Club 7 Cinema

De les quatre nominacions als Oscar que va congriar Diari d’un escàndol, dues van ser per les actrius protagonistes, Judi Dench i Cate Blanchett., que són el gran actiu d’aquesta pel·lícula. Hagués estat igualment just que es reconegués el gran mèrit del responsable de càsting, per l’encert en la tria dels actors que donen al vida al noiet enderiat amb la mestra i al que encarna el paper del marit d’aquesta dona, un professor de la burgesia bohèmia ?en paraules de la ressentida Barbara Covett?.

Judi Dench aporta no tan sols la veterania i la millor tradició interpretativa britànica, sinó una subtilesa extraordinària i una matisada versatilitat expressiva, de manera que el seu personatge és alhora i succesivament una professora de la vella escola, una dona avesada a encarar els reptes escolars dels canvis socials, una senyora amb classe, una amiga que inspira confiança, una manipuladora patològica, un ésser d’aparença ferrenya i tanmateix íntimament fràgil fins a esmicolar-se… I tot, amb un registre coherent, sense recórrer a escarafalls gesticuladors. Al seu costat, Cate Blanchett resulta sobretot una presència. Contrastadament d’aspecte delicat, el seu rostre reflecteix amb precisió el desencaix amb la feina de mestra, per la qual no té cap mena de vocació, i al mateix temps transmet, potser fins de manera massa òbvia, la perplexitat emocional que viu el seu personatge. El seu físic trencadís i tot ella reclamen de forma convincent l’escalf entre maternal i amistós/amant que la companya li ofereix ?amb cobrament revertit?. No obstant això, Cate Blanchett poc supera l’estadi de presència escaient als diversos estats pels que passa la seva Sheba Hart.

Per seguir, cal anar a "Vull llegir la resta de l’article"

La tercera nominació a l’Òscar de Diari d’un escàndol va ser per a Patrick Marber i el seu guió adaptat. Marber el coneixem com autor de la peça teatral Acosta’t, que Mike Nichols va traslladar al cinema amb el títol Closer, deixant en mans de Julia Roberts, Jude Law, Natalie Portman i Clive Owen els personatges víctimes de la superficialitat sentimental. Ja en el guió d’aquella pel·lícula, Patrick Marber no va saber desenganxar-se del seu propi text teatral primmigeni. Ara, a Diari d’un escàndol, queda massa esclau del llibre de Zoe Heller, especialment del recurs literari que la protagonista escrigui un diari personal, a partir del qual relata el que veu i el que passa, prenent la distància que cal. Això imposa a la pel·lícula una veu en off demiúrgica, que descriu amb bellíssimes i novel·lesques paraules la psicologia dels personatges i en narra determinades circumstàncies i decisions.

No es pot pas dir que les seqüències siguin simples il·lustracions del diari personal de Barbara Covett ?tot i ser-ne?, perquè la qualitat interpretativa i la posada en escena de Richard Eyre hi atorguen una tangible entitat dramàtica, fins al punt de fer-nos "oblidar" que una pàgina manuscrita per la provecta professora ens hi ha introduït. Ara bé, la veu en off s’encarrega de desposseir els protagonistes de la mínima possibilitat de revelar-se’ns davant de la càmera i, efectivament, els actors queden com a magnífics intèrprets d’uns papers que, diguem-ho així, ja coneixem perfectament abans que se’ns manifestin. Com si volgués compensar-ho, el guió va tendint progressivament a la desmesura dramàtica, plantejant unes situacions de manipulació personal i de calculadíssima ambigüitat eròtica, prou forçades i fins a cert punt inversemblants. És aquí on intervé el quart nominat a l’Òscar, Philip Glass i la seva música emfàtica, que hi carrega les tintes tant com pot, maldant per atorgar als moments una importància que no acaben d’agafar. I així s’arriba a una artificiosa saturació melodramàtica.

Prestigiós director teatral i més discret  cineasta, Richard Eyre llueix un notable bon gust i eficàcia en les seqüències sobre la relació entre la mestra d’Art i el xicot, sap dirigir els seus intèrprets i, en general, domina la posada en escena. Els ambients escolars i familiars els retrata amb tanta eficiència com construeix els espais d’intimitat de les protagonistes. Tot plegat no treu que es veu incapaç de superar les limitacions del guió i les opcions que ha près es revelen fatalment desastroses. D’ell és la responsabilitat d’injectar-hi les carregoses espirals harmòniques de Philip Glass, evidentment infructuoses i amb un efecte totalment contrari al que es pretenia. No ha sabut enfocar el desenllaç dramàtic sinó a la manera d’una barata telesèrie d’havent dinat, amb aquell professor sentimentalment despitat. I, per descomptat, no ha sabut estar a l’alçada de la noble tradició que les històries de dones perversament manipuladores tenen entre els cineastes anglosaxons.

Sinopsi: professora a punt de jubilar-se, en un col·legi de Londres, Barbara Covett no té res més a la vida que la feina i un gat. La seva soledat s’acaba quan arriba la nova professora d’Art, Sheba Hart (Cate Blanchett); ja que s’avé a la idea d’amiga ideal que Barbara sempre s’havia afigurat. Un dia, però, Barbara descobreix que Sheba manté relacions amb un noi, alumne seu, i el vincle entre elles comença a prender un caire terrible. Barbara l’amenaça de fer públic l’escàndol, començant per fer-li-ho saber al marit de Sheba… En aquest joc tèrbol i cruel, són les dèries i els propis secrets de Barbara els que van aflorant…

Director: Richard Eyre. Guió: Patrick Marber, a partir de l’obra de Zoe Heller. Fotografia: Chris Menges. Música: Philip Glass. Repartiment: Judi Dench (Barbara Covett), Cate Blanchett (Sheba Hart), Andrew Simpson (Steven Connelly).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!