Club 7 Cinema

Comentari sobre Franctirador americà (American Sniper | El francotirador), de Clint Eastwood.

L’argument d’aquest film gira sobre un assassí implacable i impecable que, emboscat en terrats i finestres de ciutats de l’Iraq es dedica a matar moltíssimes desenes de persones, en nom de Déu, la Pàtria (americana) i la família (la seva i la de tots els occidentals), i que resulta que ho fa per salvar vides (dels seus, no les dels altres). No és d’estranyar, doncs, que s’hagi acusat la pel·lícula des de ser “feixista”, a “colonialista”, “etnocèntrica”, “propagandística”, “patriotera”… Però, a les pel·lícules, no tot és la sinopsi argumental, hi ha una posada en escena, un tractament, l’expressió audiovisual, que en conformen el veritable discurs, no tan sols fílmic, sinó també ideològic i temàtic. I així val la pena reflexionar sobre Franctirador americà a partir del que debò plantegen les seves imatges.

Deixeu-m’ho dir d’entrada. Per mi, aquesta és una obra molt interessant, un Eastwood en la línia del díptic Banderes dels nostres pares – Cartes des d’Iwo Jima: des del símbol patròtic a l’anti-bel·licisme humanista.

Es basa, Franctirador americà, en la vida de Chris Kyle, un texà que anava per cowboy, educat pel pare en el més estricte sentit de protecció dels seus, que ran dels atemptats de l’11-S i demés estralls amenaçadors provocats per Al-Qaida, decidí ingressar a l’exèrcit per a formar-se com a SEAL i esdevenir franctirador, tot i tenir més de trenta anys. Enviat en diverses etapes a l’Iraq, la precisió quirúrgica amb què disparava contra amenaces potencials per als soldats nord-americans, el va convertir en autèntica “llegenda” tant entre els marines com entre els insurgents, que van posar preu al seu coll.

Aquest home, que voluntàriament s’apunta a l’exèrcit, decidit a defensar els seus, cosa que materialitza eliminant un munt d’integristes armats (joves, nens, dones…) a punt d’atemptar contra les forces nord-americanes desplegades a l’Iraq, es troba que, de mica en mica, queda alienat de la seva pròpia família. Casat amb la dona que estima, just abans d’anar-se’n a la primera missió; pare de família amb el cor obert al fill, les vegades que retorna als Estats Units té el cap enllà, al front, on qualsevol remor l’ha d’escrutar, qualsevol sospita l’ha de sospesar, qualsevol moment és clau per a prendre decisions de vida o  mort. Allò en què s’ha convertit, doncs, és en un ésser impossibilitat de fer-se normalment amb els seus, a penes ni hi pot estar, delerós com està de tornar al front: un addicte a l’acció, molt allunyat per tant del motiu primmigeni que l’ha dut a aquesta mateixa acció.

Es podria al·legar que l’home ha eixamplat l’horitzó del terme “els seus”, superant el marc de la família concreta per a abraçar la gran família americana –i si voleu, la de tot el món occidental, de retruc–; però no és menys cert que, en el tractament dels símptomes post-traumàtics, només troba un cert benestar entre altres ferits de guerra, en pràctiques de tir… La societat, gresol d’aquesta gran família americana, no li val.

En una seqüència clau, Clint Eastwood mostra com rescaten “in extremis” Chris Kyle i el seus col·legues de la seva darrera missió, que s’ha complicat del tot. Enmig d’una tempesta de sorra –que tot ho enrareix i mixtifica–, la mà salvífica d’un soldat el treu definitivament d’aquell infern; això sí, deixant-s’hi l’arma, el casc i la Bíblia –que arreplegada a missa, de petit, l’havia acompanyat sempre–. Chris Kyle, que estava convençut que lluitava (armat) per Déu, Pàtria i Família, acaba havent de desprendre’s d’aquests seus significatius atributs, per salvar la pell i poder retrobar-se de debò, físicament, amb la seva família real.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!