Club 7 Cinema

Ran de la estrena de la versió remasteritzada en 4k de la trilogia dels colors de Kieslowski, recullo en aquest apunt alguns articles publicats fa una trentena d’anys.

Podeu trobar en aquest blog l’apunt Fitxa i comentari: “Tres colors: Blau”, de Krzysztof Kieslowski.

Si no tinc amor, no soc res, crítica conjunta d’Imma Merino i Àngel Quintana, al diari ‘El Punt’, de Girona, publicada el 12.04.1994, ran de la projecció del film al Cinema Truffaut de la ciutat.

Quan tenia setanta-cinc anys, el cineasta danès Carl Th. Dreyer va dirigir un film testamentari anomenat “Gertrud”. La seva última escena és impressionant. Una dona retroba un vell amic i li diu que al llarg de la seva vida el més important ha estat estimar i que vol que algú gravi a la seva tomba dues paraules en llatí: ‘Amor Omnia’. Julie, la protagonista de “Bleu”, de Krzysztof Kieslowski, també podria fer seu aquest lema després d’haver-se acostat a la mort i haver conegut un dolor profund. Julie -excel·lent Juliette Binoche- descobreix que l’únic que li permet retrobar-se amb la vida és l’experiència de l’amor i aquest, entès en un sentit ampli, és sempre un fre a la llibertat, que és el valor que Kieslowski posa en dubte a “Bleu”.

La trilogia cinematogràfica que Krzysztof Kieslowski està construint a partir dels tres colors de la bandera francesa té com a finalitat posar en dubte el tres principis que, en els dos darrers segles, han estat invocats com a pilars de la democràcia occidental: la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Per tal de posar-los en dubte, Kieslowski els confronta a la quotidianitat amb experiències individuals. La seva mirada cap a cadascun dels conceptes a vegades bandeja  l’àmbit polític per anar a l’arrel mateixa de la seva significació i condicions de possibilitat. A “Bleu”, no parla de la llibertat que un sistema polític ha de garantir a cadascun dels ciutadans, sinó de la llibertat com a quimera impossible de l’existència humana. De la llibertat que pot entrar en contradicció amb un atzar fatal, però també amb un amor generós.

L’atzar fatal irromp en la vida de la protagonista en les primeres imatges de “Bleu” -que deixen glaçat l’espectador i el predisposen a l’excepcionalitat del film-. Julie perd en accident de cotxe el seu marit i la seva filla i, amb ells, les ganes de viure. La desgràcia li posa en evidència les limitacions de la llibertat. Ni ella ni els seus familiars no han escollit allò que l’atzar o la divinitat els ha preparat. Julie es troba llançada a un ‘via crucis’ existencial durant el qual aprofundirà en el dolor de la pèrdua i acabarà convertint-se en una experiència de coneixement.

A Krzysztof Kieslowski no li interessa tant utilitzar el cinema per demostrar unes veritats, sinó que se’n serveix per plantejar dubtes que convidin l’espectador a seguir una recerca pròpia. El director polonès és capaç d’alternar en el seu cinema la poesia -“Bleu”- amb la prosa -“Blanc”-, aconseguint emocionar i, alhora, afavorint la reflexió. El seu recurs és convertir els personatges i les imatges en conceptes, fent transcendir d’aquesta manera la realitat de la faula. La forma utilitzada a “Bleu” és una mena de ‘work in progress’ -una obra en construcció-. La vida de Julie vol refer-se, però necessita la solitud i el dolor interior. Només així podrà donar i enriquir-se amb les diverses experiències de les persones que l’envolten i de la gent amb la qual es creua. Abans de morir, el seu marit va deixar una part d’ell mateix en dues obres: una peça simfònico-coral a mig crear i una criatura que va gestar amb la seva amant. Mentre Julie va remuntant cap a la vida, la partitura es va creant i la criatura pren forma, la pel·lícula de Kieslowski es va fent. I perquè tot això culmini només falta una cosa: la revelació de l’amor.

El final de “Bleu” té alguna cosa d’apoteosi. La música de Zbigniew Preisner esclata amb força, les imatges prenen una dimensió coral i es converteixen en una gran afirmació de vida. Mentrestant, la veu d’uns cantants recorda un fragment d’una de les epístoles de Sant Pau als Corintis en què l’amor resta expressat com el més gran dels valors i les experiències. ‘Si jo no tinc amor, no soc res’, diu el text. L’amor obre Julie als altres. Es podrà desprendre de les possessions en el seu camí cap a la llibertat, però no dels afectes. L’amor serà una limitació a la llibertat, però una limitació enriquidora que, en contra de l’egoisme, defineix el compromís moral de la protagonista i, alhora, del cineasta. El compromís moral que trobàvem al “Decàleg”, vam reconèixer a “La double vie de Veronique” i retrobem en cada entrega de “Trois couleurs”.

Tots els colors del blau, crítica de Carles Torner, al diari ‘Avui’, publicada el 17.11.1993, ran de l’estrena comercial del film a Barcelona. Aviat el reproduiré.

Azul, article de Ramon Ramis i Avellí, al Full de sala del Teatre Monumental de Mataró, ran de la projecció del film el 27.11.1994. Aviat el reproduiré.

Trois couleurs Bleu. Dir. Krzysztof Kieslowski. Fragments del text de presentació del film, per part d’Arnau Olivar, als monjos del Monestir de Montserrat, el 16.11.1995. Aviat els reproduiré.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!