Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

22 de setembre de 2007
0 comentaris

Altres veus: A MIGHTY HEART / Un cor fort / Un corazón invencible / Un coeur invaincu / Un cuore grande

Foto Angelina Jolie (el caramel per al públic i l’esca del pecat, per la crítica), a Un cor fort, de Michael Winterbottom.

Quim Casas (Èxit, núm. 44, suplement d’ El Periódico, setmana del 13 al 19 de setembre de 2007) reconeix que, tot primer, podria semblar que Michael Winterbottom s’ha situat a l’altre costat de la barrera (..), contrastant Road to Guantánamo amb Un cor fort. Tanmateix, col·locar la càmera en la posició contrària -assenyala- no suposa un viratge ideològic. Admet que, mentre Road to Guantánamo responia perfectament als criteris de producció de Winterbottom (..), Un cor fort compta amb una estrella hollywoodiana (..) com a protagonista (..) i, a més, una altra estrella, el seu marit (..) ha intervingut en la producció. Quim Casas, tanmateix, nega que es tracti de cinema polític mediatitzat per l’ "star system". Considera que l’estil de filmar i muntar no ha variat (..) que la supeditació a l’estrella és mínima -no pas tant, en tota la part final- (..) i que, si bé Road to Guantánamo era molt directa i seca, Un cor fort és a la mateixa sintonia i la  podem veure com a contrapunt d’aquella.

La crítica sencera de Quim Casas, "A l’altre costat de Guantánamo" [article sense enllaç], podem llegir-la a Èxit, núm. 44, suplement d’ El Periódico, setmana del 13 al 19 de setembre de 2007.

Què en diu l’ Àlex Gorina (Sessió Contínua. Com)? Què en pensa Eulàlia Iglesias (Benzina)? I en Losilla (Avui)? I Judith Vives (Capgròs, Espaiisidor)?… Un resum de les seves opinions i els enllaços, clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Carlos Losilla (Avui, 17 de setembre de 2007) opina que Un cor fort es presenta com una mena de contraplà de Road to Guantánamo; per bé que mentre aquella tenia una voluntat documental, Un cor fort és un melodrama, en què el punt de vista és el del personatge incorporat per Angelina Jolie, la interpretació estàtica i distanciada de la qual contribueix en bona mesura al fracàs de la pel·lícula, significativament produïda pel seu marit, Brad Pitt. No obstant això, Losilla té paraules prou positives per l’aspecte de la pel·lícula que, al meu entendre, és certament remarcable: diu que Un cor fort el va interessar quan s’hi reprodueixen les investigacions encaminades a trobar Pearl, que és quan Winterbottom es decanta per una sobrietat (..) absent a la resta del film. Penso, però, que el metratge esmerçat en la brega policíaca no tan sols ocupa la part central de la pel·lícula, sinó que també n’és la més llarga, encara que passi molt fluïdament. I, en canvi, no és pas tan gran la durada del tros que esmenta a continuació Losilla, amb uns comentaris que comparteixo totalment: quan el relat se centra en l’esposa del periodista sembla com si el realitzador estigués disposat a arrencar-nos unes quantes llagrimetes a qualsevol preu (..), recorrent fins i tot a uns flash-backs vergonyosos i absolutament innecessaris. Això du el crític barceloní a preguntar-se retòricament quins poden ser els motius que hagin dut Winterbottom a prendre aquesta opció i, en la resposta, Losilla fa evident que el cineasta anglès no és sant de la seva devoció, que ja no n’era abans, i que Un cop fort li serveix en safata una oportunitat de deixar-lo galdós: com sempre -diu-, Winterbottom volia guanyar-se la complicitat de l’espectador, sense la qual el seu cinema no té cap sentit. Frase d’atac, contundent, que si bé s’entén perfectament, no deixa de plantejar un problema: la complicitat de l’espectador, guanyar-la correctament, no és per si mateix una cosa negativa; és més, enmig de tants cineastes autistes per als quals l’espectador ni existeix, potser fins i tot caldria aplaudir que algú hi pensi, amb els que mirem les pel·lícules. Certament, per a mi tampoc és gaire sant de devoció, en Winterbottom, que el trobo relativament superficial, i en aquesta ocasió, és veritat, lamento que hagi volgut enllaminir el públic, com és ostensible, sobretot perquè ha recorregut a convencionals "made in Hollywood"; però no em sembla just ni encertat projectar aquesta crítica a la resta de la seva filmografia. Els problemes del cinema de Winterbottom i els retrets que se li poden fer són de prou gruix, com perquè ara s’hagi de sortir amb aquesta acusació, al meu entendre incerta.

La crítica completa de Carlos Losilla, podem llegir-la clicant aquí: Melodrama testimonial.

Després de llegir Quim Casas, a qui tinc per "pro-Winterbottom" i que es queda amb el got mig ple, parlant d’ Un cor fort, i Carlos Losilla, que demostra ser prou "anti-Winterbottom" i opta pel got mig buit (gairebé escurat), m’abelleix especialment veure què en diu algú a qui tinc per Winterbottomista, però que significativament n’ha titulat  la crítica així: "No sense el meu marit". És Eulàlia Iglesias, que ha publicat l’article a Benzina (núm. 19, setembre de 2007). No li estranya, a Iglesias, que Hollywood hagi trucat a la porta de Winterbottom, el que la sorprèn és que ell s’hi hagi avingut. I exposa la hipòtesi que Un cor fort es plantegés com un d’aquells films de "tercera via" que es fan als EUA, pel·lícules que no s’inscriuen totalment en els dictats de Hollywood però que tampoc poden considerar-se independents. I, per a il·lustrar-ho, explica datalladament les característiques de producció d’aquest film, basat en el llibre de Mariane Pearl. També es planteja el fet que la parella Brad Pitt – Angelina Jolie pensessin precisament en Winterbottom per a realitzar aquesta pel·lícula (..), que justament triessin  l’autor que ja havia viatjat a l’ Orient Mitjà a In this World (2002) i Road to Guantánamo (2006). Considera que denunciar la situació dels infants immigrants o el forat negre dels drets humans que és Guantánamo no és contradictori amb relatar un cas de terrorisme a l’Orient Mitjà on la víctima és un periodista nord-americà. Per tant,  escriu que potser allò que interessava a Pitt i a Jolie era comptar amb algú amb una visió prou àmplia de la situació internacional per no caure en simplismes o maniqueismes. Tot seguit, Eulàlia Iglesias situa Un cop fort en la trajectòria de Winterbottom. D’entrada ja ho ben deixa clar: és de les menys interessants de la seva filmografia. Pensa que, a nivell formal, té molt més a veure amb  In this World  i Road to Guantánamo que amb la resta de films del cineasta. Remarca que una de les grans virtuds del director de 24 Hour Party People (2002) és que li agrada arriscar-se, explorar camins poc fressats del cinema. Tant ho veu així, que  troba defensables, per exemple, Codi 46 (2003) –encara que no sigui del tot rodó– o 9 songs (2004). I opina que sembla arriscat fins i tot quan aposta pel classicisme (..) com és el cas de Jude (1996).  Evidentment, així les coses, Un cop fort no podia pas convèncer-la: pel·lícules com aquesta -diu- resulten insuportablement convencionals. I afegeix el pitjor que em sembla se li pot retreure a l’obra d’algú que es vol autor: ni tan sols es pot dir que sigui dolenta. Déu-n’hi do! La titlla de docudrama (..),  que respecta en tot moment el punt de vista i no pretén mostrar més del que sap o va viure Mariane Pearl (..), amb una honestedat (..) descompensada per l’excessiu protagonisme de la vídua: aquí no interessa ni la vida ni la mort d’un periodista valent (..), ni desentortolligar l’embolic d’interessos que es mouen a l’Orient Mitjà. Només retratar una dona coratge

A Benzina (núm. 19, setembre de 2007), podem llegir la crítica sencera d’Eulàlia Iglesias: "No sense el meu marit" [article sense enllaç].

Per Judith Vives (Espaiisidor.blogspot, 21 de setembre de 2007), és cert que Winterbottom torna a parlar (..) sobre les relacions entre Orient i Occident en el món globalitzat i post 11-S (..) però en aquesta ocasió resulta significativa la presència de Brad Pitt com a productor d?un film clarament plantejat com a vehicle de lluïment per a la seva companya, l?actriu Angelina Jolie. De la manera clara i concisa amb què Vives ho sap fer, assenyala els moments d’Un cor fort: quan Winterbottom fa gala del seu nervi i domini de la docuficció, reconstruint les reunions diplomàtiques i la investigació policial amb tensió i realisme. Tanmateix, de seguida reprèn el retret cap a l’excessiu i sovint innecessari protagonisme de la dona de Pearl, Marianne, i focalitza en els interessos de l’actriu que l’incorpora, Angelina Jolie, els aspectes més negatius de la pel·lícula. Finalment, Judith Vives ho enllesteix amb contundència: Winterbottom perd, entre tanta sensibleria, l?oportunitat de ser crític, de fer denúncia i, sobretot, de fer pensar, i acaba deixant la seva pel·lícula buida d?ideologia i contingut.

La lectura íntegra de la crítica de Judith Vives, clicant aquí: Melodrama sense ideologia

Tot i que els companys de SessióContínua.Com anunciaven que Àlex Gorina es carrega Winterbottom a la seva videocrítica del 18 de setembre de 2007, jo diria que no se l’acaba pas carregant del tot. Si més no, la vota amb un "6". Certament, considera que és la menys interessant que Winterbottom ha dirigit en tots aquests darrers anys. A la pel·lícula, li retreu que acabi conformant un espectre de preciocisme (..), que acabi resultant més un telefilm de sobretaula (..) d’aquells que serveixen per debatre un tema (..), però que no ofereixi els diversos angles de la qüestió de què tracta. La troba diguem-ne valenta, però no ofensiva amb determinats poders nord-americans. Remarca el que té de crítica amb la situació política i la manipulació mediàtica al voltant del que passa a l’ Orient Mitjà, de manera que Angelina Jolie ha resultat prou agosarada com a estrella, però que la producció s’ha avingut als esquemes nord-americans, que tot ho llimen… Una Jolie que veu enamorada del personatge de Mariane Pearl, amb el qual ha trobat allò que buscava: la pel·lícula que la fes pujar als ulls dels espectadors i de la crítica. Destaca també el fet que hagi triat Michael Winterbottom, un director que no traís el material amb què es comptava. Opina, Àlex Gorina, que l’anglès ha dirigit bé Angelina Jolie i ha rodat bé la pel·lícula. Un cineasta -diu- que fins ara les encertava gairebé totes, (..) desconcertant, (..) eclèctic -quant a temes, paÍsos, èpoques…-.

Vegem Àlex Gorina fent-nos la videocrítica, a SessióContínua.Com, clicant aquí: Gorina es carrega Winterbottom

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!