Club 7 Cinema

Sinopsi: en una barriada rica de Los Angeles, Johnny i la seva banda de vintanyers van de durs i trafiquen. Deixats de mà, la seva vida no és sinó la recerca permanent d’emocions cada vegada més fortes. Quan un altre traficant, Jake, fa evident que no li paga els calés que li deu, Johnny respon amb violència contundent i desferma una perillosa confrontació. En plena espiral "bèl·lica", Johnny i els seus amics topen per casualitat amb Zack, un noiet de només quinze anys, germanastre de Jake, i el segresten. Certament, serà un rapte ben particular, ja que el xicot, ja delerós de fugir de l’encarcarament de casa i sobretot de l’engavanyosa sobreprotecció materna, es passarà tres dies i tres nits disbauxades, ben regades d’alcohol, fumades de marihuana i acomboiat d’un bon esplet de mosses especialment excitades amb ell i amb el que significa. Mentrestant, però, els seus pares han mobilitzat la policia i els mitjans de comunicació i Johnny se n’adona de l’embolic en què s’han ficat. Les hores passen, el segrest es revela totalment absurd, però els seus autors s’exposen a una condemna judicial molt dura. Se’n sortiran? Quins camins poden prendre?

Alpha Dog, de Nick Cassavetes es mou entre el document sobre un cert estat de coses en el jovent benestant deixat de mà i el relat d’un cas criminal, el màxim responsable del qual no va ser detingut per l’FBI fins anys després dels fets. Bascula entre la representació didactista dels perills que corre el jovent i el reciclatge liofilitzat del cinema de Larry Clark (Kids, Bullying…). Pren un posat com molt "trencador" respecte a les convencions socials habitualment reflectides pel cinema de Hollywood: allibera el llenguatge verbal i gestual dels nois i noies -fins a metrallar-nos amb grolleries i diàlegs amarats de testosterona-; exhibeix mitges nueses a tot i a dret, de manera que la pantalla esdevé una mena d’aparador permanent de tatuatges immensos i barroers; els personatges fan coses "lletges" com defecar sobre una estora o esnifar, i, per a adobar-ho, ho embolcalla amb unes composicions d’imatges en pantalla, de manera que, com en finestres diferents, veiem accions que passen simultàniament (com han fet altres anteriorment, Mike Figgis, per exemple). Així de "jove", "transgressor" i "modern" es posa Nick Cassavetes, mogut segurament per un comprensible neguit envers els seus fills i els de tants amics seus que, enfeinats com ell, no els paren prou atenció i, carregant-los de confort i calés, els deixen massa sols davant els perills de la societat contemporània. Ara bé, la simple evacuació del sentiment de por i la manca total de discurs que aporti alguna reflexió més enllà de la simple constatació dels fets situen Alpha Dog en unes coordenades de debò conservadores. Sumem-hi l’anodina inversemblança amb què representa en clau de ficció el cas criminal real i ens queda finalment com un producte absolutament malaguanyat. I és una llàstima, perquè d’elements interessants, en té.

Article incomplet

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!