La Creueta

Revista d'opinió i divulgació de la Vall d'Albaida (en construcció)

8 de juliol de 2024
0 comentaris

L’Alcorà de Bellús: un Llibre excepcional

Complement final de l’Alcorà de Bellús amb indicació de la data i lloc de redacció. Foli 125, pàgina 450

L’Alcorà de Bellús és un testimoni que contribueix a entendre millor el passat, ajuda a explicar el present, i és encara matèria d’estudi per als investigadors

Per Xavi Constant

El Llibre va ser manuscrit l’any 1518 en àrab magrebí, conté comentaris posteriors en llatí, català i castellà, i es conserva en la Biblioteca Estatal de Baviera de Múnic de 1558 ençà. Cinc-cents mil volums de les seues prestatgeries foren destruïts durant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial: és tan sorprenent com emocionant que l’Alcorà de Bellús, una joia d’un valor excepcional, se salvara de les flames.

Pàgina 6 de l’Alcorà de Bellús. Totes les fulles mostren glosses i comentaris. Algunes estan ornades amb cercles, caragoles, medallons i mans que assenyalen textos concrets.

Es tracta d’un dels darrers alcorans escrits pels valencians islàmics. Probablement l’últim, segons ha suggerit Xavier Casassas Canals, un especialista en filologia semítica àrab-islàmica, professor de la Universitat de Salzburg i estudiós del manuscrit.

No sabem el nom i el lloc de residència de l’amanuense. Ara bé, que l’exemplar es va compondre a Bellús és un fet incontrovertible: l’últim full presenta un colofó de set línies que, traslladades per la traductora i professora tetuanina-castellonenca Amal Zauiati, diuen:

«Gràcies al Déu de l’univers i al seu Profeta Mahoma al costat de tots els altres Profetes i Enviats, que Déu es complaga de tots els companys, que ens perdone a nosaltres i als nostres pares, mestres i a tots els musulmans. Aquest és un fragment de la còpia escrita un dijous dels deu dies centrals del mes de la jumada última en la població de Bilús, a Xàtiva, que pertany a Balansiya, demanant al Nostre Senyor que ens la retorne».

I les dues línies verticals de l’esquerra diuen:

«I això l’any 924 [de l’Hègira. Any 1518 del calendari cristià]».

Com va acabar a Múnic? Sembla que el còdex fou encomanat pel frare predicador Juan Martín Figuerola. En una de les seues disputes teològiques amb els musulmans per tal de convertir-los, es disculpava «por estar algo occupado en azer escribir el Alcorán». L’home estava desmoralitzat perquè en les discussions no argumentava correctament per no conéixer a fons els ensenyaments de l’Alcorà. Buscava un text de qualitat i el va demanar a Bellús: en la seua madrassa —una escola musulmana d’estudis superiors—, es feien bones còpies; però a més, amb paper xativí, un material acreditat a tot Europa i el Magrib durant segles. El religiós va estudiar curosament el text, assessorat per Joan Andrés, ex-alfaquí convertit de l’aljama de Xàtiva, i amb Joan Gabriel —abans anomenat Ali Alayzar—, un ex-alfaquí de Terol que també va abraçar el cristianisme.

L’objectiu del predicador Figuerola era identificar els errors teològics i falsedats del llibre sagrat dels musulmans enfront dels textos bíblics de l’Antic i Nou Testament. Equivocacions que necessitava descobrir per als seus debats públics amb els doctors de la doctrina islàmica, amb intenció de demostrar i proclamar que la religió cristiana era l’únic camí de salvació.

Poc després, l’Alcorà de Bellús va caure en mans de Martín Garcia, bisbe de Barcelona, que havia predicat sermons de conversió als musulmans d’Aragó junt amb Figuerola. El cardenal i nunci papal, Egidio da Viterbo, arribà per aquell temps a Barcelona i sembla que, en tornar a Roma, es va endur en un mateix lot l’exemplar de Bellús i Joan Gabriel —l’ex-alfaqui terolenc— com a assessor lingüístic i exegeta dels textos alcorànics i de la Sunna.

A l’esquerra, Egidio da Viterbo (1469-1532), cardenal i nunci del Papa Lleó X. A la dreta, el duc Albert V de Baviera, el Magnànim (1528-1579)

Mort el cardenal Egidio da Viterbo el 1532, el volum fou adquirit per l’orientalista, filòleg i teòleg bavarés Johann Albrecht Widmannstetter, secretari dels papes Clement VII i Pau III. Després de la seua defunció el 1557, la seua biblioteca privada, ben assortida de textos en àrab i siríac, va ser comprada pel duc Albert V de Baviera per a inaugurar en 1558 la biblioteca de Múnic, que en aquells anys s’anomenava Regia Monagensis. Des d’aleshores, l’Alcorà de Bellús roman ben custodiat als seus arxius.

Com s’explica que el Llibre es redactara a Bellús i en eixe any? La prosperitat va arribar a la majoria de poblacions de la Vall d’Albaida a finals del segle XV i primeries del XVI, un benestar que no va ser generalitzat a tot l’antic regne. Bellús tenia unes 55 famílies (~302 habitants): en l’agricultura, a més d’unes planures de secà, s’havia consolidat un sistema eficaç de regadiu en una franja del llevant del terme, amb nombroses taules condicionades per al cultiu de l’arròs; en la ramaderia, vora huit-centes ovelles eren portades a pasturar per boscos i deveses; en la indústria, es maçolava la llana en un batà situat al molí de Saoret, i es teixia després; en el comerç, els productes —especialment draps, teles i peces de roba—, es venien al poble, i tenien mercat a la Vall d’Albaida i Xàtiva; i en les finances, hi existia la compra a crèdit.

Eixe període de bonança econòmica va possibilitar una madrassa a Bellús on s’estudiava l’Alcorà, cal·ligrafia artística i notarial. Els alumnes locals i forasters van afavorir, en suma, un grau d’alfabetització que proporcionà una florida cultural compartida amb altres pobles valldalbaidins.

Tot açò va desaparèixer en arribar la Guerra de les Germanies (1519-1522). Un decret de Carles I —rei d’Aragó, Castella, Navarra, Nàpols, Sicília, Roma i Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic— comminava tots els musulmans valencians, catalans i aragonesos a batejar-se i convertir-se al cristianisme o, en cas contrari, a l’expulsió. La madrassa fou clausurada per a sempre.

D’aleshores ençà, qualsevol valldalbaidí que tocara música a la nit, menjara cuscús, no menjara carn de porc, prenguera el bany en la font termal de l’Alfama, es tenyira els cabells, es dibuixara tatuatges de henna, s’asseguera en terra a la turca, i que, per descomptat, practicara el culte islàmic, escriguera o llegira textos de moros, era sospitós de ser un heretge i, en conseqüència, posat sota la custòdia dels sovint poc amorosos braços del Sant Ofici.

No obstant això, els ritus musulmans seguiren practicant-se en secret. Durant anys, la madrassa de Bellús havia propiciat la convivència dels valldalbaidins amb estudiants, alfaquins, imams, ulemes i, per tant, molts veïns i veïnes sabien recitar sures, aleies i hadits de memòria. Açò s’acabà amb l’expulsió dels moriscos la tardor de 1609.

Façana de la Biblioteca Estatal de Baviera, Múnic, Alemanya

L’Alcorà de Bellús és un testimoni que contribueix a entendre millor el passat, ajuda a explicar el present, i és encara matèria d’estudi per als investigadors. Tot un patrimoni cultural valencià de primer orde que s’ha de conéixer i conservar.

Amb l’auxili a quatre mans de Déu i Al·là (enaltits siguen), no trigarem a poder delectar-nos a Bellús en la contemplació d’una còpia absolutament fidel i fidedigna d’aquest Llibre extraordinari. Caldrà, doncs, estar atents a les informacions municipals durant els mesos pròxims.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!