Club 7 Cinema

“A fuego lento“/”La passion de Dodin Bouffant” / “La passione di Dodin Bouffant”. Director: Tran Anh Hung. Durada: 2h14. Producció França. Guió: Tran Anh Hung, adaptació d’una novel·la de Marcel Rouff. Amb Juliette Binoche, Benoît Magimel, Patrick d’Assumçao , Emmanuel Salinger,  Jan Hammenecker , Frédéric Fisbach , Galatéa Bellugi, Pierre Gagnaire.

Sinopsi: Ambientada al segle XIX, explica la història d’Eugénie (Juliette Binoche), cuinera excepcional, que fa 20 amys que treballa per al famós gastrònom Dodin (Benoît Magimel). A força de passar tant de temps junts a la cuina, s’ha establert una passió amorosa entre ells dos en què l’amor va ben lligat a la pràctica de la gastronomia. D’aquesta unió naixen plats ben saborosos i delicats que arriben a meravellar els més grans d’aquest món. No obstant, l’Eugénie, àvida de llibertat, mai no s’ha volgut casar amb en Dodin. Aleshores, aquest decideix de fer una cosa que encara no ha fet mai: cuinar per a ella

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició, premi Millor Direcció | Festival de Sant Sebastià – Culinary Zinema: cine y gastronomía  | Festival de Valladolid 2023 – Cine Gourmet.

Enllaç: IMDB.

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula a Catalunya:

El factor humà, article de Paco Vilallonga, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: La seqüència d’obertura de “A fuego lento” és magnífica. Durant vint minuts, amb una càmera subtil que es mou de forma elegant per l’escenari d’una cuina, assistim a la preparació precisa d’un àpat extraordinari del cuiner Dodin Bouffant (que dona nom al film en el títol original) i la seva companya Eugénie. És una seqüència filmada amb una meticulositat i atenció pels detalls que marcarà el to i l’estil narratiu de tota la pel·lícula. Pocs films ambientats en el món culinari -potser només “El festín de Babette”- han tingut la capacitat de fer-nos sentir tant amb els cinc sentits immersos en la creació culinària. (..) Amb “A fuego lento” el retrobem [a Tran Anh Hung] en plena forma i amb la capacitat de subvertir tots els tòpics que moltes vegades han contaminat algunes obres emmarcades en aquest subgènere que és el cinema de temàtica gastronòmica. A diferència d’altres pel·lícules que han convertit les cuines en purs escenaris decoratius amanits amb decebedora superficialitat dramàtica, a “A fuego lento” la profunditat de l’estudi dels personatges, la intensitat de la història personal que s’hi explica, la precisió de la posada en escena -no hi falta ni hi sobra res- demostren que es pot fer una gran pel·lícula si s’equilibren bé tots els ingredients. (..)  El gran tema de la pel·lícula és com el factor humà impregna la creació i la recerca de la perfecció. Dodin Bouffant, el personatge que interpreta Benoît Magimel, és el d’algú obsessionat per la meticulositat, el treball i la recerca de l’excel·lència. I en la complicitat que descobreix en Eugénie, el personatge que interpreta Juliette Binoche, hi troba el camí per integrar el vessant professional i personal de la vida. “A fuego lento” se centra en l’exposició d’aquesta complicitat, i com l’amor profund dels dos personatges neix de l’admiració mútua i de com comparteixen aquesta mateixa passió. La perfecció tècnica, ens ve a dir Tran Anh Hung, no té sentit sense el component humà que permet portar-la a terme. Un plat només serà perfecte si la seva elaboració -més enllà de la qualitat dels ingredients i la precisió en el procés de preparació- va acompanyada d’una implicació absoluta del seu creador. L’altra obsessió de Dodin Bouffant és la transmissió del seu coneixement i experiència. Per ell, un gran plat no es fa amb una recepta, per detallada que aquesta sigui. La transferència del seu aprenentatge i la seva excel·lència estan compostos d’un intangible que només es pot transmetre de forma directa, en un procés progressiu de perfeccionament. I amb un absolut compromís personal i moral. “A fuego lento” parla de tot això i de molt més (..).

Dos vells amants als fogons, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: Juliette Binoche i Benoît Magimel van enamorar-se durant el rodatge de “Les Enfants du siècle” (1999), un film de Diane Kurys sobre la relació tumultuosa de George Sand i Alfred de Musset, i van ser parella durant uns anys. Passat el temps, Tran Anh Hung ha fet que es retrobessin a “La passion de Dodin Bouffant”, en què interpreten uns vells amants (ell és un prestigiós gastrònom i ella, Eugénie, fa de cuinera al seu servei) que, com diu el personatge assumit per Magimel, són a la tardor de la vida. Com si, a més, els actors recordessin l’amor viscut quan encara eren joves, la pel·lícula està impregnada d’una certa malenconia: quan la parella sembla sentir-se més unida, apareix una malaltia fatal. També hi és palpable la nostàlgia. Inspirada en una novel·la de Marcel Rouff (..) és una reivindicació de la tradició de la refinada alta gastronomia francesa, eclipsada des de fa un cert temps per la modernitat culinària d’altres llocs, i dels productes de la França ‘des terroirs’ com a contrapunt als sabors uniformitzats de l’actual globalització. (..)  Tran Anh Hung (vietnamita prou afrancesat per abordar l’adaptació d’una novel·la de referència pel que fa a la celebració de la gran cuina francesa) renova el seu cinema sensorial, revelat fa trenta anys amb “L’olor de la papaia verda”, una pel·lícula, per cert, en què es cuina, com també en altres de seves de posteriors en què va derivar cap a un esteticisme embafador. En aquest cas, però, la minuciosa elaboració dels plats és l’element essencial. (..) Hi ha alguna cosa certament plaent en aquest film, però també arriba un moment en què és possible tenir una certa sensació d’empatx.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Alejandro G. Calvo, a Twitter: Qui necessita trama quan la meitat de les imatges d’una pel·lícula és veure Benoit Magimel i Juliette Binoche cuinant nivell Déu? Sens dubte, jo no. Per això m’ha sorprès gratament “La passion de Dodin Bouffant”, la millor pel·lícula de Tran Anh Hung en ¿23 anys?. Paco Vilallonga, a Twitter: Un espectacle pels sentits exquisidament filmada que entra directament al hitparade de millors films culinaris mai filmats. I un duel interpretatiu Benoît Magimel/Juliette Binoche d’alçada. Molt estimable. Joan Millaret Valls, a l’article per al web ‘Cinemacatala.net’: (..) una obra d’exquisida bellesa (..). Tran Anh Hung filma a “La pasión de Dodin Bouffant”, amb extrema elegància, amb una posada en escena cerimoniosa, una gran història d’amor (..).  Amb una càmera flotant, sempre amb moviments suaus i constants, el cineasta filma una magnífica coreografia de persones i plats, una dansa de cossos i menjars, de gran solemnitat i preciosa estètica (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) el director de “Cyclo”, especialment afí a sublimar un cinema dels sentits, converteix l’art de la cuina en un mitjà de comunicació dels afectes. Així doncs, la història d’amor entre un gourmet cèlebre, Dodin Bouffant (Benoît Magimel), i la seva cuinera Eugenie (Juliette Binoche) es converteix en un desitjable, càlid receptari d’empatia i afecte al forn, alhora que en una delicada reivindicació de la cuina com a disciplina creativa. Tran Ahn Hung es beneficia de la química dels dos actors -van ser parella, tenen un fill en comú a la vida real- per treballar una complicitat callada, gestual, en què l’elogi de l’artesà (la llarga seqüència que obre el film és la fascinant preparació d’un menú complet) desemboca en un festí de sabors afable, acollidor. Sembla que provem tots els plats que es cuinen a la pel·lícula, sobretot els que convencen Eugenie de casar-se amb el seu cap, que, per primera vegada, cuina per a ella. Tim Grierson, a la crítica per a ‘Screen International’: En el setè llargmetratge de Tran Anh Hung, la passió pel menjar es converteix en un conducte per explorar l’estima per la bellesa i el misteri de l’existència, a més d’explicar una història d’amor delicada i complicada. “The Pot-Au-Feu” es posa a foc lent gràcies a la tendra relació entre Juliette Binoche i Benoit Magimel, que interpreten (respectivament) una cuinera i un gurmet la devoció dels quals pel seu ofici s’acompanya de l’adoració de l’un per l’altre. Els àpats que preparen estan filmats de manera exquisida, però el drama discret de Hung ens convida a mirar més enllà de les delicioses varietats per assaborir els plaers quotidians que ens arrisquem a donar per fets. (..) A Tran li interessa menys la bellesa dels seus àpats que la seriositat amb què ella i Dodin s’agafen la vocació. El seu llenguatge amorós és la discussió profunda de les arts culinàries, i Binoche i Magimel retraten sense esforç una parella estimulada tant intel·lectualment com físicament l’una de l’altra. Els companys de Dodin el lloen com el Napoleó de la gastronomia, però sap que no seria res sense Eugenie, i la pel·lícula celebra una relació madura que es guia pel respecte mutu i la igualtat. En adonar-se que arriben a la tardor dels seus anys, volen aguantar cada moment que els queda, fins i tot si l’Eugenie es resisteix tímidament als seus suggeriments de convertir-se en marit i dona. (..) Tran ha dissenyat un estudi de caràcters meditatiu en el qual es dóna espai perquè floreixin diverses metàfores potencials. És fàcil interpretar la minuciosa gastronomia d’Eugenie i Dodin com un substitut de la dedicació de tots els artistes a la seva musa, donant-ho tot d’ells mateixos per crear alguna cosa bonica. Però la pel·lícula també sembla un comentari sobre les maneres tranquil·les de demostrar el nostre amor. Quan se li pregunta, al principi de “The Pot-Au-Feu”, per què no participa dels àpats que fa per als convidats, l’Eugenia explica que preferiria comunicar-se a través del seu menjar, una il·lustració emotiva dels petits actes d’afecte que proporcionem desinteressadament als altres. Finalment, Dodin li tornarà el favor, preparant un àpat per a Eugenie quan comenci a emmalaltir, i la precisió que aporta als seus preparatius silenciosos és tan commovedora com qualsevol soliloqui romàntic. (..) Per més esplèndid que pugui ser un àpat, només ho és per un breu moment i, de la mateixa manera, una relació amorosa té una data de caducitat inevitable. Però si bé aquesta pel·lícula amable acaba amb tristesa, també hi ha alguna cosa reconfortant en la idea que, com un plat fantàstic, el record d’una gran història d’amor perdurarà. Eulàlia Iglesias, a la crònica pel diari ‘Ara’: Dins el boom del cinema asiàtic del tombant de segle, Tran Anh Hung va destacar per títols com “L’olor de la papaia verda” (1993), que ens amarava tots els sentits. El vietnamita establert a França torna a aquesta vocació per un cinema sensorial amb “La passion de Dodin Bouffant” (..). La passió gastronòmica s’entrellaça amb un conte d’amor tardorenc i un pèl acadèmic al qual atorguen carisma la parella protagonista (..), Benoît Magimel i Juliette Binoche. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) una pel·lícula que pot embafar (..). A mesura que emergeix la història d’amor soterrada entre el famós cuiner i la cuinera “invisible”, va fent-se cançonera i previsible, tot i la química entre Benoît Magimel i Juliette Binoche (..). Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en diu: Aquí hi ha una pel·lícula ben rodada d’aquest estimable cineasta Tran Anh Hung, però és en un gènere sobre el qual sóc agnòstic, la vena “foodie”, en la qual se suposa que hem de desmaiar-nos amb tots els detalls gastronòmics infinits i la cuina deliciosa i en què el menjar acostuma a presentar-se amb una certa lleugeresa com una metàfora de compartir, de família i d’amistat. (..) [Eugénie] interpreta de manera brillant totes les exigències que Dodin li imposa: com ell, té una apreciació instintiva i creativa del gust, la textura, la composició i la fragància dels aliments, el drama i la poesia inherents a la manera com s’han de presentar i consumir, i la seva importància central per a l’existència civilitzada: no s’esmenta la fatigosa qüestió d’aquells que no poden permetre’s el luxe de menjar així, o molt, i l’absència de pietat és probablement el millor. Hi ha moltes fotos estàtiques d’aquests plats que s’estan preparant i de Binoche i Magimel apreciant-los degudament, convidant-nos a bavejar amb tot aquest luxe sensorial refinat. (..) Aquí hi ha encant i delicadesa i Magimel i Binoche funcionen de manera impecable, tot i que no estava del tot segur que anessin junts com a ingredients d’una història d’amor. Com a pel·lícula gastronòmica, té molt per recomanar-la i m’ha semblat atractiva, encara que potser com el Dr Jekyll del Sr Hyde de “La Grande Bouffe”, de Marco Ferreri. Potser hi haurà una versió del director de 230 minuts aviat amb una escena maratoniana de rentat de rentar plats al final. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Tran Han Hung, un director que té tendència al preciosisme estèril com va demostrar “L’olor de la papaia verda”, fa derivar la pel·lícula cap a una història d’amor. (..) Mentre Tran Han Hung trenca el preciosisme per conquerir un cert virtuosisme a la primera part centrada a filmar els diversos menjars entre ells un increïble pot au feu, a la segona part la pel·lícula perd impuls. La història damor té connotacions tràgiques, però sense un rerefons. Tot i que hi ha una química entre la parella protagonista tot s’acaba diluint i Tran Han Hung va abocant la seva pel·lícula cap a allò previsible, sense saber com transmetre aquesta passió necessària perquè la gastronomia i l’amor s’harmonitzin. Al final l’espectador té la sensació que tot i haver rivalitzat amb “El festin de Babette”, la pel·lícula danesa continua ocupant el primer lloc del cànon. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Tots els clixés de la cuina francesa –o del que, per a molts, representa l’imaginari del “francès”– són a “The Pot-Au-Feu”, la pel·lícula del franc-vietnamita Tràn Anh Húng que reconverteix el seu clàssic “El sabor de la papaya verde” en alguna cosa així com un especial del Canal Gourmet sobre grans xefs francesos, una “Ratatouille” per a adults o un passeig per les grans tradicions de la ‘cuisine’. Tot això des del cinema, és clar, on es veu i es nota gana però no s’ensuma ni s’assaboreix res. El que sí que es gaudeix, en certa mesura, és l’encant i el talent dels seus dos protagonistes, Juliette Binoche i Benoît Magimel (..). Gaudible, potser sí. Però el cinema és una altra cosa. (..) Al llarg de més de dues hores de la qual dos terços passen per menjar i cuinar, “The Pot-Au-Feu” té alguna cosa lleugerament pornogràfica. Però més que això, acumula tants clixés sobre el menjar, la beguda i el discurs sobre tots dos que es veu gairebé a la vora de la paròdia. És difícil no caure en la temptació, mentre els personatges cuinen, comenten i filosofen sobre els sabors i plaers del menjar, de pensar que és tot un esquetx que es pren de broma certa essència del que és ser francès. Hi ha moments en què Magimel analitza el menjar i el vi citant Sant Agustí i un no sap si prendre-s’ho de debò o pensar que tot acabarà amb un acudit. Hi ha, tanmateix, moments de tendresa entre els personatges que fan que un aguanti millor la pel·lícula (..). Arnau Martín, a Twitter: No ens ha convençut “La Pasión de Dodin Bouffant”, encara que cal admetre que és curiosa en el seu acostament als temes culinaris.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!