Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Tal com van les coses, valdria la pena que Woody Allen anés pensant de fer una altra pel·lícula a Barcelona. Se m’acut que podria ser genial. Us ho imagineu? Woody in Bar-cel-ona o potser Bienvenido, Mr. Woody. L’argument podria anar sobre un director ja grandet, que vol anar fent un projecte per any, com per seguir actiu, recollir quatre calerons i seguir mirant-se el món amb el que li resta del seu proverbial sentit de l’humor. Resulta que l’homenot topa amb una gent de Barcelona que frisa perquè vagi a rodar un film a la seva ciutat. Excitats amb ell, nord-americà, el fan sentir com un nou i cobejat, tanmateix tardorenc Mr. Marshall d’aquella comèdia de Berlanga. L’alcalde, davant unes eleccions que no volia perdre, i altres destacats polítics de la ciutat, que tampoc volien cap mal resultat, perden l’oremus per fer-s’hi una fotografia -gairebé com aquell Zelig que sempre hi era, al costat d’algú important-. L’ajuntament, a través d’una societat, li posa 1 milió d’euros, que sembla que mai no ha invertit en cap pel·lícula local, perquè ell es trobi com a casa en aquell "arxiu de cortesia". Una universitat, que sol promoure un cinema documental ben poc relacionat amb el que ll fa -però, calla, calla- l’investeix "honoris causa". La premsa no el deixa de petja, quan surt o entra a l’hotel "de concentració", com si fos un jugador d’aquest esport que tan agrada els europeus i que anomenen futbol: no hi està avesat, que a Nova York l’encalcin amb tanta manera, però comprèn que en aquest poble -ai, ciutat- no en veuen gaire de directors nord-americans…
Oh, quina joia no experimentaria si la ironia de Woody Allen convertís tot aquest això en matèria prima d’una de les seves lúcides i iròniques reflexions sobre el cinema i la decadència de la nostra societat. Deixo córrer la imaginació i m’afiguro un Woody perplex perquè, posat, ha decidit filmar alguna cosa de toros i contractar actors d’estampa hispana i, corrent per aquí, descobreix que, te fot, hi ha gent que parla d’una altra manera, que hi ha una altra Barcelona i un altre país darrere la imatge turística que en tenia.
Si us plau, Woody, després de Midnight in Barcelona, queda’t i fes-nos Woody in Bar-cel-ona o Bienvenido Mr Woody. Va, fes-ho!
No compto pas que la faci; però estaria bé, no? Si més no, riuríem a costa d’aquesta colla de provincians! I, per cert, potser podria fer-la algú altre: no seria el mateix, però potser també riuríem, per no plorar -o ploraríem de riure, ves a saber!-
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Provincians, tu ho has dit. Quin espectacle tan lamentable.
Potser som injusts amb en Woody, ell no té cap culpa de l’actitud dels polítics, hauria sigut millor que foren els intel.lectuals, els artistes i d’altres que son de debò del món de la cultura els que l’hagin fet venir de Nova York.
Però bé, ara que veiem que bona part de l’acció de la pel.lícula serà al Passeig de Gràcia, això sembla bo. Les cases d’en Gaudí, les botigues amb un cert aire francès (la Chanel en sortirà, crec), i d’altres detalls culturals.
Però fixem-nos en la cosa artística, més que no pas en anècdotes ximpletes. ¿Qui no ha somniat alguna vegada en parlar com en Woody, en xerrar com ell, en lligar com ell, en veure pel.lícules d’en Bergman com ell?
Jo hi havia pensat en que si jo mateix tingués un petit paper, seria com a lector a una biblioteca o lligant amb una noia després de veure Bergman a la Filmoteca.
Ah, si l’adoren no és perquè sigui americà. Que després vendrà en Spielberg i cap polític no serà al costat d’ell, ni tant sols hi haura gens de curiosos al rodatge… Si ve aquest o Scorsese, la gent preguntarà: "Però qui és aqueix paio?" i se’n anirà corrents.