils, atorgant als personatges masculins (igual de sols i de perduts que les dones) la mateixa dignitat, la mateixa tendresa i la mateixa fragilitat que la de les protagonistes; parla de barreres culturals i religioses sense posar-se transcendent; parla de lluites irrenunciables, d’esperances que reviuen contra tot i tots. La veu de Kapadia, respectuosa i gairebé silenciosa, arriba més lluny, és més sincera i més emocionant que la de tot el cinema de la cridòria que hem hagut d’aguantar en aquest festival. Entre el soroll de la ciutat tumultuosa i bigarrada, la càmera s’obre pas per oferir a Prabha, Anu i Parvaty l’oportunitat de redescobrir-se i de somiar amb un futur possible sota els llums d’un quiosquet de platja, perquè la seva creadora creu en la seva força vital , en la seva capacitat de somiar el somni que es mereixen. No hi ha herois ni víctimes en aquesta bonica i commovedora pel·lícula. Només hi ha éssers humans modelats per una llum que elles mateixes porten a dins encara que potser no ho sàpiguen. Un miracle del cinema. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: Desplegament de sensibilitat humana de Payal Kapadia. (..) És una preciosa i commovedora balada (..). Un film que aporta una alenada immensa d’humanitat, de sensibilitat, d’amor i de dolor. Una pel·lícula que aconsegueix l’empatia absoluta amb el dia a dia d’aquestes dones i els seus anhels i preocupacions (..). Una pel·lícula convertida en una mostra de poesia d’allò quotidià. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) Els eixos principals de la història que trena Kapadia poden ser, en cert sentit, convencionals. Estem davant d’una història de sororitat, de trobades de dones que es reconeixen i comprenen en les diferències, però la manera de narrar-ho és personal, de la mateixa manera que és única l’experiència en transcórrer en una ciutat com Bombai. La realitzadora treballa amb molts silencis, en veu baixa, amb escenes que semblen casuals i s’acumulen entre si, amb una música gairebé de jazz acompanyant cada trobada o desencontre entre els personatges, i amb un registre documental molt precís, que acompanya tot el film però que té un parell de moments especials en què la càmera s’atura en la ciutat, en la seva gent i en els seus costums mentre veus femenines van deixant registre de les seves experiències molt diferents. (..) El màxim mèrit de Kapadia és anar construint amb imatges, amb mirades subtils i fregaments que recorden les pel·lícules de Wong Kar-wai però dins un context més realista. És una pel·lícula construïda a partir d’observacions precises, de silencis en moments clau i de certa fisicitat en altres, especialment a la segona part que transcorre en bona part en una platja (..). Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: Després de l’extraordinària “A Night of Knowing Nothing” (estrenada a la Quinzena de Cineastes i guanyadora del premi a Millor Documental a Cannes 2021), l’índia Payal Kapadia ha presentat ara (..)  un bell i delicat retrat de dones radicades en una immensa i desbordant urbs com Bombai. Per als que admirem l’audàcia, l’experimentació, la potència i la radicalitat d’aquella òpera prima de fa tres anys, “All We Imagine as Light” resulta un film si es vol (un pèl) més convencional, però alhora manté l’exquisida sensibilitat de la seva directora. (..) Les dificultats d’integrar-se en una societat anorreadora, per moments sòrdida i estressant com la de Bombai (a alguns personatges els costa encara més perquè no parlen bé l’hindi) i els condicionaments que en ple segle XXI segueixen marcant les dones són qüestions que Kapadia treballa amb intel·ligència i profunditat. Quan totes tres viatgen a una casa que Parvaty té en una platja tot sembla canviar: hi tornen a riure, cantar, ballar. Una sensació de desfogament i alliberament que la directora exposa amb gràcia i amor. Altres reaccions.- Elisabeth Franck-Dumas, ressenya per a ‘Libération’ en què remarca: (..) la cineasta ens sorprèn amb el seu primer magnífic i generós llargmetratge de ficció sobre un trio de dones els camins de les quals s’entrecreuen i s’entrellacen. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 5 estrelles sobre 5 (!!!!) i en remarca: (..) és una història absorbent de tres infermeres plena d’humanitat. Hi ha frescor i claredat emocional (..), una humanitat enriquidora i una delicadesa que conviuen amb un erotisme fervent i lànguid i, finalment, una cosa epifànica en les escenes posteriors i els moments finals misteriosos. (..) Aquesta és una pel·lícula gloriosa. Jordan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’ en què remarca: Una crònica commovedora i lluminosa de dues dones que busquen connexió a Bombai. Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: La cineasta índia Payal Kapadia signa una obra encisadora híbrida que ausculta el cor de les dones del seu país i els seus desitjos de viure en un altre món.

Competició.

De Mohammad RASOULOF, “The Seed of the Sacred Fig“ / “Les graines du figuier sauvage”. Producció: Alemanya, França, Iran. Durada: 2h48. Guió: Mohammad Rasoulof. Amb Soheila Golestani, Setareh Maleki , Missagh Zareh, Mahsa Rostami. Sinopsi: Iman, un jutge d’instrucció del Tribunal Revolucionari de Teheran, lluita amb la desconfiança i la paranoia mentre les protestes polítiques a tot el país s’intensifiquen i la seva arma desapareix misteriosament. Sospitant de la implicació de la seva dona Najmeh i les seves filles Rezvan i Sana, imposa mesures dràstiques a casa seva, fent que les tensions augmentin. De mica en mica, les normes socials i les regles de la vida familiar se suspenen. | VI: Films Boutique. DF: Pyramide*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Imma Merino, la crònica pel diari ‘El Punt Avui’ Contra la dictadura patriarcal iraniana: Condemnat fa unes setmanes a cinc anys de presó i a fuetades per un tribunal que va considerar que el seu cinema atempta contra el règim iranià, Mohammad Rasulof ha pogut fugir del país i ha arribat a Canes per presentar-hi “La llavor de la figuera sagrada”, que, certament, és una bufetada a una dictadura islàmica lligada a la repressió de les dones. Només d’entrar a l’Auditori Lumière, el cineasta iranià va rebre una ovació. Un avís. Acabada la projecció, els aplaudiments van fer-se llargs i intensos per un film que juga de manera extrema amb el desenvolupament dramàtic amb què, a través d’una família, representa una revolta contra el sistema autoritari i patriarcal encarnat en un jutge que s’enfronta a les seves dues filles i, al final, a l’esposa submisa. Amb el rerefons de les protestes originades en la mort de Masha Amini, durant un interrogatori policial el setembre del 2022, Rasulof es concentra en aquesta família i, amb tanta mala traça narrativa com efectivitat, va carregant les tintes a partir de la desaparició de la pistola del pare: un símbol fàl·lic per destruir. Es pot ser solidari amb Rasulof i compartir la seva visió crítica, però poden discutir-se les formes sensacionalistes (presents en diverses pel·lícules a concurs en aquesta edició del festival) amb què busca l’adhesió del públic. El de Canes s’hi ha rendit i, de fet, tot apunta a que “La llavor de la figuera sagrada” figuri en el palmarès que s’anunciarà avui. Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: I l’últim dia [de la Competició de Canes 2024] va arribar la política i ho va fer en forma d’una hipotètica Palma d’or per a una pel·lícula de llauna. Al festival li faltava el gran tema i va arribar acompanyat de conflicte polític. Mohammad Rasoulof va ser condemnat fa anys a no fer cine, però li va ser eximida la condemna, fins que com a conseqüència de filtrar-se alguna qüestió sobre el rodatge de l’última pel·lícula, va ser condemnat a ser empresonat i a rebre uns quants assots. El 8 de maig, Rausoulof es va escapar de l’Iran, es va refugiar a Alemanya i va agafar un passatge per ser present a l’estrena de la pel·lícula. Abans de la projecció el veredicte ja estava concedit i la primera ovació va tenir lloc abans de començar. “Les graines du figuier sauvage” -Les llavors de la figuera salvatge- té a la primera part tots els elements per ser una bona pel·lícula i per tenir atrapat l’espectador a partir d’un guió que vol exhibir la seva solidesa i unes actrius que funcionen de meravella. Rausolof explica la història d’Iman, un home que accepta treballar per al govern i dictar sentències a les persones empresonades. Les autoritats li demanen que sigui implacable, que tingui silenci i que s’abstingui de fer judicis morals. Iman forma part de la mecànica del règim i creu i fins i tot adora el sistema perquè encara que el món canviï, Déu no canvia. La seva dona està disposada a fer-ho tot per complaure el marit i permetre que pugi a l’escala social. Fins i tot pot demanar a les filles que es comportin, que no critiquin el règim i que siguin tan submises com la mare al poder del pare. L’acció de la pel·lícula transcorre a la tardor del 2022 quan les dones iranianes van sortir al carrer i es van aixecar el vel. Les universitats van tancar, les estudiants dels instituts provocaven els seus superiors i la policia no va fer més que reprimir amb duresa, es van incrementar les penes, es van omplir les presons, però la revolució hi era. A la casa d’Alí, els aires de la revolució també es filtren a la primera part amb la visita d’una amiga de la filla gran que ha estat agredida en una manifestació. Fins aquest moment no estem davant de la millor de les pel·lícules possibles, però veiem com la realitat està allà reclamant una explicació i com el cineasta amb certa poca traça intenta crear un bon drama. A partir d’un moment situat a la meitat del metratge, “Les graines du figuier sauvage” fa un gir inesperat i la trama social passa a convertir-se en una trama metafòrica. Sembla com si la realitat exterior s’hagués eclipsat i la metàfora esdevingués l’instrument perfecte per explicar-ho tot i abandonar qualsevol possible complexitat. La metàfora s’instal·la al cor de la família. El pare perd l’arma que li ha donat el govern i la seva carrera política es pot veure compromesa. Les autoritats l’adverteixen que pot patir tres anys de presó per pèrdua de confiança davant de la missió política. A partir d’aquest gest banal, la revolució queda en un altre lloc i s’instal·la a casa. El pare vol descobrir quina de les tres dones li ha robat l’arma i el monstre comença a perdre la raó. El significat de la metàfora és tan obvi que és ridícul i es transforma gairebé en una classe elemental d’introducció a la psicoanàlisi. En perdre l’arma, el pare ha estat castrat per alguna de les dones. La castració posa el pare nerviós perquè ha perdut el fal·lus que li atorga el poder i a partir d’aquí comença a donar puntades de peu com una bèstia ferida. La revolució familiar passa per destruir el patriarcat, com a prefiguració d’una altra revolució política més àmplia, consistent a aniquilar el patriarcat dels Ayatolah que governa a l’Iran. Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’ Mohammad Rasoulof porta amb valentia la revolta iraniana a Canes: (..) ‘The Seed of the Sacred Fig’ assumeix una carrega extracinematogràfica evident com a símbol polític dels represaliats pel règim iranià. El resultat final és una esplèndida, contundent i compromesa pel·lícula que trasllada la revolta popular de l’Iran teocràtic sota lemes com “Dona, vida i llibertat” a l’àmbit domèstic amb una família amb un pare que treballa per la duríssima repressió del règim i com el conflicte nacional afectarà la relació del pare amb la seva dona i les seves dues filles joves. Una pel·lícula que juga constantment a l’al·legoria amb un relat que té quelcom de guió teatral. La pel·lícula acaba desplaçant-se de Teheran a les zones rurals per acabar d’aprofundir en la vessant autoritària i fanatitzada del pare envers les dones de casa seva en una clara analogia entre patriarcat i règim dictatorial i misogin. Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’ El represaliat Rasoulof exhibeix la seva fúria contra el règim iranià: (..) El seu títol al·ludeix a la figuera sagrada, un arbust les llavors del qual creixen parasitant altres plantes i arbres fins a asfixiar-los, i funciona a tall de metàfora del que el règim iranià fa als seus ciutadans. Tot el que el seu metratge conté, això sí, és molt més directe i literal: el protagonitza una família encapçalada per un investigador judicial que acaba de ser ascendit quan esclaten les protestes del 2022. Si bé ell i la seva dona creuen a ulls clucs en el discurs oficial –que l’Iran és víctima d’un complot a escala mundial, i que qualsevol crítica al govern és un acte de terrorisme–, la idea que les seves dues filles tenen del país coincideix amb la que Rasoulof transmet: que és un sistema aberrant, fonamentat en l’obediència cega a Déu i al tirànic govern que la imposa a qualsevol preu, on impera el fanatisme i s’elimina qualsevol veritat que posi en dubte el discurs oficial. I empatitzar per complet amb aquest missatge no és incompatible amb lamentar la pèrdua de potència que la pel·lícula va experimentant a mesura que avança. Arribat el moment, després de perdre l’arma que se li ha proporcionat, el patriarca es deixa envair per la paranoia, i el que havia sigut una impecable exhibició de cine realista de denúncia passa a convertir-se en una intriga repetitiva i enroscada sobre si mateixa, decidida a resoldre’s oferint a l’espectador un missatge d’esperança i disposada a adoptar totes les decisions argumentals estúpides que facin falta per aconseguir-ho (..). Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: És innegable la importància avui del cinema de Mohammad Rasoulof, un director condemnat a presó a l’Iran que troba la manera de continuar fent pel·lícules clandestinament i escapar del seu país per venir a festivals de cinema. Com a denúncia d’un sistema pervers i cruel, gairebé feixista, pel·lícules com “The Seed of the Sacred Fig” podrien entrar en aquesta discutible categoria de «necessàries», aquells films que es recomanen més pel tema que tracten i no necessàriament pels mèrits cinematogràfics. Aquí, potser, estiguem davant d’un d’aquests casos. És probable que Rasoulof s’emporti premis importants de Canes però no arribaran, necessàriament, per la qualitat cinematogràfica de la seva proposta sinó pel que aquests guardons signifiquen com a postura política i reclam internacional. És que (..) amb les seves gairebé tres hores de durada peca d’una sèrie d’importants problemes en l’estrictament cinematogràfic, des del seu guió ple de llacunes, forats i capricis narratius fins a una realització que voreja allò maldestre, estès, poc consistent i fins i tot confús. La de Rasoulof són dues o tres pel·lícules en una que s’estenen per gairebé tres hores intentant oferir una reflexió sobre com la situació política de l’Iran impacta a la vida d’una família. I si bé el missatge travessa la pantalla i queda ben clar, els mètodes per arribar fins a aquest resultat són almenys inconsistents, per no dir mediocres (..). Altres reaccions (només enllaços).- Carlos F. Heredero, article per a ‘Caimán’, en què, entre altres coses, diu: (..) estava cantada l’acollida entusiasta al cineasta a la platea de la gran sala Lumière i el suport de la intel·lectualitat cinematogràfica europea a la figura personal del director. Una altra cosa hauria de ser la valoració estrictament cinematogràfica de la seva pel·lícula, que comença molt a prop de la fórmula pròpia d’Asghar Farhadi (un drama moral més aviat sobreescrit) i acaba capbussant-se de ple al territori de la metàfora política, cultural i psicoanalítica més evident i menys subtil. Diego Batlle, crítica per a ‘Otros Cines’, en què, entre altres coses, diu: Mohammad Rasoulof és un bon cineasta i “The Seed of the Sacred Fig” és una pel·lícula potent i valenta, però si en poques hores més guanya la Palma d’Or serà més per qüestions polítiques que pels seus valors estrictament cinematogràfics. (..) Rasoulof ho treballa tot des de la ficció, però a l’hora d’exposar el descontentament social apel·la a imatges de les massives protestes i la resposta sagnant del règim contra les noies que es van viralitzar en xarxes socials. Un dispositiu que afegeix encara més força i sentit polític al film, però que també sona a un mecanisme calculat per a sumar adeptes i suports per al seu projecte. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en remarca: El fascinant relat de Mohammad Rasoulof de violència i paranoia  a l’Iran. La història del director exiliat sobre la misogínia i la teocràcia de l’oficialisme al seu país d’origen pot ser defectuosa, però la seva importància està fora de dubte. (..) Potser la qüestió és que “La llavor de la figuera sagrada” és una pel·lícula que s’ha d’entendre finalment en aquests termes enigmàtics, poètics i simbòlics que semblaven haver estat substituïts al cinema iranià, i que les representacions realistes d’allò en què s’ha convertit l’Iran es troben a les imatges dels telèfons mòbils que es comparteixen a les xarxes socials. La pel·lícula pot no ser perfecta, però el seu coratge i la seva rellevància estan fora de dubte. Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter: (..) Que “La llavor de la figuera sagrada” comenci com el tipus de peça de cambra subtil i complexa per la qual és conegut el cinema iranià, ja sigui en pel·lícules com “Close-up” o “Una separació”, només per desviar-se cap a l’horrífic (i, gairebé al final, cap a una cosa més propera al western), és per tant natural. Tenint en compte que és un dels principals cronistes de l’estat terrible del seu país, i que la seva pròpia vida i seguretat estan en joc amb cada pel·lícula nova, ara és difícil imaginar-se Rasoulof fent qualsevol altra cosa. Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què comença dient: Mohammad Rasoulof, que va fugir del seu país després de ser condemnat a vuit anys de presó a principis d’aquest mes per “delictes contra la seguretat nacional”, ens ha brindat una pel·lícula excel·lent a la competició oficial de la 77a edició del Festival de Canes , i no és estrany que les autoritats iranianes tinguessin la intenció d’impedir costi el que costi la seva estrena internacional. I és que el director no només enarbora valentament i orgullosament la bandera de la llibertat pel seu compte i risc, sinó que també demostra ser un cineasta de primera categoria (..). La seva nova obra, “The Seed of the Sacred Fig”, el consolida encara més com un gran cineasta, ja que és una exhibició impressionant i convincent dels seus dons, una cinta que il·lustra el poder de la ficció per transmetre els dilemes més urgents que assolen les societats, especialment pel que fa a les més despòtiques —normalment masculines—, davant de la rebel·lió contra la injustícia dels joves i les dones.

Competició.

De Michel HAZANAVICIUS, “La plus précieuse des marchandises” / “The Most Precious Of Cargoes”. Producció: França. Durada: 1h21. Guió: Michel Hazanavicius, Jean-Claude Grumberg, adaptat de la novel·la homònima de Jean-Claude Grumberg. Música: Alexandre Desplat. Animació. Amb les veus de Jean-Louis Trintignant, Dominique Blanc, Denis Podalydès, Grégory Gadebois. Nota sinòptica: Drama de la Segona Guerra Mundial, sobre un nen jueu que anava amb la seva família en un tren amb destinació a Auschwitz, el llancen fora i acaba criat per la dona d’un llenyataire, polonesos sense fills. Sinopsi: Hi havia una vegada, en un gran bosc, un pobre llenyataire i una pobra llenyataire. El fred, la fam, la misèria i pertot al voltant seu la guerra, els feien la vida ben difícil. Un dia, el pobre llenyataire acollirà un nadó. Un nadó llançat des d’un dels molts trens que passen constantment pel seu bosc. Protegit costi el que costi, aquest nadó, aquesta petita mercaderia capgirarà la vida d’aquesta dona, la pobra llenyataire, del seu pobre marit llenyataire, i de tots el que creuaran el seu destí, fins l’home que el va llençar del tren. La seva història revelarà el pitjor i el millor del cors dels homes. | DF: StudioCanal*. EF: 20.11.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Algunes reaccions.

Diego Lerer, la crítica per a ‘Micropsia’: Un conte fosc, dens però amb un final relativament optimista sobre els horrors de l’Holocaust, (..) és un document breu però sensible sobre l’època, narrat des de una perspectiva inusual. Basada en la novel·la de Jean-Claude Grumberg i adaptada en un format d’animació força artesanal, la pel·lícula pren com a protagonistes una parella de llenyataires polonesos que viuen enmig d’un bosc i que un dia, en allò que per a ells és un miracle, des d’un tren els «deixen» de regal un nadó. És que la llenyataire (amb la veu de Dominic Blanc) s’acostava a cada tren que passava demanant algun tipus de «mercaderia» per tapar la gana i el fred. I aquest somni una vegada es va complir, però per l’altra banda: del tren va caure un nadó i la dona, que n’havia perdut un, el va sentir com un missatge dels déus. Però el seu marit (Grégory Gadeois) tenia més clar de què es tractava: el nadó va ser llançat del tren per algun dels presoners jueus que marxaven al camp de concentració d’Auschwitz, amb la intenció de salvar-lo. I no es va tractar d’un regal del cel ni de bon tros. De fet, per al llenyataire (no tenen nom, els personatges) de bona notícia no en té res. Un paio rude, tosc i de poques paraules, no només no vol haver de bregar amb més nadons sinó que considera que els jueus són monstres sense cor i que aquest nadó els arruïnarà la vida. Però passa tot el contrari. Almenys durant un temps, la vida de tots dos canvia, s’alegra i floreix, acompanyats per una nena simpàtica que els alegra la dura i aspra existència enmig del per temporades gelat bosc. Aquesta és, si voleu, la part més infantil o familiar de la història. Després, sí, vindran els problemes, però no els causarà la nena sinó les forces en disputa, els prejudicis i altres horrors que trencaran aquest breu paradís allà aconseguit. La pel·lícula abandonarà de mica en mica els llenyataires per explicar la història des del punt de vista del passatger del tren que va llançar la nena amb l’ínfima possibilitat de salvar-la. I aquesta serà una subtrama més fosca i densa, amb els camps de concentració al centre. La pel·lícula d’Hazanavicius posa al centre del seu debat el tema de l’antisemitisme i de com el poble polonès mateix promovia l’aniquilació del poble jueu. Això de «no tenen cor» els personatges ho creuen com un fet real i al llenyataire de fet li sorprenen els batecs del pit de la nena, humans com els de qualsevol altre. Aquest desconeixement de l’«altre» és el disparador dels problemes que sorgiran cap a la meitat de la història. Sobre la seva última part ja estem davant d’un film animat per a adults –sense infants, ni gossets prims, ni conills que fugen, cabrits ni ocellets–, un que reflexiona sobre la fi de l’Holocaust, els supervivents, els diferents camins recorreguts i la possibilitat de retrobaments. Narrada per Jean-Louis Trintignant, és un conte moral, una faula del segle XX que du conceptes clàssics de la literatura a temps terribles i moderns. Com tanca la veu en off sobre el final, alguns podran dubtar de la veracitat dels fets (i de les faules), però les coses van succeir a la realitat. I moltes persones de les generacions actuals existim gràcies als que van sobreviure a l’Holocaust. Àngel Quintana, al cinquantè article (i darrer d’aquesta edició de Canes) per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: (..) Michel Hazanavicious és un cineasta tot terreny al qual li agrada crear imatges que provinguin d’altres imatges per fer un procés de vampirització de resultats més que qüestionables. En el curiós periple pel cinema mut, el melodrama de postguerra, el cinema de Godard i el cinema japonès de sèrie B, li faltava treballar a l’animació. (..) La pel·lícula es pot considerar com un compendi dels defectes i virtuts de Hazanavicious. En el capítol de les virtuts destaca en aquest cas el seu cuidat treball d’animació i creació d’un món que parteix de la faula per remetre a la Història. Entre els seus defectes hi ha el to emfàtic i excessiu del relat -puntuat per un excés de música- i el desig de convertir la faula en una lliçó moral que acaba tenint de pel·lícula de beneficència. Carlos F. Heredero, a l’ article per a ‘Caimán’: A partir d’un conte escrit per Jean-Claude Grunberg (fill de pares deportats a Auschwitz), Hazanavicius reconverteix la seva història en una curta pel·lícula d’animació (81 minuts) en què tot el que hi posa ell (signant del disseny i del dibuix dels personatges), no només és força lleig i pobre, sinó incomprensiblement primari sota el pretext del naïf. Potser en mans d’altres dibuixants, amb un altre concepte d’animació i sota la direcció d’un cineasta menys propens al sentimentalisme més carrincló, aquesta faula sobre l’horror de la Shoah, que parla de la infància desemparada, víctima de la barbàrie nazi (..), hauria resultat més interessant, però la proposta que ha arribat a la pantalla es dissol finalment com un terròs de sucre benintencionat (la disposició de la gent de bon cor per cuidar els nens) tot i que els seus materials dramàtics i narratius (els forns crematoris, la intolerància racista, la connivència amb el nazisme) apunten cap a un territori no precisament propici per a allò sentimental. Si s’hi afegeix un subratllat musical excessiu i una resolució final carregada d’emfàtic humanisme, ja tindrem tots els vímets acostumats en un cineasta de fals prestigi al qual Canes insisteix, una vegada i una altra, a oferir-li una plataforma de llum que no es mereix (..). Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) La faula és força esquemàtica, l’animació artesanal és eficaç, la banda sonora del cotitzat Alexandre Desplat és massa ampul·losa, maçulant i subratllada (..). Un film correcte, millor del que es podia esperar llegint la sinopsi però sense arribar al que un espera per a una Competició Oficial com la de Canes. Altres reaccions.- Leslie Felperin, a la ressenya a ‘The Hollywood Reporter’: (..) Examinada estrictament en termes estètics, sense fer referència a cap context més ampli, “The Most Precious Of Cargoes” és una decepció, macabra i excessivament manipuladora, gràcies sobretot a la partitura xaroposa d’Alexandre Desplat. La novel·la original en què es basa, de l’eminent dramaturg i escriptor francès Jean-Claude Grumberg, pot ser més eficaç, però l’adaptació d’Hazanavicius no té la ironia postmoderna que molts van elogiar a l’original de Grumberg. Almenys l’animació aquí és sovint sorprenent, especialment els fons d’estil aquarel·la que transmeten la bellesa dura i insensible del paisatge. Quina llàstima que no hi hagi la mateixa delicadesa en el guió, que passa d’un suggerent conte de fades a una altra lletania de dolors i sofriments, els distintius de tanta ficció mitjana de l’Holocaust (..). Olivier Lamm, ressenya a ‘Libération’, en què remarca: La pel·lícula d’animació de Michel Hazanavicius, sobre una parella de llenyataires polonesos que viuen a un tir de pedra d’Auschwitz, s’allunya de l’obra de la qual està adaptada per deixar-hi brollar l’horror. Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Michel Hazanavicius signa una joia d’animació, modesta i profunda, sobre el tema dels camps de concentració i els que van ajudar els jueus, sempre difícil de representar.

Cannes Première.

De Gaël MOREL, “Vivre, mourir, renaître“. Producció: França (ARP, Arte). Durada: 1h49. Guió: Gaël Morel, Laurette Polmanss, Gilles Taurand. Amb Victor Belmondo, Lou Lampros, Théo Christine, Noah Deric, Amanda Lear, Stéphane Rideau, Elli Mederiros. Sinopsi: L’Emma (Lou Lampros) estima en Sammy que estima el Cyril que també l’estima. El que podria haver estat una aventura romàntica a finals del segle passat es veurà dinamitat amb l’arribada de la SIDA. Tot i que esperaven el pitjor, el destí de cada personatge farà un gir inesperat. Informació:  Quan et diuen que moriràs i que la medicina finalment et salva, com pots agafar-te aquesta nova vida? És una pròrroga o un nou començament. (..) Gaël Morel filmarà la urgència de la joventut, l’edat adulta que comença de cop, com una promesa, un vol al qual el destí talla les ales, abans que la vida reprengui els seus drets, però ja no com abans. (MédiasInfo). | VI: Goodfellas*. DF: ARP Sélection. EF: 25.09.2024. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné,  Sens Critique (fr), MyMovies.|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: (..) Després de convertir-se en actor revelació, no va trigar a iniciar una carrera desigual com a cineasta que es prolonga en una pel·lícula desigual sobre els anys de la SIDA, el títol de la qual ens introdueix en l’esquema narratiu de la proposta. El temps de la vida és el temps en què un jove conductor de metro que viu amb la seva dona i un fill troba el veí del pis superior, un jove fotògraf. Entre els dos veïns hi haurà una relació amorosa que es complicarà quan la dona comunica que està embarassada. L’acció es desenvolupa a principis dels anys noranta i després de l’amor ens assabentem que ha arribat el temps de la mort. El fotògraf és seropositiu i ha transmès el virus al seu amant, la dona ha d’avortar. Morel dissenya l’arquitectura d’un drama que intenta minimitzar portant-nos al temps d’una mort plàcida i una idea de resurrecció afectiva a partir del pes de la memòria. Morel allarga el temps de la seva història, força la poètica que acompanya la tragèdia i intenta convertir el relat generacional en una bella història d’amor/amistat de caire convencional. Altres reaccions.- Luc Chessel, ressenya per a ‘Libération’, en què remarca: La pel·lícula de Gaël Morel sobre un triangle amorós atrapat en l’epidèmia del VIH té dificultats per a emocionar-nos. Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Gaël Morel signa un melodrama simple, depurat i commovedor sobre un triangle amorós.

Sessions Especials.

De Tudor GIURGIU, Cristian PASCARIU, Tudor D. POPESCU,”Nasty-More Than Just Tennis“ / “Nasty”. Producció: Romania (Libra Films). Durada: 1h47. Guió: Tudor Giurgiu, Cristian Pascariu. Muntatge: Tudor D. Popescu. Documental. Amb Ilie Nastase, Ion Tiriac, Bjorn Borg, John McEnroe, Billie Jean King, Jimmy Connors, Rafael Nadal, Boris Becker, Yannick Noah, Nadia Comaneci. Sinopsi: El 1972 va ser un punt d’inflexió en la carrera d’Ilie Nastase: va guanyar el seu primer US Open, alhora que va arribar a la final de Wimbledon i de la Copa Davis. Anant i tornant en el temps i amb imatges d’arxiu sorprenents i entrevistes exclusives amb atletes de primer nivell, el documental explora els alts i baixos de Nastase, les controvèrsies que l’envolten i l’impacte durador que ha tingut en el món del tennis. Simpàtic, encantador i generós, però temperamental, arrogant i obscè, el Sr. Nice’n’Nasty va interrompre l’antiga etiqueta de l’esport als anys 70 i es va convertir en la seva primera estrella de rock rebel. Vídeo: Tràiler. | VI: Goodfellas*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Fora de Competició.

De CHAN Peter Ho-Sun, “She’s got no name” (“Murder of the Husband”). Producció: Xina-Hong Kong (We Pictures*). Durada: 2h30. Guió: Feng Jiang, Yang Shang, Ling Shi, Yiran Pan. Amb Ziyi ZHANG, Chuanjun WANG, Jackson YEE, Liying ZHAO, Jiayin LEI, Mi YANG, DA Peng, Xian LI, Wei FAN, CI Sha, Zifeng ZHANG. Nota sinòptica: El patiment d’una dona va provocar la revolució dels drets socials de les dones a la Xina. Un cas estrany va provocar milers d’onades. Hi ha diferents opinions sobre la veritat. Quan tota la història del cas es va refer gradualment com peces d’un trencaclosques, la gent es va adonar que la veritat ja no era tan important. Sinopsi: S’inspira en un dels casos d’assassinat sense resoldre més famosos de la Xina. Ambientada en un carreró concorregut durant l’ocupació japonesa de Shanghai als anys quaranta, la pel·lícula narra la vida d’una dona, Zhan-Zhou (Zhang Ziyi), acusada d’esquarterar el seu marit, un assassinat que sembla impossible que l’hagués pogut cometre tota sola. L’afer va posar a Zhan-Zhou en el punt de mira i la va sotmetre al judici de l’opinió pública, fins al punt que el seu destí es va acabar fusionant amb el del país. Informació: Passa per ser la més gran producció xinesa de l’any. Comporta el retorn de l’actriu Zhang Ziyi al Festival de Canes. | VI: We Distribution Limited*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Un Certain Regard.

De Céline SALLETTE, “Niki“. Producció: França (Cinéfrance Studios, Wild Bunch Production). Durada: 1h38. Guió: Céline Salette, Samuel Doux. Amb Charlotte Le Bon, Damien Bonnard, Marie Zabukovec, Judith Chembla, John Robinson, Quentin Dolmaire. Sinopsi: Biopic. El 1952, Niki de Saint Phalle té vint-i-tres anys, és model, aspirant a actriu, casada amb Harry, un jove encantador, i mare de Laura, una nena de dos anys. Junts, han fugit a França des d’una Amèrica que s’enfonsa en l’espiral paranoica del macartisme, i els seus pares tenen pressa per fer-los encaixar. París els submergeix en l’entusiasme, però no per molt de temps. Records llunyans i aterridors comencen a sorgir en Niki. La seva vocació artística serà la seva salvació. Informació: Catherine Marie-Agnès Fal de Saint Phalle, rebatejada Niki per la seva mare als quatre anys, va decidir dedicar-se plenament a l’art l’any 1953. Unint-se al grup dels Nous Realistes –que incloïa l’artista suís Jean Tinguely, amb qui es va casar per segona vegada el 1971 -, Niki de Saint Phalle va produir les seves primeres pintures de Tirs el 1961, va començar a crear les seves famoses escultures feministes Nanas en paper encolat i resina el 1964, abans de treballar a partir dels anys 1970 en projectes d’instal·lacions monumentals com el Jardin des Tarots a Itàlia o la Font Stravinski de París. Va dirigir la pel·lícula experimental Daddy en col·laboració amb el director Peter Whitehead el 1972 (AlloCiné). Òpera prima de l’actriu Céline Sallette. | VI: Pulsar Content. DF: Wild Bunch*. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety (ang).|

Algunes reaccions.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: (..) L’obra [artística de Niki de Saint Phalle] queda fora de camp permanentment [a la pel·lícula] per privilegiar la dona artista i explicar-nos alguna faceta de la seva vida. Céline Sallette barreja diferents temporalitats per explicar-nos la vida d’una noia que als 16 anys comença la feina com a model per a Vogue i Life. L’artista, personatge interpretat per Charlotte Le Bon- s’havia traslladat als Estats Units amb la seva família, en què la figura del pare es va convertir en un monstre que en va abusar als onze anys. Als Estats Units coneix l’escriptor Harry Matthews i s’instal·la en una acomodada vida burgesa entre els Estats Units i París. Té dos fills, però la vida d’aparença confortable la trasbalsa com a dona. Niki comença a col·leccionar tisores, ganivets, destrals, pistoles i altres objectes que la converteixen als ulls dels altres en una actriu pertorbada. És traslladada a un hospital psiquiàtric de Niça on lluita per tenir algun element que li permeti pintar. Al psiquiàtric sent la necessitat de l’art i comença el seu trajecte com a pintora naïf. Després es converteix en autora de collages inspirats en l’obra de Gaudí per acabar descarregant la seva energia a les obres de shooting Painting. A les seves instal·lacions, el públic podia llançar objectes contra el quadre per provocar que la pintura es trenqués i adquirís diverses formes producte del fer. Céline Sallette realitza un biopic convencional, poc inspirat, que s’acaba al moment on sent com l’art pot ser un element per trencar amb les convencions, per alterar la vida. Som als anys seixanta i la carrera de Niki de Saint Phalle comença a emergir, com a dona creadora, autodidacta capaç de trencar les convencions amb què la dona ha estat representada en l’art contemporani. Altres reaccions.- Sandra Onana, ressenya per a ‘Libération’, en què explica: La cineasta dedica el seu primer llargmetratge als primers anys de la carrera de l’artista visual Niki de Saint Phalle, interpretada per una convincent Charlotte Le Bon, sense que apareguin les seves obres a la pantalla. La idea d’una pel·lícula sobre Niki de Saint Phalle li va venir a Céline Sallette en trobar-se amb una entrevista amb l’artista visual a Instagram, filmada al seu estudi l’any 1965 i rebutjant sense embuts les preguntes masclistes d’una periodista. La cineasta diu que li va sorprendre la seva verba inconformista, però també la seva gran semblança amb Charlotte Le Bon. I no hi ha res més natural que veure l’actriu assumir el paper principal del biopic dedicat als anys d’aparició de l’artista, abans del boom de la notorietat internacional. No cal cap expressió facial, veu amb les mateixes inflexions francoamericanes, postura del cap que no es deixa enganyar: Le Bon i Saint Phalle tenen en comú el fet de començar com a models (..). Jessica Kiang, ressenya per a ‘Variety’ en què remarca: Charlotte Le Bon protagonitza un bonic però fràgil retrat d’una artista menys el seu art. Centrant-se en la convulsa vida personal de la pintora i escultora Niki de Saint Phalle, el debut com a directora de Céline Sallette (..) amb prou feines rasca la superfície d’un profund llegat creatiu. Olivia Popp, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Aquest retrat d’una artista incompresa és el debut frustrant en la direcció de l’actriu nominada al César Céline Sallette.

Un Certain Regard.

De Tawfik ALZAIDI, “Norah“. Producció: Aràbia Saudí. Durada: 1h34. Guió: Tawfik Alzaidi, Stephen Strachan. Amb Yagoub Alfarhan, Maria Bahrawi, Aixa Kay. Nota sinòptica: Ambientada a l’Aràbia Saudí als anys noranta, “Norah” és una història profundament commovedora sobre dues ànimes bessones que es troben i descobreixen les forces creatives que els impulsen. Sinopsi: Un nou professor, en Nader (Yagoub Alfarhan), arriba a un poble remot i coneix la Norah (Maria Bahrawi), una noia valenta, que l’inspira i li desperta el talent artístic i la passió. De la mateixa manera, en Nader il·lustra la Norah sobre el món més ampli que hi ha fora del poble i s’adona que ha d’abandonar el seu món per trobar un lloc on la seva imaginació i esperit puguin ser lliures. Aquesta relació canvia les seves vides per sempre. Vídeo: Tràiler VOSA. Informació: El director, Tawfik Alzaidi, ha escrit: Aquesta pel·lícula té lloc al meu país, l’Aràbia Saudita, als anys 90 quan l’art en totes les seves formes, formes i colors no estava permès. Ara tot ha canviat, però va ser un temps que va durar 35 anys. Molts artistes i músics van aturar la seva carrera artística a causa de la pressió exercida sobre ells. Aquesta pel·lícula tracta sobre aquelles persones especials que van aconseguir mantenir viva la seva creativitat tot i ser considerades diferents o alienes per la seva societat en aquell moment. Però aquests artistes van inspirar els artistes d’avui, la nova generació, i el seu treball ara és reconegut a tot el món. Des dels 12 anys tenia una passió per la creativitat i l’art. Sempre intentava entendre per què estava prohibit a la meva societat. Vaig formar part de la primera onada de nous directors saudites que van començar a fer curtmetratges l’any 2006. A l’Aràbia Saudita no hi havia cinema i la gent sempre em deia que no tenia sentit intentar fer pel·lícules aquí. Quan estava pensant en idees per al meu primer llargmetratge, em vaig trobar amb algunes de les històries d’artistes que havien estat suprimits als anys 80 i 90. Les seves històries van ressonar amb mi i em vaig sentir com si estigués en la mateixa situació. Crec que sempre hi ha creativitat dins de les persones que necessita tenir una sortida al món exterior. La creativitat, per a mi, és una eina per comunicar-se entre les persones i ho vull demostrar en aquesta pel·lícula. Per altra banda, la revista ‘Variety’ explica:  “Norah”, que es va estrenar localment al desembre al Festival de Cinema del Mar Roig de l’Aràbia Saudí a Gidda, s’estrenarà internacionalment a la prestigiosa secció Un Certain Regard de Canes, essent la primera pel·lícula saudí que es projecta a Canes i esdevenint un símbol del creixement ràpid de les ambicions cinematogràfiques del regne des que l’Aràbia Saudí va aixecar la prohibició del cinema relacionada amb la religió de 35 anys el 2017. Òpera prima: “Norah” és el primer llargmetratge de l’escriptor i director saudita Tawfik Alzaidi. El guió de la pel·lícula va guanyar un premi del fons de la Comissió de cinema saudita Daw Film Competition, una iniciativa llançada pel Ministeri de Cultura de l’Aràbia Saudita per donar suport i animar la propera generació de cineastes saudites. “Norah” és el primer llargmetratge d’Aràbia Saudita que es va rodar íntegrament a la regió d’Al-Ula, una zona extraordinària de bellesa i patrimoni natural (NorahMovie). | VI: Cercamon. Enllaços: Web oficial, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.|

Quinzena dels Cineastes.

De Jean-Christophe MEURISSE, “Les Pistolets en plastique” / “Plastic Guns”. Producció: França. Durada: 1h35. Guió: Jean-Christophe Meurisse, Amélie Philippe. Repartiment: Delphine Baril (Léa), Charlotte Laemmel (Christine), Laurent Stocker (Paul Bernardin), Gaëtan Peau (Michel Uzès). Sinopsi: Durant el seu viatge a Dinamarca, detenen Michel Uzès, un home d’uns quaranta anys, de qui la policia sospita que és Paul Bernardin, un assassí buscat acusat de matar la seva dona i els seus tres fills fa uns anys. Mentre l’Uzès sosté que és innocent, dues detectius aficionades, la Léa i la Christine, es proposen dur a terme la seva pròpia investigació. Alhora, a l’Argentina, un francès d’uns quaranta anys amb un passat misteriós celebra el seu casament amb la seva bonica i jove promesa… Text de presentació de la Quinzena: Inspirat en un dels successos francesos més destacades dels últims anys, “Les Pistolets en plastique” de Jean-Christophe Meurisse és una comèdia hilarant portada per actors excel·lents i desfermats. En aquest petit teatre de la crueltat, un home mata tota la seva família, desapareix a la natura i s’ho agafa amb calma a l’estranger. Qualsevol semblança amb un assassí presumpte no és necessàriament fortuïta. (..) Un hom tan admirat com limfàtic, investigadores aficionades de la web que es deixen anar durant el seu pelegrinatge al lloc del crim, un quídam pres per l’assassí a l’estranger quan ve a participar en un concurs de dansa country… Certa tradició de la comèdia francesa potenciada amb un humor macabre. | VI: Charades. DF: Bac Films. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies|. Film de cloenda de la Quinzena.|

Algunes reaccions.

(Només enllaços).- Savina Petkova, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) una revisitació en clau de farsa d’un succés real que es recolza molt en un humor macabre.

Cannes Classics. 60 anys d’”Els paraigües de Cherbourg” de Jacques Demy, Palma d’Or 1964.

“Els paraigües de Cherbourg” / “Les parapluies de Cherbourg“, de Jacques Demy (1964). Durada: 1h32. Una presentació de Ciné-Tamaris. Restauració 4K realitzada pels laboratoris Eclair Classics i L.E Diapason de París, sota la supervisió de Mathieu Demy i Rosalie Varda-Demy i produïda a partir del negatiu original escanejat en immersió. Restauració sonora realitzada a partir d’una barreja de música i veus, en tres pistes i en estereofonia.

Cannes Classics. Còpies restaurades.

“Boja evasió” / “Loca evasión” / “Sugarland Express” / “The Sugarland Express”, de Steven Spielberg (1974). Durada: 1h50. Una presentació d’Universal Pictures. Restauració 4K supervisada per Steven Spielberg.

Cannes Classics. 40 anys de “París, Texas” de Wim Wenders, Palma d’Or 1984.

“Paris, Texas“, de Wim Wenders (1984). Durada: 2h28. Una presentació de la Wim Wenders Stiftung. Una restauració 4K encarregada per la Wim Wenders Stiftung sota la supervisió de Wim Wenders i amb l’amable col·laboració d’Argos Films.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!