Club 7 Cinema

Estava convençut que havia penjat en aquest blog el meu comentari sobre 10.000 Km, de Carlos Marquès-Marcet; però l’he estat buscant i no l’he trobat. Així és que, ran de la projecció del film en sessió del Cineclub Garbí, de Malgrat, esmeno la mancança i reprodueixo, tot seguit, l’article 10.000Km: tu a Los Angeles i jo a Barcelona, que al mes de juny de 2014 vaig publicar a Som-hi! Digital:

Traspua sinceritat i autenticitat, tot, en aquest primer llargmetratge de ficció del barceloní Carlos Marquès-Marcet. La història que explica és inventada, però Marquè-Marcet ja revela que s’inspira en la seva pròpia experiència personal: becat per “la Caixa”, el 2008 se n’anà a Los Angeles a estudiar el Master de Direcció Cinematogràfica. L’espectador del film es troba amb una parella a la pantalla que, passades unes primeres seqüències en què tots dos encara són a Barcelona, ben aviat queden separats pels deu mil quilòmetres del títol –que, recordem-ho, inclouen tot un oceà, l’ample del continent americà i el de la península Ibèrica–. Separats, però maldant per viure com a parella en aquestes noves circumstàncies, amb la intervenció de la video-telefonia en línia i de totes les possibilitats que donen les noves tecnologies. Hipercomunicats, però sense el contacte físic; amb vides individuals, no ja paral·leles sinó, a mitjà termini, difícilment conjugables. I els minuts de pel·lícula que van passant, el que ens mostren, allò en què ens submergeixen, és en la quotidianitat d’aquesta difícil vida de parella. Una quotidianitat feta de petites coses -plegar la roba, cuinar uns plats, el sexe i la intimitat, els comentaris sobre el que fa un i l’altre…–, que sonen autèntiques, perquè el cineasta sap ben bé de què parla i perquè els seus dos protagonistes, omnipresents, han entès els seus personatges, el que estan passant i, més que represetar-ho, sembla que ho viuen en pantalla. Part dels diàlegs i reaccions emocionals d’entrada no previstos al guió, els han afegit David Verdaguer i Natalia Tena. I és aquesta veritat la que arriba, commou.

Hi ha moments que tens la sensació que Marquès-Marcet filma en David i la Natàlia, més que no pas en Sergi i l’Alexandra, els seus personatges. Això vol dir que els sap treure el suc; que, tot i atresorar una trajectòria com a muntador cinematogràfic, i haver planificat molt tota la pel·lícula, ha estat obert a la riquesa del rodatge, a l’aportació del factor humà que signifiquen els actors. Certament, en aquest aspecte també mostra símptomes de ser un cineasta novell. Centrant-nos, per exemple, en la tasca de David Verdaguer, cal aplaudir com la càmera ha sabut captar-li la força dramàtica que transmet en els moments de patacada emocional; però, en canvi, en les escenes més disteses, en les que retrobem més el Verdaguer prou còmic que coneixem de la televisió, allà Marquès-Marcet està a punt de deixar-se dominar per l’actor. Obert a treure-n’hi profit al màxim, és a punt de cedir davant la presència i personalitat torrencial de l’intèrpret –que hauria caigut en l’excés–. I és que 10.000 Km no deixa de ser una primera pel·lícula; però, atenció, que dic “ha estat a punt”; és a dir, en el balanç, ha aconseguit sortir-se’n.

El mateix passa en la planificació i el ritme de la pel·lícula. Contra el que alguns diuen, per mi no és lenta. Estem davant d’un film essencialment de dos actors, que viuen la seva quotidianitat. Una quotidianitat variada, reconeixible, en la qual no s’hi entreté més que el necessari, el cineasta. El que passa és que 10.000 Km és claustrofòbica. perquè no surt dels dos protagonistes i de la casa de cadascun. Si alguna imatge es cola del món exterior, és mitjançant fotografies penjades a l’ordinador amb què es comuniquen. Per tant, aquí no hi ha més oxigen que el que respiren el Sergi i l’Alex. Cal aplaudir la coherència i modest rigor amb què ho planteja i ho manté Carlos Marquès-Marcet. Tot i que podem especular que, amb més veterania, potser hauria estat capaç d’aconseguir aquesta mateixa fita sense que resultés tan claustrofòbica.

Evidencia un notable talent cinematogràfic, aquest jove cineasta barceloní, a l’hora de posar la càmera en un lloc i decidir el què s’hi mostra i el que queda fora de camp. Això no treu que, en alguna seqüència molt concreta, les condicions de producció (és a dir, les limitacions pressupostàries que permeten rodar en uns llocs però no en uns altres) i segurament la seva joventut el duen a una planificació millorable.

No aixafaré la pel·lícula a ningú revelant com acaba; però sí vull deixar constància que, quan el metratge enfila la recta final, hom es pot legítimament preguntar com caram s’ho farà per a enllestir-la. Els perills d’estimbar-ho tot són enormes. Però ho sap resoldre molt bé. De la mateixa manera que, un cop plantejat el film, l’espectador s’ha pogut qüestionar com s’ho farà Marquès-Marcet per seguir aguantant l’interès pel film a base d’aquestes coses del dia a dia i simples ressons del melodrama tragicòmic que pot arribar a ser la nostra simple existència. I l’espectador pot contemplar com, efectivament, el noi se’n surt. Perquè aquí res és sobrer i tot transpira, respira, es viu.

Permeteu que acabi aquest comentari remarcant un valor afegit que atresora 10.000Km. En un país com el nostre, en què sovint les ficcions són polsegoses i els diàlegs tenen un llastre no sé si dir-ne literari; en què el cinema creu poc en la imatge i força els actors a ser llegidors de ratlles escrites per al paper, va 10.000 Km i  demostra que disposem de gent fresca, de gent nova, que creu en el cinema i en la vida i que la pantalla, sí, ha de transpirar i respirar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!