Club 7 Cinema

Alguns dels moments més bells i sentits que ens ha deparat el cinema d’aquest últim any (Quim Casas, Èxit)

Fem un cop d’ull a aquestes crítiques, anant a Vull llegir la resta de l’article. Si voleu recuperar-ne el meu comentari, cliqueu aquí: El bosc de Mogari.

Ran de l’estrena d’ El bosc de Mogari a una part de les nostres cartelleres, Eulàlia Iglesias ens en presenta l’autora, Naomi Kawase, en un article a dues planes de la revista Benzina. La biofilmografia de Kawase i les característiques temàtiques i estilístiques de la seva obra, desemboquen lògicament en una referència prou àmplia a El bosc de Mogari, que és la que ara miro de resumir.

Un cop més -diu Eulàlia Iglesias-, el sentiment de pèrdua travessa la nova pel·lícula de Kawase. I explica que un ancià vidu, Shikegi, i la seva jove cuidadora, Machiko, el fill de la qual també va morir, experimenten el procés d’assumir les seves respectives penes quan es perden en el bosc a la recerca de la tomba de la dona d’ell. Assenyala que la litúrgia del dol passa per la plena integració a la natura i que, si bé Machiko pateix per l’home, és aquest qui l’ajuda a confrontar-se amb el dolor per la mort del fill. Para especial atenció, Iglesias, a l’aigua com a element catàrtic que permet el retrobament amb un mateix, i fa notar que certament és un element  omnipresent al cinema de Kawase. L’aigua, que esdevé determinant en dos grans moments de la pel·lícula, evocats per Eulàlia Iglesias, per qui es tracta dels dos grans moments d’un film commovedor, que en alguns moments, molt puntuals, s’apropa a allò que en els codis orientals es deu entendre per sensibilitat però en els occidentals es qualifica de cursileria. Decididament, no és de les que es deixen enlluernar, Iglesias!

Té, El bosc de Mogari, alguna cosa d’experiència sensorial que fa especialment recomanable de viure-la. Mesos després d’haver-la "viscut" a Canes, encara em commou, quan llegeixo Eulàlia Iglesias que parla de l’escena aquella en què Machiko es despulla per compartir l’escalfor corporal amb l’ancià xop, pel xàfec que els ha caigut al damunt. Encara em sento impressionat pel contrast entre la geometria del jardí (natura ordenada per l’Home) i el caos de la forest indòmita, en què (com remarca Eulàlia) la litúrgia del dol passa per la plena integració. Potser jo més que de sensibilitat oriental parlaria d’elements culturals (ancestrals, religiosos…) que gairebé se m’escapen i esmentaria una certa perplexitat davant imatges que, vorejant certament la cursileria esmentada per Iglesias, em deixen prou descol·locat, per com em transmeten alhora alguna cosa pregona que no acabo de copsar prou, mentre noto que em trasbalsen i em conviden a pensar-hi i a tornar-les a mirar.

Per Quim Casas, a El bosc de Mogari, Naomi Kawase proposa la complexa relació entre dos personatges molt diferents units per un mateix sentiment de pèrdua i desemparament (..), que han perdut les persones que més estimaven i viuen gairebé d’esquena al món, immersos en el sentiment tràgic i distant del dol. Considera, tanmateix, que la cineasta parla tant del període del dol com de la distància que marca el procés de la demència senil. Admet que és la noció del dol la que envaeix tots els enquadraments de la pel·lícula; ara bé, això fins que (..) els dos protagonistes es veuen obligats a conèixer-se millor i a reconeixèr-se entre ells, en perdre’s a l’interior d’un bosc, el bosc del dol.

Novament, la crítica de Quim Casas reclama ostensiblement una extensió més gran, perquè pugui desplegar convenientment el seu discurs, que queda com tallat, prou incomprensible en les dimensions reduïdes de què disposa a Èxit.

Considera Carlos Losilla que, veient El bosc de Mogari, no n’hi ha prou per fer-se una idea del cinema, sempre radical i imprevisible, de la cineasta japonesa Naomi Kawase. És més, fins pensa que som davant d’una versió neta i polida de les seves propostes més arriscades. Tanmateix, acabarà la crítica amb una invitació: passeu i admireu, doncs, l’art melancòlic i emotiu de Naomi Kawase. I és que d’antuvi ja en qualifica el punt de partida (la coincidència del vidu amb la cuidadora que ha perdut el fill) així: senzill i evocador com un haiku. Tot seguit, en remarca la forma: la manera en què Kawase desenvolupa aquesta història de pèrdues i identificacions no té res a veure amb el melodrama, ni tampoc amb la invocació de la llagrimeta fàcil a costa de l’exotisme sentimental, sinó que va al fons de les coses amb facilitat no exempta d’un cert ascetisme. Faig constar que, excepcionalment, l’"exotisme" no el converteix en arma llancívola contra aquest film oriental, en Losilla… Destaca que, practicant del documental en primera persona (..), Kawase barreja realitat i estilització en una posada en escena transparent, sense estridències, on la natura juga un paper preponderant. Troba que la pel·lícula de vegades (..) pot semblar improductivament contemplativa, però la fredor inicial va deixant pas a poc a poc a una intensitat sempre continguda, sense exhibicionismes de cap tipus (..).

Em sorprèn que no es parli de les sotragades de la càmera quan s’endinsa al bosc, que ajuden a desgavellar el cartesianisme visual que he presidit la pantalla fins aquell moment; però certament Kawase ho fa de manera potser un pèl massa efectista, massa ostensible. En veure la pel·lícula, vaig pensar que això se li retreuria, però després he pogut comprovar que no. Tanmateix, m’ha vingut al cap altre cop, llegint que Losilla no hi troba "estridències". Em sembla que, a més de bona pel·lícula, El bosc de Mogari és de les que dónen marge per a parlar-ne. Contrastem, per exemple, la sensibilitat/cursileria que esmenta Eulàlia Iglesias, i com Carlos Losilla en llegeix la sensibilitat en aquest film. Prolífic podria ser igualment el debat sobre la petja del documentalisme de Kawase que Losilla troba aquí i la seva afirmació que la millor ficció és aquella capaç de transformar la realitat, no la que es dedica a ignorar-la.