Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

10 de setembre de 2007
0 comentaris

Altres veus: Les amours d’ Astrée et Céladon / El romance de Astrea y Celadón / Gli amori di Astrea e Céladon

Sinopsi En un bosc meravellós, al temps dels druïdes, el pastor Céladon i la pastora Astrée s’estimen amb un amor pur. Enganyada per un pretendent, Astrée rebutja Céladon que, desesperat, es llança a un riu. Ella es pensa que hi ha mort, però unes nimfes l’han salvat secretament. Fidel a la promesa que els ulls de la seva estimada no el puguin tornar a veure, Céladon haurà de superar un munt de reptes per acabar amb la maledicció. Foll d’amor i de desesperació, desitjat per les nimfes, envoltat de rivals, obligat a gornir-se de dona per poder acostar-se a Astrée, sabrà fer-se reconèixer sense que ell hagi de trencar el jurament? Éric Rohmer adapta al cinema ‘L’ Astrée’, d’Honoré d?Urfé (1607-1628), una boja història d’amor de la literatura barroca i, segons que ha anunciat, es retira així del setè art, als vuitanta-set anys d’edat.

El resum de les crítiques publicades, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Foto Éric Rohmer en una fotografia de promoció de Les amours d’ Astrée et Céladon

Només a algú com Éric Rohmer, el més veterà dels (..) que van canviar la cara del cinema (..) se li podria acudir rodar avui una pel·lícula com Les amours d’ Astrée et Céladon: així enceta Quim Casas la seva crítica de l’últim film de Rohmer (a Èxit, núm. 43, suplement d’ El Periódico, corresponent a la setmana del 6 al 12 de setembre de 2007). N’entrelliga.la gosadia amb determinades obres de la seva filmografia; ja que, ara, Rohmer gira la vista enrere en tots els sentis per relatar una història (..) amb reflexions en aparença anacròniques sobre el desig físic i la voluntat de l’ànima. Per Casas, és un film difícil malgrat la seva evanescent senzillesa (..) en què el cineasta reinventa una mena de visió pastoral del món que reconstrueix un temps pretèrit i edènic com si ho estigués fent a casa seva. Hi troba alguna cosa del Bresson de Lancelot du lac, així com una puresa rosselliniana que ja no és d’aquest món (cinematogràfic).

Podem llegir la crítica de Quim Casas, "Un conte més enllà dels classicisme" [article sense enllaç], a Èxit, suplement d’ El Periódico (núm. 43, setmana del 6 al 12 de setembre de 2007). A la mateixa publicació, Nando Salvà esbossa un "Perfil d’ Eric Rohmer" [article sense enllaç] en el qual afirma que al cineasta no li interessen els arguments ni els drames tradicionals, sinó els petits i íntims detalls de les relacions humanes -amoroses- i els replecs psicològics dels seus personatges (..) Uns personatges que per poder explicar a l’espectador la seva paradoxal psique, la seva lluita entre el desig i la realitat de la vida en societat, parlen constantment (..) Per Rohmer, parlar és sempre una forma d’acció (..) que, a Les amours d’ Astrée et Céladon, esdevé una sinuosa via cap a la passió.

Carlos Losilla (Avui, 5 de setembre de 2007), després de reconèixer que els dos últims llargmetratges d’Eric Rohmer han deixat perplexos una bona part dels seus seguidors, mira de donar-hi una ràpida explicació en el poc espai de què disposa i arriba a Les amours d’ Astrée et Céladon, que considera l’aposta més arricada (..) d’aquest cineasta francès de 87 anys. Tot seguit, el crític malda per donar resposta a la pregunta següent: Què atrau Rohmer, d’aquesta extravagància? I n’assenyala uns quants motius: el caràcter episòdic de la novel·la primmigègia (..); que es tracti d’una crònica amorosa (..) semblant a les dels jovenets desorientats que recorren la seva filmografia de dalt a baix; (..) la possibilitat de filmar  rostres i cossos joves, molt joves, tot renunciant a qualsevol tipus de solemnitat… Losilla comenta que segurament es tracta de l’adaptació literària més desinhibida que mai hagi vist i en remarca especialment el realisme. A tall de conclusió, deixa anar tot de focs artificials, qualificant la pel·lícula com a comèdia d’embolics alhora austera i divertidíssima i a Éric Rohmer com un classic viu.

Podem llegir íntegrament la crítica de Carlos Losilla, clicant aquí: Una comèdia encantadora

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!