Club 7 Cinema

La força de Cap a terres salvatges / Into the Wild / Hacia rutas salvajes rau no tant en l’aventura del protagonista, ni en el seu final dissortat, ni en les motivacions psicològiques que el duen a fer el que fa, com en el rebuig a la mentida de les institucions socials –família, política, relacions socials, etc.– i en el delit pel retrobament d’una veritat perduda.
 

En Catherine Keener, una projecció de la mare que no ha tingut i un mirall de l’esqueix afectiu de la separació. En Hal Holbrook, id, de la figura del pare.

Sean Penn, amb Cap a terres salvatges / Into the Wild / Hacia rutas salvajes ens lliura una il·lustració sentida del relat de Jon Krakauer.
 

Iimpagable treball de l’equip que l’ha envoltat, des de Jay Cassidy, al muntatge; fins a Éric Gautier a la fotografia, passant per Michael Brook i Kaki King, compositors de la banda sonora, seguint  per Eddie Vedder, amb les seves cançons, i, per descomptat, comptant amb Emile Hirsch, el protagonista, i el reguitzell d’actors –d’autèntic luxe– que incorporen els diversos personatges secundaris –Marcia Gay Harden, William Hurt, Catherine Keener, Vince Vaught, Hal Holbrook…–.

La direcció d’actors, magnífica i gran potència i síntesi dramàtica: a la discussió pel cotxe al dinar amb els pares; a la conversa vora el mar, amb Keener, sobre haver deixat els pares; el diàleg "society" amb Vince Vaught; els diàlegs amb Holbrook –quan perdonem, això és amor i Déu ens il·lumina–

Hirsch, molt bé en els plans propers, convencional en els de conjunt i no-res d’especial en els que tens la sensació que improvisen sense pràcticament ratlles de diàleg.
 

La càmera, el pla, no pren una personalitat visual; com delerosa, no para de canviar d’angle i de moviment –ara estàtica, ara en grua, ara travelling…–, amb independència de quin paisatge estem. Tinc la sensació que el muntatge li ho ha solucionat francament bé. Aconsegueix esquivar "l’efecte A Straight Story", de paisatges que dominin. Fragmentant i barrejant, converteix la "road movie" en un trajecte essencialment espiritual, en què les etapes mantenen la linealitat, però perden valor causal i de descoberta, passant a ser bàsicament vivències.

Hi ha també les trencades tipus una mirada a la càmera –escena de la poma– o jo diria intencionats salts de raccord –barba/ sense barba– a mesura que els flashbacks i el present de l’autobús conflueixen en estranya confrontació –allà tirava cap a Alaska i, aquí, ja va acabant-se-li la voluntat d’estar-s’hi–.

Introdueix la veu narrativa en off de la germana, que ho lliga.

Penn és poc director per a reeixir bé amb tot el llenguatge cinematogràfic que posa en joc. He pensat, esclar, en Van Sant i Gerry: valga’m Déu, el que n’hauria pogut fer! I Marc Recha!

Tanmateix, les frases entren i queden, perquè la reflexió hi és; la sensibilitat per als personatges arriba, perquè no els estalvia ombres, però se’ls estima i els seus sentiments traspuen pantalla.