Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
"Banderas vol ser poeta", diu Imma Merino (El Punt, 03.12.2006), en la seva crítica amablement demolidora sobre El camino de los ingleses. Merino comença parlant de Miguelito, el noi que vol ser poeta… fins poc abans del final de la pel·lícula, en què s’ho deixa córrer, entre altres coses perquè també sembla reconèixer que no n’hi ha prou a voler ser poeta per ser-ho. I la crítica ens recorda que Banderas igualment declara que vol ser poeta amb El camino de los ingleses. Tot seguit, Merino descriu amb discreta sornegueria com a cada imatge -de la pel·lícula-, Banderas només fa que declarar impúdicament que vol ser poeta. I afirmant-se com a cineasta que vol ser poeta, fa un tractament esteticista de les imatges. I encara assenyala uns quants desficis més d’aquest seu delit de fer el poeta. Contundent i múrria, diu que en aquest film tot vol ser poètic, però la poesia és un assumpte molt difícil. Tant (..) que, com més es vol ser-ho, és fàcil semblar pretensiós i fregar el ridícul. I encara més quan es vol trascendir, però no es pot… Imma Merino detalla a continuació els materials tòpics que Banderas pretén trascendir; de manera que enllesteix finalment l’article amb una frase definitivament lapidària.
És admirable com Imma Merino les sap dir gruixudes, quan escau, sense perdre mai l’elegància ni tan sols l’amabilitat. Amb la subtilesa i un intel·ligent ús de la ironia, si cal, qüestiona el que cal, sense perdre mai el respecte pel que pugui tenir de creatiu l’obra de què parla -mal es tracti, com en aquest cas, d’un "producte"-.
La lectura, absolutament recomanable, de la crítica d’Imma Merino, clicant aquí: El camino de los ingleses / Merino / El Punt
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")
Carlos Losilla (Avui, 03.12.2006), en la seva crítica "Modernitat frustrada" reconeix a Banderas el mèrit de voler experimentar, de trobar nous camins expressius al ranci cinema espanyol d’avui en dia; però conclou que desenganyem-nos, la solució no consisteix a filmar Málaga com si fos Miami: encara hi ha diferències. Per a Losilla, tota la pirotècnia visual que desferma Banderas, delerós de modernitat, li serveix de ben poc.
Observo que Losilla no entra en la retòrica prosopopeica del film i se centra més en un tema que ell toca sovint: la modernitat en el cinema espanyol. La seva anàlisi de la pel·lícula, en aquestes coordinades, em sembla absolutament impecable. Tanmateix, remarco que no para cap mena d’atenció al caire andalús de la pel·lícula, que en la seva anàlisi el dilueix en l’espanyolitat. I per altre cantó… permeteu que us digui que a mi no em treu gens la son que el cinema espanyol sigui rònec; el que em preocupa és que, al damunt l’estem pagant amb els nostres impostos, genera un "nacionalismo" cinematogràfic que ens destorba, col·labora eficaçment amb les multinacionals ianquis en l’anorreament del nostre imaginari col·lectiu i, per descomptat, participa en l’ofegament de la nostra llengua… tot plegat em sembla molt més seriós i important que no pas la qüestió que no són "moderns". A més, Banderas potser ho ha vist clar: així com els televisius "canals latinos" han homologat els productes audiovisuals "hispanos" als "anglosaxons", vés que el cinema espanyol no provi fortuna en una operació similar… llavors, amb coses com El camino de los ingleses tindran "modernitat" a cabassos. Per bé que em penso que Losilla, en parlar d’aquesta qüestió,està pensant en un altre concepte de "modernitat".
La lectura de la crítica de Losilla, clicant aquí: El camino de los ingleses / Losilla / Avui (un cop al web de l’Avui, Hemeroteca > 2006 > Desembre > dg 3 > Cultura i espectacles > "Modernitat frustrada")
Cristina Savall (Exit, suplement d’ El Periódico, 30.11.2006-06.12.2006) parla d’El camino de los ingleses en termes favorables. La considera valenta, personal i agosarada (..) recolzada en la passió, en la intuïció i en personatges singularment eteris (..) amb clara voluntat d’autoria. Tot i així, admet que si s’aconsegueix entrar -en el que ella en diu- la seva essència poètica, embriaga, però si no, ho aconsegueix tot menys emocionar. Finalment, Savall en destaca el planter de joves intèrprets.
Deu ser que jo no vaig saber entrar en "l’essència poètica", tot i que d’embriagar-me -és a dir, marejar-me-, Déu-n’hi-do com m’ho va regirar tot, tanta embafada pseudopoètica!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Curiosa pel.lícula d’Antonio Banderas, que ha demostrat un gran coratge per fer-la així, sense concessions fàcils a l’espectador, com un Federico Fellini qualsevol.
El problema (i greu) és que sembla més obsessionat en demostrar-nos la seva originalitat i imaginació visual que no pas contar-nos una història coherent. Es perd enmig de converses intrascendents (llevat del personatge d’en Fran Perea), imatges de vanguàrdia i molts primers plans.
Em va agradar a mitges. És molt original, però fallida.