FOTO [·REC], de Jaume Balagueró i Paco Plaza
En aquest notable exercici de creació de tensió ‘in crescendo’, els directors reciclen aquells vells trucs de fira (..), se n’enriuen continuament, i amb aquesta actitud fresca i despreocupada, entre crits i ensurts, aconsegueixen fer-se seus els atemorits espectadors (Judith Vives, Capgròs)
Posa damunt de la taula tot allò que pot arribar a ser una bona pel·lícula de gènere, capaç de riure’s d’ella mateixa i portar fins a la crisi els artefactes de la ficció mentre provoca por i no traeix els models cinematogràfics que el precedeixen (..) podria ser admirable, si s’aconseguís que alguns d’aquests personatges que viuen en pisos de l’Eixample de Barcelona diguessin alguna paraula amb la seva llengua, el català. (Àngel Quintana, El Punt)
Una pel·lícula que esgarrifa (..), però que també fa pensar. Divertida i trepidant. (Carlos Losilla, Avui)
Una pel·lícula de terror autèntic, en clau de fals documental. Angoixant. (Quim Casas, Èxit)
Els resums, enllaços o referències i comentaris d’aquestes crítiques, anant a: Vull llegir la resta de l’article.
Judith Vives (Capgròs i Espaiisidor.blogspot, 29.11.2007) comença parlant de l’èxit de ·REC, de la rotunditat de l’èxit de ·REC dins i fora de casa (..); un predicament que troba si més no curiós, tenint en compte que, precisament, aquesta pel·lícula no proposa ni una sola novetat que expliqui l’entusiasme que desperta. Li retreu que no és original ni tan sols l’aposta formal i tècnica de rodar la pel·lícula simulant les imatges gravades per la càmera televisiva (..) i recorda que, d’ El projecte de la Bruixa de Blair, ja fa vuit anys. Tanmateix, Vives admet que Balagueró i Plaza aposten per una manera de fer referencial (..), menys pretenciosa i més irònica (que la dels responsables d’aquell film). És més, qualifica la pel·lícula de notable exercici de creació de tensió in crescendo (..), en què els directors tenen una actitud fresca i despreocupada, amb la qual entre crits i ensurts, aconsegueixen fer-se seus els atemorits espectadors.
La crítica sencera de Judith Vives, clicant aquí: Ensurts, crits i càmeres de TV.
Àngel Quintana (
El Punt, 25.11.2007) discrepa de l’anàlisi que en fa Judith Vives i, com si de
Redacted estigués parlant, diu:
La finalitat de l’invent -es refereix a
·REC–
no té com a objectiu la possibilitat de fer un succedani d’ El projecte de la Bruixa de Blair,
sinó de situar una pel·lícula de gènere a l’interior d’un seguit de discursos que no paren de qüestionar la difusa frontera que separa les imatges professionals de les amateurs. Però comencem pel començament. Per Àngel Quintana,
la gran pel·lícula de terror de l’any no és El orfanato de Juan Antonio Bayona, sinó ·REC (..), perquè
mentre El orfanato no és més que un simple refregit de coses vistes, ·REC refà vells models canònics però en proposa la renovació. Assegura que aquesta
posa damunt de la taula tot allò que pot arribar a ser una bona pel·lícula de gènere, capaç de riure’s d’ella mateixa i portar fins a la crisi els artefactes de la ficció mentre provoca por i no traeix els models cinematogràfics que el precedeixen. Esmenta el
cinema més claustrofòbic de John Carpenter i considera que Plaza i Balagueró
s’acosten a alguns dels models de l’autor d’ El príncep de les tenebres (..),
amb uns mètodes que no són els de la ficció tradicional, sinó els mitjans propis de l’elaboració d’un palimpsest al voltant de la forma com determinats fets de la realitat esdevenen discurs televisiu. Per ell, es tracta
de replantejar i qüestionar l’eficàcia dels recursos propis de la ficció en un moment en què les ficcions han adoptat el format dels informatius. I
el joc que practiquen els dos cineastes, l’ exemplifica en com
·REC juga constantment amb la parodia del costumisme (..), de manera que, amb
la destrucció del costumisme des de les seves arrels és com si vampiritzés els personatges de tot el "Cine de barrio" i els convertís en figures perverses capaces de desintegrar les ficcions des del seu interior. O sigui que Quintana, que no és ni de bon tros un apologeta habitual de Balagueró i Plaza, reconeix que xala amb la teoria que
podem elaborar sobre ·REC i els seus recursos, però, al marge d’això, la qualifica de
divertidíssima i assegura que
fa por i
manté la tensió fins a l’últim moment. Afirma fins i tot que
podria ser admirable si s’aconseguís que alguns d’aquests personatges que viuen en pisos de l’Eixample de Barcelona diguessin alguna paraula amb la seva llengua, el català. Esclar que, assumint la responsabilitat que un crític no pot defugir respecte les qüestions col·lectives, ho rebla dient:
Ja sabem, però, que això de la presència del català en el cinema que es produeix en el propi país és un problema que sembla que no interessa ningú.
La crítica secera d’ Àngel Quintana, clicant aquí: Els caníbals de l’Eixample.
Carlos Losilla (
Avui, 25.11.2007) diu que
val la pena que anem a veure
·REC, pel fet que es tracta d’
un projecte insòlit dins del panorama espanyol. Ja em perdonarà, però: hi ha alguna altra raó, més seductora, amb què pugui animar-me a anar-la a veure? Sí. Assegura que Balagueró i Plaza treballen
amb implacable rigor no exempt d’ironia, de manera que ens deixen davant d’
una pel·lícula de por narrada com si fos un reality show, o potser un reality show en forma de pel·lícula de por. Explica que aquests cineastes
no renuncien als tòpics del cinema de terror, i de passada proposen una radiografia devastadora d’uns determinats modes narratius del cine d’aquestes terres, des del costumisme més ranci fins a la dependència dels models televisius, lliurant-nos
una pel·lícula que esgarrifa (..),
però que també fa pensar: primer, en els límits entre la realitat i la ficció en el si de les noves narratives audiovisuals; i segon, en l’horror que s’amaga darrere del que en diuen entreteniment i és més aviat alienació. I en remarca
el sarcasme, que (diu)
la fa divertida i trepidant.
Curiosament (o no), Carlos Losilla tanca el cercle obert per Àngel Quintana i escriu que no estaria malament veure-la junt amb Redacted, el film de Brian de Palma ara també en cartell, i extreure’n algunes conclusions.
La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Un nou llenguatge.
Quim Casas (
Èxit, núm. 54) coincideix plenament amb Quintana i Losilla: (..)
ran de l’estrena de Redacted, de Brian de Palma, parlàvem de la influència que els altres models audiovisuals (..)
exercien, per pura lògica, sobre l’estricte relat cinematogràfic. ·REC incideix en la mateixa línia (diu). I afegeix:
si en el cas de Redacted, el mètode escollit per explicar resultava més estimulant que la mateixa tesi presentada, en el cas de
·REC,
el sistema narratiu desborda la imatgeria mateixa de la variant genèrica a la qual pertany, el cinema de morts vivents. Després de recordar que
la televisió del nostre temps és el principal nutrient de Plaza i Balagueró, repassa brevíssimament la sinopsi del film, per, tot seguit, explicar com hi converteixen
el programa televisiu de reportatges
en un "reality show" terrorífic, en una sàvia i colvulsa mostra de com es filma (recrea) l’horror naturalista en directe. De manera que, afirma Casas:
l’estètica televisiva s’uneix ara a la del primer i víric David Cronenberg.
La crítica sencera de Quim Casas, "Com filmar l’horror en directe" [article sense enllaç], a la pàgina 11 d’ Èxit, núm. 54, suplement d’ El Periódico, setmana del 22 al 28 de novembre de 2007).
Curiosa pel.lícula, encara que a mesura que transcorreixen els seus 80 minuts de durada, se’n fa repetitiva i massa efectista. Els minuts finals es semblen massa a "El silenci dels anyells". Ha aportat una mena de portar els trobaments del Moviment Dogma al cinema d’horror: càmera en mà i absència total de música com a rerafons dramàtic. Però els obsessius efectismes la fan malbé finalment.
Tanmateix, la veig com una pel.lícula curiosa i fins i tot innovadora, malgrat els seus grans defectes.