Club 7 Cinema

Seguint amb el cicle que Cineambigú està dedicant a Olivier Assayas, aquests dies s’ha pogut veure a Barcelona Demonlover (2002) i Els destins sentimentals / Les destinées sentimentales / Les destinées (2000).

En aquest article reprodueixo algunes notes i comentaris que vaig escriure’n, quan al seu dia les vaig veure a Canes.

Per seguir, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article“

Els destins sentimentals / Les destinées sentimentales / Les destinées

Director Olivier Assayas. Guió i diàlegs Jacques Fieschi i Olivier Assayas, a partir de la novel·la de Jacques Chardonne. Fotografia Eric Gautier. Muntatge Luc Barnier. Assessor musical  Nicolas Bomsel. Repartiment Emmanuelle Béart (Pauline), Charles Berning (Jean Barnery), Isabelle Huppert (Nathalie), Olivier Perrier (Philippe Pommerel), Dominique Reymond (Julie Desca), André Marcon (Paul Desca), Alexandra London (Louise Desca), Julie Dépardieu (Marcelle), Didier Flamand (Guy Barnery), Jean-Baptistes Malartre (Frédéric Barnery), Nicolas Pignon (Bavouzet), Sophie Aubry (Dominique), Remi Martin (Dahlias).

Primeres notes (anotacions disperses, escrites en sortir de la sala de projecció)

1. Saga de ceramistes de Llemotges.
2. Narració novel·lesca.
3. Gran producció, amb bona ambientació i cura selecta de paisatges. 
4. Formalment: recurs de l’el·lipsi, freqüents moviments de càmera, enquadraments pla mitjà, molts paisatges significants.
5. Gran domini de la posada en escena, especialment evident en els canvis de to que hi ha al film.
6. Escenes magnífiques, sobretot la del ball.
7. Descriu l’esfondrament de la hipocresia religiosa i de la societat burgesa industrial.
8. Tracta de la fractura que la guerra genera en aquella societat.
9. La tesi del film: no hi ha res més que l’amor.

Comentari

Es tracta d’una gran producció que no ha escatimat en vestuari ni en paisatges i que narra la saga d’uns ceramistes de Llemotges, entre 1905 i 1938; anys de canvis, plens de sobresalts tràgics, amb la ferida incurable de la guerra del 14, en què s’enfonsen morals tradicionals, certeses eternes i dinasties industrials. És un retrat novel·lesc, hereu de la tradició literària francesa, que adapta l’obra homònima de Jacques Chardonne –polèmic autor d’entreguerres, marginat posteriorment per haver col·laborat amb els nazis–.

El tema central d’ Els destins sentimentals és tanmateix la perennitat de l’amor. Darrere els episodis de la saga, el cineasta francès remarca el destí que van tenint els sentiments dels diversos personatges i converteix la pel·lícula en un cant a l’amor, l’únic que sobreviurà a les hipocresies religioses superades per la Història, al trasbals de la guerra i a les fugisseres expectatives econòmiques i socials. Olivier Assayas, estilista, el·líptic i vigorós com sempre, acaba imposant la seva personalitat autoral en una obra que el podia ofegar, perquè està molt allunyada de les petites produccions contemporànies en què s’havia mogut fins ara.

Els protagonistes d’ Els destins sentimentals (Emmanuelle Béart, Charles Berling i Isabelle Huppert) han fet un treball admirable, ple de sensibilitat i contenció.

Demonlover

Director i guió Olivier Assayas. Dialoguista AOYAMA Shinji. Fotografia Denis Lenoir. Música Sonic Youth . Muntatge Luc Barnier. Repartiment  Connie Nielsen (Diane de Monx), Chloë Sevigny (Elise Lipsky), Charles Berling (Hervé Le Millinec), Gina Gershon (Elaine Si Gibril).

Sinopsi Diana de Monx, a la trentena, treballa per a una multinacional que ha comprat la productora japonesa dels hentaï –mangues pornogràfics en 3D–. Dues companyies, Mangatronics i Demonlover lluiten per tenir l’exclusiva d’aquestes noves imatges –molt lucratives– per internet. Mangatronics fitxa Diana perquè torpedini els interessos de Demonlover des de dins, mentre aquesta ha introduït els seus propis espies. Amenaçada, Diana no ha sinó d’entrar en la ciberrealitat.

Primeres notes (escrites en haver vist la pel·lícula)

Thriller sofisticat i fascinant –sobretot en la primera mitja hora–, en què Assayas filma estilitzadament, amb càmera mòbil i amb imatges de tota mena, que apareixen en pantalla, com per donar a “la realitat” del seu film una textura “video”, virtual. Certament, la narrativa la condueix a culs-de-sac, malgrat els quals l’acció segueix  endavant, com en els videojocs. Efectivament, la protagonista passa de creure’s que ho controla tot a ser peça d’un joc que hom ja no sap ben bé qui el controla: la seva “realitat” passa a ser virtual. I la dels que treballen amb ella, gairebé. No obstant tot això, el resultat és una fallida cinematogràfica: tot va quedant com penjat, gratuït, de pretensions fracassades –Avalon, de Mamoru Oshii, hi reeixia molt més–, perquè els culs-de sac no deriven enlloc i, en canvi, el final –afegit!– del nen nord-americà que té la protagonista en pantalla per a torturar-la, queda com a ben maldestre!

Com filma Connie Nielsen! Quina bellesa i quina força!

Comentari

Demonlover és un thriller sofisticat que desenvolupa una trama d’espionatge industrial entre dues multinacionals que rivalitzen per obtenir l’exclusiva de la difusió per internet d’un manga pornogràfic japonès. El francès Olivier Assayas filma estilitzadament les actuacions de la protagonista –esplèndida Connie Nielsen–, executiva d’una tercera empresa implicada en l’assumpte, que treballa secretament per una de les contendents. Amb la càmera mòbil i deformant la imatge amb tot de pantalles de video i d’impactes lluminosos, va donant una textura virtual, gairebé de videojoc, a la realitat de la protagonista. El conjunt resulta fascinant durant una bona estona, fins que comença a deixar penjat el fil narratiu, com si estiguéssim precisament en un videojoc en què anéssim passant per etapes succesives, no necessàriament connexes. Llavors, tot comença a ser artificiós, gratuït, el guió va quedant deslligat i, definitivament, resulta una obra fallida, totalment decepcionant”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!