Club 7 Cinema

Todd Solondz, que va sacsejar el món cinèfil tot just fa sis anys, amb Happiness, ara passa gairebé imperceptible per la cartellera. A Catalunya, la seva última pel·lícula, Palíndroms (2004) se li ha estrenat tard -a final de setembre de 2006- i sense cap mena de ressó mediàtic ni cinèfil.

Provocador, polèmic, pervers, subversiu… Todd Solondz (Newark, Nova Jersey, EUA, 15.10.1959) va cridar l’atenció amb un dels seus primers films: Benvinguts a la casa de nines / Welcome to the Dollhouse / Bienvenidos a la casa de muñecas / Bienvenue dans l’âge ingrat / Fuga dalla Scuola Media, la desencantada i nihilista història iniciàtica d’una nena de 12 anys, premiada pels jurats de Sundance i Deauville, seleccionada a Valladolid i nominada als Independent Spirit Awards. Va reblar el clau amb la pel·lícula següent, Happiness, que li va donar una fama notable entre un bon gruix de públic cinema d’arreu. Crítica ferotge de la classe mitjana nord-americana, jugava a ser encara més perversa i provocadora, amb la història coral d’una sèrie de personatges la infelicitat dels quals dóna pas al secrets foscos més inconfessables. En el repartiment, que congriava noms com Ben Gazzara, Lara Flynn Boyle i Jon Lovitz, hi destacava un Philip Seymour Hoffmann definitivament abocat a rols de viciós. Premiada per la crítica internacional acreditada al Festival de Canes, fou també guardonada als British Independent Film Awards i als National Bord or Review Awards, així com nominada als Globus d’Or i als Independent Spirit Awards, i seleccionada literalment en un fotimé de festivals de cinema. I aquí se li acabà el suport mediàtic i cinèfil, perquè la pel·lícula següent, Storytelling (2001), que mantenia la crítica a la classe mitjana, però en la qual Solondz responia frontalment als que havien caigut en la seva provocació i l’acusaven d’ambigu, morbós i malaltís, va estavellar-se en la paret del fracàs. Censurada -per allò d’escenes de sexe explícit, de menes diverses-, envoltada de ferum d’escàndol -l’actor James Van Der Beek sembla que va desdir-se’n d’haver-hi participat prenent part activa en un ménage à trois entre dos nois i una xicota-… el cas és que res. I Palíndroms encara ha topat amb una més gran desconsideració general.

De què va Palíndroms? Què n’ha opinat la crítica que n’ha escrit alguna cosa?

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Un "palíndrom", recordem-ho, és un mot o una frase que és igual llegit d’esquerra a dreta que de dreta a esquerra -així el defineix el Diccionari de l’IEC-. Per a Todd Solondz, el "palíndrom" és com una metàfora, una frase que, tant és el que signifiqui, sempre acaba com ha començat. La protagonista del film, de nom palindròmic, Aviva, vol ser mare i el seu trajecte en aquest film també acaba com ha començat. Té només 12 anys, però el delit de fer realitat el seu somni la du a fer tot el que pot per quedar prenyada. Els pares, evidentment, s’hi oposen i la nena fuig de casa. Literalment, es perd en un món diametralment oposat al seu, poc sensat, però ben farcit d’oportunitats. El seu serà un viatge en cercle tancat, que acabarà, efectivament, on era al començament; serà però difícil de dir si la noieta segueix sent la mateixa… 

Eulàlia Iglesias  ha estat una de les poques veus de la crítica que, a casa nostra, han parlat de Palíndroms. Al seu article publicat a Benzina, (núm. 8, octubre de 2006) i que titula "Lúcid, irònic i no ridícul", Iglesias comença parlant de com la distribució cinematogràfica ha perjudicat Solondz i de com, certament, els darrers films no han causat l’impacte dels anteriors. Si de Happiness diu -molt descriptivament- que entrelligava històries protagonitzades per pares pedòdils i grassos onanistes compulsius, ella considera que, ara Solondz no ha moderat el contingut dels seus films, tampoc l’ha forçat, però ara a penes aconsegueix fer-se un foradet a la cartellera. Tanmateix, centrant-se ja específicament en Palíndroms, admet que a la pel·lícula li manca la força dels seus primers films, fins al punt que en ocasions voreja l’avorriment; cosa que, en part, atribueix al seu caràcter fantàstic. Explica, Eulàlia Iglesias, que Solondz ha optat per construir un fosc conte de fades (..) tot dificultant aquell arrelament a la realitat quotidiana que tanta grapa dóna a la seva obra. A continuació comenta el fet que, per a cada etapa de la protagonista, l’interpreti un actor diferent: des d’un noi, passant per una jove de raça negra de constitució immensa, fins a la recognoscible Jnnifer Jason Leigh. I ja entrant en el contingut temàtic, considera que la pel·lícula tracta de l’avortament, per bé que hi troba ältres qüestions habituals en el cinema de Solondz: la pedofília, els embarassos adolescents, les minusvalideses… Remarca la manera com el cineasta, per un cantó, no construeix un film de tesi i, per altra banda, posa al mateix nivell les diverses i contraposades, radicalitzades, posicions sobre l’avortament. Ara bé, ens fa veure com Solondz xala buscant el cantó tendre dels personatges aparentment negatius, més que no pas ensenyant-nos el vessant fosc dels personatges aparentment positius, i això la du a concloure que ho fa per trastocar els sentiments dels espectadors. Així és com Eulàlia Iglesias s’acaba plantejant si ja no li coneixem massa els trucs, a Solondz, perquè Palíndroms tampoc ja no té ni la capacitat d’emocionar -afirma-. I ho rebla amb un breu resum de les poques coses que, gairebé a tall de pelleringues, queden després de veure la pel·lícula.

Aquesta crítica documentada i matisadíssima d’Eulàlia Iglesias, la podem llegir a la pàgina 29 de la revista Benzina núm. 8, d’octubre de 2006.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!