Club 7 Cinema

Estrenada fa ja unes setmanes a FilminCat, dimarts es va fer una projecció d’ Els anys Super 8, de la premi Nobel Annie Ernaux i el seu fill David Ernaux-Briot, al cine Truffaut, de Girona, en un acte presentat per Imma Merino, en què va intervenir Valèria Gaillard, traductora al català dels llibres d’Annie Ernaux.

Aprofito l’avinentesa per a reproduir algunes reaccions que hi van haver a Canes ran de la projecció del film, encapçalant-ho amb la sinopsi i afegint-hi algun article publicat ara:

Sinopsi: “Revisant les nostres pel·lícules Super 8 fetes entre 1972 i 1981, se’m va ocórrer que aquestes no només constituïen un arxiu familiar sinó també un testimoni de les aficions, estils de vida i aspiracions d’una classe social, en la dècada posterior al 1968. Aquestes imatges mudes, he volgut integrar-les en una història que travessa allò íntim, social i la història, per fer ostensibles el gust i el color d’aquells anys”. Annie Ernaux.

Algunes reaccions a Canes 2022:

Fabien Lemercier, a Cineuropa: L’escriptora Annie Ernaux, junt al seu fill David Ernaux-Briot, revisita els seus anys 70 en el seu fabulós i inimitable estil analític, a través dels arxius familiars. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Annie Ernaux és una de les grans escriptores sobre el pes de la memòria familiar, la seva obra és una gran autobiografía de moments i instants que reflecteixen un temps, unes formes de vida i els petits disgustos de la classe mitjana francesa. “Mes annés super 8″ és una pel·lícula molt simple però bella i emotiva. Annie Ernaux posa veu a les imatges que va rodar el seu marit del que va acabar separant-se (..) Un recorregut de més de deu anys en què el súper 8 impregna una pantalla de records i l’escriptora elabora per al cinema, un capítol més de la seva immensa obra literària. En un comentari a Facebook, Imma Merino s’afegeix a Quintana, dient: Gran escriptora! Preciosa pel.lícula!. I a la seva crònica del diari El Punt Avui s’explica: (..) Partint de les imatges silents rodades entre 1972 i 1981 pel seu exmarit, Philippe Ernaux, la gran escriptora francesa aporta un text que, dit per ella mateixa, s’acorda amb la vibració autobiogràfica i l’exploració de la memòria que caracteritza la seva literatura. És un retrat personal i d’una família, fent-se-li visible en les imatges com la relació amb el marit es degradava, junt amb el d’una època (..) Un film preciós, tan íntim com polític.  Paco Vilallonga, a Twitter: A partir d’un material de filmacions casolanes en super 8, l’escriptora francesa construeix una lúcida crònica que alterna una mirada íntima i una altra més global. Recorda estilísticament, no en el fons, a “My mexican bretzel”. Screen International, a Twitter diu: El comentari d’Ernaux és una càpsula del temps de la seva vida fa mig segle però també, per extensió, dels canvis fascinants que s’estan produint a França. I en un altre tuit remarca: mirada agredolça sobre el pas del temps, presentada amb una combinació convincent d’intimitat personal i agitació social més àmplia. Jaime Pena, a Twitter: Text molt bonic. Imatges familiars com les de qualsevol pel·lícula familiar. Ni una idea de muntatge. Què fa aquesta cosa a la Quinzaine?.

Articles recents:

Full de sala del Cine Truffaut, de Girona, Imma Merino: Una escriptora revisa imatges del passat. (..) Amb l’impuls del seu fill David, Annie Ernaux ara comparteix aquesta memòria inscrita en tals imatges, que no només ho són sobre la vida familiar, amb la seva quotidianitat i els seus moments excepcionals que tenen a veure amb les celebracions i sobretot amb els viatges, sinó que són un testimoni d’una època. Tal cosa s’acorda plenament amb la literatura d’Annie Ernaux, en què l’experiència autobiogràfica s’inscriu en el temps històric i el “jo” es fa un “nosaltres”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!