Club 7 Cinema

La sortida en DVD de Miami Vice / Corrupción en Miami / Deux flics à Miami sembla un bon pretext perquè recuperi articles que se’n van publicar ran de l’estrena. Si us interessa llegir el que jo en vaig escriure, cliqueu aquí: Miami Vice / Vador

"Miami també té estil" diu Carlos Losilla (Avui, dg 10.09.2006). En la seva crítica, Losilla comenta les opinions diverses que congria Michael Mann, el director de la pel·lícula i com resulta el cineasta idoni per haver dut a la gran pantalla la famosa sèrie de televisió. Considera que n’ha obtingut uns resultats ambivalents: per una banda, la intriga és feble, molt feble -diu-; per l’altra, l’estil és com a mínim sorprenent, d’una inventiva constant i d’un barroquisme molt personal… A continuació, el crític s’explica i, tot parlant de l’estil, afirma que el tractament de Mann (..) li dóna un caire al·lucinant, com si passés en un univers eternament nocturn, un infern dantesc ple de violència i erotisme tèrbol… I acaba, no pas gaire entusiasmat amb la pel·lícula, però reconeixent que li ha acabat interessant, justament per la qüestió formal.

La crítica sencera de Carlos Losilla podem llegir-la clicant aquí: Miami Vice / Losilla / Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2006 > setembre > dg 10 > Cultura i espectacles > "Miami també té estil"

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Àngel Quintana (El Punt, 13.09.2006) es mostra tant captivat o més que Losilla, per l’estil de Michael Mann a la pel·lícula i no s’està de reconèixer-li valors temàtics, fins al punt que ha titulat la seva crítica "Amors i traïcions". D’entrada, Quintana emmarca la producció cinematogràfica de Miami Vice en el context del que s’anomena la segona edat d’or de les telesèries i ho aprofita per a situar-nos, tot explicant de manera clara quines són aquestes "edats d’or". Ens recorda que Michael Mann ve del món de la televisió i acte seguit afirma que es tracta d’un dels estilistes més curiosos del cinema americà actual. Evoca l’extraordinària Collateral -que protagonitzaven Tom Cruise i Jamie Foxx-, per exposar que ara sembla com si, després de la depuració de "Collateral" es proposés dur a terme la filmació d’una obra d’aparença més caòtica, en què les càmeres d’alta definició no paren de buscar constantment noves formes de situar els herois a l’interior de l’enquadrament, mentre es proposa la construcció de formes abstractes en algunes escenes d’acció. Aquest Quintana més teòric, de pletòric llenguatge de professor universitari, exemplifica el nivell de sofistació de Michael Mann, tot analitzant breument la seqüència d’obertura del film -ambientada a la discoteca- i la del combat final. Admet que hi ha qui considera el cineasta com un autor desaprofitat; però el crític gironí defensa que rere les exigències pròpies del gènere, Michael Mann no para de proposar situacions i temes (sic) inquietants. No sé si com a conclusió o com a provocació dialèctica -o potser tot alhora-, Àngel Quintana deixa anar que Miami Vice és una tragèdia romàntica -i, lògicament, s’explica-.

La crítica sencera d’Àngel Quintana, podem llegir-la-hi clicant aquí: Miami Vice / Quintana / El Punt

Toni Vall (Benzina, número 8, octubre de 2006) acaba la seva crítica del film així: Arriba un moment -diu- en què la trama criminal importa ben poc, de fet se li pot retreure un pèl de confusió narrativa. Ens agraden més els moments íntims, els moviments de càmera, les mirades, les músiques, la discoteca, les terrasses i les vistes aèries. Instants i espais evocadors i per a l’evocació. Pauses cubanes, instants d’amor. Què vol dit, Toni Vall, amb això d’una "pausa cubana"? Ho explica molt bé, amb romanticisme encomanadís, justament en la primera part del seu escrit. És més, afirma que el moment de "pausa cubana" que es prenen Gong li i Colin Farrell, quan de Miami fan cap a l’Havana, és un moment fonamental, tant argumentalment com estilística (..) que resumeix a la perfecció la personalitat de Mann com a creador. Toni Vall, que també es manifesta meravellat per l’estil del cineasta, el considera instal·lat des de fa anys en un estrany estadi intermedi entre el classicisme i els nous llenguatges audiovisuals. Tanmateix, insisteix en un parell d’ocasions, que Miami Vice no és la millora pel·lícula de Mann: se li fa tot un pèl massa greu, li troba a faltar un xic de l’humor gamberro de la sèrie…

La crítica de Toni Vall sobre Miami Vice la podem llegir a la pàgina 31 del número 8 de la revista Benzina, d’octubre de 2006.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!