Club 7 Cinema

Tres noies adolescents angleses se’n van de vacances per celebrar els seus ritus d’iniciació: beure, sortir de festa i lligar, en el que hauria de ser el millor estiu de les seves vides. Són tres amigues que lluiten amb la pressió dels companys en la seva decisió de fer-ho. És “How to Have Sex”, l’òpera prima de Molly MANNING WALKER, .

Amb Mia McKenna-Bruce, Lara Peake, Samuel Bottomley.

Molly Manning Walker (Londres, Anglaterra, 14.09.1993) ha estat directora de fotografia de nombrosos curtmetratges (de ficció i documentals) i va dirigir el curt “Good Thaks, You?” (2020), programat a la Setmana de la Crítica de Canes, i que tracta del malson administratiu de les víctimes de violència sexual i de la dificultat de parlar-ne amb els seus.

Festival i premis: Festival de Canes 2023 – Un Certain Regard, Premi Un Certain Regard (Millor Pel·lícula).

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Articles publicats ran de l’estrena del film a Catalunya:

La sexualitat i les nits de borratxera, article d’Àngel Quintana, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: (..) L’obsessió d’arribar a tenir relacions sexuals com sigui i amb qui sigui no és cap solució per assolir la felicitat. Molly Maning ens avisa que el que pot passar és tot el contrari, que la sexualitat generi insatisfacció, buit, angoixa i no faci res més que perpetrar un cert ordre patriarcal en el qual la lògica cruel d’un cert desig masculí s’imposi a qualsevol cost, sense cap plantejament ètic. (..) Passen uns dies de vacances a la localitat de Màlia a l’illa grega de Creta. Màlia és a Creta el que Lloret de Mar pot ser a la Costa Brava o Magaluf a Mallorca, un paradís artificial on a la nit allò que predomini no és altra cosa que el turisme de borratxera. Les tres noies són adolescents, no han conegut el sexe i l’objectiu de les seves vacances no és altra que el de descobrir la sexualitat entre els banys a la platja i els busseigs a la piscina. Les tòrrides nits de discoteca seran el moment privilegiat del gaudi, seran la quimera en què elles ho han d’apostar tot per tal de donar forma als seus desigs interiors, a les seves quimeres cap a una sexualitat que les porti cap a una felicitat que la vida quotidiana els hi ha negat. Molly Manning Walker ens presenta un relat molt simple, en el que en una primera part tot pot arribar a ser previsible. (..) En la pel·lícula de Molly Manning darrere hi ha el retrat conductista una perspectiva moral. No jutja, però sí que decideix mostrar la cruesa de les coses, retratar els sentiments interiors i destruir tota quimera adolescent (..).

Consentiment forçat, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) arriben a un de tants llocs amb hotels sense ànima, però amb piscina, i discoteques per a una diversió programada que es basa en nits de borratxera i matins de ressaca després del contacte en el ball desenfrenat d’uns cossos amb el desig de tenir sexe: o que potser senten això últim (i també tota la resta) com una obligació, encara més si hi ha la pressió de perdre la dita virginitat com si s’hagués d’acomplir, tant si com no, un ritual iniciàtic. “How to have sex”  (..) aporta la singularitat de mostrar com tot això pot resultar decebedor, com tantes coses que es fan perquè se suposa que s’han de fer, i al capdavall avorrit: tant que els mateixos espectadors, aclaparats sovint per una música eixordadora, podrien sentir un cert avorriment, si no fos que la cineasta imprimeix alguna cosa física i prou autèntica en unes imatges sobre el buit existencial del present. El cas és que “How to have sex” és un contrapunt necessari a tantes comèdies juvenils que, habitades per la presència de joves mascles en zel, són una mena de celebració d’una activitat sexual en què les dones apareixen com a objectes. Manning Walker se centra en l’experiència de les noies i adopta el seu punt de vista (..) No s’hi mostra el moment del sexe, però s’hi fa present la desil·lusió i el dolor que comporta el fet de ser una dona que, tractada com un objecte, ha suspès la seva voluntat. Un film que s’hauria de veure en programa doble amb “Not a pretty picture”, recuperat recentment 50 anys desprès de la seva realització al 1975: la seva directora, Martha Coolidge, afronta la representació de la violació que va patir quan era una adolescent.

Quan unes vacances de sexe i borratxera no són el que semblen, crítica de María Adell Carmona, al diari ‘Ara‘: La potència d’aquesta òpera prima, una impactant reflexió sobre el consentiment i la cultura de la violació, està en el sentiment d’amenaça constant que destil·la, i que contrasta amb l’ambient festiu en què es desenvolupa. (..) La càmera nerviosa de Molly Manning Walker converteix la successió de borratxeres, festes en piscines, música electrònica i biquinis fluorescents en una experiència immersiva que emula la inquietud i la mobilitat d’uns cossos juvenils en plenitud. Pausats i inquisitius, els primers plans dedicats a la protagonista (una prodigiosa Mia McKenna-Bruce) contraresten aquest remolí hormonal i qüestionen el que la Taz [una de les noies] està veient i experimentant: una festa menys divertida del que sembla, o una trobada sexual suposadament consentida i que en realitat no ho és. (..) Potser alguns personatges són excessivament esquemàtics, però “How to have sex” aconsegueix, amb rigor i sensibilitat, dur a terme una necessària ampliació de conceptes com els de violació i víctima.

Algunes reaccions a la projecció de la pel·lícula al Festival de Canes:

Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Plena d’energia, actuacions simpàtiques i acudits absolutament ximples impulsen aquest primer llargmetratge de la cineasta britànica Molly Manning Walker, sobre tres adolescents que es preparen per les vacances de tota la vida a la ciutat de Malia, a Creta, i intenten no pensar en els resultats de l’examen que els seus pares els podien enviar sense tacte en qualsevol moment. (..) Aquesta és una pel·lícula interessantment poc sentimental, sense els clixés dels relats iniciàtics, i d’on les tres protagonistes en surten més fortes i felices que abans. Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: (..) debut impressionant. (..) Com mostra aquest fantàstic debut de Molly Manning Walker, convertida en directora, arriba un punt en què els bons moments desenfrenats i implacables deixen de ser divertits. (..) No sorprèn, tenint en compte els antecedents de Manning Walker, “How To Have Sex” és una obra visualment fascinant. El treball de càmera de Nicolas Canniccioni captura l’energia efervescent de l’adolescent i l’excés sobresaturat, alhora que treballa amb simpatia amb el jove repartiment per sintonitzar amb una altra longitud d’ona, aquella on s’amaguen les angoixes ocultes i les ferides ocultes. Però l’ús del so de la pel·lícula és igual d’evocador. (..) L’escriptura és nítida a tot arreu: Manning Walker té una oïda aguda per al llenguatge adolescent i un sentit de l’humor astut. Però alguns dels moments més poderosos de la pel·lícula són sense paraules i es reprodueixen en plans ajustats de la cara de Mckenna Bruce. Un dels més memorables arriba prop del final de la pel·lícula, en un taxi que es dirigeix a l’aeroport. Mentre l’Skye i l’Em dormen, la Tara està incòmode desperta. Veiem una marea creixent d’infelicitat als seus ulls mentre reprodueix els últims dies. Et dol el cor de simpatia. I també, per ser just, el teu fetge. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Monny Manning Walker focalitza el seu relat al voltant del personatge de la Tara, una noia que vol perdre la virginitat, que no sap com gaudir de les nits caloroses gregues però que en el fons busca alguna cosa més que una simple rebolcada en algun apartament. La Tara dubta, però acaba a la platja perdent la seva virginitat al costat d’un cretí taral·lirot i alguna cosa es trenca en les seves il·lusions, en les seves opcions vitals. La sexualitat furtiva li proporciona dolor, incertesa, dubte. L’amor és a altres llocs. “How to have sex” podria arribar a ser com la prolongació de “Spring Breakers”, d’Harmony Korine, si no fos perquè la perspectiva moral domina l’escena. No té la proposta estètica de Korine, però sí que hi ha una certa consciència del dolor i del buit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!