Club 7 Cinema

Canes 2022. S’anunciava com una jornada forta, la d’ahir, amb el retorn a la Croisette de dos cineastes molt estimats a Canes… i al Festival de Sitges! I vistes les reaccions que van provocar, podem dir que David Cronenberg va sacsejar la crítica amb una mena de “repàs” i posada al dia del seu cinema de la carn i el coreà Park Chan-wook, de qui encara es recorda amb enyorança aquell impactant Old Boy, va dividir profundament la premsa, entre gent que sortí de la sala gairebé levitant i d’altres que la tracten de decepció.

Competició.

LES CRIMES DU FUTUR / CRIMES OF THE FUTURE, de David CRONENBERG.  Sinopsi: Mentre l’espècie humana s’adapta a un medi ambient sintètic, el cos humà està subjecte a noves transformacions i mutacions. Amb la complicitat de la seva parella Caprice, Saul Tenser, un famós artista “performer”, posa en escena la metamorfosi dels seus òrgans en espectacles d’avantguarda. Timlin, investigadora de l’Oficina del Registre Nacional d’Òrgans, en segueix de la vora aquestes pràctiques. És aleshores quan apareix un grup misteriós: volen aprofitar la notorietat de Saul per revelar al món la següent etapa de l’evolució humana… Repartiment: Viggo Mortensen (Saul Tenser), Léa Seydoux (Caprice), Kristen Stewart (Timlin), Scott Speedman. Vídeo: tràiler VOSF. Informació: David Cronenberg va nàixer a Toronto, Ontario, Canadà, el 15.03.1943 i ha participat amb aquesta sis vegades en la Competició “cannoise”, on va guanyar el Premi Especial del Jurat amb Crash. El 1999 en va presidir el Jurat. També ha estat a Venècia, on ha competit pel Lleó d’Or i li van donar el guardó a la seva carrera. Igualment ha estat present a Berlín en dues ocasions.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Absorbent, hipnòtica, provocadora, malaltissa. El nou Cronenberg no decep gens. Un film absolutament coherent i gairebé un compendi de tot el seu cinema. Molt connectada amb Existenz i Crash. Molt bona. I a la seva crònica a Diari de Girona diu: “Crimes of the future” ha generat una gran expectació i ha sacsejat a la crítica internacional. En Saul Tester, el personatge principal del film que encarna Mortensen, conflueixen moltes constants del seu cinema, que connecten amb algunes obres tant dels seus primers anys (“Videodrome”) com d’èpoques posteriors (“Existenz”): la nova carn, les mutacions i transformacions del cos i els equilibris entre la part mental i la corporal de l’ésser humà. La novetat de “Crimes of the future” respecte a altres films del director és que bona part del discurs es planteja més de forma retòrica que visualment explícita. Imma Merino, a la seva crònica del diari El Punt Avui: (..) Cronenberg, cineasta d’una fredor extrema, sembla fer una recapitulació de part del seu cinema mantenint-ne l’estranyesa, però diluïda amb un excés de retòrica: tot es diu de manera explícita a costa de perdre certa força en la posada en escena. Tanmateix, també protagonitzada per una novament esplèndida Léa Seydoux i amb una presència més discreta de Kristen Stewart (..). Àngel Quintana, a Caimán: “Welcome to the New flesh”, afirmava James Woods al final de Videodrome. Gràcies a aquesta frase es van inaugurar moltes coses, algunes molt importants. “Good bye to the New Flesh” podria ser la frase final de Crimes of the future, però el personatge de Saul Penser –genial Viggo Mortensen– no la pronuncia. Qui estableix el rèquiem de la nova carn és el mateix Cronemberg que construeix tota la seva pel·lícula a partir d’un retorn a la persistència i la mutació de la vella carn (..) Hi ha a Crimes of the future el sentiment que assistim alguna cosa fortament testamentària (..) Crimes of the future no té res a veure amb la pel·lícula que els hype van anunciar com una fantasia terrorífica amb una primera mitja hora d’escàndol. Cronenberg roda una pel·lícula enigmàtica, estranya, poètica, amb pocs personatges i escassos decorats. Un sèrie B amb totes les regles però que en els seus diàlegs apunta moltes coses sobre la descomposició que pateixen els nostres cossos al món actual (..) Cronenberg crea el seu testament parlant del que sempre ha parlat, connectant les vàlvules de la seva pel·lícula amb les d’Existenz -una de les seves millors i més oblidades pel·lícules-, establint vincles entre el plaer de llepar cicatrius amb Crash i parlant dels perills a què s’exposa l’exhibició de la carn de manera semblant a Videodrome o, fins i tot, La mosca (..). Gerard Casau ha tuitat: Per cert, caldrà anar-se’n tatuant (a les entranyes) el nou lema cronenberguià: “Body is reality”, per a tornar-hi més endavant amb un altre tuit: ‘Crimes of the Future’ és un text estrany, alhora present i passat, d’un Cronenberg que recupera motius de ciència ficció pura i corporacions opaques en un context per al cinema d’autor que l’ha tornat a la sèrie B (amb estrelles, això sí) dels seus inicis. José Luís Losa, a La Voz de Galícia: El sempre imprescindible David Cronenberg anuncia amb magnificència que segueix en plena forma i disposat a plantar cara (..) Crimes of the Future, un altre dels seus cims de la insània de l’univers psicosomàtic on recupera un gran Viggo Mortensen —amb qui ja va fer el director canadenc Promeses de l’Est i Una història de violència— i dues de les actrius que monopolitzen l’star -system de l’empoderament: Kristen Stewart i Lèa Seydoux (..) No hauria de sortir sense recompensa per aquest retorn al territori o la cosmogonia dels òrgans humans com a font de col·lisió amb el món racional. En Guillermo del Toro no s’ha volgut perdre l’esdeveniment, l’ha anat a veure i ha tuitat: Entrega ràpida per informar que CRIMES OF THE FUTURE és un Evangeli del cos 100% cronenberguià, que insinua els abasts còsmics de la biologia i els límits humans del nostre dolor. Estrany, commovedor i autèntic, amb un primer pla final fantàstic. Cronenberg-Lantos junts altre cop!. Peter Bradshaw, a The Guardian, tan escadusser que és alhora de puntuar les pel·lícules de la Competició, li posa 4 estrelles sobre 5 i diu, descrivint-la: Com va fer amb l’èxit dels 90 Crash, el director crea una estranya nova societat de sibarites malalts on el dolor és el plaer màxim i “la cirurgia és el nou sexe” (..). Screen International, a Twitter: (..) Cronenberg torna a recuperar la paraula Cronenberg. Maria Cusó Serra, a Twitter: (..) una distopia sobre els cossos del futur que reflexiona sobre la mort, l’envelliment i el dolor. Joan Millaret, a la seva crònica a Cinemacatalà.net diu: (..) una història molt més conceptual i abstracte del que es podia esperar, una història escrita per ell mateix, i que aprofundeix en el seu univers fetitxista de la carn transformada. Una marca temàtica pròpia, patentada per la premsa com a “nova carn” (..) Una trama sòrdida i extrema per una aposta radical i sense límits sobre l’exposició del cos martiritzat i alterat com a font de plaer, una mena de succedani del amor físic. Vicenç Batalla, al web Paris-BCN: (..) retorna a la ciència ficció que havia deixat amb eXintenZ fa més de vint anys per extreure’n totes les paradoxes d’una civilització que no para de buscar paradisos artificials (..) No estem lluny de Videodrome o Crash, alguns dels cims del canadenc. La diferència, en aquesta ocasió, és que Cronenberg hi deixa aquí el seu testament en forma d’aquest artista que s’ha exposat a tota mena d’experiments amb el cos i que no buscava altra cosa que perpetuar-se en el temps a nivell d’esperit una vegada la carn ja s’hagi traficat completament. No és casualitat tampoc que el plàstic en aquesta cinta sigui cabdal per entendre les transformacions ecològiques a les que tots estem actualment sotmesos. És possible que part d’aquestes idees, d’un rodatge que es va fer a l’estiu passat a Grècia, es quedin pel camí i que els personatges laterals no acabin de desenvolupar-se del tot, però Cronenberg ens llega un univers cinematogràfic exclussivament seu. Xavi Serra anuncia la seva crònica al diari Ara amb un tuit: “Posseeixo el cos de Viggo Mortensen i puc ordenar-li fer qualsevol cosa”, diu Cronenberg a Canes 2022. El director té 79 anys (més vell que el Festival!) però CRIMES OF THE FUTURE és la pel·lícula més jove i radical de la competició. I a la crònica destaca que: [Cronenberg] s’ha presentat a Canes amb la seva obra més audaç i radical (..) i que es tracta d’una història completament nova ambientada en un futur en què el dolor ha sigut erradicat i l’última tendència en art modern és desenvolupar òrgans nous dins del cos. I, havent titulat el seu escrit El sexe quirúrgic de Cronenberg desconcerta i fascina a Canes, en diu que: És, per tant, una pel·lícula menys preocupada per la tensió narrativa o el crescendo dramàtic (quasi inexistent) que per construir seqüències que explorin el món de la pel·lícula, les diverses faccions que s’hi enfronten i uns diàlegs més aviat àrids però plens de claus per donar-hi voltes i més voltes (..) ¿Un Cronenberg menor i, de vegades, hermètic i desconcertant? Segur, però també d’una audàcia que s’ha vist molt poc en la secció oficial de Canes.  Alejandro G. Calvo ha reconegut, a Twitter: CRIMES OF THE FUTURE o el particularíssim aguanta’m el cubata de David Cronenberg: un exercici cinematogràfic extrem, la Nova Carn disseccionada a l’escalpel en tota la seva horrible esplendor, una distòpia tan intel·lectualitzada com romàntica del sex-horror. No estàvem preparats. I en un altre tuit deixa anar: A CRIMES OF THE FUTURE el lliurament dels actors és tan suïcida com la pròpia pel·lícula. I compte amb Kristen Stewart. Anne Thompson, a Twitter: Crimes of the Future, de David Cronenberg, és un relat distòpic captivador i recargolat, beneït amb actors que fan tot el possible per mantenir vives les escenes parlades. Està ple d’idees i imatges provocatives, però una mica forçades. Sergi Sánchez, a Twitter: Crimes Of The Future és un museu que Cronenberg ha dedicat a la seva complexa filosofia. Aspre i malenconiós, introdueix una idea preciosa -les anomalies del cos com a art performàtic-. D’altra banda, el director de Scanners ha trobat el seu propi límit: ell mateix.

Competició.

HEOJIL KYOLSHIM / DECISION TO LEAVE, de PARK Chan-Wook. Sinopsi: Hae-jun, detectiu experimentat i tenaç, investiga la mort sospitosa d’un home al cim d’una muntanya. Aviat, comença a sospitar de Seo-rae, la misteriosa esposa del difunt, per la qual sent una atracció, cosa que el desestabilitza. Informació: film de misteri. Repartiment: Tang Wei ( Seo-rae), Park Hae-il (Hae-jun), Lee Jung-hyun (Jung-an), Go Kyung-pyo (Soo-wan), Park Yong-woo (Ho-shin). Informació: Park Chan-Wook (23.08.1963, Seül, Corea del Sud) ha participat i ha estat premiat a Venècia i Berlín, però va aconseguir renom internacional sobretot amb Old Boy, Grand Prix de Canes el 2004. Cinc any després s’enduia ex-aequo el Premi del Jurat, amb Thirst. Enguany és la seva quarta Competició.

Algunes reaccions.

Alejandro G. Calvo, en sortir de la projecció, va necessitar una estona, dient: Vaig a respirar una mica abans de posar el tuit del Park Chan-wook. I al cap de pocs minuts es va desfer en elogis: Quin mestratge el de Park Chan-wook. La subtilesa del mínim gest que aplaudirien tant Ophüls com De Palma. Aquesta pel·lícula ha trencat Canes (..). I al cap d’una hora hi tornà: DECISION TO LEAVE de Park Chan-wook podria haver-se titulat perfectament IN THE MOOD FOR CRIME. El milió de mini-gestos visuals que aplica Park (imatges-tèrmit) demostren que és un director que ja juga en una altra òrbita. I quina història d’amor. Quina història d’amor per Déu. Xavi Serra, a la seva crònica del diari Ara, l’ha intratitulat: La Palma d’Or que Canes li deu a Park Chan-wook. I a continuació en diu coses així: Com a triomf es pot qualificar també el retorn a Canes del coreà Park Chan-wook, que amb el drama policíac Decision to leave certifica que és un dels narradors més superdotats del cinema asiàtic i firma la seva pel·lícula més romàntica, amb una posada en escena magistral que actualitza el manual d’estil de Hitchcock a la societat digital del segle XXI (..) Un director que no entén el llenguatge cinematogràfic només com una eina per explicar històries sinó com una orquestra de recursos narratius i possibilitats visuals (..). No opina pas el mateix Paco Vilallonga, a Twitter: Impossible connectar amb aquest thriller desangelat i mancat absolutament d’emoció. Park manté alguna espurna del seu estil virtuós, però en conjunt potser és la pitjor pel·lícula de la seva filmografia. I a la seva crònica a Diari de Girona, lògicament, hi insisteix: Chan-wook planteja aquí una ambiciosa història d’amor, traïcions i venjança. Tot i que té moments visualment enlluernadors -com és habitual amb el potent estil visual que sempre ha demostrat el director coreà- el conjunt és molt irregular. Igualment, Àngel Quintana diu a Caimán: (..) Park Chan Wook roda amb la seva tradicional elegància, té imatges que reflecteixen un gran domini de l’embolcall però mentre va teixint la trama va mostrant tots els buits. No hi ha un pols narratiu més enllà del domini visual i per molt boniques que siguin algunes imatges, la pel·lícula no avança. Hi ha reflexos del vell cinema negre –si no no parlaríem de Huston o Tourneur– però tot resulta tan efectista i reiteratiu que l’espectador acaba saturat. En sortir de la sala, he tingut una estranya nostàlgica per aquell cinema en què amb tan sols noranta minuts es podia parlar de l’amor i la mort sense necessitar cap embalatge vistós. Imma Merino també li dedica unes quantes “perles”, al diari El Punt Avui: (..) l’estilisme cada cop més buit de Park Chan-wook (..) Per molt que el cineasta sud-coreà s’esforci a mostrar la seva elegància visual (..) No fa res més que donar voltes a la situació allargant-ho amb imatges preciosistes fins a l’avorriment. Gerard Casau a Twitter: ‘Decision to Leave’ està esplèndidament dirigida (superant ja la síndrome ‘one perfect shot’ que llastrava ‘The Handmaiden’) i, sobretot, muntada. Però em pregunto si passa realment alguna cosa en pantalla entre els protagonistes. M’encomano a un segon visionat. Per la seva banda, l’industriós Screen Internacional ha dit en un tuit: Thriller profundament satisfactori i potencialment comercial. I en un altre tuit: Amb aquest neo-noir seductor i serpentejant, Park Chan-wook puja el llistó al programa de la competició de Cannes 2022. Oh, i en Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa 5 estrelles sobre 5 i en diu: (..) sensacional relat de vídua negra (..) La tensió i la intriga, els grans enfrontaments emocionals, l’enginyós ús de la tecnologia de la telefonia mòbil (que sovint obstaculitza els thrillers actuals), els escenaris elegants, inclosa una fantàstica persecució al terrat, i els girs argumentals deliciosament manipuladors són molt hitchcockians. Però l’estil no és pastitx, que és la manera com sol sorgir aquesta idea; aquest és el tipus de pel·lícula hitchcockiana feta per algú que no necessàriament ha vist una pel·lícula de Hitchcock abans (..) El guió de Park i Jeong Seo-kyeong et manté desconcertat en cada moment, i et colpeja periòdicament amb nous personatges i nous desenvolupaments que has d’esperar per entendre. Però cada nova escena m’ha tingut inclinat més endavant al meu seient, encara més per al segon i després el tercer acte, i la partitura musical de Jo Yeong-wook ha augmentat la por (..). Carlos Reviriego, a Twitter: Park Chan-Wook enlluerna amb les seves solucions visuals en un malaltís noir romàntic, pulcre, hitchcockià i laberíntic, al voltant de l’obsessió d’un detectiu amb la sospitosa d’assassinat dels seus dos marits. Film de culte? Probablement. David Ehrlich, a IndieWire: (..) És la pel·lícula més romàntica de l’any (..) Aquesta és una cosa que no esperava escriure mai: La pel·lícula més romàntica de l’any (fins ara) és una policíaca procedimental (..). Vicenç Batalla, al web Paris-BCN: (..) Park es mostra més sobri i els afers criminals del seu protagonista inspector són, de fet, només el teló de fons d’una encesa relació, entre la sospita i l’atracció culpable d’ell, amb l’esposa xinesa a qui vigila després de la mort accidental del seu marit. És aquesta ambigüitat, que el realitzador exemplifica en escenes entre el somni i la realitat, on la cinta aconsegueix el seu major encant. I amb el perill no sempre resolt que l’equilibri entre thriller i melodrama no s’acabi trencant en favor del segon. Sergi Sánchez, a Twitter: A Decision To Leave, tragèdia romàntica entre oposats, Park Chan-wook fa anar amb majestuosa elegància una trama binària (mar i muntanya, film noir i melodrama ‘fou’) que, per desgràcia, es decanta pel punt de vista del personatge menys interessant, el masculí.

Cannes Premiere.

NOS FRANGINS, de Rachid BOUCHAREB. Sinopsi: La nit del 5 al 6 de desembre de 1986, Malik Oussekine va morir arran d’una intervenció policial, mentre París era sacsejada per les manifestacions estudiantils contra una nova reforma educativa. El ministeri de l’Interior estigué inclinat a silenciar aquest afer, ja que un altre francès d’origen algerià havia estat assassinat la mateixa nit per un agent de policia. Repartiment: Reda Kateb, Lyna Khoudri, Raphael Personnaz, Samir Guesmi.

Alguna reacció.

Àngel Quintana, a Caimán: (..) Reclamaven que el dret d’entrar a la universitat i triar una carrera era universal. La República francesa no podia fer distincions de classe. El 1986, François Mitterand era president de la República, però cohabitava amb Jacques Chirac. A les manifestacions, el ministre de l’Interior va autoritzar la policia a sortir motoritzada per atacar els estudiants (..) Rachid Bouchareb parteix de material televisiu d’arxiu dels fets reals, per crear una reconstrucció ficcional de la cerca de la veritat per part de les dues famílies de la víctima. No estem davant d’una gran pel·lícula, però sí davant d’una porta oberta a un altre capítol silenciat de la història francesa. L’any 86 va implicar un retorn al 68, però el temps ho ha esborrat. Screen International, a Twitter: Hi ha una freda i procedimental qualitat a Our Brothers, que li atorga una sensació de docudrama. I Tim Grierson, a Screen International diu: un drama real, simple, seriós, tanmateix efectiu.

Sessions Especials.

THE NATURAL HISTORY OF DESTRUCTION, de Sergei LOZNITSA. Documental. Nota sinòptica: Basat en el llibre homònim de l’escriptor alemany W. G. Sebald, examina la percepció i el processament del fenomen de destrucció massiva de la població civil alemanya a la literatura europea de postguerra. Sinopsi: Inspirada en l’obra de W.G. Sebald i basada en imatges d’arxiu de la Segona Guerra Mundial, la pel·lícula planteja la pregunta: és moralment acceptable utilitzar la població civil com a instrument de guerra? Es pot justificar la destrucció massiva en nom d’un ideal “moral” superior? El tema segueix sent tan actual com fa 80 anys, i la seva urgència es manifesta tràgicament en l’actualitat política. Informació: Loznitsa, cineasta ucraïnès, documentalista prestigiós que també té un recorregut de renom a la ficció i ben habitual de Canes.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: El director ucrainès continua la tasca ingent de recuperació de la memòria històrica. Aquí documenta l’abans i després del bombardejos a Dresden durant la 2aGM. El treball de muntatge i sonorització és brutal. Àngel Quintana, a Caimán: (..) El silenci del poble alemany davant de les ruïnes de les seves ciutats és en termes bèl·lics, el silenci del vençut. L’escriptor austríac W. G. Sebald va voler lluitar contra aquest silenci i va publicar el 1999 un assaig terrible per a lluitar contra la desmemòria i recordar que els vencedors també van massacrar civils alemanys, que l’excusa de salvar Europa del nazisme va estar plena de destrucció i d’injustícia. Sense citar l’obra de Sebald, més enllà del títol com a referència, Sergei Loznitsa enllaça amb les seves idees per mostrar-nos en imatges d’arxiu com es va desenvolupar aquesta història de destrucció (..) Una vegada acabats els discursos comencen a esclatar les bombes i el paisatge alemany es transforma. Dresden, Colònia, Rostok ja no tornaran a ser les mateixes. La població fuig amb els seus estris, els bombers apaguen el foc i treuen algun cadàver de les ruïnes, les autoritats nazis passegen per l’indret. Alemanya apareix com un paisatge infernal, com un poble devastat. Sergei Loznitsa, cineasta d’origen ucraïnès, no ens parla de les bombes russes que han caigut sobre Karkhiv o Mariúpol. En ressuscitar les imatges del passat ens recorda, com va fer W.G. Sebald, que la història humana de la destrucció es repeteix, que els discursos són sempre els mateixos i que les víctimes innocents sempre acaben fugint o morint. Imma Merino, al diari El Punt Avui: Un dels films més notables d’aquesta edició de Canes (..) Potser tampoc no s’estrenarà en sales, però seria important que es fes visible: allò que s’hi veu i que s’hi diu (amb discursos del general Montgomery, de Churchill, d’alts militars nord-americans) ressona en els temps posteriors als fets fins a arribar als nostres dies (..) El film ha tingut present la idea fonamental que l’escriptor hi exposa: aquells bombardeigs, que van devastar ciutats amb el pretext de destruir les fàbriques d’armament i d’experimentar estratègies militars, també van ser un crim contra la humanitat; tanmateix, fins la població alemanya ho va voler oblidar com una forma de desmemòria de la seva participació o complicitat en els crims del règim nazi. Recuperant el seu treball com a documentalista, després d’haver-se perdut una mica com a cineasta en la ficció, Loznitsa treballa amb l’arxiu d’imatges d’una manera exemplar a través de la recerca, de la restauració, de la sonorització i, evidentment, del muntatge. (..).

Sessions Especials.

ALL THAT BREATHES, de Shaunak SEN. Documental. Nota sinòptica: Amb el teló de fons enfosquit de l’aire apocalíptic de Delhi i l’escalada de la violència, dos germans dediquen la seva vida a protegir una víctima dels temps convulsos: l’ocell conegut com el milà negre.

Alguna reacció.

Screen International, a Twitter destaca: L’estil de Shaunak Sen és convidar els nostres propis pensaments i atreure’ns cap a les nostres pròpies conclusions.

Fora de Competició. Sessions de Mitjanit.

MOONAGE DAYDREAM, de Brett MORGEN. Nota sinòptica: Inclou imatges de concerts i actuacions poc vistes de David Bowie, també conegut com Ziggy. Documental musical.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Un documental abassegador, impressionant sobre el gran David Bowie. Un calidoscopi multisensorial de milers d’imatges guiades per la veu del cantant britànic que en fa més gran i inabastable la seva figura. Espectacular. I a la seva crònica a Diari de Girona ha informat que: És el primer documental autoritzat sobre Bowie per part dels seus hereus des de la mort del cantant l’any 2016. Fionnuala Halligan, a Screen International:  (..) un viatge sensorial pristí, amb un so sorprenent. I en un altre tuit, Screen International remarca: una experiència multimèdia enlluernadora, entrelligada lliurement amb una narrativa incorpòria proporcionada per les converses amb Bowie durant la seva vida. Gerard Casau, a Twitter: ‘Moonage Daydream’ no és un retrat tan personal com el de ‘Cobain: Montage of Heck’, però sí que escomet un abordatge sensorial en què totes les imatges possibles de Bowie dialoguen entre elles per explicar la seva història. Anne Thompson, a Twitter: Moonage Daydream, del documentalista d’Ace, Brett Morgen, és David Bowie, en veu alta, des d’actuacions que mai no heu vist abans (“Heroes” és una per a totes les èpoques) fins a una narració cronològica de la seva vida extreta de diverses entrevistes. Era infinitament creatiu i savi. Àngel Quintana, a Caimán: (..) La pel·lícula de Brett Morgen ens descobrirà alguns moments claus d’aquest cantant de rock, descartant alguns dels tòpics –i vicis– del documental musical. No estem davant d’una biografia del cantant -ens assabentem que va néixer a Brixton un dia del 1947 a mitja pel·lícula-, ni tampoc una mena de documental d’entrevistes als amics del mite del pop. L’única veu que sentim al documental és la del mateix Bowie que a partir de múltiples entrevistes no ens explica la seva vida, sinó que reflexiona sobre la seva existència i proposa una visió mítica del món (..) A Moonage Daydream ens proposa una mena d’experiència immersiva al voltant de la imatge calidoscòpica de David Bowie (..) El cantant pop ressuscita a partir d’imatges d’univers pop en què tot es fracciona, com la vida de Bowie presentada com la història d’algú que no podia suportar no trobar sentit a cada dia de la seva existència. Xavi Serra, a Twitter: L’església de David Bowie té una nova catedral. MOONAGE DAYDREAM és un monumental assaig visual amb material d’arxiu al·lucinant que funciona com a experiència immersiva en la personalitat i filosofia de Bowie. Tant de bo el pugueu veure en un cinema i vibrar com jo. I en una crònica al diari Ara s’explica: Veure’l en una sala de cinema és gairebé obligat: el visionat es converteix en una experiència immersiva que, sis anys després de la mort de David Bowie, funciona com a succedani d’un concert de l’artista. A més, el director permet que les cançons sonin gairebé senceres i en versions en viu que amplifiquen la sensació de directe. Diego Lerer, a Twitter: el docu sobre David Bowie, és aclaparador. I la pel·lícula s’escapa als clixes del documental de rock i es converteix en una experiència immersiva, musical i filosòfica. Peter Bradshaw, a The Guardian, l’ha puntuada amb 5 estrelles sobre 5 i diu: (..) La pel·lícula no cobreix la vida personal de Bowie com a tal, encara que toca el seu germanastre Terry i la tensa relació amb la seva mare. Angie no s’esmenta, encara que Iman sí: aquesta pel·lícula tracta sobre el Bowie públic, el Bowie de superfícies i imatges. La seva vida personal és un misteri: diu que no ha comprat mai una propietat a la seva vida (almenys abans d’establir-se amb Iman) i que només va existir a Londres o LA o Berlín, simplement perseguint la vocació d’artista, encara que un artista que va ser reconegut de manera generosa i lucrativa en vida. Imma Merino, a El Punt Avui: (..) allunyat de les convencions didàctiques que sol assumir el gènere quan aborda una personalitat artística (..) El pensament del mateix cantant britànic, a partir de fragments d’entrevistes i altres enregistraments, acompanya les imatges extretes dels seus concerts i videoclips. Morgen també incorpora imatges cinematogràfiques, publicitàries i testimonials de l’època per complementar la immersió en una figura mutant que va evolucionar a la recerca de nous llenguatges.

Un Certain Regard.

KURAK GÜNLER / BURNING DAYS, d’Emin ALPER. Informació: Alper, professor d’Humanitats i Ciències Socials a la Universitat Tècnica d’Estambul, va nàixer a Konya, Turquia, el 13.08.1974 i té una certa carrera cinematogràfica. Sinopsi: Emre, un jove fiscal, recentment nomenat a la petita ciutat de Balkaya, es veu involucrat en un conflicte polític durant la seva primera investigació d’assassinat.

Alguna reacció.

Eulàlia Iglesias, a Caimán: (..) Emin Alper construeix un thriller atmosfèric en què la creixent intolerància cap al protagonista es palpa a l’aire: Emre es va convertint en l’enemic del poble. El seu únic aliat és el responsable del diari local a l’oposició, amb el qual es genera a més una atracció sexual que incrementa l’hostilitat de la gent cap a ells. Alper desenvolupa un retrat del populisme, l’homofòbia i la intolerància a Turquia que per moments es recolza massa en alguns llocs comuns (..) Alper tampoc no s’atreveix a portar a un territori realment incòmode el conflicte moral en què es veu atrapat el jove procurador. Però Burning Days resulta més que eficaç com a thriller que recull la creixent tensió en una comunitat cada cop més agressiva respecte a l’estrany que pretén canviar els seus costums. Screen International: mereix ser l’exportació cinematogràfica més visible del seu país des de l’apogeu de Nuri Bilge Ceylan. David Katz, a Cineuropa: Alper, que sens dubte està deixant de banda a Nuri Bilge Ceylan com a cineasta turc preeminent, s’especialitza en pel·lícules altament polítiques que, com la de Ceylan, tenen una qualitat escènica i teatral (..).

Un Certain Regard.

JOYLAND, de Saim SADIQ. Primer llargmetratge. Informació: cineasta pakistanès que ha estudiat a la Universitat Columbia i té formació en antropologia. Ha dirigit un curt documental i diversos curtmetrtges de ficció. Primera pel·lícula pakistanesa seleccionada pel Festival de Canes en tota la seva història. Sinopsi: Una família patriarcal anhela el naixement d’un nen per continuar la línia familiar, mentre el seu fill petit s’incorpora en secret a un teatre de dansa eròtica i s’enamora d’una ambiciosa estrella trans. La seva impossible història d’amor esdevé el detonant que il·lumina el desig de rebel·lió sexual de tota la família. Repartiment: Sarwat Gilani, Sania Saeed, Sana Jafri, Sohail Sameer, Alina Khan.

Algunes reaccions.

Eulàlia Iglesias, a Caimán: (..) és una mostra de cinema queer contemporani en el seu retrat divers de les diferents opressions i dissidències sota un sistema heteropatriarcal al Pakistan avui dia (..) Saim Sadiq deixa clar que les experiències queer al seu país no es poden reduir a una única expressió (..)  La pel·lícula de Sadiq arrenca com una comèdia dramàtica amb certs tints coloristes per anar desplaçant-se cap al drama, encara que resulta més remarcable en la visibilització de les dinàmiques quotidianes de la repressió patriarcal que en el desenllaç tràgic.

Screen International, a Twitter destaca: Joyland representa una societat en què les aparences ho són tot i pocs s’atreveixen a ser fidels a ells mateixos. I en un altre tuit diu: El guió de Saim Sadiq navega per una complexa xarxa de secrets i mentides, pressions i prejudicis per crear un drama humà amb ànima que intenta desafiar les ments estretes.

Quinzena dels Realitzadors.

LES CINQ DIABLES (The Five Devils), de Léa Mysius. Sinopsi: La Vicky, una nena estranya i solitària, té un do: pot olorar i reproduir totes les olors que tria i recull en pots acuradament etiquetats. Ha extret en secret l’olor de la seva mare, Joanne, per qui té un amor boig i exclusiu, gairebé malaltís. Un dia la Júlia, germana del seu pare, irromp en les seves vides i la Vicky es llança a la seva olor. Aleshores és transportada a records foscos i màgics en què descobrirà els secrets del seu poble, la seva família i la seva pròpia existència. Informació: la directora, que signa aquí el seu segon llargmetratge, ha estat coguionista de Desplechin, Téchiné, Audriard i Denis. Diu Wild Bunch: Lea Mysius segueix el seu famós debut com a directora Ava amb un segon llarg sensible, surrealista i fascinant sobre la maternitat i l’amor reprimit.

Alguna reacció.

Screen International: un drama sobre una nena intensa, vulnerable però també una mica espantosa que converteix el seu malestar pel matrimoni inestable dels seus pares en un superpoder fosc que no pot controlar. I en un altre tuit remarca: un híbrid de gènere dramàtic ben elaborat. Gerard Casau, a Twitter: A més d’una faula melodramàtica sobre la capacitat “hauntològica” de l’olfacte per alterar el temps, a ‘Les cinq diables’ Léa Mysius regala l’escena de karaoke del festival: Adèle Exarchopoulos i Swala Emati abordant ‘Total Eclipse of the Heart’.  Rafa Sales Ross, a Twitter: Hi ha paral·lelismes molt interessants entre LES CINQ DIABLES de Léa Mysius i PETITE MAMAN de Céline Sciamma, dues pel·lícules que reflexionen sobre la culpa que portem quan els fills de mares esdevenen captius de perpètues reflexions sobre preguntes condemnades a no ser mai contestades.  Fabien Lemercier, a Cineuropa: La bruixeria li juga una mala passada a Léa Mysius en una pel·lícula massa ambiciosa que desconcerta malgrat les seves nombroses qualitats (..) Malauradament, tot i una demostració de qualitats molt sòlides en la posada en escena  amb panoràmiques espectaculars de muntanya, preval la sensació que la directora s’ha deixat portar per una idea atractiva sobre el paper, però molt delicada d’implementar ja que la història utilitza el fantàstic per aclarir els nusos realistes, sentimentals i gairebé psicoanalítics que impregnen l’atmosfera. Fins i tot hi ha una bruixeria innata. Jara Yáñez, a Caimán: (..) la narrativa sembla impecable, però el resultat final no passa de ser una història sobre els complexos d’una societat tancada en els valors tradicionals i xenòfobs incapaç d’assimilar la diversitat sexual. La pel·lícula es desenvolupa en un poble al peu dels Alps i potser el seu llast més gran sigui la voluntat d’introduir en un relat eminentment naturalista certs trets de dimensió fantàstica que connecten amb allò atàvic, màgic i els fantasmes, però que no troben encaix orgànic a la proposta estètica global del film.

Quinzena dels Realitzadors.

DE HUMANI CORPORIS FABRICA, de Véréna Paravel & Lucien Castaing-Taylor. Film candidat a l’Oeil d’Or (millor documental de tot Canes). Sinopsi: Fa cinc segles l’anatomista André Vésale va obrir el cos a la ciència per primera vegada. De Humani Corporis Fabrica obre avui el cos al cinema. Hi descobrim que la carn humana és un paisatge increïble que només existeix gràcies a les mirades i les atencions dels altres. Els hospitals, llocs d’atenció i patiment, són laboratoris que connecten tots els cossos del món… Informació: els autors són antropòlegs, les pel·lícules dels quals tracten la poètica dels cossos corporals i ecològics.

Alguna reacció.

Leila Latif, a IndieWire: Les meravelles de la medicina moderna revelen la brutal realitat del que significa existir en un cos humà (..) Una pinça de metall viatja a través d’un túnel de color vermell fosc trencant una membrana blanca boirosa, que recorda un vehicle espacial futurista que s’endinsa a través de les entranyes d’un planeta alienígena realitzat amb estil. En realitat, es tracta d’un espai interior no exterior, amb càmeres minúscules dins del cos humà que fan un pont entre la sensibilitat del documental i la de l’art (..) Però, tal com ens recorda un doctor de “De Humani Corporis Fabrica”, l’art té els seus límits i “el repte no és preveure el futur sinó fer-lo possible”. Mentre que els cineastes durant més d’un segle han experimentat amb l’estructura narrativa, les imatges generades per ordinador i els límits de la ciència de la imaginació per cartografiar planetes llunyans i túnels a través d’òrgans, donant-nos una nova comprensió de la nostra anatomia i facilitant els procediments quirúrgics amb capacitats divines. Fet a partir de 350 hores de metratge en 30 unitats hospitalàries diferents, Verena Paravel i Lucien Castaing-Taylor (..) ens porten dins del cos humà mitjançant les càmeres que acompanyen les eines quirúrgiques, a través dels vasos sanguinis, els intestins, al llarg de la columna vertebral. , i fins i tot a través del crani d’un home despert i a la substància grisa suau del seu cervell pul·lulant. Jara Yáñez, a Caimán: Fidels al seu estil i els seus temes, és possible localitzar a De Humani corporis fabrica pràcticament tot l’univers creatiu de Paravel i Castaing-Taylor. Perquè, el que ja és el quart film conjunt d’aquests dos investigadors del Sensory Ethnography Laboratory de Harvard (després de Leviathan, del 2012 o Caniba, del 2017), conté la preocupació per l’estudi de l’ésser humà en relació amb el seu entorn, el gust per buscar punts de vista ‘inèdits’, el joc entre el documental i el videoart, la presència violenta de la carn… Però també conté aquest gust per buscar l’impacte a través de l’horror, l’intent per “epatar” i provocar, per oferir aquesta imatge ‘única’ a la qual es pressuposa a més una lectura transcendent… Conté, en definitiva, aquesta excessivitat i aquest rabejar-se de moralitat dubtosa. Screen International, a Twitter: Per difícils de veure que siguin aquestes imatges, es veuen contrarestades per altres de notable bellesa. Gerard Casau, a Twitter ha avisat: No sé quantes desercions hi haurà aquesta nit en la de Cronenberg, però dubto que siguin més que les provocades pels primers minuts de la lliçó d’anatomia de ‘D’humani corpori fabrica’, “això és tot el que som” de Véréna Paravel i Lucien Castaing -Taylor.

Quinzena dels Realitzadors.

LES ANNÉES SUPER 8 (The Super 8 Years),  d’Annie Ernaux & David Ernaux-Briot. Primer llargmetratge. Film candidat a l’Oeil d’Or (millor documental de tot Canes). Sinopsi: “Revisant les nostres pel·lícules Super 8 fetes entre 1972 i 1981, se’m va ocórrer que aquestes no només constituïen un arxiu familiar sinó també un testimoni de les aficions, estils de vida i aspiracions d’una classe social, en la dècada posterior al 1968. Aquestes imatges mudes, he volgut integrar-les en una història que travessa allò íntim, social i la història, per fer ostensibles el gust i el color d’aquells anys”. Annie Ernaux. Informació: Annie Ernaux és la mare, escriptora que va deixar enrere les ficcions per a endinsar-se en l’autobiografia. David Ernaux-Briot és fill d’Annie, científic decantat cap al periodisme científic, ha fet mini-sèries.

Algunes reaccions.

Fabien Lemercier, a Cineuropa: L’escriptora Annie Ernaux, junt al seu fill David Ernaux-Briot, revisita els seus anys 70 en el seu fabulós i inimitable estil analític, a través dels arxius familiars. Àngel Quintana, a Caimán: (..) Annie Ernaux és una de les grans escriptores sobre el pes de la memòria familiar, la seva obra és una gran autobiografía de moments i instants que reflecteixen un temps, unes formes de vida i els petits disgustos de la classe mitjana francesa. “Mes annés super 8″ és una pel·lícula molt simple però bella i emotiva. Annie Ernaux posa veu a les imatges que va rodar el seu marit del que va acabar separant-se (..) Un recorregut de més de deu anys en què el súper 8 impregna una pantalla de records i l’escriptora elabora per al cinema, un capítol més de la seva immensa obra literària. En un comentari a Facebook, Imma Merino s’afegeix a Quintana, dient: Gran escriptora! Preciosa pel.lícula!. I a la seva crònica del diari El Punt Avui s’explica: (..) Partint de les imatges silents rodades entre 1972 i 1981 pel seu exmarit, Philippe Ernaux, la gran escriptora francesa aporta un text que, dit per ella mateixa, s’acorda amb la vibració autobiogràfica i l’exploració de la memòria que caracteritza la seva literatura. És un retrat personal i d’una família, fent-se-li visible en les imatges com la relació amb el marit es degradava, junt amb el d’una època (..) Un film preciós, tan íntim com polític.  Paco Vilallonga, a Twitter: A partir d’un material de filmacions casolanes en super 8, l’escriptora francesa construeix una lúcida crònica que alterna una mirada íntima i una altra més global. Recorda estilísticament, no en el fons, a “My mexican bretzel”. Screen International, a Twitter diu: El comentari d’Ernaux és una càpsula del temps de la seva vida fa mig segle però també, per extensió, dels canvis fascinants que s’estan produint a França. I en un altre tuit remarca: mirada agredolça sobre el pas del temps, presentada amb una combinació convincent d’intimitat personal i agitació social més àmplia. Jaime Pena, a Twitter: Text molt bonic. Imatges familiars com les de qualsevol pel·lícula familiar. Ni una idea de muntatge. Què fa aquesta cosa a la Quinzaine?.

Setmana de la Crítica.

TASAVOR (Imagine), d’Ali Behrad. Primer llargmetratge. Sinopsi: Teheran, de nit. Un xofer s’enamora d’una dona a qui no gosa confessar els seus sentiments. Així comença un joc de seducció que barreja misteri i fantasia. Informació: nascut a Teheran el 1987, Behrad és enginyer i va començar a estudiar cinema el 2009.

Alguna reacció.

Tim Grierson, a Screen International: Imagine funciona millor com una provocació nostàlgica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!