Club 7 Cinema

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula Somewhere (Somewhere), de Sofia Coppola.

Però Coppola és molt ambiciosa, i els seus referents –d’Antonioni a Gus van Sant— imposen un ritme molt particular a la pel·lícula. Per dir-ho clarament, allò que ella voldria que fos la filmació del no res, del buit existencial, a còpia de silencis i plans llargs, només troba la seva raó de ser en unes quantes ocasions (..) S’agraeix, doncs, l’esforç per aconseguir un estil propi, però és de lamentar que predomini el disseny per sobre dels sentiments (Els perills del no res, Carlos Losilla, El Punt Avui) 

Coppola ha radicalitzat la seva manera de posar en escena les llàgrimes dels privilegiats, i ha perdut intensitat en el procés. És cert que, en la forma, «Somewhere» és més arriscada que «Lost in translation». El treball amb el temps i el silenci, encallat en la quietud obsessiva de la càmera, sembla informar-nos de l’inevitable: Coppola ha madurat com a cineasta. Però l’admirable economia expressiva de «Somewhere» no sap seduir amb l’encant amb què ho feien els seus anteriors films (Somewhere , Sergi Sánchez, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona) 

«Somewhere» és una pel·lícula més aspra que «Lost in translation», té menys coartades “modernes” més enllà de la banda sonora (Phoenix principalment) i alguns tocs “cool” indissociables del cinema de la realitzadora. Dorff, que hi està esplèndid, matisa en gairebé cada pla la desolació del seu personatge, una estrella estimada però enormement solitària. Sembla un tòpic, però Sofia Coppola ho planteja amb franquesa, amb seqüències pertorbadores –la de la màscara a la sala de maquillatge, per exemple– i un esperit molt més independent que el d’anteriors films seus (La màscara verdadera de l’actor -amb enllaç de pagament-, Quim Casas, El Períodico, 30.09.2011) 

Ser la filla [Sofia] d’una celebritat de Hollywood [Francis F. Coppola] ha de resultar una experiència aclaparadora, sobretot si el progenitor anhela convertir-la en una estrella (..) Ell [el pare, Stephen Dorff] intenta fabricar-li a la nena [Elle Fanning] un món fictici, però serà ella qui connecti amb la realitat (..) Tocs de comèdia amarga i del costat fosc de Hollywwod esquitxen aquest interessant melodrama sobre la incomunicació dels famosos i els desvaris mediàtics (La soledat de l’èxit -sense enllaç-, Lluís Bonet Mojica, La Vanguardia Cat, 30.09.2011)

En les seves pel·lícules, la directora Sofia Coppola sovint ha parlat dels peatges que comporta una vida de privilegi i aïllament. En aquest sentit, el seu nou treball, «Somewhere», té indefugibles similituds amb el que més èxit li va proporcionar, «Lost in translation» (2003). En les dues pel·lícules –i també a «Maria Antonieta» (2006)–, Coppola ha parlat de com la fama configura la façana d’una persona i alhora provoca un buit al seu interior (Sofia Coppola despulla Hollywood -amb enllaç de pagament- (Nando Salvà, El Periódico – Les claus de la cartellera, 30.09.2011)

Sofia Coppola: No ho és [de semiautobiogràfica]. És una història personal. M’inspiro en els meus records i les meves experiències per fer-la més realista. Quan vivia a París llegia a les revistes històries d’actors famosos de Hollywood que passaven moments de crisi i em va agafar per pensar en això, en l’entorn de la cultura pop, en el culte a les celebrities , en tot el que envolta Hollywood, i aleshores em vaig començar a imaginar com seria viure en aquest món sempre, permanentment (Sofia Coppola: «M’he inspirat en els meus records i experiències» -amb enllaç de pagament- (Paz Mata, El Períodico, 30.09.2011)

FOTO Stephen Dorff i Elle Fanning, a Somewhere, de Sofia Coppola

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!